Minut i resultat

No-apostis-pels-anglesos

Tres amics de tota la vida es troben a casa d’un d’ells. Han quedat per veure una pel·lícula? Per fer-la petar? Per veure un partit de futbol? De tot una mica d’això hi ha a No apostis pels anglesos, la proposta teatral que podreu veure a la Sala Villarroel fins al dia 4 de febrer; un text del serbi Vladimir Djurdjevic, traduït per la Laura Piqué i dirigit per un altre serbi, Dusan Tomic i amb els actors Oscar Garcia, David Olivares i Jose Pérez-Ocaña.

I és que si es rodés un film sobre les seves vides -sens dubte Billy Wilder hi xalaria- aquest tercet i les seves respectives misèries, confluirien en una gran epopeia sobre els perdedors que s’autoconvencen que aquest cop, sí; que aquesta vegada, la sort els acompanyarà i podran sortir del pou on es troben. Addictes com són a les apostes als partits de futbol, tots tres han quedat per seguir a internet el partit de la lliga anglesa de futbol, al qual tots tres han apostat, i que els permetrà acabar amb tots els seus maldecaps i alhora redimir-se de les seves dissortades existències.

A partir d’aquesta premissa, Djurdjevic ens ofereix una comèdia que funciona amb una gran efectivitat. A mesura que avança el partit, els diferents resultats que afavoreixen a un o altre, aniran fent caure les caretes i els tres amics es quedaran a pèl tot mostrant el pitjor de cadascú. Com és natural, aquest exercici dramàtic, només és un enginyós McGuffin que permet a Djurdjevic parlar de moltes altres coses: de l’amistat, del pas del temps, de la cobdícia, de les relacions personals… Un cartipàs d’existencialisme domèstic que ens interpel·la per la seva universalitat i per la seva capacitat d’embolcallar-ho tot amb un somriure, àcid, nerviós, d’aquells que sorgeixen davant les situacions on voldries tocar el dos immediatament.

La direcció de Tomic, deutora del text, busca sense fer escarafalls que el crescendo que pren l’obra rutlli i arribi al seu zenit. Encara que posarem aquí un petit ai, no pas perquè actoralment no es defensi més que bé, però sí que potser caldria acabar de trobar el ritme adequat. No hi farem sang, però, perquè les estrenes, ja se sap, sovint només són un punt de partida. Pel que vam veure i pel que s’apunta, estem segurs que funció a funció, aquest ritme es trobarà i serà com la cirereta aquella d’un pastís teatral que et menges satisfet i divertit.

Val la pena acostar-se a la Villarroel i apostar (perdoneu, no ens n’hem sabut estar) per aquests tres impresentables que ens fan riure a pleret i que ens mostren que al cap i a la fi, moltes coses que pensem que són imprescindibles, en el fons, no ho són tant i que la vida, com el futbol, com el teatre, no hi ha rival petit, que cal lluitar fins al final. Que la vida, com el futbol, com el teatre, és així.

(Article publicat a Núvol el 23/01/2016)

 

Un retrat familiar

Retrat

Amb aquest epígraf, el passat dia 19 de setembre, la companyia de teatre reusenca La Gata Borda estrenava el seu darrer espectacle al teatre Bartrina de Reus. A partir de textos de diversos autors, en la seva majoria anglosaxons, la proposta, més que un retrat familiar convencional, fou una inspiradíssima dissecció de les relacions entre mares i fills. Allunyant-se dels tòpics que poden venir al cap davant un anunciat com aquest, l’obra era una delicada i intensa mostra de les diferents interaccions que es poden donar entre progenitores i els seus plançons; mares que en la majoria dels casos, assumien el seu rol, potser, des d’una certa culpabilitat per no haver estat a l’altura de les circumstàncies maternals i una salvatge lluita per arrapar-se, abans de res, a la seva condició de dones, de persones, per damunt de tot. Una dialèctica impossible que sempre desbordava tots dos interlocutors sense demanar a l’espectador que prengués partit per cap de les parts. Les relacions mostrades, sempre ambigües, sempre amb una gran dosi de subtext, més que mares i filles o mares i fills, mostraven persones que havien estat mares i persones que havien esdevingut fills. Els conflictes inherents entre totes dues incapacitats per desprendre’s d’aquests papers atorgats, desembocava en un agredolç relat que defugia la complaença o el judici de valor. Calia aplaudir la proposta d’avançada: el risc era evident. I era obligatori aplaudir una vegada acabada de veure-la per haver-se’n sortit amb nota. Una bastida que oferia dos espais superposats dalt de l’escenari i l’aprofitament de les zones de davant del pati de butaques, donaven volada escenogràfica a partir d’una economia de recursos que emfatitzava el text i l’actuació sempre menada per una direcció convincent. Un colossal treball interpretatiu reblà la nit. Molt més si tenim en compte que al tractar-se d’escenes aïllades, els actors no podien emparar-se en el flux normal de l’acció que permet fer créixer els personatges, sinó que havien de mostrar les emocions puntuals “in medias res” amb la dificultat que això comporta. Ambició i rigor dalt de l’escenari d’una companyia que després de set anys de trajectòria assoleixen una maduresa incontestable i que ens agradaria veure en espectacles que tinguessin un recorregut més llarg. Reus, ciutat teatral com és, no és pot permetre menystenir-los. Una vetllada teatral sublim.

