Espai de Dissidència

Molt s’està escrivint sobre la defecció de les esquerres, la inconsistència de les forces polítiques que (sota denominació hegeliana) s’autodenominaven progressistes, i que han acabat abduïdes per la lògica (???) econòmica del capitalisme neoliberal. De la mateixa manera, també avui es debat sobre l’orfandat política de la classe treballadora, desposseïda de referents polítics i projecte social, que permet una hegemonia política i cultural conservadora…

De debò? La reconversió del capitalisme industrial en financer, només ha afectat a les pràctiques i creences de l’esquerra i d’allò que la sociologia marxista denominava com a classe obrera? Una mirada ràpida a la realitat, especialment la més profunda, la menys espectacular ens faria pensar en una veritable revolució política que deixa sense representació real a aquells grups que, tradicionalment, havien estat el suport social de les alternatives conservadores: empleats qualificats de coll blanc, petits i mitjans empresaris, botiguers, petits estalviadors i rendistes,… avui reben un suport dialèctic en el discurs polític dominant, mentre que les polítiques protagonitzades, ja sigui sota els paràmetres del “centre-esquerra” i “centre-dreta” atempten contra els més elementals principis del conservadurisme tradicional.

Antoni Duran Lleida, que encapçala un partit democrata-cristià, és el viu exemple d’aquesta inconsistència, d’aquest contrast entre aparença i realitat. Mentre que el govern de la Generalitat, a fi d’afavorir les aventures empresarials de la màfia de Macau a Port Aventura (pomposament denominat Barcelona World), fa una rebaixa substancial a les exigències legals i abaixa la tributació als casinos i les empreses de joc a un 10% (enfront al 25-30% de tipus impositiu per a la totalitat de l’economia), Duran calla. Malgrat que el president d’UDC no és precisament conegut pels seus silencis, malgrat que la democràcia cristiana és un corrent polític on es persegueix la implementació de polítiques afins als valors social cristians, Duran no piula en veure que l’administració catalana estimula i afavoreix una activitat econòmica que, d’acord el catecisme més elemental, és pecat, o que ajuda a estendre la corrupció, la prostitució i el crim organitzat. Certament, com a persona que, malgrat un cert escepticisme teològic ha rebut uns quants sagraments, considero que existeix una gran inconsistència entre retòrica cristiana i praxi econòmica.

No es tracta només d’aspectes morals. El mateix Duran Lleida, que ell mateix reconeix la seva feina de «lobbista» de grups econòmics poderosos ignora els principis elementals del conservadurisme tradicional socialcristià. Defensa i estimula les privatitzacions, els interessos dels grans grups financers, o polítiques com les immobiliàries que són les principals responsables de la destrucció del teixit empresarial elemental del nostre país. O també afavoreix una política de privatitzacions que acaba destruint una administració pública eficient i molt menys corrupta que el “capitalisme de col·legues” que generen les cadenes de subcontractes amb què el s diners públics es fonen. O col·labora amb els principals bancs en l’estafa de les preferents, que s’han rabejat contra el les bases socials del conservadurisme. O co-redacta una reforma laboral que precisament, que afecta a l’estabilitat laboral de professionals qualificats tot erosionant el poder adquisitiu de la seva principal clientela electoral, és a dir, aquelles classes mitjanes que sabé seduir Jordi Pujol durant les eleccions de 1980, quan tothom es pensava que les esquerres controlarien la Generalitat.

Certament, els grups conservadors fan també polítiques “estèrils” de l’espectacle, tot carregant contra els matrimonis homosexuals o l’avortament. Tanmateix, com en el cas de la insistència de Rodríguez Zapatero en aquests àmbits civils que no qüestionaven l’ordre econòmic tot fent servir aquestes mesures d’extensió de drets com a una aparença de progressisme social (el cert és que la pròpia societat civil ja havia fet la seva pròpia revolució cultural). En resum, el neoliberalisme va desarmar les esquerres. I ara també, amb el suport entusiasta de les elits polítiques, també les dretes. I empeny als defensors de la tradició vers allò que, despectivament, es denomina com a “populismes”.