Lerrouxisme, abans i avui

Sostenia Santayana que els pobles que no coneixen la seva història estan condemnats a repetir-la. El cert és que els historiadors que s’aventuren a fer pronòstics de futur semblen condemnats a equivocar-se. Això no exclou que el camp de coneixement que representa la història esdevingui una excel·lent eina d’anàlisi. Al cap i a la fi, per a això serveix conèixer i interpretar el passat.

Fa alguns dies, l’historiador Xavier Domènech compartia des de Crític algunes reflexions ben interessants sobre el paper del lerrouxisme a inicis del segle XX. Amb bones dosis de rigor històric i capacitat d’interpretació, llegia l’arribada i els primers anys del lerrouxisme a Barcelona com a un intent de modernització política, en tractar d’incorporar les masses treballadores a un projecte d’aparença rupturista. Un projecte que tracta d’afirmar-se a partir de l’oposició  envers un catalanisme conservador articulat al voltant de la Lliga Regionalista, i que, si bé també respon a una voluntat (reeixida) de qüestionar el frau del sistema de la Restauració, la mobilització dels sectors populars no cerca a la pràctica una ruptura, sinó una simple reforma.

El lerrouxisme: un model de modernització, no de ruptura.

El lerrouxisme, fenomen polític ben analitzat per Romero Maura o Álvarez Junco des de fa una bona colla d’anys i sotmès permanentment a revisió, ha estat una qüestió historiogràficament controvertida. Quan parlem de “modernització”, fem referència a un intent d’incorporar políticament una porció molt significativa d’individus procedents d’estrats socials exclosos per un sistema polític i social la participació en el qual es restringeix a una elit política d’estructura cabdillista. Recordem que la Primera Restauració (1874-1931) és una farsa democràtica, sostinguda en el frau electoral, i en què dos grans partits de diferències més estètiques que reals, es relleven periòdicament en l’exercici del poder institucional. Una estructura clientelar acaba d’estructurar els interessos de l’oligarquia, mentre que la gran massa camperola viu al marge d’aquest joc sinó és com a client dels diversos cacics. D’altra banda, els treballadors industrials catalans, una força que des de la segona meitat del XIX ja coneixen espais polítics d’autogestió mentre practiquen una cultura revolucionària sofisticada (no és d’estranyar l’arrelament de la Internacional, i dins d’aquesta, els postulats bakuninistes) desconfien majoritàriament del joc electoral (malgrat un teòric sufragi universal masculí restaurat cap a 1891), en la mesura que desconfien profundament de l’estat. El pòsit llibertari, la creença (ben fonamentada, per cert) que només l’acció directa permet millorar la seva condició, i l’experiència que les institucions oficials actuen com a un estat corrupte i espoliador al servei de l’oligarquia (les quintes i consums com a mal endèmic) fa que la seva fe en què un canvi de govern comporti canvis significatius és pràcticament nul.

I tanmateix, les classes obreres catalanes són un dels sectors socials més ben organitzats del país, amb sindicats clandestins, mitjans de comunicació rellevants (fonamentalment de caràcter anarquista), capacitat d’organitzar protestes i de desenvolupar una cultura de resistència obrera, representen una temptació per als diversos grups polítics (el PSOE o els partits republicans) per tractar d’incidir en el desenvolupament polític de la pseudodemocràcia borbònica. És aquí on apareix Lerroux.

Lerroux és un líder brillant, ben relacionat, amb grans dots de comunicador, amb capacitat d’explotar les carències materials i emocionals del sistema, i que sap canalitzar el ressentiment de la munió d’exclosos per un règim que, a més, acaba de fracassar estrepitosament a Cuba i Filipines. Lerroux és un líder carismàtic que sap llegir i aprofitar les contradiccions d’un estat que es percep esclerotitzat per part dels sectors socials més dinàmics, amb epicentre a Barcelona. I la canalització consistirà sovint en un anticlericalisme militant. Els escàndols propiciats per l’església catòlica, la qual exerceix un monopoli oficiós sobre les polítiques assistencials, i que discrimina obertament a aquelles famílies vinculades a organitzacions obreres, als lliurepensadors, a les esteses pràctiques espiritistes, als practicants de l’amor lliure (més dels que ens puguem imaginar), o el tracte injust infringit a figures emblemàtiques com Jacint Verdaguer, generen una voluntat de revenja en moments de desordre, assalts i incendis a convents i esglésies que funcionen, paradoxalment, com a una mena de litúrgia. Recerques antigues com les de Connolly Ullman, o més recents, com les de Miquel Izard ens recorden que en les cremes de convents hi ha un protagonisme femení important, molt especialment per part d’antigues alumnes d’extracció proletària, víctimes d’abusos, discriminacions, maltractes i humiliacions habituals. De fet, la qüestió de l’abús sexual, un fet poc treballat historiogràficament, sí té un impacte emocional que explica la virulència dels atacs a l’església catòlica. Ara bé, l’anticlericalisme, induït molt especialment per la incendiària retòrica de Lerroux i el seu cercle polític, no deixa de representar una simple vehiculació del ressentiment obrer, una mena de boc expiatori, una reconducció d’energies vers un camí sense sortida. Per contra, a l’hora de qüestionar les bases del poder i l’autoritat, és a dir, l’estat; a l’hora de plantejar-se sistemes de producció alternatius del capitalisme; a l’hora d’enfrontar-se a l’ordre profund, la retòrica lerrouxista s’esgota. Al cap i a la fi, malgrat les seves amistats llibertàries (entre les quals destaca l’intel·lectual Joan Montseny), el seu projecte no és una societat més lliure i igualitària, sinó un capitalisme més modern i avançat; una Espanya més eficient, no necessàriament més justa o equitativa. El mirall francès de la Tercera República, la mateixa que es fonamenta en l’afusellament de milers de Communards en pot ser un referent.

