Espai de Dissidència

Benvolgut Xavier: no et canses d’escriure sempre el mateix article?
Fa 5 anys vas publicar aquest meravellós post. En reproduiré el primer i el darrer paràgrafs.

“L’enfonsament espanyol” – 30 d’Octubre 2014
https://blocs.mesvilaweb.cat/xavierdiez/?p=268655

“La qüestió catalana està servint a la ciutadania de l’Estat per evidenciar un problema més profund i que l’afecta més directament: Espanya experimenta un col·lapse multiorgànic. Les seves institucions s’han rebaixat fins al punt de semblar una caricatura. El seu prestigi internacional ha davallat a nivells turcs. El nivell de malestar social fa pensar en períodes prerevolucionaris. Gràcies a l’estupidesa de molts espanyols addictes a un nacionalisme banal, no semblen adonar-se que la irritació pel nostre independentisme és símptoma d’una decadència imparable.”
“[…] Els catalans ja fa temps que hem assenyalat que l’emperador espanyol va despullat de democràcia. Ara, entre atacs irats, el seu nucli dirigent assisteix a la descomposició del seu cortijo. Molts comencen a adonar-se que la gent els ha perdut la por i el respecte. Tancats en el seu búnquer de La Moncloa, alguns detecten ja els primers senyals de l’untergang, l’enfonsament.”

Tot el que vas descriure magníficament, en aquests 5 anys s’ha multiplicat per tres. I els espanyols… què? On para l’untergang, l’enfonsament?
Nietzsche va descriure perfectament què passa, què et passa i què està passant al segon aforisme del seu “Crepuscle dels ídols”. Diu així:
“Fins i tot el més valent de nosaltres poques vegades gosa enfrontar-se a allò que realment sap.”

Què és el que tu saps, jo sé i tots sabem però ningú no gosa enfrontar-s’hi?
Transcriuré un fragment de la primera pàgina del capítol 13 de “El Telón de Acero. La destrucción de Europa del Este 1944 – 1956”, d’Anne Applebaum.
“[…] la presión desde arriba fue solo uno de los métodos utilizados por el régimen para convencer a sus compatriotas de su derecho a gobernar. También intentaron crear entusiasmo y colaboración desde abajo. Si los primeros años de posguerra se habían caracterizado por ataques violentos a la instituciones de la sociedad civil, después de 1948 los regímenes empezaron a crear un nuevo sistema de escuelas y organizaciones de masas controladas por el Estado que rodearían a sus ciudadanos desde el momento de su nacimiento. Una vez dentro de ese sistema totalitario, se daba por sentado que los ciudadanos de los estados comunistas jamás desearían ni podrían salir de él. Habían de convertirse, como expresó sarcásticamente un viejo disidente soviético, en miembros de la especie ‘Homo sovieticus’. El ‘Homo sovieticus’ no solo no se opondría al comunismo, sino que nunca concebiría siquiera la posibilidad de oponerse al comunismo.”

Allò que tu saps, jo sé i tots sabem però no gosem enfrontar-nos-hi, (de moment), és que el franquisme ha assolit la fita que els comunistes no van poder assolir: crear l’homo franquensis, una subespècie que, parafrasejant Applebaum, no només no s’enfronta mai al franquisme, sinó que ni tan sols concep la possibilitat d’enfrontar-s’hi.

Als articles d’opinió a Diario16, Francisco Silvera va publicar aquesta anàlisi l’endemà que el Tribunal Supremo decretés que Franco va ser Cap d’Estat d’ençà de l’1 d’octubre de 1936:
https://diario16.com/estado-supremo/

Acaba així: “Estas preguntas me crean una zozobra, porque ahora no sé si estoy rodeado de fascistas o apuntarme a Puigdemont.”
Ja està tot dit. Per què aquest home és una excepció i 45 milions d’homo franquensis són la norma? L’èxit del franquisme ha estat absolut: ja no hi ha un ‘franquisme sociològic”, ens trobem un ‘franquisme existencial’ o un ‘franquisme biològic’.

El règim franquista no té “baules febles”, per això no arriba el seu untergang. No estem veient caure un règim, sinó una cultura. Tu i jo podem escriure quaranta mil peces descrivint la seva putrefacció, però el seu untergang ni arriba ni arribarà perquè de la seva putrefacció n’estan orgullosos.
Per posar només un exemple que m’acabo de trobar a les notícies abans de començar aquest comentari:
https://www.elnacional.cat/ca/politica/irene-lozano-perd-papers-ataca-torra_414214_102.html

Sí, Xavier, això ho fan els ‘rojos’ espanyols, els mateixos que fa quinze dies van veure com una ministra ‘roja’ signava ben ufana el nomenament d’una Duquesa de Franco. Els mateixos als que els presos polítics “les quedan muy lejos” i creuen que el seu empresonament és perfectament legal i no conculca els Drets Humans, com van dir els homo franquensis Errejón i Carmena.
Fets com aquest de la Irene Lozano no demostren la putrefacció de la cultura espanyola, (irrebatible de fa temps). Demostren que la seva és una putrefacció orgullosa, i en aquestes condicions no és possible cap untergang.

Per si no ha quedat prou clar, ho explicaré d’una altra manera. La societat espanyola acaba de descobrir, (perquè si encara no ho han descobert són oligofrènics), que la seva justícia és una justícia franquista, que els seus cossos de seguretat són franquistes, que els seus partits són diferents ‘familias del franquismo’ perquè la Transició va ser una estafa des del primer moment, que el seu país té propietaris franquistes que ni han cedit ni cediran mai ni un gram de poder.
Tot això ho han descobert perquè, ho reitero, si encara no ho han descobert són oligofrènics. Per tant, com que ho han descobert, ho saben, però no fan res per revoltar-se contra aquest règim, hem de concloure que tots ells són franquistes. L’homo franquensis.

Afegiré un exemple palmari del que descric. Acabem de veure com el PP, el partit de la privatització salvatge a la sanitat madrilenya, la manipulació propagandística desvergonyida a Telemadrid i els seus mitjans afins, les operacions Púnica, Lezo i Gürtel amb desenes de càrrecs públics engarjolats o imputats, la venda de pisos de protecció oficial als fons voltor, els discos durs formatats a cops de martell, el partit que després de vint anys de domini absolut a l’ajuntament de Madrid la va fer assolir un récord de deute mundial, multiplicant el deute de ciutats molt més grans… aquest partit, amb aquest currículum… hores d’ara té el govern de la Comunitat i de l’Ajuntament de Madrid. És a dir, després de deixar ben clar que són un gang mafiós, i un gang mafiós d’incompetents, aquest partit encara és legal, la gent el vota i quan arriba al poder la gent que no els vota no fa res perquè ja els hi està bé. Aquesta és una societat moderna dins la cultura occidental o és una cultura maligna que practica el culte a la corrupció i al cinisme, al franquisme en definitiva?

A comentaris meus anteriors els darrers anys a d’altres blocs i fòrums també vaig pronosticar l’untergang espanyol, però vaig deixar de creure-hi la tardor passada.
El 18 de novembre de 2018 va concloure l’escàndol que a qualsevol país digne amb una societat digna hagués fet caure no pas un ministre o un govern, sinó tot un règim.
Aquell dia 18 es van fer públics els whatsapps de Cosidó en els que es vantava de potinejar l’actuació del Tribunal Suprem “des del darrera”, i el 12 de novembre van anunciar el nomenament de Marchena com a president del Conejo General del Joder Judicial, per acord del PPSOE, abans de que s’haguessin escollit quins serien els vint vocals, els vint jutges que l’haurien de triar, i el 6 de novembre el Tribunal Supremo dels nassos va revocar la seva pròpia sentència anterior donant la raó a la banca en el cobrament de l’impost a les hipoteques. (Us convido a buscar quin va ser el paper de Díez-Picazo, el president de la sala, perquè n’hi ha per llogar-hi sofàs!).

Des d’aquell 18 de novembre Espanya és oficialment una claveguera. Una societat que assisteix impassible a la putrefacció exhibicionista de la seva jerarquia judicial, (recordem que tots aquells jutges continuen sent-ho i Cosidó va continuar sent senador), una societat que descobreix que la seva jerarquia judicial són prevaricadors en sèrie plenament polititzats i polititzats en un sentit ben concret, (franquisme)… una societat que descobreix tot això i ho descobreix encantada és una societat orgullosament putrefacta. Des d’aquell 18 de novembre sé que el franquisme no té “baules febles”.

Tornant a l’homo sovieticus, a la pàgina de la Viquipèdia en anglès hi trobareu un paràgraf molt aclaridor. Us demano que llegiu la plana sencera, perquè s’ho mereix. (Aquí la traducció de Google).

https://translate.google.com/translate?sl=auto&tl=ca&u=https%3A%2F%2Fen.wikipedia.org%2Fwiki%2FHomo_Sovieticus

El paràgraf en qüestió diu, (amb un parell de correccions gramaticals meves):
“L’home soviètic es caracteritza per la seva tendència a seguir l’autoritat de l’estat en la seva valoració de la realitat, a adoptar una actitud de desconfiança i ansietat cap a qualsevol cosa estrangera i desconeguda i està convençut de la seva pròpia impotència i incapacitat d’influir en la realitat que l’envolta; a partir d’aquí, només hi ha un pas cap a la manca de cap sentit de responsabilitat per aquesta realitat. La seva agressió suprimida, causada pel seu descontentament crònic amb la vida, la seva intensa sensació d’injustícia i la seva incapacitat per assolir l’autorealització i la seva gran enveja, tot esclata en una fascinació per la força i la violència, així com una tendència a la “identificació negativa”, en oposició a “l’enemic” o “l’estranger”. Aquesta personalitat s’adapta a un enfocament quasi tribal dels estàndards de moral i del Dret (les coses que el nostre poble “té dret a fer estan condemnades a l’estranger”).”

Ara, si us plau, mireu què explica meravellosament Elpidio Silva a aquesta conferència que heu de seguir sencera perquè s’ho val. De 1h:32m:20s a 1h:37m:40s, responent a un assistent que li demana pel ‘mobbing’, (l’assetjament i maltractament al camp laboral i a d’altres àmbits). En cinc minuts fa una anàlisi magnífica de la societat espanyola que lliga perfectament amb la segona part del paràgraf anterior sobre l’Homo Sovieticus. Mireu-vos-ho, si us plau! (I no tanqueu la pestanya perquè hi tornarem).

[youtube=https://www.youtube.com/watch?v=7HDVr4PTydc&w=640&h=360]

Què vull dir amb aquest paràgraf de la Viquipèdia i les paraules de Silva? Que ja és hora d’enfrontar-me a allò que realment sé: la societat espanyola és una societat morta, perquè quan una societat no reacciona davant de tants desgavells majúsculs és una societat morta, conformada per 45 milions d’homo franquensis que li tenen fidelitat absoluta al seu règim franquista perquè ja ni gosen pensar en oposar-s’hi. A Espanya fa temps que no hi ha escàndols perquè TOT és escandalós. Una societat que li té fidelitat absoluta a un règim explícitament maligne és una societat maligna.
A Espanya ja s’ha arribat a la situació de “què ve primer, l’ou o la gallina?” La connivència d’aquesta societat amb el seu règim maligne és tan absoluta que ja és impossible discernir, és impossible destriar si una societat maligna ha aconseguit amb el pas dels anys modelar un règim maligne “a la seva imatge i semblança”, o bé un régim maligne, amb el pas dels anys, ha aconseguit modelar una societat maligna “a la seva imatge i semblança”, perquè són “tal para cual”. Torneu, si us plau, al vídeo de Elpidio Silva i mireu què explica del minut 17 amb 40 segons fins al minut 22. Paga la pena.
Tot i que soni caricaturesc, el caràcter de l’homo franquensis queda molt ben definit amb dues frases recurrents de José María García. Les emprava sovint quan explicava les malifetes de diferents directius de federacions i clubs de futbol. La primera, una mica barroera, deia “Al de arriba… ponerle el culo. Al de abajo… por el culo”. L’altra deia “No han venido a servir, han venido a servirse”. Aquests són els manaments de l’homo franquensis. Una societat que accepta viure així no en pot tenir d’altres, i no en té d’altres. Els homo franquensis són 45 milions de Lazarillos, de Torrentes feliços a la seva cova d’Alí Borbón i els seus 45 milions de lladres. L’homo franquensis és un pícaro que no creu possible que els seus jutges, ministres, banquers i reis no siguin pícaros, per això quan aquests els demostren que també ho són, són feliços. A una societat corrupta, la corrupció no esvera ningú.
L’homo franquensis no creu possible la dignitat. Per això no la demana, no l’exigeix als seus governants.

A aquest zombie que és la societat espanyola, (no oblideu que els zombies són morts), només el manté dempeus una cosa. Per a erigir-te com a ‘ésser superior’ o com a ‘cultura superior’ necessites definir algú, necessites deshumanitzar algú com a ‘untermensch’ o ‘ésser inferior’. Això és exactament el que fan els homo franquensis amb els catalans. Recordeu Silva: “una societat maltractada necessita maltractar”. Al zombie espanyol només el sosté dempeus la maldat, la banalitat del mal. Mentre els homo franquensis puguin maltractar-nos, seran feliços, perquè la seva societat practica el culte a la corrupció i al cinisme, però també practica el culte a l’anticatalanisme. I el practica fins al punt de ser incapaços de comprendre per què als catalans no ens agrada l’anticatalanisme. Per corcada i podrida que estigui la seva Espanya, els homo franquensis seran feliços mentre puguin maltractar-nos.

Per acabar lligant-ho tot, transcriuré el final del capítol que Anne Applebaum dedica a la Revolució de Budapest al llibre esmentat anteriorment:

“En todo el resto de Europa del Este y en todo el mundo, la Revolución húngara contribuyó a modificar la percepción internacional de la URSS para siempre […] La excelente información que salió de Hungria en 1956 ayudó a crear esa reacción: algunos de los mejores periodistas de su generación se encontraban en Budapest durante la revolución, junto a, posiblemente, algunos de los mejores fotógrafos de guerra de todos los tiempos. Sin embargo, las angustiosas imágenes cobraron aún más fuerza por el hecho de que eran totalmente inesperadas. Hasta que sucedió, pocos analistas -ni siquiera los analistas más enérgicamente antisoviéticos- habían creido que la revolución fuera posible dentro del bloque soviético. Con unas pocas excepciones, tanto los comunistas como los anticomunistas habían dado por sentado que los métodos de adoctrinamiento soviéticos eran invencibles, que la mayor parte de la gente se creía la propaganda sin cuestionarla, que el sistema educativo totalitario conseguiría eliminar el disentimiento, que las instituciones civiles, una vez destruidas, no podían reconstruirse, que la historia, una vez reescrita, no sería olvidada. En enero de 1956, una estimación de la Agencia Nacional de Información de Estados Unidos preveía que, con el tiempo, la disidencia en la Europa del Este se vería aplastada ‘por el incremento gradual del número de jóvenes adoctrinados en el comunismo’. En un epílogo posterior a ‘Los orígenes del totalitarismo’, Hannah Arendt escribió que la Revolución húngara ‘fue totalmente inesperada y cogió a todo el mundo por sorpresa’. Al igual que la CIA, el KGB, Jruschov y Dulles, Arendt había llegado al convencimiento de que los regímenes totalitarios, una vez que han logrado introducirse en el alma de una nación, son prácticamente invencibles.
Todos se equivocaron. Los seres humanos no adquieren ‘personalidades totalitarias’ con tanta facilidad. Incluso cuando parecen fascinados por el culto al líder o del partido, las apariencias pueden resultar engañosas. E incluso cuando parece que coinciden en todo con la propaganda más absurda -y aunque participen en desfiles, coreen consignas, canten que el partido siempre tiene la razón-, el hechizo puede romperse de repente, de manera inesperada y radical.”

Fins aquí. La clau de volta és la frase “Al igual que la CIA, el KGB, Jruschov y Dulles, Arendt había llegado al convencimiento de que los regímenes totalitarios, una vez que han logrado introducirse en el alma de una nación, son prácticamente invencibles.”

Crec haver demostrat que el règim totalitari franquista ho ha aconseguit. Els homo franquensis són el que en màrqueting s’anomena “públic captiu”. Quan un determinat públic mostra una necessitat imperiosa que només pot satisfer un determinat producte d’una determinada marca, aquest públic és considerat un ‘públic captiu’. El paradigma d’aquesta situació són els fanàtics d’Apple que fan cua davant les seves botigues quan hi arriba un nou producte. Tenen a la seva disposició milers d’altres mòbils, ordinadors i reproductors musicals, però els seus han de ser Apple, i els més nous.
El règim franquista ja “ha logrado introducirse en el alma de una nación”. Ja han fet creure els homo franquensis que la seva Espanya no pot ser ni ha de ser d’una altra manera. Arribats a aquest punt, “son prácticamente invencibles”. El franquisme no té “balues febles”, Xavier.
Quan un règim té esclaus feliços als que poden “destrozar el sistema sanitario” sense perdre cap legitimitat, quan els presidents dels respectius governs franquistes, “el poli bo i el poli dolent”, venen a Sitges a pixar-se a la boca dels seus esclaus del Cercle d’Economia i aquests els aplaudeixen, quan una batllessa barcelonina ‘más roja que la regla de la Pasionaria” veu com la Policia Nacional franquista crema el monòlit que ella mateixa havia erigit davant de la comissaria de Via Laietana en homenatge als torturats i assassinats allà pel franquisme, i després de veure-ho calla com si mai no hagués pogut parlar… quan tot això passa, per circumscriure’m als homo franquensis residents a Catalunya, no es pot discutir que “los regímenes totalitarios, una vez que han logrado introducirse en el alma de una nación, son prácticamente invencibles.”

Per tant, no crec possible l’ensulsiada del franquisme. El que sí crec possible és la Revolució Catalana, per inevitable i necessària, i ho és perquè és l’únic que ens evitarà esdevenir l’homo catalonicus masoquister, fidels esclaus dels homo franquensis. I això és el que, tornant a l’aforisme de Nietszche, “realment sabem”.
Endavant les atxes !!! Salut i República !!!