Espai de Dissidència

El Parlament de Catalunya està iniciant els tràmits d’una anomenada “llei òmnibus” que, en la línia de l’estatal “Ley de Economía Sostenible” es tracta d’allò que s’anomena llei comodí, derogatòria de legislació anterior i desregulatòria de drets i “tallafocs” legislatius.
Aquesta mena de tril·lerisme legislatiu no és nou. De fet els darrers precedents en aquest sentit els podem trobar a Llatinoamèrica dels noranta i la Rússia de Ieltsin. Diversos becaris de la Universitat de Chicago, amb un bon grapat d’articles als seus arxius informàtics, es reunien amb secretaris i subsecretaris ministerials per, amb un retalla i enganxa, desmuntar l’entremat institucional dels diversos estats on apareixia l’FMI que exigia estats “captius i desarmats” davant la força d’uns mercats, malgrat tot, amb noms i cognoms (Carlos Slim, Rupert Murdock, Emilio Botín o la reialesa petrollera del Golf).
El fet d’haver estudiat dret constitucional em fa ser conscient de la magnitud del perill. Amb una llei d’aquesta mena és possible retocar diversos aspectes de la bastida de l’estat del benestar a fi que aquest, quan hagi de suportar una determinada càrrega, s’enfonsi. Supressió de controls, entrada de l’empresa privada, desregulacions laborals, retocs en els organigrames de diverses estructures administratives. Amb mesures d’aquesta mena, en poc més de dos o tres anys, argentins, bolivians, peruans, mexicans, russos,… van veure com els seus estats es van ensorrar entre la joia de les seves elits cleptocràtiques.
Aquesta mena de lleis comodins ja van ser justificades en el seu moment amb el mateix argumentari de sempre (sembla que van amb el pack dels articles preescrits per alumnes d’economia de la Universitat de Chicago, encara que permeten algun tunejat que cobren a part); que si simplificarà l’administració, que si racionalitza recursos, que si agilitza la creació d’empreses,… fal·làcies que només colen entre la gran munió de desinformats. El col·lapse econòmic actual no pot, tècnicament solucionar-se amb mesures d’aquesta mena. No hi ha aturats perquè sigui difícil contractar. Hi ha desocupació, perquè simplement, els fluxos de liquidesa van en la direcció de la ciutadania als financers a fi de tapar els forats que ells mateixos van generar. Es tracta, simplement, i com va succeir a Llatinoamèrica als noranta, d’un robatori d’allò públic. Allò que tècnicament se’n diu “privatització”.
La modificació d l’estructura legal (es diu que aquesta llei òmnibus modifica més de 80 lleis preexistents) és com desactivar el tallafocs de l’ordinador i permetre l’entrada de desconeguts. El resultat és fàcilment predecible; virus, col·lapse, esclavització, i molt probablement, mort del disc dur. Aleshores, com ja va passar a Veneçuela, Bolívia, Equador, i en menor mesura, Argentina, només hi ha una possible solució; una semi-revolució populista, grans interrogants, i poc operativa, encara que probablement més que les cleptocràcies anteriors. I sobretot, greus conflictes interns, i la ruptura en poc temps d’allò que assoliren generacions, i que, en el millor dels casos caldran generacions per reconstruir-lo.
Ara bé. En tot plegat, avui també m’he indignat en sentir queixar-se Montilla d’aquesta llei, que afirma, representa una involució neoliberal. Quina barra! El PSC-PSOE ja va anar en aquesta mateixa deriva privatitzadora i neoliberal. Només cal llegir el projecte inicial de la Llei d’Educació de Catalaunya, o les subcontractacions que van protagonitzar les institucions públiques dominades pels socialistes. O la Llei Sinde dels seus correligionaris espanyols. O el menyspreu pel sector públic.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!