Chào ông Viêt Nam

Vaig sortir d’excursió per Nourlangie molt aviat, encara no eren les vuit del matí. D’aquesta manera evitava la calor i el sol del migdia. El separa només 12 kms de Jabiru. Per la carretera se’ns van creuar de sobte uns cangurs i en Michael, un expert xofer, va poder esquivar-los. Després vam veure un parell de gossos dingo, també cercant menjar per aquestes terres del Parc de Kakadu. A dalt dels arbres un grup de cacatúes no paràven de cridar. Arribem en un lloc on l’autocar pot aparcar i on també hi han bancs i taules a l’ombra i lavabos. M’asseguro de que porto suficient aigua a la motxil.la i em quedo uns instants mirant el meu entorn.
””Havía llegit en un petit llibre : ‘ Hi ha un lloc on la gent del meu poble trobava refugi quan arribàven les pluges monsòniques. Un lloc per poder fer les eines, explicar històries, fer jocs amb les llances, mentres l’olla del menjar bullia. Baixàvem al riu a caçar, quan el nivell de l’aigua ho permetia. Collíem arrels, fruits i caçàvem cangurs i també pescàvem algun peix. Tot esperant l’arribada dels mesos de sequera. Avui tenim una casa i cuinem el gooana al forn (un llangardaix enorme que te’l pots trobar arreu ), però és més saborós cuinat sobre el carbó d’un bon foc. ‘Violet Lawson, Clan Murrumburr. Centre Cultural Aborígen de Warradjan’ La meva mirada anava seguint el perfil d’aquestes muntanyes rocalloses, Anbangbang, on aquest poble trobava aquest refugi i de fet era el nostre destí. Vaig començar a caminar muntanya amunt, el camí està ben traçat i gens difícil. Veig una escletxa entre les roques. Llegeixo la història: ‘Aquestes muntanyes conegudes avui com ‘Rock shelters’, refugi de muntanya rocallosa, van ser formades per dos ancestres de la creació, transformats en cangurs de roca, els wallabies, i van viatjar d’oest a est, fins que es van trobar que no podían travessar les muntanyes i aleshores van fer una escletxa per poder continuar el seu viatge. Avui, els aborígens encara expliquen que per les nits, es poden veure els wallabies en aquesta escletxa’. Arribem a petites coves i comencem a veure pintures. Totes ténen un significat que aniré explicant en posteriors posts. Seguim per el camí i pugem una mica més amunt. La vista és una meravella. Els arbres, les plantes, l’horitzó que no arribo a veure. Un arbre només té una flor, un altre arbre li queden només quatre fruits; les muntanyes i les roques majestuoses són part de la creació; és la terra dels aborígens; és la casa dels ocells, dels wallabies, dels dingos, dels goannas, de les granotes, dels cocodrils. Mentres escric, escolto la música de Tony O’Connor, australià, amb la seva discogràfica pròpia i independent. El títol de l’àlbum: ‘Kakadu’. Escoltar aquesta música em transporta a Nourlangie i a Anbangbang. La calor comença a fer estralls i l’aigua ja s’ha acabat. En un indret que s’anomena ‘Gunwarddehwarde’ descanso una mica i sota els meus peus tinc una visió d’aquest racó de món gran, molt gran. Vull imaginar-me tota aquesta terra sota l’aigua durant l’època de pluges. Ha de ser impactant. Existeix un altre indret al Parc anomenat ‘Ubirr’ a 36 kms de l’hotel de Jabiru. També es poden veure pintures i sobretot pujant uns 250 metres, pots veure una vista magnífica d’una vall que en els mesos de pluja és transforma en un llac. Les postes de sol són particularment majestuoses. No hi vaig anar. El temps no donava per més. Però encara tinc coses a dir de Kakadu.”””