De la mateixa manera, el discurs hostil al catalanisme, també és un gran exercici comunicatiu de reconducció de la ira popular contra les classes benestants que hegemonitzen el calidoscòpic nacionalisme català, especialment a partir de la constitució de la Solidaritat Catalana de 1906. Com farà el marxisme seixanta anys després, Lerroux empeny a identificar catalanisme i burgesia. I la burgesia contribueix a bastir aquesta caricatura a partir de la por que susciten unes classes treballadores especialment maltractades a les fàbriques i explotades al carrer per uns sectors mitjans, petits propietaris i comerciants que especulen amb l’habitatge (Barcelona és la ciutat europea on els lloguers són més elevats respecte a la renda disponible) i que apuja artificialment els preus en productes de primera necessitat, mentre adultera aliments o comet frau en els pesos, com asseguren testimonis coetanis. Una burgesia a qui la democràcia (i les conseqüències socials que poden derivar-se’n) genera aversió i por. Al cap i a la fi, davant possibles polítiques d’anivellament, les classes dominants catalanes recorreran habitualment a l’estat per tal de poder reprimir i controlar les seves classes populars. No oblidem, a més, la por suscitada per les diverses vagues obreres, els atemptats del Liceu de 1893 i de Canvis Nous, tres anys després; el pànic que genera la vaga general de 1902, l’escàndol que suscita l’experiència de l’Escola Moderna o l’hostilitat desfermada entre ambdós sectors socials és un factor a tenir en compte, i que retroalimenta el ressentiment mutu, un odi entre classes més enllà que comparteixin una llengua i una nació, al seu torn, perseguida per l’estat.

Tanmateix, en aquesta complexa situació, el lerrouxisme no pretén cap mena de revolució, sinó, insistíem, un perfeccionament del sistema polític en un sentit similar al que desenvolupa la Tercera República Francesa, la República Italiana, o altres experiències coetànies com les repúbliques sudamericanes: polítiques de nacionalització (d’aquí la seva obsessió per “espanyolitzar” mitjançant les seves xarxes escolars i de sociabilitat, amb la concurrència, per exemple, de Ferrer i Guàrdia i l’Escola Moderna) i d’incorporació a la ciutadania plena, encara que com a classes subalternes, a la classe obrera. Lerroux no és cap revolucionari, sinó un reformista. No busca una Espanya (referent nacional) millor, sinó més forta i sòlida: un estat que serveixi per concórrer al repartiment colonial, amb un exèrcit més competent, un servei militar veritablement universal, una xarxa escolar que espanyolitzi els infants catalans, i una administració que funcioni eficaçment com a corretja de transmissió jeràrquica del poder central, i la recerca de, mercè algunes polítiques socials on l’església ja no tindria lloc, permetin a l’estat obtenir legitimitat entre la ciutadania.

