Espai de Dissidència

La visio de la Infanta Cristina entrant dins un jutjat, cal reconèixer-ho, impressiona. Fins i tot els més escèptics convindran que el fet implica un punt d’inflexió, un esdeveniment que detemina un canvi d’època, un fi de cicle, una estranya venjança de la història.

És cert. Com succeeix als escèptics, també jo m’apunto al club dels qui pensen que la Infanta quedarà exonerada de responsabilitats, o en el pitjor dels casos, l’execució d’una hipotètica condemna serà dilatada “ad infinitum” per evitar que sigui complerta, a un nivell semblant que els condemnats de la nostra aristocràcia econòmica. Les elits s’hi oposarien frontalment. “On s’és vist que gent de casa bona comparteixi sostre amb delinqüents?”, exigiran a qui manega els ressorts de poder. Tanmateix, la condemna ja la té a sobre. La gent, al carrer, a les botigues, a les escasses pauses entre les cada vegada menys freqüents converses entre la poca gent que encara treballa, ja ha dictaminat la seva culpabilitat, de la mateixa manera que tothom està convençut que se’n lliurarà del fet que el pes de la llei recaigui damunt ella. “Estadísticament parlant, és més fàcil veure un Borbó en una guillotina que en una presó”, sentia fa poc en una conversa de cafè.

Tanmateix, més enllà de responsabilitats civils i penals, la manera en què tot plegat estâ evolucionant, indica que la monarquia està tocada, i a punt d’ésser enfonsada. I el fet interessant és que tot això comporta la possibilitat d’esfondrament de l’edifici de la transició, un entremat institucional, un estat que presenta al.luminosi en les seves estructures i nombroses esquerdes a les parets mestres.

Convé recordar que l’actual cap de l’estat fou designat directament per Franco, que al seu testament hi havia el mandat clar i inequívoc de la preservació essencial de l’estat de 1939, amb els privilegis obtinguts mitjançant els crims de la guerra civil i la repressió, i que molt especialment es mantingués, al preu que fos, la unitat d’Espanya.

No crec casual que la institució monàrquica s’ensorri al ritme de les antigues certeses i les relacions de poder convencionals. Els atacs neoliberals als escadussers drets socials també formen part d’aquesta estratègia de “terra cremada”, en què el PP, part representant del franquisme sociològic, tracta de destruir qualsevol atisbe de democràcia abans que els malsons del dictador no es facin realitat. Si cau la monarquia, què caurà a continuació?