(Publicat a la Revista NW el 20/10/2015)

Anna Politkòvskaia no reeducable

02_8993

A l’escenari hi ha una cadira, un faristol amb un micròfon i una pantalla. També hi ha una taula llarga tota plena de papers i de quaderns. Una tassa i un d’aquells aparells per escalfar l’aigua. La dona està asseguda a la taula. Escriu en un dels quaderns. Té els cabells lleugerament blancs. Així que el públic s’ha assegut a les seves respectives localitats, la dona comença a parlar. No sé quantes paraules diu abans que tota la sala s’estremeixi pel que acaba de sentir. Directa. La dona ha atrapat al públic amb la primera de les moltes bestialitats que al llarg de l’hora que dura l’espectacle, aniran sotraguejant el personal.

La dona és Anna Politkòvskaia. Periodista russa assassinada el 7 d’octubre del 2006 a l’ascensor de casa seva. Tenia quaranta-vuit anys. D’ençà de la primera guerra de Txetxènia, havia estat la pedra a la sabata del govern Putin. Les seves cròniques, aparegudes a Novaia Gazeta, tot i que no van tenir gaire repercussió dins de Rússia, si que cada vegada més, en l’àmbit internacional, foren, i encara avui són, un fidel retrat de la monstruositat que suposaren les dues guerres de Rússia contra Txetxènia. El seu cas prengué molta més rellevància per les repetides amenaces de mort que patí.

El 2007 el dramaturg italià Stefano Massini (Florència, 1976) va decidir escriure Dona no reeducable a partir dels mateixos articles de Politkòvskaia, que ara Lluís Pasqual ha posat en escena al Teatre Lliure. Tal com ha manifestat en diverses ocasions Massini, va defugir apropar-se al personatge des d’un exercici d’hagiografia gratuïta. Va preferir escoltar la veu de la periodista i tots els desastres què, crònica a crònica, anava desgranant sobre el conflicte. L’opció és del tot d’agrair. L’espectacle és altament didàctic, no per això menys impactant. Des d’aquella primera descripció que esmentem, la baixada als inferns és absoluta. No hi ha rescat possible. No hi ha treva. Massini sap escoltar Politkòvskaia. Massini sap llegir Politkòvskaia.

De tota manera, Massini, renuncia a veure Anna Politkòvskaia només com un vehicle per explicar què és el que passà a Txetxènia. Estableix el personatge de la periodista des de dos plans. El primer, el del relat objectiu dels fets a través de diferents quadres. El segon, el de representar allò que va patir directament l’Anna. Ja sigui quan van detenir-la, interrogar-la i apallissar-la; ja sigui quan van intentar enverinar-la mentre viatjava en un avió. És la capacitat de jugar amb aquests dos àmbits el que fa que l’espectacle sigui del tot reeixit i molt més colpidor.

En aquest sentit, la direcció de Lluís Pasqual i la interpretació de Míriam Iscla també juguen a favor de posar, per damunt de tot, la veu de Politkòvskaia com a eix discursiu de l’obra sense escarafalls escenogràfics ni efectes teatrals que pugui distreure aquesta circumstància. Només, com ja hem dit, el personatge deixa la narració freda, periodística, quan ha de descriure des del pla personal allò que ha patit. Tot succeeix molt de pressa. Míriam Iscla passa del relat expositiu a la descripció del patiment en un tancar i obrir d’ulls; sense transicions. Un superb exercici interpretatiu al servei de matisar allò que se’ns ha explicat amb la dura experiència personal.

L’Anna Politkòvskaia de Massini, de Pasqual, d’Iscla, és una dona que abans de res és periodista i intenta per tots els mitjans fer la seva feina, cenyir-se als fets que recull damunt el terreny. Els articles de la Politkòvskaia no són cap broma. Donen noms, apunten culpables. Descriuen situacions que moltes vegades sembla impossible que puguin donar-se al segle XX. Amb tot, però, li és impossible restar impassible davant tot el que descriu. Cau, diverses vegades, en la impossibilitat de comprendre com pot ser que passin les coses que explica. Cau amb tots nosaltres.

A Catalunya el cas de l’Anna Politkòvskaia va ser seguit i continua sent reivindicat pel PEN Català. Aquesta organització que fa més de 90 anys que lluita per la llibertat d’expressió, va apadrinar el cas de l’Anna. De fet la periodista viatjà almenys dues vegades a Barcelona. Una el 2002 en el marc del Dia Internacional de l’Escriptor Perseguit que s’escau cada 15 de novembre i una altra, dos anys després, dins de la presentació en el Fòrum de les Cultures, de l’informe del mateix PEN Antiterrorisme, escriptors i llibertat d’expressió, ocasió en la qual, aquest que us escriu, va tenir l’honor de conèixer-la personalment.

Cal també remarcar la ingent feina de denúncia del que passa al Caucas feta per la gent de La Lliga dels Drets dels Pobles de Sabadell amb la seva campanya Txetxènia. Trenquem el Silenci que ha sabut, al llarg del temps, erigir-se com una font més que fiable a l’hora de contrastar les diferents informacions que arriben de Txetxènia.

