Espai de Dissidència

Les grans revolucions són les silencioses. Les que segueixen corrents subterranis fins que a la fi afloren a l’exterior, quan ningú ja no pot deturar la força de l’aigua. Amb la qüestió nacional s’esdevé així. Certament, després de l’esclat del 10 de juliol de l’any passat, semblava com si la calma hagués tornat a imposar-se després de la tempesta. Tanmateix, les nevades de l’hivern fa que dels rius baixi aigua, fins al punt no no és descartable un desbordament.
La publicació, aquesta setmana, del sondeig del CEO on s’indicava el triomf prou clar d’un sí en un hipotètic referèndum d’independència indica que les coses han canviat. Que allò que formava part de prudents converses privades, d’un sentiment difús i semiclandestí, s’ha passat a la possibilitat i el projecte. Si fins fa quatre dies alguns plantejaven escenaris nacionals, determinats assaigs ja exploren com seran els diversos aspectes d’una economia independent.
Tot just aquesta setmana se celebren vint anys de l’inici de dissolució de l’antiga Iugoslàvia. Constatació que el millor que pot passar als antics imperis decadents és la seva dissolució. Valdria la pena que tothom en tragués conseqüències històriques. I ara per ara, el realisme és a la banda dels independentistes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!