Espai de Dissidència

Aquest matí, en el context d’un cicle de Tribuna de Girona, he tingut l’ocasió d’assistir a la conferència impartida pel Ministre d’Educació Ángel Gabilondo. “Educació en temps de crisi”, títol amb què apareixia anunciat l’acte, pot ser una d’aquestes formulacions comodí, que serveixen per què el conferenciant pugui dissertar sobre temes i preocupacions diverses tintant de filosofia les seves paraules. O podria ser una referència inequívoca a la situació generada pel dèficit econòmic que experimenta el pressupost general de l’estat. I en certa manera, ha estat totes dues coses.Abans de centrar-me en el contingut, he de posar de relleu un fet que sovint passa desapercebut en les cròniques. Gabilondo és un bon acadèmic. Compleix, amb escreix, amb les expectatives que es podrien esperar d’un catedràtic de metafísica de la Universidad Autónoma de Madrid. Bon comunicador, amb el to escaient, amb facilitat per combinar marrades i dreceres dialèctiques amb un toc subtil. Amb la virtut de semblar humil mentre es fa acompanyar d’una espectacular pirotècnia verbal. Entenc per què Zapatero el va cridar al seu costat. És l’intel•lectual del grup. Un dels seus ideòlegs (la qual cosa, en temps de les dictadures dels publicistes, no està gens malament). Probablement la política l’ha cridat per beneficiar-se del seu talent.

Fetes les presentacions, la conferència. Fent ús de la seva abundosa erudició, i de la familiaritat amb els filòsofs clàssics, ha donat un toc d’atenció contra els qui, com Schopenhauer, es passarien el dia lamentant-se. La crisi en l’educació és inherent al concepte. Ja els grecs manifestaven el seu malestar en els més gloriosos dels seus temps. I els temps difícils són, subjectivament permanents. Sobretot, sempre que l’emoció ha primat sobre la reflexió.

Ha subratllat (no podia ser d’una altra manera) la importància dels valors en l’educació i la democràcia. En certa manera, i sense enfrontar-s’hi directament, ha criticat les obsessions resultadistes que postulen una orientació vers l’eficàcia sense equitat, i que responen més aviat a les temptacions teconcràtico-opusdeistes. Tanmateix, alhora, ha expressat la seva conformitat amb alguns sospitosos principis que postula l’OCDE (governança, lideratge,…)

El ministre, amb un to sempre molt calmat i pausat, amb punts d’ironia, amb formulacions relativistes, ha fet un elogi de l’ètica en l’educació quotidiana. Ha enaltit la reflexió com a exercici obligatori. Ha reivindicat el paper auster del docent com a referència social. De fet, quan se l’escoltava, especialment amb aquest aspecte del seminarista que realment fou venien ganes d’apropar-se per rebre la comunió. Tanmateix, alhora ha estat honest i ha confessat la consciència de la complexitat de les dificultats.

S’ha defensat amb elegància de les acusacions contra qui considera que l’educació està patint unes retallades elevades. A l’espera de xifres reals (hi ha poques coses tan laberíntiques com l’execució d’uns pressupostos generals), donava a entendre que l’ensenyament quedaria a recer de la tempesta (qui sap si permanent o passatgera). Malgrat la seva convicció, al meu voltant, els professors, inspectors, directors que m’acompanyaven, practicaven el culte amb el meu sant de referència, Sant Tomàs (fins que no toquis, no creuràs).

Les intervencions del públic, pertinents, intel•ligents, concretes i preocupades, han estat respostes amb elegància i filosofia. Molta filosofia. De fet, m’he quedat amb la idea que, si Rubalcaba és el Maquiavel del govern, Gabilondo actua com Voltaire, amb la il•lusió il•lustrada que és capaç de dignificar la política en els temps de Frederic de Prússia i Catalina la Gran. És clar, que com Sant Tomàs…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!