La traïció com a sortida coherent

Aquesta contradicció entre retòrica revolucionària i praxi reformista es confirma clarament en el capteniment dels lerrouxistes en la frustrada Revolució de 1909, coneguda com a Setmana Tràgica. El que comença com a una revolta contra el reclutament forçós cara a l’enèsima intervenció colonial al Marroc, degenera en una vaga general de caràcter llibertari. Atiats sovint per una retòrica incendiària, i des del misteri històric de determinar quines són les maniobres a la penombra en un moment especialment confús, la revolució degenera en incendis generalitzats d’edificis religiosos (comandats per escamots hàbilment repartits d’identitat desconeguda, malgrat que molts són identificats com a pertanyents als jóvenes bárbaros, una mena de secció juvenil del Partit Republicà Radical). I tanmateix, els responsables del partit, desapareixen, s’amaguen sota les pedres. Ningú no sembla exercir el lideratge de la revolta. Sense projecte, la cosa acaba degenerant en el carreró sense sortida de barricades bombardejades una rere l’altre, sense un pla global d’acció o objectius concrets. És més, ni els lerrouxistes, ni encara menys els socialistes, fan cap pas en suport dels revoltats. Ans al contrari, aprofitant el tall de les comunicacions, es difon el rumor que els esdeveniments catalans són una mena d’aixecament independentista per tallar de soca-rel qualsevol moviment de solidaritat per part de les classes treballadores de l’estat envers els seus companys. En resum, els lerrouxistes, com també els socialistes, malgrat la retòrica revolucionària i la demagògia populista, deixen ben clar per la via del fet, que Barcelona era únicament un instrument al servei d’un projecte de modernització del sistema de restauració. Que els treballadors catalans són abandonats a la seva dissort. Que simplement els havien utilitzat per generar una base electoral i política potent. Que han buscat mobilitzar-los, fins que la seva vida pròpia els ha fet perillosos, i per tant, han estat traïts.

Anys després, l’episodi es repetirà amb un PSOE de retòrica revolucionària, i de pràctica conservadora, que s’autoerigeix com a representant de la classe obrera, i que al final fa de la UGT un apèndix sindical d’una estructura política on el partit esdevé l’espai polític fonamental, que té com a objectiu reemplaçar les velles oligarquies per una mena de nova aristocràcia política. Els diversos intents de vagues generals revolucionàries de 1916, 1917 i 1919 comporten sempre una cruel traïció als treballadors catalans, abandonats a les seves pròpies forces, i amb els socialistes exercint el trist paper de l’SDP reprimint els espartaquistes a la fi de la Primera Guerra Mundial, perquè en el fons, els partits socialistes integrats en les institucions feia anys no passaven de ser un partit del sistema. Un partit que persegueix un control autoritari de l’estat. Un partit que no vol eliminar l’estat, sinó apropiar-se’l, tot mantenint les estructures verticals de domini i control. En certa mesura, com afirmava Max Stirner, els socialistes volien substituir l’emperador per la república per perfeccionar l’opressió de l’individu, mantenir estructures desigualitàries. És el que passa a Rússia, que substitueix l’aristocràcia tsarista per la del PCUS, o en tantes altres revolucions que es limiten a canviar el cim de la piràmide social, sense qüestionar la pròpia piràmide. És el que en termes de la sociologia moderna, d’acord amb la tesi de Robert Michels, s’anomena Llei de ferro de l’oligarquia.

Lliçons del passat

Convé recordar aquests esdeveniments en el moment actual. Com dèiem, la història no es repeteix mai, ni tan sols a la manera de paròdia, com sostenia Marx. Tanmateix, hi ha situacions que permeten establir inquietants paral·lelismes. En el moment actual, en què el règim de la Segona Restauració monàrquica o borbonisme 2.0 sembla a punt de caure damunt la lona, diversos projectes polítics tracten de presentar-se com a revolucionaris, encara que a la pràctica, no deixen de perseguir la continuïtat del sistema i les seves estructures de poder profund. Podem és una de les forces polítiques falsament improvisada (al cap i a la fi resulta un sofisticat producte de laboratori elaborat per reconeguts politòlegs i joves i agosarats experts en comunicació) que sap explotar a la perfecció les contradiccions socials i polítiques actuals, que està en condicions de disputar el poder a una classe política caducada i incompetent i esdevé un agent de modernització i mobilització política encomiable. Tanmateix, malgrat el missatge (més implícit que explícit) rupturista, les formes, discursos i programes polítics no qüestionen la idea estrictament autoritària d’un estat que tracta de perpetuar una estructura de classes estable, i el que és el pitjor, una jerarquia de nacions rígida. Les promeses de canvi susciten moltes esperances, especialment en una societat desmoralitzada per la dramàtica caiguda dels seus nivells de vida i la pèrdua de referents i perspectives personals, tanmateix la realitat és que el partit (amb aparença de moviment) revela clarament un organigrama que reprodueix fidelment el dels partits polítics convencionals, i fins i tot en l’aspecte simbòlic (amb un discutible acatament de bandera, himne, monarquia, estructura territorial provinents del franquisme) fins a punts sorprenentment continuistes.