He anat cercant informació més concreta del ‘somni del temps’ o ‘dreaming’ tant important en la vida dels Aborígens a Austràlia. Aniré explicant alguns d’aquests ‘dreamings’. També aniré explicant els trets fonamentals d’aquest poble. Llegeixo: ‘Dreaming significa la nostra identitat com a poble. Tot el que és coneixement de la nostra cultura; això forma part de les nostres vides aquí, ho entèn ? És el saber, el conèixer, aprendre, per poder entendre tot el que ens envolta’. Merv Penrith, ancià, Wallaga Lake, 1996.
””””””””””Dreaming té diferents significats en els grups aborígens d’Austràlia. És un arbre molt complex de coneixements, fe i pràctica que acaba en les històries de la creació i que domina tots els aspectes tant espiritual com físics d’aquest poble. És la seva constitució; la manera en que s’han de comportar i viure en comunitat i com preservar la terra. Els que no seguíen les normes eren castigats. Durant el període del ‘dreaming’, els esperits, els ancestres, van baixar a la terra i van crear el món, els animals, les plantes i els Bininj/Mungguy (els aborígens). Les històries ens expliquen com aquests esperits ancestrals es van moure per la terra i van crear els rius, els llacs, les muntanyes. Hi han històries de com aquest poble van anar arribant a Austràlia i els lligams que van anar fent entre els diferents grups tribals. Hi han històries de com aquest poble va aprendre el seu llenguatge, a practicar les danses, les cerimònies, les lleis, com viure a la terra i protegir-la, i com van aconseguir conèixer i utilitzar el foc, no per destruïr, ens el contrari per regenerar-la. En essència, el ‘dreaming’, prové de la terra. En la societat aborígen no ténen el concepte de la propietat; ells hi formen part i ells ténen el deure de preservar-la, cuidar-la. És la seva mare-terra. El ‘dreaming’ no es va acabar amb l’arribada dels europeus. Senzillament va entrar en una nova fase.” Història de la serp arc iris – Aquest ‘somni del temps’ és majoritàriament compartit per diferents comunitats aborígens arreu d’Austràlia. El dreaming de la serp arc iris està representada en una serp que va anar fent camí i transformant la terra en rius, estanys, llacunes, rierols i llacs. És la que protegeix la terra, els seus habitants i la font principal de la vida. Però també pot ser una força destructiva si no se la respecta. La serp arc iris és un tema molt consistent i utilitzat en les pintures dels Aborígens i s’han trobat mostres d’aquestes pintures d’una antiquitat de més de 6000 anys. És el símbol més poderós del poder tant creatiu com destructiu de la natura. Molts dels dibuixos de la serp arc iris, és la història de la creació de la terra on va nèixer la persona que els ha dibuixat. No totes aquestes pintures poden ser vistes per tothom; algunes només per els joves aborígens que comencen a aprendre i a conèixer els seus orígens, la seva cultura i a fer front a la vida, dit a boca dels ancians. Avui, la majoria dels artistes pintors pinten serps arc iris com a símbol entre l’artista i la terra. Els esperits de Mimi Els Mimi són alts i prims i viuen a les muntanyes rocalloses del Territori Nord. Abans de l’arribada dels Aborígens havíen tingut formes humanes. Els Mimi són generalment inofensius, però poden ser molt danyosos. Quan els Aborígens van arribar al Territori Nord, els Mimi els van ensenyar com caçar i cuinar la carn del cangur i altres animals. També van ser els primers en pintar a les pareds de les coves i van ensenyar als Aborígens la tècnica de la pintura. Continúo cercant històries d’aquest poble tant i tant desconegut. El que és sorprenent és que totes les seves històries són conegudes per el que ells mateixos expliquen i han après dels ancians al llarg dels anys. No hi ha res escrit; només cal escoltar el que t’expliquen. Las fotografia la vaig fer a Nourlangie, Kakadu, en un indret anomenat Nanguluwur on es troben diferents pintures a les pareds de les coves i roques. Figures humanes o esperits, els Mimi pot ser, ensenyant a caçar o en aquest cas a pescar. ”””””””’

Es va trobar al Baix Llobregat en un contenidor una caixa amb restes d’un cos de dona esquarterat.

