Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

20 d'agost de 2019
6 comentaris

La baula feble del règim

Aquests dies s’ha celebrat el vintè aniversari de la coronació de Mohamed VI, rei del Marroc, i aquesta mena d’esdeveniments serveixen per fer cert balanç. La primera constatació és la decepció respecte a les esperances democràtiques. Al nord d’Àfrica i Orient Mitjà hi havia certa esperança que l’hereu de Hassan II regnés a l’occidental, és a dir, aprofundir en el règim democràtic i limitar-se a fer un paper cerimonial, i en tot cas de mediació i arbitratge. I tanmateix, no ha estat així, ans al contrari. El monarca ha intervingut, amb certes actituds autòcrates, ha expressat menyspreu o indiferència respecte a la població amaziga o del Sàhara Occidental, ha afavorit uns grups per damunt els altres en dues dècades en què s’han aprofundit les diferències socials, clar símptoma de degradació institucional.

Introduir en aquest article Mohamed VI ens permet disposar de major perspectiva per comprendre el paper, pensament, acció i actitud del seu homòleg espanyol. D’una generació pròxima, fins i tot amb una certa amistat mútua (ampliada a les monarquies del golf Pèrsic), el monarca del Marroc és més referència que les dinasties europees encara regnants. De fet, caldria començar per una cosa sabuda, i tanmateix, escamotejada als grans mitjans. El retorn dels Borbó fou una imposició franquista, en un seguit de lleis de successió en l’entramat legislatiu, il·legal i il·legítim, de la caòtica legislació de la dictadura. Els Borbó simbolitzaven, juntament amb la bandera i himnes dels revoltats contra la República, la continuïtat del règim i l’hegemonia dels franquistes. Tant és així que cada vegada més historiadors i politòlegs considerem que l’anomenat “Règim del 78” és la continuïtat del Règim del 39 per mitjans constitucionals. De fet, aquells que es reivindiquen “constitucionalistes” no fan altra cosa que defensar el contingut íntegre del testament personal i polític de Franco, correspost per Felip VI en mantenir l’ennobliment de la nissaga del general colpista.

Els Borbó són l’excepció de l’excepció monàrquica al continent europeu. Les dinasties supervivents: Regne Unit, Holanda, Dinamarca, Noruega,… es van caracteritzar per resistir el feixisme durant el segle XX. Per contra, aquelles famílies reials que van donar suport, per acció o omissió, a l’autoritarisme –com Itàlia o Grècia– van acabar els seus dies a l’exili. Espanya és l’únic país occidental on el feixisme va restaurar una monarquia protegida especialment pels beneficiaris d’un règim totalitari, i encara es manté.

En aquest sentit, des d’una perspectiva política, l’espanyola té més semblances amb les monarquies africanes que amb les europees. Com en el cas del Marroc, l’actual monarca intervé directament en política, ultrapassant, de molt, les seves atribucions presumptament legals. Menysté els catalans, pressiona els poders fàctics per dur a la pràctica plantejaments polítics reaccionaris, tracta d’influenciar sobre els tribunals, forma part d’una família amb membres processats, i altres que no oculten la seva simpatia per Vox, hi ha importants dubtes sobre l’origen i dimensió dels seus ingressos, i en la seva concepció fonamentalista pel que fa al nacionalisme hispànic va fer un pronunciament el 3 d’octubre que es pot considerar com una incitació al cop d’estat judicial que fa que, ara per ara, al conjunt de l’Estat espanyol hi hagi una mena d’estat d’excepció oficiós. Teòricament, el monarca hauria d’exercir funcions d’arbitratge i mediació. I tanmateix, aposta clarament per defensar els interessos dels sectors més reaccionaris de la societat espanyola, coherents amb el concepte de “franquisme sociològic”.

No és cap secret que en la investidura fallida del juliol passat, els poders fàctics espanyols hi han tingut un paper actiu. Per al franquisme dominant entre les elits espanyoles, la idea d’un govern d’esquerres que qüestioni el règim del 78 resulta massa inquietant. Posar fi a la reforma laboral, derogar la llei mordassa, eliminar la impunitat dels especuladors o dels privilegis de les grans companyies de l’Ibex 35, o tractar de buscar solucions negociades a la qüestió catalana és tant com trencar amb el veritable document fundacional de l’Espanya actual, que no és la Constitució, sinó el testament de Franco. El Borbó, amb una desaprovació del 90% de catalans (i d’un percentatge desconegut d’espanyols) és la baula feble del sistema. Amb la seva actuació dels darrers anys ha esdevingut vulnerable. I la seva caiguda pot arrossegar un entramat d’interessos que podria ser fatal per a Espanya, i una molt bona notícia per als espanyols.

