Està clar que la principal estratègia de l’estat profund espanyol per combatre la voluntat sobiranista del nostre país consisteix a avorrir les ovelles. Setmana rere setmana, i atès que no hi ha notícies públiques i clares, es produeix un combat propagandístic d’informacions i contrainformacions. De la banda independentista, s’aprofita la mínima opinió favorable, s’interpreten indicis de posicionaments afins, o s’administren informes que avalen la secessió. Per la banda hispanocèntrica (unionista, des de la veu fatxenda dels partidaris del manteniment de l’statu quo, resulta un oxímoron) no trobem altra cosa que arsenal de desqualificacions, insults, amenaces, i finalment reiterats anuncis de l’Apocalipsi.
El pitjor de tot, és que Madrid (encara que també alguns amb estelada) es pensen que el comú dels residents catalans som estúpids. Ni les informacions revelades per uns són significatives, ni les mentides o exageracions dels altres no són gens convincents o mínimament presentables. Per tot plegat, es pot dir que, setmana rere setmana, i mentre no es fan passes significatives, pretenen avorrir-nos, o espantar-nos, o insultar la nostra intel·ligència.
Certament, el moment que vivim és històric, crític, fonamental, delicat. És lògic, doncs, que la prudència s’imposi. També està clar que, des de la perspectiva catalana, hi ha més a guanyar que a perdre, i en conseqüència, per la banda espanyola, incapaç de generar arguments vàlids ni la mínima credibilitat interna i exterior, el dramatisme és al seu costat. El trauma psicològic, el fracàs polític i la fallida econòmica poden ser la conseqüència directa del procés. El joc brut, per tant, forma part d’una tàctica previsible. Fins aquí, res més a objectar que la indecència del seu sistema, i dels seus actors per acció o omissió. Tanmateix, reiterar, i reiterar, i reiterar, i reiterar que ens espera el foc de l’infern, i un llarg purgatori a la intempèrie de la UE, i que no sé a quins més càstigs divins a causa del terrible pecat consistent a decidir sobre el nostre destí, a votar sobre el nostre futur, a desafiar a un matrimoni forçat i un sistema polític continuació del franquisme per altres mitjans resulta, simplement, repulsiu.
De la banda sobiranista, hi ha molt a criticar. Deixen anar sovint persones de procedència dubtosa a opinar en termes estrictament econòmics. L’exhibicionisme d’empresaris, la pròpia idea de la importància de l’empresariat, l’obsessió pels diners materialitza els estereotips sobre els catalans i acosta perillosament l’estelada a la Padània. La tebior de bona part dels polítics més o menys sobiranistes tampoc contribueix gaire. Perquè, desenganyem-nos. La independència no és una qüestió de sentiments, ni d’història, ni de diners. Es tracta, fonamentalment, de separar-nos d’un règim autoritari, un imperi tsarista de l’oest que va exterminar, com Stalin, a bona part de la seva població. O com una Turquia incapaç de reconèixer el genocidi armeni, que té un sistema polític podrit, que prohibeix partits polítics, i que tracta la dissidència amb l’audiència nacional.
Mentrestant no es facis passes definitives i inequívoques que comportin una secessió, haurem d’aguantar mentides i insults a la nostra intel·ligència. “No és possible”, “no es poden plantejar coses”, “no es pot votar segons què” són les típiques excuses de qui ja sap que s’ha guanyat l’odi i el ressentiment amb gran esforç. I que l’Espanya actual, constitucional, és la continuació de la franquista per altres mitjans. I ja toca, també per la pròpia salut dels espanyols, impulsar la ruptura pendent, la desnazificació que Espanya mai no va poder fer. Aquí som tots radicals. Radicals demòcrates.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!