Espai de Dissidència

El llenguatge és poder. No cal ser el protagonista de 1984 ni haver llegit George Orwell per adonar-se. Només cal veure el tractament diferencial entre qualsevol que roba una moto o qui sostreu 30.000 milions d’euros a mitjançant un banc. De fet, en aquesta mena de nou feudalisme que comporta la gran divergència social del que portem de segle, veiem clarament que hi ha una justícia per a plebeus (presó), i una altra per a patricis (llibertat amb càrrecs).
Certament, tenir al davant en David Fernández brandant amenaçadorament una sabata té molt d’intimidatori. Alguns editorialistes l’han encertat tot titllant l’escena als tribunals populars (de la guerra civil?), potser recordant escenes de la revolució francesa.
El poder té una etiqueta per desacreditar aquelles acusacions que l’incomoden: “populisme”. Una mena de mantra a repetir fins a la sacietat per reduir l’acusador a una condició d’inferioritat social i humana. Esclar, en el món del patriciat, de la noblesa privilegiada que no roba, sinó que fa ús de les seves prerrogatives de classe, apel·lar al mal i les bruixes sembla un costum humà. 

Tanmateix, Fernández no insulta, descriu. Fa una radiografia de com ha funcionat el sistema financer que ha desencadenat la crisi, i explica amb una precisió fabriana allò que s’ha esdevingut. Sense recurs a l’eufemisme, sense fer servir mitges tintes, sense por ni recances, en termes espriuans. Recorden allò del “diré la veritat, sense repòs”.
És cert. La seva estètica rupturista el fa vulnerable a l’atac d’aquells que el centre del món es troba a la banda de muntanya de la Diagonal. Tanmateix, qualsevol que mai ha treballat amb persones (i servidor, al llarg de la seva vida n’ha tingut més de dos mil alumnes) sap que un no ha de jutjar les aparences, sinó les paraules, i molt especialment els fets. I els fets són que la veritat, amb sabata o sense, incomoda. I que qui ha de donar explicacions és Rato, i Serra, i tants altres que sigui per incompetència, sigui per mala fe, i sigui, com passa en la majoria de casos, per incompetència i mala fe, ens han portat on som… probablement a les ordres del seu entorn.
Populisme, en realitat defineix a aquells que proposen polítiques que beneficien a la majoria social en contra de la minoria dirigent. Això, com “valentia política” vol dir la capacitat dels forts de perjudicar als febles, o “reforma” resulta, a la pràctica, involució. En aquest sentit, més enllà de l’espectacle, m’agradaria veure tribunals populars (i no comissions parlamentàries) jutgant a gàngsters com els que ens etziben somrisos desafiants.