 

En certa mesura, i tenint en compte que, com afirmàvem al principi, els historiadors som pèssims a l’hora de fer pronòstics de futur, el més probable és que una mobilització conduïda per forces com aquesta o equivalents (Ciutadans n’és una) acabi amb una traïció total i absoluta respecte a les esperances transformadores suscitades entre milions de persones. Hi ha un factor inapel·lable: la majoria de la societat espanyola no ha canviat de mentalitat (les revolucions exitoses comencen amb una transformació profunda en la manera de pensar i actuar de la gent). Un percentatge molt significatiu d’espanyols (entre una tercera part i la meitat) continuen donant suport a les inhumanes polítiques socials i econòmiques del PP, o en altres termes, continuen fornint les rengleres del franquisme sociològic. A nivell comptable, dins Espanya, la ruptura és poc probable, malgrat grans mítings i paraules. L’única possibilitat real d’establir una ruptura passa necessàriament per la independència, per la dissolució d’Espanya, que no oblidem, històricament és una nació fracassada, un invent al servei d’un nucli de petits beneficiaris i milions de damnificats. Per expressar-ho en termes econòmics, Espanya és Bankia, amb un Rato que viu per damunt de les possibilitats de tots, i que s’alimenta dels estalvis d’uns preferentistes que encara es creuen petits estalviadors, malgrat els hagin robat.

Espanya és una nació fracassada perquè suspèn tres matèries troncals. Hi ha una absència de cultura política democràtica (i les formes autoritàries, jeràrquiques de Podem, en base a lideratges carismàtics en són una representació tàcita de continuïtat amb el passat); unes desigualtats socials que s’eixamplen (i on difícilment s’albiren projectes alternatius consistents, més enllà d’algunes idees falsament innovadores); i finalment, la prova del nou, la incapacitat d’establir un projecte plurinacional. La resistència a reconèixer que Catalunya (i Euskal Herria) són nacions i que requereixen d’un estatus diferenciat que inevitablement comporta el dret a l’autodeterminació. La incomoditat i incomprensió dels líders de Podem davant d’aquest fet, així com l’ambigüitat per part dels seus representants locals, resulta molt revelador.

En aquest sentit, la qüestió catalana és primordial, perquè, malgrat la persistència de les contradiccions al voltant del catalanisme, l’única possibilitat real de trencar amb el borbonisme, és a dir, la monarquia com a continuïtat històrica del franquisme i la persistència d’un estat de “benestar insuficient, democràcia incompleta, d’acord amb els termes de Vicenç Navarro, és mitjançant una ruptura nacional, amb una declaració unilateral d’independència. La declaració unilateral resulta un acte simbòlic, encara que també pràctic, perquè implica emancipar-se no només d’un govern, sinó de les estructures profundes de l’estat, de les relacions asimètriques de poder, d’una cultura política autoritària. La creació d’una república catalana independent, malgrat representar un repte de dimensions considerables en un procés extraordinàriament complex, permet partir de zero, de deslliurar-se de les hipoteques socials i polítiques heretades, de la malfiança d’un estat on, ja sigui des de l’esquerra o la dreta, ha considerat Catalunya com un territori assimilat, conquerit, sotmès. Construir una Catalunya independent permet evitar la interferència d’un estat que, per damunt de totes les coses, vol mantenir les coses com estan, fet que es tradueix a mantenir un statu quo amb les mateixes elits i el mateix funcionament (potser amb més eficàcia que abans).

La paradoxa és que, precisament aquells qui no se senten especialment catalans, aquells a qui les qüestions nacionals els resulten indiferents, poden acabar essent els principals beneficiaris d’una Catalunya independent. Al cap i a la fi, una Catalunya independent també seria una Espanya republicana, deslliurada dels poders profunds adherits a les estructures d’un estat profund. A més, no ens enganyem, la correlació de forces polítiques i socials a Espanya (amb una presència de franquisme sociològic prou sòlid demogràficament, dins la Castella profunda) impedeixen canviar, ni tan sols, el règim. Una Catalunya independent amb una societat forta, amb la presència d’aquells que comparteixen una identitat espanyola, permeten bastir un estat “postnacional”, centrat en polítiques públiques, igualitàries, de benestar, no pas perquè les arques públiques disposin de més diners, sinó perquè com recordava Bakunin, “els estats grans només poden sostenir-se mitjançant el crim. Els estats petits només són virtuosos mercè a la seva feblesa”. I si la societat és forta, i està mobilitzada, participar en la redacció de les regles del joc per a una generació de ciutadans d’una Catalunya sobirana, representa una gran oportunitat. La trajectòria dels darrers anys, amb entitats autogestionades com l’Assemblea Nacional Catalana o el Procés Constituent, amb capacitat de sobrepassar la classe política i portar la iniciativa social diuen molt sobre la capacitat d’autogestió del nostre propi país. I això és un fenomen que no veiem en altres organitzacions de discurs popular i estructures jeràrquiques i horitzontals… més o menys com el lerrouxisme o el socialisme de partit.

Sense independència, no hi pot haver ruptura. Fonamentalment perquè això els permetria disposar de més pes ciutadà a l’hora de muntar un nou estat, d’una nova república amb tradicions més assembleàries i horitzontals. Almenys, no haurien de passar pel tràngol de veure com els han utilitzat perquè altres conquereixin un estat que seguirem tenint en contra nostra.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *