Espai de Dissidència

Nota: Article publicat avui al suplement L’Aula del Diari de Girona

Cap a 2002, el PSC publicà un llibre on s’exposaven 50 idees sobre educació en el que seria la base del seu programa electoral. Entre un heterogeni conjunt d’idees-força, algunes prou raonables, ja apareixia la imposició d’una sisena hora escolar a l’escola pública. La seva justificació ja es veia afectada per grans dosis d’indefinició. Es parlava del greuge respecte l’escola concertada (on s’havia permès a les patronals impartir una hora més a fi de recaptar beneficis), com a cohesió social respecte aquells alumnes que mai no participen en activitats extraescolars, o com a fórmula per millorar el rendiment acadèmic. El cert és que cap dels estats europeus sotmet a tan perllongada jornada els alumnes de primària, i enlloc s’al•ludia a criteris pedagògics per justificar-la. En certa mesura, i en els diversos debats celebrats, s’apel•lava més al rendiment polític de la mesura –a fi de satisfer certes clienteles electorals- que a la seva conveniència educativa –que cap informe mínimament rigorós avalava-

La inexperiència de Marta Cid, consellera per ERC, propicià que els seus socis de govern li colessin el gol de la sisena hora, emmarcat en un conjunt de compromisos –la pràctica totalitat dels quals, incomplerts, i que el nostre sindicat no va signar-, sota la denominació de Pacte Nacional d’Educació. La sisena hora acaparà la major part dels recursos previstos en una memòria econòmica que, com altres aspectes, restà com a paper mullat. Tanmateix, les presses per aplicar-la al preu que fos generà uns primers cursos de desconcert i improvisació, i el que és més greu, descrèdit de la conselleria. Els càlculs no s’havien fet bé. Calien més docents dels previstos i no hi havia prou mestres disponibles. Coincidí una petita explosió demogràfica entre els alumnes, amb una implosió demogràfica entre els joves diplomats en magisteri, nascuts a finals dels vuitanta. Els diversos informes elaborats per tècnics del Departament, pel CEO, per la Universitat de Girona, i pel nostre propi serveis d’estudis coincidien en la nul•la utilitat pedagògica, els problemes organitzatius suscitats, la gran oposició entre els qui l’havien d’aplicar, i finalment el nul rendiment polític obtingut. Un fracàs sense pal•liatius per molt que alguns tractin de justificar-se.

Potser, el pitjor de tot plegat, és que una mesura que aspirava a tenir efectes beneficiosos –en cohesió social i igualtat d’oportunitats, en deien-, ha acabat tenint conseqüències desastroses. Tot i que avaluar el cost econòmic és complicat, a partir de les pròpies previsions dels signants del pacte es pot inferir que la mesura suposa en l’actualitat una factura d’uns 70-80 milions d’euros (fet que representa entre l’1 i el 1,2% del dèficit de la Generalitat). I atès que econòmicament ja era insostenible per a l’anterior govern, el conseller Maragall va optar per eliminar els estudis nocturs, desenes de línies de batxillerats en barris socialment desafavorits, centenars d’aules d’acollida i un nombre significatiu de serveis educatius que vetllaven per la cohesió social i la igualtat d’oportunitats –tal com ha denunciat reiteradament el síndic de greuges-, precisament allò en el qual els polítics s’emparaven per argumentar la impopular sisena hora. A més, i atès que les xifres no quadraven, van afegir un greuge més contra les escoles, en convertir mitges jornades de molts substituts en terços. La sensació general era que, mentre els mestres es destinaven a una sisena hora que no servia per a res, es desmantellaven els suports i les atencions individualitzades, que era allò que funcionava per a tots.

La torna s’esdevingué a finals del curs passat, quan el nostre sindicat va sol•licitar al Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu que, en la seva prova de final de primària, de la mateixa manera que es filtren les dades segons sexe, titularitat del centre o classe social, s’analitzessin els resultats educatius segons presència o no de la sisena hora, i segons l’escola rural o ordinària. La seva negació a publicitar les dades fou confessió pública de la magnitud de l’error. Una recerca prèvia del nostre servei d’estudis va anticipar que els centres amb sisena hora sortien pitjor parats –atès a la paral•lela supressió de suports individualitzats- i això es reflectia en uns resultats inferiors als del 2009.

La nova consellera ha expressat la seva voluntat de revisar la sisena hora, i alhora s’ha compromès a reduir a la meitat, en vuit anys, el fracàs escolar. Confiem en la seva experiència com a docent, com a inspectora, com a formadora de docents i com a ciutadana que coneix com funciona el sistema. Per això, i fins que algun laboratori farmacèutic no inventi pastilles per aprendre, l’única opció per quadrar el cercle és fer servir una fórmula molt simple, que l’excel•lència de la nostra escola rural evidencia. L’èxit de les petites escoles unitàries té a veure amb la correlació entre nombre d’alumnes i professors, que possibilita que els nostres infants puguin aprendre a la carta, enfront als menús de sis hores, el «fast-food» educatiu que altres han muntat. Ara bé, el desmuntatge de la sisena hora, del tot necessari per recuperar la credibilitat de l’administració, ha d’implicar que tots aquells professionals destinats a allargar innecessàriament l’horari restin al centre per recuperar els suports i les atencions individualitzades de les matèries instrumentals als mateixos centres. Només així, amb menys hores i els mateixos mestres, és possible l’èxit que tots volem.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!