El Teatre Lliure ha decidit obrir aquesta temporada 2015-2016 amb dos monòlegs de Massini. El que consignem en aquestes pàgines i CrecEnUnSolDéu també dirigit per Lluís Pasqual i amb la interpretació de Rosa Maria Sardà. Cal dir que el Lliure té previst reposar Dona no reeducable del 15 al 22 de juny. És obligatori apuntar-ho a l’agenda.

Avui que precisament fa nou anys de l’assassinat de la periodista, aplaudim aquest gest del Lliure per fer tornar el cas de l’Anna Polikòvskaia a l’actualitat. Els autors materials del seu assassinat són entre reixes. Els autors intel·lectuals se les campen lliures a Rússia o a Txetxènia. Nosaltres no podem fer altra cosa, des de les butaques, des de l’escenari, des d’aquests mots, que recordar la tasca d’Anna Politkòvskaia que va lluitar per escatir la veritat, quelcom que en qualsevol país normal, mai es castiga amb la mort, com sembla que sí passa, massa sovint, a la Rússia dictatorial de Vladimir Putin.

(Article publicat a Núvol el 07/10/2015)

MOLT SOROLL PER RES

Els qui tenim amics dedicats a la faràndula, n’estem farts d’anar a estrenes de projectes teatrals que no passen d’una o dues representacions i es queden aquí. Els motius, les causes, solen ser variades: falta de recursos econòmics, falta d’una infraestructura de producció… Dedicar-se a qualsevol activitat artística, vol dir acceptar una dosi molt alta de fracàs. I creieu-me, si voleu dedicar-se a això i no teniu l’espatlla prou ampla per acceptar que caureu, no una vegada, sinó moltes, dediqueu-vos a una altra cosa.

Ara fa sis anys, se’m congregà al Parc de l’Estació del Nord de Barcelona per presenciar un d’aquests acudits: representar Shakespeare a l’aire lliure, tal com es fa al món de parla anglesa. L’empresa era doblement arriscada: per tractar-se del bard dels bards i per on es volia fer. Hi vaig anar, com altres vegades, amb la curiositat amb el fre de mà posat, no fos cas que l’invent se n’anés a can Pistraus. No va ser així. Vaig sortir entusiasmat. El temps m’ha donat la raó que valia la pena promocionar-ho i pregonar-ho als quatre vents.

Sense pressa, fent camí, els amics de Parking Shakespeare, han sabut fer-se un lloc dins el panorama teatral de l’estiu barceloní. Cada any es repeteix la recepta. Cada any, però, és diferent. Si he començat aquest escrit fent una mica el mestre-tites, és perquè després de sis anys, veig que el periodisme cultural d’aquesta ciutat que moltes vegades viu d’esquena a taaantes coses, comença a prendre en consideració la seva feina. I nosaltres que ens n’alegrem. Val més tard que mai. Sí, senyor!

A més, enguany, hem vist espectadors professionals que han decidit abillar els seus acabaments d’esquena amb coixins o directament amb cadires de platja. Senyal que al seu calendari, a finals de juliol, ja hi figuren uns quants dies guixats amb vermell que vol dir que al Fort Pienc s’hi pot veure teatre i del bo. Deixant de banda el fet teatral en sí, això vol dir que l’assumpte ha arrelat. Ja no val anar-hi a les sis (comencen a les set) per agafar lloc. Em consta que a les sis, les millors localitats ja estaven venudes, i això que l’espectacle és gratuït; això sí, passen la gorra encabat d’actuar.

Molt soroll per res, ha estat l’obra escollida. El director, Israel Solà. El plantejament escenogràfic, mínim. Vestits de revetlla per a elles. Camises florejades per a ells. La resta, un any més, cercles concèntrics de til·lers que participen tant o més en l’afaiçonament de l’espectacle, que els mateixos actors. La mestria de Shakespeare –que Salvador Oliva rebla amb la seva traducció- dóna la mesura de totes les coses. I mira que a vegades hi anem amb l’altivesa aquella dels qui de tant en tant rellegim l’anglès i ens posem estupendus parlant-ne; però no, Shakespeare és prou gran com per no admetre rigideses de mirar per damunt de l’espatlla. Shakespeare és fer riure i fer plorar i fer sentir odi pels dolents i sobretot, delectar-se les orelles amb els mil girs de la seva parla, de la seva poesia. Fa sis anys que ens ho demostren de manera exquisida.

D’aquesta manera, quan el planter d’actors està al servei del text i de la direcció, et sents com un nen petit, xalant amb els punyals textuals que es llencen Beatriu i Benedicte; sentint llàstima per la dissort d’Hero; insultant l’altivesa de Claudio. Rient a cor que vols amb Cirereta i Margarida o arraulint-te una mica perquè la maldat de Don Juan no t’esquitxi massa. S’aplaudeix quan els amants, finalment es besen. Es riu quan els acudits són els millors. S’encogeix de cor quan els dolents aconsegueixen els que es proposaven. Però sempre, sempre, així que cau el teló que no hi és mai, d’entre l’ombra de les fulles dels arbres, el repic del picar de mans és autèntic, merescut i totalment sincer.