Avui la policia ha descobert que va ser assasinada a Roda de Berà per el seu company, jardiner de professió.

Una vegada més el meu dol i sentiment de vergonya per aquesta nova mort.

Aquesta flor tant peculiar es diu ‘waratah’ – ‘telopea speciosissima’ i és la flor emblemàtica de New South Wales.
”null”

Si em diguéssin quins llocs d’Austràlia m’han fet venir esgarrifances, tenir els ulls ben oberts per no deixar-me perdre cap racó, cap moviment animal, la llum, la sensació de llibertat …. sense pensar-ho: Kakadu i Tasmània. Són els meus pensaments com a viatgera. Segurament per totes les persones que hi viuen i que van marxar a aquest continent per cercar un benestar que en el seu país no trobàven, no tindríen la mateixa opinió. Sydney, Melbourne, Adelaide són Ciutats alegres, boniques, ordenades, acollidores. Em van agradar. Hà Nôi em va seduïr … però bé, això ja són figues d’un altre paner.
””””Parlem de Kakadu-Gagudju. Després de l’àpat en aquell indret aïllat a Lichtfield, prop d’un poble anomenat Batchelor, vam tornar a la carretera general per continuar a Kakadu. Línia recta, sense cap revolt. Ens passa un ‘road train’, un camió-tren amb quatre contenidors al darrera … Trànsit quasi inexistent. Un cotxe petit i estrany; corría molt i funcionava amb energia solar. Me n’assabento, que en quinze díes es celebra la cursa de cotxes propulsats per energia solar de Darwin a Adelaide. Un recorregut de nord a sud de 3.042 kms ! Vam fer una parada en un bar, restaurant, botiga, benzinera. Ambient australià; veïns prenent una cervesa, sentats en una taula xerrant o jugant a cartes i els turistes-viatgers comprant begudes fresques, gelats i alguna postal .. i anar al lavabo … Ja havíem entrat al Parc Nacional de Kakadu – extensió 20.000 km2. Cal dir que en tots els Parcs d’Austràlia s’ha de pagar per entrar. A més porten un control de les persones que entren en autocar, en cotxe privat i si has de fer alguna visita o excursió ho has de notificar per escrit. Mirant l’hora i la llum del dia, erem ja prop de la posta de sol. Abans d’arribar a Jabiru i al nostre Hotel, en Michael, el nostre xofer, va fer una parada en un indret , per a mí desconegut : ‘Mamukala’. Per un caminet ben senyalitzat vaig arribar a una guaita i l’espectacle era davant meu; milers i milers d’ocells, grans, petits, de colors diferents; per allí uns pelícans enormes com mai els havia vist; en un altre racó unes cigonyes negres; oques salvatges; perdius salvatges; cacatúes; un paradís per els ornitòlegs. Els mesos de setembre i octubre són els idonis per veure aquest espectacle ja que és el moment on arriben els ocells d’arreu abans que les pluges arribin. Si tens temps, hi ha un recorregut de 3 kms al voltant d’aquesta llacuna i cal fer-lo en 1 o 2 hores. Aquesta va ser la meva entrada al Parc Nacional de Kakadu; inoblidable. El sol ja s’amagava lentament, quan vam tornar a l’autocar i en Michael ens va portar directament a Jabiru on es troba l’hotel. Jabiru és una àrea on pots trobar una benzinera, un petit supermercat, lloc d’acampada, oficina de correus, una oficina bancària, serveis mèdics, policia i guardes forestals, telèfons públics i al.lotjaments en hotels, petits bungalows o camping. És el lloc perfecte per fer les diferents rutes per el parc. La fotografia correspòn a un racó, evidentment, a Mamukala. La meva càmara és petita i no tinc els gran angulars per poder fer la fotografia en tota la seva amplitud i extensió. Però jo he estat una privilegiada, i la visió en tota la seva totalitat d’aquest indret, la tinc ben present dins meu.”””

