Lisboa

Sostiene Pereira di averlo conosciuto in un giorno d’estate. Una magnifica giornata d’estate, soleggiata e ventilata, e Lisbona sfavillava.
Antonio Tabucchi, Sostiene Pereira.

S’ha mort Antonio Tabucchi, dos dies desconnectada i en encendre l’ordinador em trobe amb la notícia, s’ha mort Tabucchi.

Era un dels darrers, dels darrers ‘intel.lectuals incòmodes’ que ens quedaven a aquest país, que no fóra el darrer. Tan incòmode que va marxar, tan incòmode que els seus articles, que publicaven Le Monde o El País, ací només els publicava L’Unità (el Corriere va deixar de publicar-lo al 2002) o Il Fatto Quotidiano. Tan incòmode que a la seua mort hi ha dedicat més espai El País que Repubblica i el Corriere junts.

Aquest país li deu el seu compromís i les seues paraules sense concessions i sense treva i li deu Pessoa, les magnífiques traduccions que van acostar el poeta portuguès al públic italià.

Jo, personalment, li dec Pereira i Lisboa, quasi res.

mel (de romer)

La lingua è l’ultima proprietà di chi parte per sempre.
Erri De Luca I pesci non chiudono gli occhi

Els peixos no tanquen els ulls, és el títol de la darrera novel.la d’Erri de Luca, si no m’enganye ix demà en català (Bromera).
Aneu a la llibreria, compreu-lo i reserveu-lo a un prestatge. Com tots els seus no és un llibre de llegir amb deler, és de calma, d’assaborir cada paraula, de llegir poc a poc (de llepar en lloc de mastegar, com la xocolata bona). El deixeu a un bon lloc a la llibreria de casa i mireu d’oblidar que el teniu. Quan arriben dies difícils (que sempre arriben), quan necessiteu paraules d’eixes que són com gotes de mel per l’ànima, aleshores recordareu que el teniu, llegiu-lo, poquet a poquet, deixant que es fonga a la boca. Jo encara no me l’he acabat, l’estic fent durar tot el que puc.

El País li va fer una entrevista fa pocs dies, és perfecta per anar fent boca. (Ara explique una cosa que em fa vergonya però també em fa riure cada volta que la recorde. Jo a Erri De Luca el vull, l’estime, ja ho he escrit alguna altra volta. El dia de la mani del 15 d’octubre, la que va acabar a bastonades, mentre estàvem a la cantonada de via dei Fori Imperiali veient-la baixar per via Cavour, de moment me’n vaig adonar que la persona que tenia al costat era Erri De Luca, allà sol mirant-se la mani amb les mans a la butxaca. Em vaig posar nerviosíssima, exactament nerviosíssima com una adolescent. Al final no em vaig poder aguantar i com una imbècil m’hi vaig plantar davant i li vaig dir ‘Senyor De Luca, moltes gràcies’, ell em va mirar una mica interrogant i una mica divertit (no vull ni pensar en la cara de beneïda que devia fer jo), em va donar la mà (de fusta, pareixia de fusta) i em va preguntar perquè, jo li vaig dir que pels llibres, li vaig dir gràcies un altra volta i vaig pegar a fugir, emocionadíssima. Normalment no faig eixes coses, no sé que em devia agafar, em fa riure pensar com estava de nerviosa i d’emocionada. A la foto, un tros de colosseo, Erri De Luca i un tros del meu cap)

ma tanto tanto

Te voglio bene assai

ma tanto tanto bene sai

è una catena ormai

che scioglie il sangue dint’e vene sai…

Diu la llegenda que en els mesos de convalescència que Caruso va passar a Sorrento va donar lliçons de cant a una jove de la que es va enamorar. Una nit d’agost del 1921 que el cantant ja es trobava molt malament, va voler cantar per a ella i va fer portar el piano a la terrassa de la seua suite, va cantar quasi sense forces i amb llàgrimes als ulls, li va cantar una apassionada declaració d’amor i de sofriment. Diu la llegenda que els pescadors del golf, en sentir-lo, van tornar al port i es van arrimar sota la seua terrassa amb les barques il.luminades per escoltar-lo i la llegenda també diu que aquell va ser el millor concert de Caruso, el darrer, va morir pocs dies després.
 
Explicava Lucio Dalla que quan va viure uns dies a la mateixa suite que Caruso (que òbviament es conservava com quan hi va ser ell i conservava el piano del mestre) i li van explicar la història d’aquell darrer concert, aquella mateixa nit, va escriure la cançó, Caruso, en aquell mateix piano.

Tot i que se n’han perpetrat versions que clamen vendetta, a mi m’agrada molt, sobretot cantada sense cridar, com la cantava ell. 
 

piazza grande

S’ha mort Lucio Dalla. Va escriure un grapat de cançons bellíssimes, a la meua antologia personal de cançons italianes que m’enduria a una illa deserta n’hi ha mitja dotzena de seues, trobaré a faltar la seua veu i el seu clarinet…