Correu que encara hi són fins al dia 3 d’agost. Correu a deixar-vos donar un bany del teatre del més pur. Sense pretensions. Rigorós. Modern. Divertidíssim. Correu i atreviu-vos, després, a dir-me que no tenia raó.

MUNTETS

En època de crisi els qui triomfen són els audaços. Aquells que, com les criatures que juguen damunt l’arena, recullen amb les mans un muntet de sorra i diuen: “No és gaire cosa, però ho he fet jo”. I de muntet en muntet es va fent i es va construint. L’exemple es pot aplicar a tot. Fins i tot a la cultura.

Si tenim els ulls oberts, d’aquests muntets, en surten per tot arreu. Propostes imaginatives que busquen conquerir àmbits que potser en altres circumstàncies no serien tan permeables a deixar-se engalipar pel creador de torn. Però vist com estan les coses, tothom està disposat a donar una oportunitat a aquells que almenys no es queden a casa lamentant-se i se les empesquen totes.

En el món teatral, un parell de propostes que em semblen dignes de ser destacades.

A Reus, el proper dia 30 de novembre començaran els 4ts de Teatre. Una proposta portada a terme per Les artistes locals i els Perejil’s Sound.

Teatre de proximitat. Una obra d’un màxim de 15 minuts per a no més de 4 actors. 20 persones màxim de públic. Tota la recaptació per la companyia. Senzill i atractiu.

Enguany, que se’n celebra la primera edició (esperem que tingui llarga vida) d’entre les tres obres seleccionades, em quedo amb Godot ha arribat dels inefables La gata borda Santi Monreal al text, Ester Cort a la direcció i Carme Merlo i Josué Andreu actuant. No pot ser dolent de cap manera!

L’altra proposta és a Barcelona. Els Dissabtes llibreters per aperitius dramàtics, porten lectures dramatitzades a fer el vermut i així, mentre intentes dissimular que l’escuradents de l’oliva, una vegada més, t’ha quedat enfonsat al fons del got, pots deixar-te delectar amb un text breu.

Possiblement, d’aquests formats, cada vegada n’apareixeran més. Són la resposta a una manera de fer que ens obliga a tots a fer el que es pot. No ha de ser una resignació, sinó més aviat una reinvenció. Bocins de teatre. Bocins de cultura. Muntets.                 

   

     

NIT DE REIS O EL QUE VULGUEU

Aquest estiu de l’any de nostrusenyor 2013 ens ha sortit xofogosot. Inflamat. Com si ens haguessin enviat a tots a l’infern amb un assecador de cap de perruqueria entre les temples. Hem de sortir al carrer. Ens hem d’esbargir. Ens hem de refrescar. Busquem, busquem, busquem…

Ah, sí, calla! No hi ha aquells xiquets del Parking Shakespeare que cada any prefereixen treballar a fer vacances? Ai, sí tu! I voldràs dir que eguany amb això de la crisi… Ves, aquesta gent de la faràndula, quan és que no han estat en crisi? També tens raó. A veure, posa-ho al gúguel… Siiiiiiiiiiiiiii, mira, enguany també hi ha Shakespeare! Visca, visca…! I escolta, per no haver-nos perdut cap funció des de fa cinc anys, no ens faran descompte? Però si passen la gorra encabat i ja saps que sempre els hem donat alguna cosa. Ah!

Llavors, al parc de l’estació del Nord ens trobem amb el panorama següent: Orsino estima Olivia. Viola estima Orsino. Olivia estima Sebastià. Sebastià estima Antoni. Antoni estima Sebastià. Festa s’estima les seves cançons. Maria s’estima el que li donin. Malvolio es pensa que se l’estima Olívia i el Senyor Tobies Rot diu al Senyor Andreu Careixut que ha d’estimar Olívia. Hosti, i amb tanta estimació no queda una mica hipoglucèmic, tot plegat? No, home no; si te’n canses, escoltes les paraules i amb això ja en tens prou. Oqueimaquei.

Escolta. Què vols, ara? Perquè ells porten barba i elles van de negre? Això és cosa del director, enguany se n’ha encarregat l’Iban Beltran. Cada any canvien, no? Això mateix. Potser enguany s’han recatat més en la part dramàtica, no? Potser sí. Són còm titelles. Xsssssssst. En canvi, en la part còmica… Home, en Caraeixut i en Rot són dos caramels de paper. Hi, hi, hi, hi… em fan pixar! Sí, però calla. I aquest tal Shakespeare és viu? Cria malves fa molts anys. Hosti, què fort! Calla. Aplaudim molt, eh? Sí, sí, sí, que això que et facin passar una bona estona, amb els temps que corren i per la voluntat, no té preu. “No té preu”, tu també en tens de bones, eh paio? Pararàs? D’acord, perdona.