A Viêt Nam pateixen unes greus inundacions per les pluges al centre del país. Hi han victimes, malhauradament. En un país amb més de 86 milions d’habitants és difícil de patir aquestes inundacions sense cap pèrdua humana. A Austràlia també en ténen de pluges monsòniques i inundacions que cobreixen milers i milers d’hectàrees, però és un país amb poca població ( 22 milions d’habitants ). He llegit que en una d’aquestes inundacions, a Viêt Nam, en una granja de cocodrils on vivíen més de 5.000 animals, es va inundar completament i centenars i centenars d’aquests animals han fugit aigües avall fins arribar al mar.
””’Soldats, voluntaris, tothom està intentant trobar els animals i matar-los, per el perill que comporten. Són els anomenats ‘freshwater’, els cocodrils que no poden viure a les platges, dins l’aigua salada. La gent de la costa de Viêt Nam respiren tranquils, però encara queden molts cocodrils solts i que han de capturar. Els anomenats estuaris, ‘saltwater’, sí que s’han adaptat a les aigües salades i és molt comú de trobar-ne per les platges del Territori Nord d’Austràlia. Vaig visitar una granja de cocodrils a Cairns, Austràlia. I n’hi han moltes més, sobretot a Darwin. L’objectiu és el mateix de la granja de Viêt Nam; en treuen profit de la pell i la carn i els animals estàn protegits dels caçadors furtius … Al Territori Nord en vaig veure molts vivint en el seu habitat, lliures, al ‘billabong’ o ‘al Yellow River’, i aquests són estuaris i poden arribar a tenir una llargada de més de 6,5 metres. La primera granja es va establir al Territori Nord l’any 1980. Es va prohibir caçar i matar els cocodrils. Ara estàn protegits totalment. Hi han vuit granges amb llicència per part del Govern i amb l’aprovació del Programa de Protecció del Territori Nord. Les granges reben una mitjana de 15,000 ous / any, que els animals ténen al covador dins el fang o l’herba. Si el niu està per sota de 30 º de temperatura, seran femelles i si la temperatura puja a 32-33 º seràn majoritàriament mascles. D’aquesta manera controlen el nombre de cocodrils, eviten la caça furtiva i dónen feina a les granges que són controlades. De la pell, les teneries a Singapur, Austràlia o França, en fan els bolsos, cinturons, clauers, molt apreciats i amb preus caríssims. Quan compres un article de pell de ‘salt water’ cocodril a Austràlia et dónen uns certificats en el que confirmen que la pell és d’un animal de granja amb el segell del Govern i de la Comisió de Parcs i Animals salvatges del país. La carn la pots menjar en restaurants i comprar-la als mercats. Vaig menjar carn de cocodril més d’una vegada. Molt bona. Sobretot en un pub a Cairns, on la van servir en costelletes, semblants a les de cabrit del nostre país. Els animals són veritablement ferotges i perillosos. En tot el Territori Nord veus cartells amb el dibuix de l’animal amb la boca oberta i t’informen de no banyar-te, o navegar en barca, o pescar a la vora del riu o l’estany. Silenciosament, sense adonar-te’n, aparèixen uns ullets i amb una rapidesa increïble pugen a terra amb la boca oberta, i a córrer ….. el més depressa possible. Cada any sempre hi han accidents i les persones temeràries i irresponsables que no creuen en els cartells, els arriba un final inesperat en les seves vides. I no estic explicant cap pel-lícula del ‘Cocodrilo Dundee’ !! La fotografia correspòn a la granja que vaig visitar. Fa respecte, la veritat, i és molt i molt gran. És un mascle, i ja té 65 anys ! En un proper post penjaré una fotografía amb els cocodrils en llibertat nedant tranquil.lament per les aigües del Yellow River, o prenent el sol, al Parc de Kakadu. ””’

A Viêt Nam vaig veure unes flors molt i molt boniques que crèixen arreu; a Austràlia encara n’hi han més, són les ‘frangipanis’ o ‘plumèria’. No són unes flors desconegudes; a Mèxic, Venezuela, Centre Amèrica n’hi han moltes. Per a mí, però, van ser un descobriment a Viêt Nam. A Austràlia és com una icona del país; a Viêt Nam són venerades i ténen un sentit espiritual i també curatives. En qualsevol cas a Austràlia, si et trobes en mig del desert, a la costa, en un barri de Ciutat, jardins botànics, sempre aparèixen els frangipanis majestuosos i altius.
””Fins i tot en venen d’artificials i de ceràmica a les botigues de records … Però el que em va sobtar més és que en els llocs on feiem una parada per descansar, la casa de menjars, el bar, la botiga, la benzinera, sempre hi ha frangipanis i d’altres flors i arbres. El fet d’estar tant allunyats en un paratge sec, quasi desert, s’envolten de colors, de flors, d’arbres, gespa. El que la natura per sí mateixa no fa, els humans ho transformen, de vegades per millorar, d’altres per capgirar-la. És, però, agradable poder fer un mos sota l’ombra dels arbres i envoltada de flors, en mig d’un paratge monòton, sec, però no per això sense vida ni ànima. És una nota de color en mig de la terra rocallosa, vermella, amb els diferents tipus d’eucaliptus i altres arbusts que esperen en delit que comencin les pluges.’ El mestre Hu’u Ngoc va escriure no fa gaire un article al Viêt Nam News en que cridava l’atenció de la frivolització del frangipani en la ‘nova’ cuina de restaurants de prestigi a Viêt Nam. Creu del tot inadmissible que es pugui utilitzar aquesta flor com un ingredient més d’un plat. A Viêt Nam el frangipani és present en els altars de les cases i de les pagodes budistes. Expliquen la llegenda que aquesta flor és la metamorfosi que va patir un malalt de lepra i que Buda va guarir. Utilitzen la tija, barrejada amb alcohol, per prevenir inflamacions a la pell i també per la hipertensió i les irritacions estomacals. El mestre Hu’u Ngoc encara recorda com les estudiants a Hue portàven una flor a l’orella … però ja fa uns anys d’aquest costum. La fotografia correspòn al parc de Lichtfield, al Territori Nord, on vam fer una parada en una casa de menjars.”’

Després de caminar per un terreny sec, quasi sense vida, és quan de sobte comences a baixar el barranc i et trobes amb aquest indret de les ‘Josephine Falls’. Aleshores és quan pots entendre que tot aquest territori de l’Outback té vida; terra seca sí, però viva. I quan arriben les pluges penseu que tot el que es pot veure en la fotografia està ‘quasi’ sota l’aigua. El camí fins les cascades està ben senyalitzat i sempre t’avisen de no sortir-ne mai, si no vas amb persones que coneixen el territori. Un gust difícil d’explicar, nedar en aquestes piscines naturals en unes aigües transparents i netes.
””’null””’

En el meu post anterior hem pogut veure un paisatge amb els termiters en línia seguint el camp magnètic de la terra. Si fem un símil amb l’arquitectura, els magnètics són prims, plans, no ténen exhuberància arquitectònica. Però és que durant kilòmetres i kilòmetres podem veure aquests altres termiters; alts, poderosos, amb una arquitectura absolutament exagerada i més coneguts arreu d’altres continents. Els anomenen les ‘catedrals’.
”null”

