Espai de Dissidència

M’ho comentava el competent regidor de les CUP de Girona, Jordi Navarro, la darrera vegada que ens vam trobar per la Devesa. “No saps quanta gent ens està demanant que muntem la Syriza catalana”. I no era pas l’únic. Altra gent de Reus i Tarragona em venia a dir més o menys el mateix, la quantitat de gent que mai participaria en política, tot pressionant-los perquè muntin la “Syriza catalana”. I tant en la cara d’en Navarro, com la dels altres, se’ls percebia més preocupació que entusiasme. Potser perquè la traumàtica experiència de la política municipal els ha representat un aperitiu del que representa la política nacional, d’aquí les comprensives recances de fer el pas al Parlament.
No cal ser un fi analista per adonar-se que hi ha una gran demanda d’alternativa política sense oferta. Que probablement la dificultat de resultar creïble impliqui la necessitat d’establir aliances i complicitats amb sectors amplis i sensibilitat diverses. Que caldria implicar a personalitats independents de prestigi, trajectòria, credibilitat (i virginitat política) a fi de fer de cares visibles (en aquest mateix blog vaig gosar proposar la Teresa Forcades, ampliable a Vicenç Navarro, Lluís Llach o altres) els nous referents. Que cal generar un programa polític que sintetitzi l’oposició al capitalisme predador actual…

Un programa que, fonamentalment impliqui el repartiment de la feina i la riquesa, l’autogestió empresarial des del cooperativisme, la limitació d’ingressos, la desaparició de la desocupació com a prioritat 1, 2 i 3, i tantes altres idees sorgides al 15-M i sobre els quals cal donar forma.
En les converses amb diversa gent que podria muntar l’embrió de la Syriza catalana veig por. Potser pànic escènic. Potser perquè es tracta de persones intel·ligents i honestes, i conscients de les dificultats de fer el pas. Manquen quadres, els creixements sobtats poden atreure ànimes corruptes, les diferències ideològiques larvades poden catalitzar en durs conflictes interns,… Molts em diuen que caldria més temps per anar forjant una força alternativa més sòlida. Malauradament, la història sol escopir oportunitats inoportunes. La demanda hi és, i el primer amb prou ardidesa i capacitat, s’emportarà el gat a l’aigua. I més val que sigui gent honesta, conscient dels seus límits, que ben segur cometrà errors. Tanmateix, el principal error seria no presentar la candidatura a ocupar aquest espai que els partits han deixat lliure.
La dissidència, l’alternativa, ha de venir per aquest espai tan pròpiament català. La combinació de republicanisme, cultura llibertària i autogestionària, i la idea que el primer pas imprescindible per poder sortir-nos-en és trencar amb l’imperi borbònic. Els estius han de ser els moments de reflexió. Espero que alguns ja planifiquin com podem sortir-nos d’Espanya i d’aquest capitalisme financer predador. En política, malgrat tot, tot és possible.