Un dia podríema tornar, no? Sí, perquè no. Fins quan hi són? Em sembla que enguany fan l’última funció el dia 4 d’agost. Dimecres fan festa? Sí. Doncs dimecres no hi podrem venir. No, és clar. El que podries fer es penjar en aquest mateix apunt, les altres crítiques. Vols dir? Sí home sí. Pot estar bé. Jo la meitat del que hi dius no ho entenc. Ja. I una cosa, quan faci quinze anys que facin funció, també els penjaran una placa com al Fletats al TNC? Flotats. Com? Flotats; es diu Flotats i no Fletats. Que no el van fletar cap a Madrid? Sí. Doncs Fletats. Vist així… Però em sembla que aquests no són de plaques. Són més de fer les coses perquè sí, perquè xalen molt amb el que fan, no? Em sembla que sí. Se les poden confitar les plaques? Confitades estan. Escolta, jo els deixo 10 euros. No podrem sopar després. Una mica ja és com si haguéssim sopat. No només de menjar ens alimentem, no? No. Ets un romàntic. Un què? Deixem-ho. 

L’amansiment de la fúria.

La comèdia dels errors

Somni d’una nit d’estiu
 
Treballs d’amor perdut
      
   
    

  

QUAN L’AMOR ÉS L’EXILI

No se’ns avisa quan accedim a la sala. Hauríem d’haver portat bisturí i escalpel. Guants de plàstic. Un manual de dissecció, potser. I és curiós, però així que es fa el silenci, així que s’aixeca el teló que no hi és, ens ho trobem tot posat a la mirada. Això si em fet els deures com cal. Samuel Beckett era un home de cabells grisos. De paraules grises. Els seus diàlegs quequegen. Els seus mots omplen silencis que si es poguessin empassar produirien indigestions colossals. Un irlandès amb molta mala llet. Se’n serveix Pere Arquillué. Se’l trobem estirat i lívid. Una llum rectangular damunt seu. Blanca. Inert. La veu fa el primer tall. No hi raja gens de sang. Espereu-vos, tot arriba.

Fa vint-i-cinc anys, José Sanchís Sinisterra, n’havia fet una versió teatral d’un text de l’oncle Samuel. No pas un text dramàtic sinó novel•lístic. Els innombrables. Tocs autobiogràfics. La mort del pare. L’abandó de l’aimada. És que potser hi ha res més? Ara és Miquel Gorriz i Àlex Ollé que hi tornen partint d’aquella aventura. Eficaç la traducció d’Anna Soler. De fet el formol ja es va poder olorar al Grec del 2010. Pels qui llavors no vam tenir temps d’estirar els calaixos niquelats, ara tenim una nova oportunitat. Primer amor. A la Sala Villarroel de Barcelona. I a fe de món que val la pena de ser-hi en aquest primer enamorament.

Tornem a la veu. Aquesta veu que Arquillué ha deixat, per exemple, a Gabriel Ferrater. Per què no es diu més poesia als nostres escenaris si tenim veus i tenim versos a cabassos? Ho deixem dit. La veu, però. Un jardí de tombes. Els derelictes de marbre amb les seves inscripcions. Els epitafis. La tranquil•litat dels qui només parlen amb records i silencis. Li plau passejar-hi entre els morts a aquest home de cabells llepadíssims i d’ulls bovins. James Joyce, un altre irlandès encara amb més mala bava, s’hi frega les mans. Son pare, en morir, el va fer fora de la seva habitació, el seu petit reialme. Sense saber on anar, decideix buscar aixopluc en un banc, prop del canal. Brut, desarrelat, el paisatge. Es va vestint l’home mentre es despulla. Una samarreta. Uns pantalons. Unes xancletes i l’amor. El primer de tots. El darrer de tots.

Ella es diu Lulú. Ell detesta la seva companyia. Li demana que no vingui. Que el deixi amb la seva història. La que va construint. La que es feta d’esgarips i deixalles. De cinismes amargs i de somriures corrosius. Un lluita monòtona i constant contra tot intent que el Technicolor es pugui veure mai sigui sota la porta. No, ho hem de dir, Beckett no és això. Riem. Riem molt amb el que aquest desgraciat ens conta. Riem perquè és a l’única cosa a què ens podem agafar. Perquè l’home que no vol saber què és l’amor, acaba escrivint el nom d’aquesta Lulú en una tifa de vaca seca. S’adona que no pot viure sense ella. Sense ella, ell no és.

L’amor acaba malament. Ella se’l emporta a la seves dues habitacions amb cuina. Ell vol retrobar el seu imperi en un trist sofà. Té una olla per fer la seves necessitats. La veurà sense roba, només amb unes tristes mitges. L’amor acaba malament. L’home que pot explicar-nos la seva història des d’una barra de bar de carretera, en un jardí d’un frenopàtic o quan l’alba s’escapa de la nit en un parc amb arbusts perfumats amb pixats de gats i gossos. L’amor acaba malament. L’home ho és tot menys un galant. Ella és una prostituta que no fa res per amortir el soroll de tots els amors que li deixen entre les cames. I malgrat tot, ell no se’n pot desfer. I malgrat tot, ens ho ha d’explicar encara que nosaltres no li ho haguem demanat. L’amor acaba malament.”L’amor és l’exili”, diu en un moment donat el protagonista.