A Darwin vaig arribar després d’haver estat a la vora del mar, a Cairns, on la temperatura era agradable, de primavera. La xafogor a Darwin asfixiant: 37º i 80º d’humitat. Pur tròpic, a escassament 1,30 hora de vol fins a Bali, entre el Mar de Timor i el Golf Van Diemen. Algunes coses bàsiques, imprescindibles quan es viatja per Austràlia en aquest Territori Nord o Outback; sempre portar una botella d’aigua; un barret per guardar-se del sol; crema solar; ulleres de sol i roba fresca que et cobreixi el teu cos. Sincerament em va deixar impresionada. Anem a pams. Has de fer nit, el primer dia, a Darwin i començar la visita com a mínim de dos díes, i si pot ser, quatre.
”””’Obligatòriament cal visitar el ‘Lichtfield National Park’ i per damunt de tot el ‘Kakadu National Park’. Si es té més temps, arribar fins a Katherine – Nitmiluk National Park ( 315 kms al sud ) també s’ho val. Octubre encara és temps de sequera; les pluges monsòniques no han començat, i aleshores pots caminar, visitar, embadalir-te amb tot el que veus sense problemes. A partir de novembre, fins al mes d’abril aproximadament, és el temps de pluges i tot el que hauré vist, està sota l’aigua i no es pot viatjar per aquests indrets. Primerament vaig visitar Lichtfield. Viatges per carreteres que sembla no tinguin un final; pobles que no existeixen; arbres esquifits; terres seques; i de sobte tot caminant, la terra es trenca, s’obre i tot és de color verd; els arbres són vius; el soroll de l’aigua t’envolta, les Josephine Falls, les cascades, són a tocar i una piscina natural t’espera per prendre un bany !! Abans, però, en mig d’aquesta desolació que es veu inundada per l’aigua de les pluges any rera any, veus unes edificacions, unes pedres sembla; són termiters magnètics construïts per els termits, únics al món, i que han construït orientats de nord a sud, per mantenir una temperatura estable a la cara est, amb pareds primes que els favoreix la climatació per assecar-les més ràpidament després de les pluges intenses. Més avall trobem més termiters, altíssims, de quasi 5 a 6 metres. Pugem els 166 esglaons que hi han desde el fons del barranc fins novament a la carretera per continuar el viatge i arribar a Wangi Falls. Un altre indret natural on vam prendre un bany en unes aigües transparents, netes, fresques. Al costat mateix, al bosc proper, uns rats penats grans, molt grans, penjats dels arbres anàven rundinant, mentres altres ocells i cotorres omplíen de sons aquest racó de món. Amagat dins una petita cova a les roques, un petit cangur dormia tranquil.lament. En el mig de no res, trobem un poble, Batchelor, on només es poden veure tres o quatre cases i més endavant en un encreuament una casa de menjars, on ens preparen una barbacoa molt bona. La dona que ens serveix és alemanya i fa sis anys que viu en aquest lloc tan aïllat. Vivia a Frankfurt i em diu que aquí en mig de la natura es troba molt bé i no té temps d’avorrir-se. Sempre fan reunions amb els veïns ( a 2 i 3 hores de cotxe ….. ) i quan vénen les pluges o marxen a Darwin o de vegades poden quedar-se si ténen la sort que les aigües no pugen gaire de nivell. Parlem de la vella Europa, i de la llunyania d’aquest territori. De la perillositat del terreny ( aranyes, serps, cocodrils als rius i a la costa, els gossos dingo … ) però sembla que res d’això és important, ens al contrari. Em manifesta que és feliç. El seu company és el cuiner i ella es fa càrrec d’aquesta casa de menjars tant peculiar. ‘El perill és arreu; i no són sols els animals …..’ Té raó. La fotografia correspón al camp dels termiters magnètics. Aniré penjant alguna fotografia més i seguiré el camí de Lichtfield a Kakadu en un altre post. ”””’

De bon matí, una altra dona ha estat apunyalada a Madrid fins a deu vegades per el seu company.
Ens hem preguntat quantes dones moren cada dia a tot el món per aquesta violència domèstica que no s’atura ?

Sempre podem llegir estadístiques de morts violentes, o infants que passen fam, o nombre de víctimes per guerres encobertes i atemptats.

El meu dol amb aquesta flor que emergeix d’un arbust, ‘grevillea dielsiana’, i que tant sovint es pot veure per el territori del centre i l’oest australià

null

Novament, remenant amb les més de mil cinc-centes fotografíes, em trobo amb aquesta tant i tant peculiar. Viatjant desde Hobart, la segona Ciutat més antiga d’Austràlia i la més gran de Tasmània, fins a Queenstown i Cradle Mountain, arribo a la ‘Catagunya Road’ i el ‘Catagunya Lake’ !! Em quedo perplexa i reflexiono. A Hobart el carrer principal i el lloc on es fa un mercat setmanal molt i molt interessant i bonic, es diu ‘Salamanca’.
”””’Han estat els veïns de ‘Salamanca’ a Hobart que han canviat el nom de ‘Catalunya’ per ‘ Catagunya’ ??? Catagunya és un llac i forma part del sistema hidroelèctric de Tasmània del riu Derwent. Catagunya en la llengua dels aborígens de Tasmània vol dir : ‘ cigne negre’. Després del llarg viatge on he estat quasi desconnectada de la resta del món i del meu estimat petit país, em trobo amb un bon enrenou tant social com polític que encara no he paït del tot! Permeteu-me, doncs, aquest petit esquitx d’humor i anècdota …… ‘

Encara estic posant en ordre totes les fotografíes que vaig fer durant el meu viatge per Austràlia i Tasmània.

De sobte m’he fixat en aquesta fotografia d’una nena vinguda del Canada amb els seus pares, ell nat a Tasmania, i com amb tota naturalitat jugava amb els cangurs, els wombats, feliç i contenta.

Contrasta amb la notícia que acabo de llegir al diari; esfereidora: En l’atemptat de dimarts a l’Afghanistan, van morir cinquanta-nou escolars, d’entre 8 i 18 anys.
”Violència, intolerància, racismes, guerres encobertes, economíes subversives …… i els més febles en són les víctimes.”

Són els grans desconeguts. En tenim referències, hem llegit notícies dels seus problemes. Els polítics els utilitzen quan els convé. Desde l’any 1986 els han reconegut la propietat de les terres i sembla que en la Constitució d’Austràlia volen ja incloure el text que ha estat sempre una realitat; ells són els veritables habitants d’aquest continent. És una de les comunitats amb una vida i cultura continuada més antiga del món ( 40.000 anys ). Han pogut sobreviure adaptant-se sempre als impactes medi ambientals tant canviants al llarg de milers d’anys i han sobreviscut al més gran dels impactes: la colonització europea.
”””””’Totes les cultures humanes del món ténen la seva visió i creença de com es va formar la nostra Terra. Els aborígens expliquen aquest procés en el seu ‘Dreaming’, el seu somni del temps. És el temps en que es va formar la natura, la societat, l’ésser humà i quan van rebre el coneixement de les llengües per comunicar-se i la cultura com a poble per diferenciar-se d’altres pobles i veïns. Per a molts aborígens, el somni del temps no és el passat, senzillament és etern. Van arribar a Austràlia 35.000 a 50.000 anys enrera provinents de Nova Guinea i el sud de Malaysia. Aleshores es podia viatjar per terra, desde Nova Guinea fins a Tasmania. Navegant per els grans rius, és com possiblement, van arribar fins a tots els racons del continent. No vaig visitar cap poble aborígen, no tenia autorització, però sí puc recomanar dues visites per conèixer més amb profonditat aquest poble. El South Australian Museum d’Adelaide és magnífic. Una perla. La ‘Australian Aboriginal Cultures Gallery’ és la més completa del país i possiblement del món. Tjapukai, Aboriginal Cultural Park, situat a Cairns, Queensland. És un lloc pensat i construït per a visitants estrangers i també australians, però gestionat amb inteligència i seriositat. La visita al Museu d’Adelaide és absolutament imprescindible, si el viatger visita la Ciutat. Els estudis són seriosos; tot el material que pots veure, impactant, més de 3.000 objectes i centenars de fotografíes; multimedia interactiu i videos interessantíssims i senzillament és un homenatge i sobretot un crit a la veritat i a la realitat; la seva finalitat és continuar dialogant i seguir esperonant als diferents grups d’Aborígens Australians a continuar amb la seva forma de viure i donar a conèixer la seva cultura.És en aquest Museu on he rebut una informació completa i real d’aquest poble. Un Museu meravellós, didàctic, interessant; impossible avorrir-se. Tjapukai és un indret prop de Cairns, a Queensland, punt de partida de la ‘Barrera del Corall’. Ha estat construït i finançat per un matrimoni, ell nordamericà, ella del Quebec i el grup aborígen de la zona té el 51% de la propietat. Aquest matrimoni el que ha fet és ensenyar tècniques teatrals i escenificació del que és el ‘dreaming’ el temps de somni. En un altre teatre els podem veure com utilitzen el foc; les seves cerimònies; les danses; les mitologíes; la música; el didgeridoo, aquest instrument rar i que només ells en saben treure uns sons inimaginables. Després, al costat d’un riu, una noia t’explica i t’ensenya els fruits, les llavors, les arrels, les plantes medicinals i com les utilitzen. Un altre xicot, el músic, ens ensenya com obtenir aquests sons estranys per a nosaltres del didgeridoo. Finalment el que la gent els agrada més; com utilitzar el boomerang. Perillós ….. quan el llences seguint les instruccions que en James em va donar, el veus volar, però de sobte torna on ets i et fa por agafar-lo … sembla com si et volgués tallar el coll …. La paraula boomerang sembla que és originària de la llengua dels Dharuk que van viure a la regió de Sydney; bumarit o wumarang. Els seus ancestres portàven llances i boomerangs per caçar. Moltes històries del somni del temps ens expliquen com els boomerangs volàven i tornàven al mateix lloc, la qual cosa consideràven com màgica. Els visitants poden dir; ‘és un lloc per a turistes’, sí és cert, però intel.ligent i ben fet; sense mentides; una realitat del que són i volen seguir éssent. En una botiga pots comprar artesania molt personal i original feta per ells mateixos, sense enganys. El ‘Made in China’ és difícil de trobar a Tjapukai, però no n’estic del tot segura. Fer fotografíes als aborígens fora d’aquests indrets és difícil i a més no ho trobo bé. Són sempre una minoria, i molt diferents de la resta de la gent que veus. No sé si se senten vigilats o ja passen de tot. Si més no, prefereixo penjar la fotografia d’aquest somriure d’un nen, extreta d’una postal i que voldria pensar que és un somriure a l’esperança. ”””””’