 

Nota. Aquest article va ser publicat el 16 d’agost a l’edició nacional de El Punt Avui.
  1. Senyor Diez;
    no puc estar més en desacord amb vostè. El règim és més fort que mai, sostingut i recolzat per la Unió Europea i al seu principal cap visible no li cal ni dissimular i per això entra desacomplexadament a formar part del nucli dur dirigent. D’altra banda el moviment d’alliberament nacional cansat i cada vegada més desmobilitzat, el lideratge escapçat i les oportunitats perdudes. Mentrestant podeu seguir enganyant-vos a vosaltres mateixos que aquí no ha canviat res si no és a pitjor.

  2. Benvolgut Xavier: no et canses d’escriure sempre el mateix article?
    Fa 5 anys vas publicar aquest meravellós post. En reproduiré el primer i el darrer paràgrafs.

    “L’enfonsament espanyol” – 30 d’Octubre 2014
    https://blocs.mesvilaweb.cat/xavierdiez/?p=268655

    “La qüestió catalana està servint a la ciutadania de l’Estat per evidenciar un problema més profund i que l’afecta més directament: Espanya experimenta un col·lapse multiorgànic. Les seves institucions s’han rebaixat fins al punt de semblar una caricatura. El seu prestigi internacional ha davallat a nivells turcs. El nivell de malestar social fa pensar en períodes prerevolucionaris. Gràcies a l’estupidesa de molts espanyols addictes a un nacionalisme banal, no semblen adonar-se que la irritació pel nostre independentisme és símptoma d’una decadència imparable.”
    “[…] Els catalans ja fa temps que hem assenyalat que l’emperador espanyol va despullat de democràcia. Ara, entre atacs irats, el seu nucli dirigent assisteix a la descomposició del seu cortijo. Molts comencen a adonar-se que la gent els ha perdut la por i el respecte. Tancats en el seu búnquer de La Moncloa, alguns detecten ja els primers senyals de l’untergang, l’enfonsament.”

    Tot el que vas descriure magníficament, en aquests 5 anys s’ha multiplicat per tres. I els espanyols… què? On para l’untergang, l’enfonsament?
    Nietzsche va descriure perfectament què passa, què et passa i què està passant al segon aforisme del seu “Crepuscle dels ídols”. Diu així:
    “Fins i tot el més valent de nosaltres poques vegades gosa enfrontar-se a allò que realment sap.”

    Què és el que tu saps, jo sé i tots sabem però ningú no gosa enfrontar-s’hi?
    Transcriuré un fragment de la primera pàgina del capítol 13 de “El Telón de Acero. La destrucción de Europa del Este 1944 – 1956”, d’Anne Applebaum.
    “[…] la presión desde arriba fue solo uno de los métodos utilizados por el régimen para convencer a sus compatriotas de su derecho a gobernar. También intentaron crear entusiasmo y colaboración desde abajo. Si los primeros años de posguerra se habían caracterizado por ataques violentos a la instituciones de la sociedad civil, después de 1948 los regímenes empezaron a crear un nuevo sistema de escuelas y organizaciones de masas controladas por el Estado que rodearían a sus ciudadanos desde el momento de su nacimiento. Una vez dentro de ese sistema totalitario, se daba por sentado que los ciudadanos de los estados comunistas jamás desearían ni podrían salir de él. Habían de convertirse, como expresó sarcásticamente un viejo disidente soviético, en miembros de la especie ‘Homo sovieticus’. El ‘Homo sovieticus’ no solo no se opondría al comunismo, sino que nunca concebiría siquiera la posibilidad de oponerse al comunismo.”

    Allò que tu saps, jo sé i tots sabem però no gosem enfrontar-nos-hi, (de moment), és que el franquisme ha assolit la fita que els comunistes no van poder assolir: crear l’homo franquensis, una subespècie que, parafrasejant Applebaum, no només no s’enfronta mai al franquisme, sinó que ni tan sols concep la possibilitat d’enfrontar-s’hi.