Mentrestant, la llum d’abans, la que oferia tot d’oportunitats per traçar-hi no sabem si ferides o cicatrius damunt aquella pell morta, ara és una calidesa que un brivall, amb una politja, fa pujar perquè tot sigui una mica menys fosc. Pertorbador i molest però amb més llum. I és que a Pere Arquillué no li cal gaire més. Ell tot sol ho omple tot. Destacable i subratlladíssima la tensió que sotmet el seu cos durant l’hora i cinc minuts que ens fa feliços. Estimable treball de la ballarina i actriu reusenca Eva Roig. Cos i veu, a una, ple d’inflexions, de ressorts mofetes, patètics, hilarants, mai sense caure ni en el tic simplista ni en el divisme adotzenat. Sense donar mai res per fet o sabut, Arquillué construeix síl•laba a síl•laba, un monstruós decadent humà que no pot defugir, encara que vulgui, la seva condició vulnerable a la seva pròpia essència. Interpel•lant al text o directament al públic –bonísssims els “salut” als espectadors constipats i els “Passi-ho-bé” als vaixells que abandonaven les rates- ens brinda un treball admirable, immaculat, grandiós; com el tall precís d’un bisturí damunt la bellesa podrida del que som, bellesa al cap i a la fi.

(Article publicat a Núvol el 12/6/13)  

TREBALLS D’AMOR PERDUTS

Us diran que un rei de Navarra amb dos dels seus cortesans, decideixen deixar de tenir tracte amb les dones i amb l’alimentació. Us diran que el seu objectiu, peti qui peti, serà dedicar-se només a l’estudi. Us diran que, malgrat el jurament, se’ls creuran pel mig tres formoses gavatxes dames que els faran abjurar dels seus convenciments. Us diran que hi ha lletres que els enamorats envien a les enamorades. Us diran que les cartes es confondran i aniran a parar a mans de qui no toca. Us diran que hi ha criats babaus i senyors astuts. Us diran que hi ha versos que s’encallen aquí el dedins. Us diran que hi ha bromes dignes dels berenars aquells que perboca Telecinco cada tarda. Us diran moltes coses. Coses que quedaran molt lluny del que veureu.

I és que la bona gent dels Parking Shakespeare hi tornen. De la gosadia n’han fet tradició. Del risc n’han fet litúrgia. De la valentia n’han fet cita ineludible. Seran ja quatre els anys que estiu rere estiu, tornen a William Shakespeare al lloc on va néixer. Al carrer. Senzill? Complicat? Tampoc no us donarem tota la feina feta. Que alguna cosa hi haureu de posar de la vostra part.

A poc a poc i bona lletra. Enguany s’han atrevit amb Treballs d’amor perdut. Obra primerenca. Ho hem llegit no sé on. De les primeres amb què Sir William es va batre amb el vers. I tot i que pel que resumim línies més amunt pot semblar una rucada immensa, fins i tot una rucada com aquesta, passada el sedàs de la ploma de l’anglès, funciona, emociona i sobretot, diverteix. És el que té Txècspirt.

És sabut que cada any es canvia el director. I així, els que ja tenim el carnet d’espectadors residents, podem anar fent de padrina permanentada i dir després davant una xocolateta o un geladet: ai, l’any passat va estar millor o ai, enguany aquell o aquella no ha acabat de… i enfilar batalles estèrils de comparacions encara més inútils, per passar l’estona. Què voleu? Les tardes de juliol és fan llaaaaaaaaaaargues…

Enguany tocava enfrontar-se a la nostra saviesa acumulada a la Marilia Samper. Vès que hi anem. Ha primat, aquest cop i per damunt de tot, l’humor. La Samper ens dóna un Shakespeare on els tres incauts que volien deixar de tastar dona són modernus amb ulleres de pasta i bigoti de Gràcia. De fet tots porten ulleres, ara que ho pensem. Seran per veure-hi millor?, que es deia al conte aquell dels tres porquets? Probablement deuen ser per veure degotar amb més nitidesa la nostra bava espectadora d’agradar-nos el que fan.

A ells ja els tenim. I elles? Ai, elles! Elles riuen, canten i llueixen modelet. Ben mirat tampoc no ens queixarem. Una bella tríada de pin-up girls somrient sempre a càmera, fent anar els malucs i refilant Madonna amb veu de xiclet maduixa àcida, si cal. D’entre elles, la que mana, la Princesa. A mode de mirall amb la tríada de modernus que deuen saber-se més de 45 marques diferents de ginebra on qui mana és el rei, com gairebé sempre.

Com a contrapunt a Ells i a Elles, els criats, veritables txonis, ens donen ja tot una singular diapositiva social digne d’admirar i que malgrat la presumpta astracanada, el fet que no es carreguin les tintes en aquesta direcció s’agraeix. Més que res perquè el xoc que suposa veure tota aquesta colla abillada d’aquesta manera dient el text passat per la brillantor escandidora de versos de Salvador Oliva ja és prou espectacle. El text està ple d’una musicalitat alada que encara el fa més divertit pel què dèiem. Tot i la xocant vestimenta, s’ha respectat el text. El ritme és l’escaient. No ens deixem impressionar pel vernís. 

Potser en altres muntatges, aquí entren les padrines, s’advertia una voluntat d’unitat més gran. Bastida la decoració moral de la qual parlàvem, s’ha fet brillar personatges que porten més pes individual en detriment de la globalitat. La Princesa, Navarra i sobretot Don Armando que s’ha perfilat molt (un autèntic caballero español sobreeixit de gramàtica Radio Teletaxi) Una opció com una altra. No us podeu perdre la filigrana de mossèn Holofernes!

Hi són fins el dia 31 de juliol i estaria bé que hi anéssiu encara que fos per carregar-vos tot el que en aquest humil paperet deixem dit. Ah, i encara que es digui que l’espectacle és gratuït, porteu un bitllet de cinc o de deu per deixar a la gorra que després passen. Que entre cosines arriscades, intervencions i rescats, aquesta trepa de còmics, juliol a juliol, ens fan riure i plorar i tornar a fer riure per no re. I això val tot l’or del món fills meus, paraula de padrina.

MATERIAL D’ORFEBRERIA

Hi ha una cuina grisa. Llepada d’anys i de ronya. El temps aturat. Una taula. Unes cadires. Una nevera. Una màquina elèctrica de fer cafè. Ginebra barata que té gust de colònia. Quatre perdedors. El primer en sortir de l’ombra –o d’entrar-hi- un barber. Té por que la seva dona el deixi. El perquè, ja el sabrem més endavant. L’actor. De càsting en càsting sempre dient-li que no s’adiu amb l’actor o actriu principal. L’excita robar als supermercats. Un enterramorts. Es folla una prostituta ucraïnesa. Crida molt però només s’esbrava. És un covard. Un professor universitari de matemàtiques. Cada dia es desperta a la cambra del seu pare mort.

Queden periòdicament per jugar a cartes. Pòquer. Queden periòdicament per sentir-se part d’alguna cosa. D’algun lloc. Ho han perdut tot –si és que mai van tenir res- i busquen en el joc, en el risc de perdre o guanyar, una espurna que encengui alguna cosa en les seves vides miserables. La cuina plena de dies i de merda, els reté. Un dia el professor els demana un favor. Això els posarà en circulació cap a un joc perillós que saben d’avançada que no els salvarà de res. És la primera vegada que potser fan alguna cosa plegats que no sigui jugar a cartes. La resta…

A grans trets aquest és el plantejament. Els jugadors la nova proposta escènica de Pau Miró. Veritable Home de Teatre, signa l’obra i la dirigeix. I cal dir que hi excel•leix en tots dos casos. El text és un d’aquells artefactes dramàtics poderosos que et prenen des de la primera rèplica. Com sempre, marca de la casa, allò que es diu és tant o més important com el que no s’explica. Entre mot i mot, entre lletra i lletra, Miró omple de silencis, de mirades, de complicitats, un entramat sublim. Material d’orfebreria dramàtica de gran volada.

Treballar damunt un canemàs tant ben trenat, permet a Miró passar d’allò oníric a allò realista. D’allò dramàtic a allò còmic. Tot pel mateix carril: el de la precisió escènica on els personatges canvien i evolucionen sense que la variació de registres quedin forçats o siguin gratuïts. L’univers d’aquests quatre homes madurs, una vegada bastit, assentat, permet totes les piruetes que Miró s’empesca. Demiürg trapella, se’n surt de totes i amb nota alta.

Per fer-ho, compta amb un quartet de luxe: Boris Ruiz és el barber. Només cal veure com recull el cigarret que l’enterramorts llença a terra només en aparèixer en escena. Un exercici de contenció on cada gest, mil•limètricament traçat, confereix al personatge tot un reguitzell de petites accions corrents fins arribar al seu moment de glòria amb l’anunci que fa, traient-se de la butxaca de la camisa, el guió que pot portar-los, a tots quatre, a tocar el cel. Mesurat. Gran. Molt gran.

Jordi Bosch, l’enterramorts, ratlla sempre l’histrionisme, però se sap domat i contingut malgrat sempre estar a punt de caure en el desvari absolut. Se’l veu pres d’una soledat íntima que el tenalla i on ni tan sols el desfogament usual amb la prostituta eslava aconsegueix apaivagar.

Jordi Boixaderas sap gestionar el patetisme d’aquest actor que no aconsegueix cap paper. Arrogant. Cínic. De tornada de tot. Troba sortida en l’excitació que el provoca que l’enxampin quan roba als supermercats. Al cap i a la fi, un succedani del que representa la descàrrega d’adrenalina subjacent dalt d’un escenari quan s’actua. Com els altres, amb els seus racons i les seves mancances. No sap que està a punt d’interpretar el paper de la seva vida.

Andreu Benito rivalitza en grandesa amb Ruiz. Oposats en la manera d’atacar els seus personatges, la seva presència esdevé gairebé shakesperiana. Un patriarca que Miró defuig de situar en un pla més enlairat que els altres personatges malgrat ser una mica qui aporta els elements argumentals que fan avançar l’acció. A aquest professor, com als altres, també li veiem les dissorts, les pors. Les contradiccions a flor de pell.

Benito és un Lear que ha superat la seva necessitat de saber l’amor que li professen les seves filles, en aquest cas, els seus fills. La seva preeminència només és una excusa dramàtica. Per entendre’ns, Miró no proposa el joc de saber si Cordèlia talla cabells, dóna sepultura a persones o fa escalfaments de veu. Res del que els pot oferir aquest Lear els interessa als seus fills. Tots van a la mateixa barca. Tots plegats fa molt de temps que perden plegats. I amb tot, cada gest de Benito, té una significació especial. Pesa.

La direcció de Miró sap matisar i acaba d’enlairar tot el que diem més amunt. Malgrat l’escenografia realista, no s’encaterina en tancar als personatges en aquesta espai –com potser faria Mamet i que és un referent que sura i hi és palpable-, no. Miró sap obrir l’escenari, aquesta plataforma damunt un fràgil entarimat que de seguida il•lumina per sota mostrant-nos que tot, gairebé sempre, se sosté damunt ben poca cosa.

En tindria prou marcant a cada personatge i ja hauria fet la seva feina, però és ambiciós i juga sàviament a desencaixar el pla sempre que pot. Com dèiem, pot ser només mostrar el que hi ha a sota de tot. Pot ser deixar veure un treballador del Lliure ajudant a un dels actors a posar-se una jaqueta. Són aquestes petites coses el que donen singularitat i alta volada a l’espectacle i l’impregnen d’una certa inquietud que la fan deutora de no entendre el teatre com una cosa morta i estàtica reduïda al text i als actors, sinó com un joc viu i poderosament transgressor fugint de l’adotzenament realista. Vida passada pel sedàs de les acotacions.

Més que personatges de casino luxós, aquests quatre jugadors, els podríem emmarcar més en una d’aquelles sòrdides vetllades de bingo a la recerca de la sort que malgrat que finalment els arriba, no en saben fer res. Perquè perdre o guanyar no importa. Qui cantem bingo som nosaltres, a la butaca, per haver assistit a una lliçó magistral de teatre. Ells, dalt l’escenari, només esperen la propera temptativa. Altrament només juguen i juguen i juguen i juguen… Els jugadors.

Fotografia: Ros Ribas

A MITGES

Avui a les 21:30 a la Sala Beckett, es farà la lectura dramatitzada de l’obra “A mitges” de l’Alba Aluja, Montse Butjosa, Sílvia Cortés, Juanma Falcón, Òscar Llobet, Elena Serra i Roger Torns amb la direcció del Pau Miró i amb la interpretació de la Tilda Espluga, la Nies Jaume, la Míriam Marcet i el Pep Ribas.

L’obra va sorgir com un exercici regal (ho explica el Pau Miró al text que adjunto més avall). Vaig tenir l’honor i el privilegi de formar part com a alume d’aquell curs i si bé vaig assistir a les primeres sessions d’escriptura de l’obra, després, altres projectes que ja tenia endegats, van fer que no seguís.

Em sembla que totes les persones que vam rebre aquell curs podem sentir-nos uns privilegiats. Rebre aquelles 10 sessions, almenys per mi, van fer que obrís la mirada al món de la dramatúrgia amb uns ulls de plat. Doble privilegi fer-ho en al costat d’uns companys entusiastes amb qui he compartit un grapat de somriures.

Serà un plaer poder veure’n avui els resultats. No com el pare de la criatura, és clar; però sí com un familiar llunyà que malgrat haver perdut una mica el contacte, no ha acabat d’anar-se’n mai del tot.

Molta merda companys!

Unes paraules desendreçades…


Vam començar aquesta aventura en un curs de dramatúrgia que duia per títol “De la paraula a l’acció”. Era un d’aquells grups en què coincideixen molts entusiasmes, molts sentits de l’humor, moltes capacitats… i una combinació de forces capaç de tirar endavant qualsevol projecte. No cal posar-se èpic, però sí que he de dir que el compromís d’aquest grup  em  va sorprendre, i encara ho segueix fent avui. Han passat gairebé dos anys, i d’un petit exercici regal que vaig fer a la darrera sessió, el grup, l’anomenat cercle dramatúrgic, ha engegat una dinàmica admirable: escriure una obra entre set persones (el grup era de dotze, alguns van caure pel camí, però d’una manera o altra, no han deixat de ser-hi mai). I l’han escrit. Durant un any i escaig, han quedat religiosament cada dijous per parlar i discutir escenes, personatges, estructures… I l’han escrit. “A mitges”.

Sí, potser no és la millor obra del teatre universal. Escriure a tantes mans, amb tantes veus, no és pas fàcil. Estic segur que si cadascun d’ells n’escrivís una individualment, el resultat seria molt millor, sobretot perquè els he vist crèixer com a dramaturgs. Però no ho sé, què voleu que us digui, a mi em fa il·lusió tot el que ha passat al voltant d’aquesta gent.

Quan la dramatúrgia és capaç d’apassionar i unir un col·lectiu, i sobretot fer-los créixer com a futurs i futures autors i autores teatrals, és que a l’Obrador de la Sala Beckett s’estan fent bé les coses, no? Bé, potser no descobreixo cap secret.

Gaudiu de la lectura i disculpeu les imprecisions, me’n faig responsable. Això sí, si escolteu bé, detectareu l’entusiasme i la força d’un grup que dijous rere dijous deixaven el món de banda per escriure teatre…

Pau Miró