Espai de Dissidència

Nota: Article publicat a la revista Barret Picat.
Els mitjans nord-americans han quedat commocionats per la publicació d’un llibre que qüestiona la forma d’educar els fills. Battle hymn to the tiger mother, l’himne de batalla de la mare tigre, escrit per Amy Chua, professora de dret a la Universitat de Yale, contraposa les presumptes virtuts de l’educació tradicional asiàtica respecte al cotó fluix amb què, afirma, les famílies de la superpotència tracten amb els seus fills. “Estan educant una generació de perdedors” és una de les afirmacions extretes del llibre més repetides pels opinadors professionals. I, en una època en què els Estats Units se sent feble, en què veu com la seva indústria es trasllada en massa al tercer món i els gegants asiàtics qüestionen el seu estatus, bona part de l’opinió pública es pregunta sobre la validesa dels seus models socials.

En la competitiva societat nord-americana, en què es ret culte a l’èxit i s’estigmatitza els perdedors (de fet, en els esports no entenen el concepte “empat”), les afirmacions de Chua, que es dedica a relatar la rígida educació a què va sotmetre les seves filles (res de sortir, només hi valen els “10” com a qualificació, cap premi, molts càstigs, molta pressió, humiliacions sovintejades, duresa generalitzada) han servit perquè molts es plantegin que la suposada decadència de l’imperi americà es deu a la laxitud educativa a l’hora de formar les noves generacions.

Els historiadors som escèptics per naturalesa. Ja a la Grècia clàssica, Plató, declarat admirador d’Esparta, feia servir els mateixos arguments, l’emperador romà Octavi August legislava contra la deixadesa educativa dels ciutadans romans, i durant l’esplendor de l’imperi britànic, els columnistes victorians no deixaven de parlar de la decadència mitjançant la insuficient rigidesa educativa. És fàcil atribuir a l’educació tots els mals socials, perquè sovint la pròpia sensació de poder genera la por i l’estrès de perdre’l, i societats com la nord-americana en particular, i les europees, en general, esdevenen paranoiques amb gran facilitat.

Tanmateix, sí existeix una diferència clara entre la cosmovisió xinesa i l’occidental. Nosaltres, des de la profunditat de la nostra cultura cristiana, experimentem la sensació de culpa. Els xinesos, que ja eren un estat organitzat a l’època en què Espartac posava potes enlaire la república romana, no han tingut mai quelcom que s’assembli a una religió comparable a la nostra. Des d’una constel•lació de creences relativament ordenada des del confuncianisme, han passat per la història sense complexos i sense res que se li assembli a una ètica fonamentada en categories morals com puguem tenir nosaltres. És ben curiós, tanmateix, jo que per formació científica i racionalista hauria d’habitar incondicionalment en el camp de l’agnosticisme, em sento còmode entre els catòlics sincers. Bàsicament perquè, com molt bé assenyalava Nietzsche, l’origen del cristianisme és una revolta intel•lectual dels febles, dels desposseïts, dels qui es rebel•len contra la brutalitat del món antic, de l’imperi de la força. La cultura judeocristiana, malgrat les seves malaltisses obsessions pels pecats de cintura cap avall, representen la conquesta de l’individu, hi posen les bases de l’humanisme, això és, col•locar a cada persona com a centre de l’univers.

Una constatació històrica i real, defecte, des de la nostra perspectiva, respecte del món asiàtic és aquest gregarisme, aquesta submissió a la missió col•lectiva, el poc respecte a la individualitat. El maltracte descarat de la professora Amy Chua a les seves filles es fonamenta en desposseir cada persona de la seva pròpia personalitat en detriment d’un idea abstracta (i també relativa) anomenada èxit, la submissió individual a la fita col•lectiva.

Certament l’educació, com la vida, està sotmesa a innombrables esculls i fracassos. En les nostres experiències quotidianes, a casa, al carrer, a l’escola, ens equivoquem i fracassem. Tanmateix, de la mateixa manera que tot èxit és relatiu i efímer (i arrossega el sac de runa dels danys col•laterals), el fracàs mai no és absolut ni definitiu. Si occident va assumir l’hegemonia mundial, té molt a veure amb aquesta conquesta interior, aquest alliberament de l’individu, aquesta lluita per la preservació de la pròpia identitat personal.

Pocs recorden què succeí en la penúltima confrontació entre orient i occident, entre Nord-Amèrica i el Japó. Al principi de la Segona Guerra Mundial, els japonesos tenien els millors avions i els millors pilots. Els primers mesos de la confrontació, l’hegemonia aèria nipona al cel era indiscutible. Ara bé, l’exèrcit de l’aire de l’emperador va cometre un greu error estratègic. Els zero i la majoria de models de l’aviació de combat eren ràpids, àgils, efectius… Tanmateix eren fràgils, els pilots no tenien blindatge de protecció, la seva marina no tenia organitzat res semblant a plans de rescat, ni un sistema de relleu efectiu. Avió abatut, pilot mort. L’aviació nord-americana, en canvi, es preocupava per protegir, en cabines blindades, els pilots. Els seus avions, més matussers tècnicament, aguantaven millor el càstig de les bales enemigues. Els plans de rescat estaven tan ben organitzats que salvaven amb vida a tres de cada quatre aviadors abatuts (Bush pare, per exemple), i cadascun d’ells, un cop superava un nombre màxim de missions –al voltant d’unes 25-, era retirat del front per passar la resta de la guerra com a instructor, com a fórmula d’assegurar el relleu de pilots experimentats. A banda d’això, els enginyers i aviadors, sempre tenien iniciativa i creativitat per anar innovant i millorant el disseny dels aparells i les fórmules de combat.

Els japonesos van cremar la flor i la nata dels seus oficials en sis mesos. Al principi de la guerra la seva superioritat de combat era de 2 a 1. Cap al final, quan ja tota la generació de l’aristocràcia aèria s’havia enfonsat al pacífic, i només nois joves i inexperts, amb avions fràgils, combatien contra pilots ben formats i protegits, la seva inferioritat era d’1 a 8. I ni tan sols uns kamikaze que difícilment arribaven al seu objectiu podien dissimular el fracàs que comporta enviar els individus al sacrifici.

Certament, la disciplina asiàtica proposada per la professora Chua, ha comportat greus danys col•laterals. El fenomen hakkikomori, on joves i adolescents es reclouen voluntàriament per abdicar d’un món absurdament competitiu, o l’onada de suïcidis col•lectius és el revers de la moneda de les bones notes i la rigidesa moral. Les causes de la decadència de l’imperi són ben bé unes altres. L’obsessió per la competitivitat i el recurs a la desindustrialització a la recerca de guanys ràpids i asimètrics és el responsable de les desigualtats, que són la causa de la descohesió social, veritable causa de la indisciplina i rebel•lió juvenil.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!