    Als articles d’opinió a Diario16, Francisco Silvera va publicar aquesta anàlisi l’endemà que el Tribunal Supremo decretés que Franco va ser Cap d’Estat d’ençà de l’1 d’octubre de 1936:
    https://diario16.com/estado-supremo/

    Acaba així: “Estas preguntas me crean una zozobra, porque ahora no sé si estoy rodeado de fascistas o apuntarme a Puigdemont.”
    Ja està tot dit. Per què aquest home és una excepció i 45 milions d’homo franquensis són la norma? L’èxit del franquisme ha estat absolut: ja no hi ha un ‘franquisme sociològic”, ens trobem un ‘franquisme existencial’ o un ‘franquisme biològic’.

    El règim franquista no té “baules febles”, per això no arriba el seu untergang. No estem veient caure un règim, sinó una cultura. Tu i jo podem escriure quaranta mil peces descrivint la seva putrefacció, però el seu untergang ni arriba ni arribarà perquè de la seva putrefacció n’estan orgullosos.
    Per posar només un exemple que m’acabo de trobar a les notícies abans de començar aquest comentari:
    https://www.elnacional.cat/ca/politica/irene-lozano-perd-papers-ataca-torra_414214_102.html

    Sí, Xavier, això ho fan els ‘rojos’ espanyols, els mateixos que fa quinze dies van veure com una ministra ‘roja’ signava ben ufana el nomenament d’una Duquesa de Franco. Els mateixos als que els presos polítics “les quedan muy lejos” i creuen que el seu empresonament és perfectament legal i no conculca els Drets Humans, com van dir els homo franquensis Errejón i Carmena.
    Fets com aquest de la Irene Lozano no demostren la putrefacció de la cultura espanyola, (irrebatible de fa temps). Demostren que la seva és una putrefacció orgullosa, i en aquestes condicions no és possible cap untergang.

    Per si no ha quedat prou clar, ho explicaré d’una altra manera. La societat espanyola acaba de descobrir, (perquè si encara no ho han descobert són oligofrènics), que la seva justícia és una justícia franquista, que els seus cossos de seguretat són franquistes, que els seus partits són diferents ‘familias del franquismo’ perquè la Transició va ser una estafa des del primer moment, que el seu país té propietaris franquistes que ni han cedit ni cediran mai ni un gram de poder.
    Tot això ho han descobert perquè, ho reitero, si encara no ho han descobert són oligofrènics. Per tant, com que ho han descobert, ho saben, però no fan res per revoltar-se contra aquest règim, hem de concloure que tots ells són franquistes. L’homo franquensis.

    Afegiré un exemple palmari del que descric. Acabem de veure com el PP, el partit de la privatització salvatge a la sanitat madrilenya, la manipulació propagandística desvergonyida a Telemadrid i els seus mitjans afins, les operacions Púnica, Lezo i Gürtel amb desenes de càrrecs públics engarjolats o imputats, la venda de pisos de protecció oficial als fons voltor, els discos durs formatats a cops de martell, el partit que després de vint anys de domini absolut a l’ajuntament de Madrid la va fer assolir un récord de deute mundial, multiplicant el deute de ciutats molt més grans… aquest partit, amb aquest currículum… hores d’ara té el govern de la Comunitat i de l’Ajuntament de Madrid. És a dir, després de deixar ben clar que són un gang mafiós, i un gang mafiós d’incompetents, aquest partit encara és legal, la gent el vota i quan arriba al poder la gent que no els vota no fa res perquè ja els hi està bé. Aquesta és una societat moderna dins la cultura occidental o és una cultura maligna que practica el culte a la corrupció i al cinisme, al franquisme en definitiva?

    A comentaris meus anteriors els darrers anys a d’altres blocs i fòrums també vaig pronosticar l’untergang espanyol, però vaig deixar de creure-hi la tardor passada.
    El 18 de novembre de 2018 va concloure l’escàndol que a qualsevol país digne amb una societat digna hagués fet caure no pas un ministre o un govern, sinó tot un règim.
    Aquell dia 18 es van fer públics els whatsapps de Cosidó en els que es vantava de potinejar l’actuació del Tribunal Suprem “des del darrera”, i el 12 de novembre van anunciar el nomenament de Marchena com a president del Conejo General del Joder Judicial, per acord del PPSOE, abans de que s’haguessin escollit quins serien els vint vocals, els vint jutges que l’haurien de triar, i el 6 de novembre el Tribunal Supremo dels nassos va revocar la seva pròpia sentència anterior donant la raó a la banca en el cobrament de l’impost a les hipoteques. (Us convido a buscar quin va ser el paper de Díez-Picazo, el president de la sala, perquè n’hi ha per llogar-hi sofàs!).

    Des d’aquell 18 de novembre Espanya és oficialment una claveguera. Una societat que assisteix impassible a la putrefacció exhibicionista de la seva jerarquia judicial, (recordem que tots aquells jutges continuen sent-ho i Cosidó va continuar sent senador), una societat que descobreix que la seva jerarquia judicial són prevaricadors en sèrie plenament polititzats i polititzats en un sentit ben concret, (franquisme)… una societat que descobreix tot això i ho descobreix encantada és una societat orgullosament putrefacta. Des d’aquell 18 de novembre sé que el franquisme no té “baules febles”.

    Tornant a l’homo sovieticus, a la pàgina de la Viquipèdia en anglès hi trobareu un paràgraf molt aclaridor. Us demano que llegiu la plana sencera, perquè s’ho mereix. (Aquí la traducció de Google).

    https://translate.google.com/translate?sl=auto&tl=ca&u=https%3A%2F%2Fen.wikipedia.org%2Fwiki%2FHomo_Sovieticus

    El paràgraf en qüestió diu, (amb un parell de correccions gramaticals meves):
    “L’home soviètic es caracteritza per la seva tendència a seguir l’autoritat de l’estat en la seva valoració de la realitat, a adoptar una actitud de desconfiança i ansietat cap a qualsevol cosa estrangera i desconeguda i està convençut de la seva pròpia impotència i incapacitat d’influir en la realitat que l’envolta; a partir d’aquí, només hi ha un pas cap a la manca de cap sentit de responsabilitat per aquesta realitat. La seva agressió suprimida, causada pel seu descontentament crònic amb la vida, la seva intensa sensació d’injustícia i la seva incapacitat per assolir l’autorealització i la seva gran enveja, tot esclata en una fascinació per la força i la violència, així com una tendència a la “identificació negativa”, en oposició a “l’enemic” o “l’estranger”. Aquesta personalitat s’adapta a un enfocament quasi tribal dels estàndards de moral i del Dret (les coses que el nostre poble “té dret a fer estan condemnades a l’estranger”).”

    Ara, si us plau, mireu què explica meravellosament Elpidio Silva a aquesta conferència que heu de seguir sencera perquè s’ho val. De 1h:32m:20s a 1h:37m:40s, responent a un assistent que li demana pel ‘mobbing’, (l’assetjament i maltractament al camp laboral i a d’altres àmbits). En cinc minuts fa una anàlisi magnífica de la societat espanyola que lliga perfectament amb la segona part del paràgraf anterior sobre l’Homo Sovieticus. Mireu-vos-ho, si us plau! (I no tanqueu la pestanya perquè hi tornarem).

    [youtube=https://www.youtube.com/watch?v=7HDVr4PTydc&w=640&h=360]

    Què vull dir amb aquest paràgraf de la Viquipèdia i les paraules de Silva? Que ja és hora d’enfrontar-me a allò que realment sé: la societat espanyola és una societat morta, perquè quan una societat no reacciona davant de tants desgavells majúsculs és una societat morta, conformada per 45 milions d’homo franquensis que li tenen fidelitat absoluta al seu règim franquista perquè ja ni gosen pensar en oposar-s’hi. A Espanya fa temps que no hi ha escàndols perquè TOT és escandalós. Una societat que li té fidelitat absoluta a un règim explícitament maligne és una societat maligna.
    A Espanya ja s’ha arribat a la situació de “què ve primer, l’ou o la gallina?” La connivència d’aquesta societat amb el seu règim maligne és tan absoluta que ja és impossible discernir, és impossible destriar si una societat maligna ha aconseguit amb el pas dels anys modelar un règim maligne “a la seva imatge i semblança”, o bé un régim maligne, amb el pas dels anys, ha aconseguit modelar una societat maligna “a la seva imatge i semblança”, perquè són “tal para cual”. Torneu, si us plau, al vídeo de Elpidio Silva i mireu què explica del minut 17 amb 40 segons fins al minut 22. Paga la pena.
    Tot i que soni caricaturesc, el caràcter de l’homo franquensis queda molt ben definit amb dues frases recurrents de José María García. Les emprava sovint quan explicava les malifetes de diferents directius de federacions i clubs de futbol. La primera, una mica barroera, deia “Al de arriba… ponerle el culo. Al de abajo… por el culo”. L’altra deia “No han venido a servir, han venido a servirse”. Aquests són els manaments de l’homo franquensis. Una societat que accepta viure així no en pot tenir d’altres, i no en té d’altres. Els homo franquensis són 45 milions de Lazarillos, de Torrentes feliços a la seva cova d’Alí Borbón i els seus 45 milions de lladres. L’homo franquensis és un pícaro que no creu possible que els seus jutges, ministres, banquers i reis no siguin pícaros, per això quan aquests els demostren que també ho són, són feliços. A una societat corrupta, la corrupció no esvera ningú.
    L’homo franquensis no creu possible la dignitat. Per això no la demana, no l’exigeix als seus governants.

    A aquest zombie que és la societat espanyola, (no oblideu que els zombies són morts), només el manté dempeus una cosa. Per a erigir-te com a ‘ésser superior’ o com a ‘cultura superior’ necessites definir algú, necessites deshumanitzar algú com a ‘untermensch’ o ‘ésser inferior’. Això és exactament el que fan els homo franquensis amb els catalans. Recordeu Silva: “una societat maltractada necessita maltractar”. Al zombie espanyol només el sosté dempeus la maldat, la banalitat del mal. Mentre els homo franquensis puguin maltractar-nos, seran feliços, perquè la seva societat practica el culte a la corrupció i al cinisme, però també practica el culte a l’anticatalanisme. I el practica fins al punt de ser incapaços de comprendre per què als catalans no ens agrada l’anticatalanisme. Per corcada i podrida que estigui la seva Espanya, els homo franquensis seran feliços mentre puguin maltractar-nos.

    Per acabar lligant-ho tot, transcriuré el final del capítol que Anne Applebaum dedica a la Revolució de Budapest al llibre esmentat anteriorment:

    “En todo el resto de Europa del Este y en todo el mundo, la Revolución húngara contribuyó a modificar la percepción internacional de la URSS para siempre […] La excelente información que salió de Hungria en 1956 ayudó a crear esa reacción: algunos de los mejores periodistas de su generación se encontraban en Budapest durante la revolución, junto a, posiblemente, algunos de los mejores fotógrafos de guerra de todos los tiempos. Sin embargo, las angustiosas imágenes cobraron aún más fuerza por el hecho de que eran totalmente inesperadas. Hasta que sucedió, pocos analistas -ni siquiera los analistas más enérgicamente antisoviéticos- habían creido que la revolución fuera posible dentro del bloque soviético. Con unas pocas excepciones, tanto los comunistas como los anticomunistas habían dado por sentado que los métodos de adoctrinamiento soviéticos eran invencibles, que la mayor parte de la gente se creía la propaganda sin cuestionarla, que el sistema educativo totalitario conseguiría eliminar el disentimiento, que las instituciones civiles, una vez destruidas, no podían reconstruirse, que la historia, una vez reescrita, no sería olvidada. En enero de 1956, una estimación de la Agencia Nacional de Información de Estados Unidos preveía que, con el tiempo, la disidencia en la Europa del Este se vería aplastada ‘por el incremento gradual del número de jóvenes adoctrinados en el comunismo’. En un epílogo posterior a ‘Los orígenes del totalitarismo’, Hannah Arendt escribió que la Revolución húngara ‘fue totalmente inesperada y cogió a todo el mundo por sorpresa’. Al igual que la CIA, el KGB, Jruschov y Dulles, Arendt había llegado al convencimiento de que los regímenes totalitarios, una vez que han logrado introducirse en el alma de una nación, son prácticamente invencibles.
    Todos se equivocaron. Los seres humanos no adquieren ‘personalidades totalitarias’ con tanta facilidad. Incluso cuando parecen fascinados por el culto al líder o del partido, las apariencias pueden resultar engañosas. E incluso cuando parece que coinciden en todo con la propaganda más absurda -y aunque participen en desfiles, coreen consignas, canten que el partido siempre tiene la razón-, el hechizo puede romperse de repente, de manera inesperada y radical.”

    Fins aquí. La clau de volta és la frase “Al igual que la CIA, el KGB, Jruschov y Dulles, Arendt había llegado al convencimiento de que los regímenes totalitarios, una vez que han logrado introducirse en el alma de una nación, son prácticamente invencibles.”

    Crec haver demostrat que el règim totalitari franquista ho ha aconseguit. Els homo franquensis són el que en màrqueting s’anomena “públic captiu”. Quan un determinat públic mostra una necessitat imperiosa que només pot satisfer un determinat producte d’una determinada marca, aquest públic és considerat un ‘públic captiu’. El paradigma d’aquesta situació són els fanàtics d’Apple que fan cua davant les seves botigues quan hi arriba un nou producte. Tenen a la seva disposició milers d’altres mòbils, ordinadors i reproductors musicals, però els seus han de ser Apple, i els més nous.
    El règim franquista ja “ha logrado introducirse en el alma de una nación”. Ja han fet creure els homo franquensis que la seva Espanya no pot ser ni ha de ser d’una altra manera. Arribats a aquest punt, “son prácticamente invencibles”. El franquisme no té “balues febles”, Xavier.
    Quan un règim té esclaus feliços als que poden “destrozar el sistema sanitario” sense perdre cap legitimitat, quan els presidents dels respectius governs franquistes, “el poli bo i el poli dolent”, venen a Sitges a pixar-se a la boca dels seus esclaus del Cercle d’Economia i aquests els aplaudeixen, quan una batllessa barcelonina ‘más roja que la regla de la Pasionaria” veu com la Policia Nacional franquista crema el monòlit que ella mateixa havia erigit davant de la comissaria de Via Laietana en homenatge als torturats i assassinats allà pel franquisme, i després de veure-ho calla com si mai no hagués pogut parlar… quan tot això passa, per circumscriure’m als homo franquensis residents a Catalunya, no es pot discutir que “los regímenes totalitarios, una vez que han logrado introducirse en el alma de una nación, son prácticamente invencibles.”

    Per tant, no crec possible l’ensulsiada del franquisme. El que sí crec possible és la Revolució Catalana, per inevitable i necessària, i ho és perquè és l’únic que ens evitarà esdevenir l’homo catalonicus masoquister, fidels esclaus dels homo franquensis. I això és el que, tornant a l’aforisme de Nietszche, “realment sabem”.
    Endavant les atxes !!! Salut i República !!!

    1. L’enllaç de la conferència d’Elpidio Silva apareix malament. Es titula “La il·legitimitat política”, té una durada d’hora i mitja i va tenir lloc a l’Ateneu Barcelonès el 9 de desembre de 2014. El web l’ha publicat com a ‘embed’, tot i que m’he limitat a enganxar l’enllaç.
      Amb el vídeo d’en Vicent d’aquí sota sí que s’ha ‘incrustat’ correctament.
      Com que la conferència sencera s’ho val i els minuts que destaco són importants per a la meva argumentació, miraré de penjar-ho de nou. Després de les barres, copiant a partir de la lletra h, hi podreu accedir.
      /// https://www.youtube.com/watch?v=7HDVr4PTydc

  3. Per cert, molt maco el detall de penjar-ho a Internacional.
    Ja que torno a escriure, (per si algú encara té ganes de llegir les meves diatribes), aprofitaré per a enllaçar el post al que vaig deixar un comentari extens parlant de la dictadura feliç que és Espanya i del seu futur.
    El nostre és la Revolució Catalana, però el futur espanyol és allò que vaig descriure a continuació sobre la República de Weimar.

    I aprofito per agrair a Xavier Diez i a Vilaweb la possibilitat d’afegir-hi els nostres comentaris. Ho dic perquè sempre tinc molt present què explica en Vicent a aquest vídeo, (del minut 46 al minut 47 i 45 segons). Té raó, però de vegades algú amb seudònim ha d’escriure allò que els que signeu amb el vostre nom no escriviu. Sóc ben conscient d’escriure peces “exagerades”, però si vull descriure realitats “exagerades” no tinc altre opció. Gràcies, de nou.

    https://www.youtube.com/watch?v=7ch5ycA1fmg

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!