Espai de Dissidència

Diumenge passat, després de mirar la darrera pel•lícula de l’Shrek, ens vam trobar amb una amiga de la nena i la seva mare. Vam seure a la plaça Independència a fer uns frankfurts i unes cerveses mentre les nenes saltaven amunt i avall. Hauria volgut mirar el partit a casa amb tota la tranquil•litat del món, tanmateix el canvi de plans no estava del tot malament. Vam estar parlant, sobretot, de cine i llibres. No va mancar tampoc referències a la històrica manifestació del dia anterior. Mentrestant, els bars i les terrasses amb televisions a fora s’anaven omplint. De tant en tant, feia un cop d’ull a algunes de les pantalles que ensenyaven “la roja” vestida de blau. Quan xutaven a deu metres de porteria, la gent exclamava uiii!, i quan l’àrbitre mostrava alguna targeta, aplaudien. Després, amb el gol i la fi del partit, la gent esclatà en una certa capacitat d’eufòria col•lectiva. A tall anecdòtic, és de constatar el gran nombre de turistes que es miraven el partit, entre ells unes joveníssimes noies, pel seu accent, nord-americanes, que duien pintada a les galtes la rojiualda. Tampoc no mancaven francesos i alemanys que, encomanats per la força de l’exhibició emocional, també botaven quan la selecció espanyola (El Barça, Casillas, Sergio Ramos i Capdevila) assolia la copa del món.

El que després vaig veure ja fou més preocupant. Gent que sortia amb banderes i ebris d’eufòria, i diria, de ressentiment. Gent sense samarreta i amb bandera amb gallina o toro que xisclava el seu orgull de pertinença a la nació espanyola. Jo, que sóc un gran admirador de Georges Brassens, no podia deixar de pensar en la seva cançó

Mourir pour des idées, l’idée est excellente

Moi j’ai failli mourir de ne l’avoir pas eu

Car tous ceux qui l’avaient, multitude accablante

En hurlant à la mort me sont tombés dessus

Ils ont su me convaincre et ma muse insolente

Abjurant ses erreurs, se rallie à leur foi

Avec un soupçon de réserve toutefois

Mourrons pour des idées, d’accord, mais de mort lente,

D’accord, mais de mort lente

La celebració, en certa manera atiada pel milió i mig d’independentistes del dia anterior, tenia un punt de desesperació. Ocupaven col•lectivamen el carrer aquells que viuen en l’anonimat, en la irrellevància social. Ja va explicar clarament Benedict Anderson que les nacions són comunitats imaginades. Doncs, certament, bona part dels qui van exhibir llur eufòria esdevenien una comunitat imaginada, una Espanya que, encara que sigui real, no és potser la nació que ells s’imaginen, car només posseeixen una relació fonamentada en l’emoció del moment. Tanmateix, aquesta ocupació pública recorda allò que un cop assenyalà un madur Jaume Miravitlles a l’hora de contemplar les masses que van protagonitzar la revolució islàmica al voltant de Khomeini. Gent dels suburbis, al marge del país oficial, que mantenien una devoció religiosa per una idea, ja fos un immam, ja fos uns colors futbolístics.

Tanmateix, sobretot, vaig veure de seguida que aquesta “comunitat imaginada” d’”espanyolistes” emprenyats, no eren altra cosa que una pura identitat reactiva. La identitat reactiva, com el propi terme indica, ens parlaria d’un conjunt de signes i codis fonamentats en reacció a una altra comunitat. I, encara que parlem d’espanyols, en realitat qui va sortir a cridar, sovint en contra de Catalunya, són catalans de segona o tercera generació, disgustats amb la situació actual.

Malgrat tots els discursos i teories antropològiques que calgui, el model d’integració català és una variant del model assimilacionista francès (amb l’anomalia que nosaltres no som un estat ni tenim la força de les seves institucions) Quan diem “integració” parlem de llengua i cultura, tanmateix, això és fals. El que compta és la incorporació dels antics immigrants i els seus descendents a les classes mitjanes del país. El problema radica quan, o bé la societat d’acollida no té prou instruments per a la promoció social (i en aquest sentit Catalunya està millor que França o Regne Unit, i pitjor que els estats escandinaus) o l’individu prefereix mantenir-se en la seguretat del gueto. El diumenge vaig veure la combinació de tots dos factors.

La situació no és massa diferent del que succeeix a França amb terceres i quartes generacions d’immigrants magribins. Malgrat que són francesos de ple dret, i que potser fa més de mig segle que els seus avantpassats s’hi van instal•lar, molts joves de les banlieux s’identifiquen amb una nació amb la qual ja no els queden lligams, que no suportarien, que ni dominen la seva llengua, i que allà, tampoc serien ciutadans de classe mitjana (i per tant de ple dret) com els que arrossegaven la rojigualda gallinácea tampoc no serien ciutadans de ple dret al barri de Salamanca de Madrid. Identitats reactives també atiades per la sensació que el seu temps com a espanyols potser s’acaba. Això és el que fa que hagi estat una apoteòsica i desesperançada celebració.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!