He tingut la oportunitat de fer dos viatges a països llunyans i molt diferents. Un, Viêt Nam, amb més de dos mil anys d’història i cultura i havent patit invasions, guerres, colonitzacions, i un altre, també amb milers anys d’història, negats per els nous habitants que van arribar ara fa menys de 200 anys. No ha estat mai colonitzat, ni ha patit guerres; sí, un atac dels japonesos a Darwin durant la segona guerra mundial i que amb l’ajut dels americans van poder defensar el continent d’altres atacs i conservar la seva identitat com a nació independent dins la Commonwealth. Austràlia ha estat i és país de promeses, feina, futur, il.lusions, començar una nova vida.
”””Viêt Nam està en camí de voler ser una nació estable i emprenedora, i sobretot, sortir de la pobresa i la fam. De vietnamites n’hi han molts a Austràlia, però també de moltes altres nacions del món que van anar-hi per tenir un futur millor i moltes esperances. A Melbourne, per exemple, és on hi viuen més grecs després de la pròpia Grècia. Libanesos, italians, xinesos, coreans, japonesos, uruguaians, xilens, brasilers, catalans, portuguesos, espanyols, i sobretot anglosaxons vinguts d’Irlanda, Escòcia, Pais de Gal.les, Anglaterra. 

En la meva absència el nombre de víctimes per la maleïda i mal dita violència domèstica ja ha arribat al número 61.

Seguiré expressant el meu dol i rebuig amb una flor, i en aquest cas una flor solitària en un arbre nu, en mig del no res, a Nourlangie – Jabiru / Parc Nacional de Kakadu, Territori del Nord, Austràlia.

És plena de vida …….
”’null”’