Adquirir fum: la col·lecció Santos Torroella i Girona

Sé que resultarà presumptuós, tanmateix, l’única matrícula d’honor obtinguda en la meva heterodoxa trajectòria universitària fou en història de l’art contemporani. Suposo que la meva escassa traça a l’hora d’agafar pinzell o estris equiparables devia ser compensada per certes aptituds com a potencial crític. O, potser devia ser per resultar especialment inconformista respecte dels cànons artístics que ens imposaven la correcció política d’aquells postmoderns vuitanta. Aquell curs (el 1987-88) la nostra entusiasta professora ens va passejar per totes les exposicions hagudes i per haver amb capitalitat barcelonina. Ja aleshores era poc impressionable -i en canvi, sí força indignable. I aquesta era la sensació experimentada davant el que es considerava una de les obres fonamentals de l’art abstracte, conceptual, o qualsevol altra categoria (que ja no recordo) inventada amb algun crític afectat per una sobredosi de cinisme.

Lucio Fontana ens exposava una tela blanca tallada amb un ganivet. Se suposa que l’autor ens convidava a traspassar el món real de l’imaginaris, a endinsar-nos en una nova dimensió metafísica. Recordo que els guàrdies de seguretat no ens treuen l’ull. “Què esperen? Que potser li clavem un altre ganivet?” vaig preguntar-me retòricament en un exercici de l’arrogància pròpia dels vint-i-pocs. Potser no vaig ser molt elegant. Tanmateix, continuo pensant que tenia un pòsit de veritat. Allò que es considerava una obra d’art fonamental del segle XX, en el fons només tenia el valor del marc i la tela. El gest de tallar per la meitat un llenç era pura especulació, com pura especulació era el món de l’art contemporani. Recordava el llibre de capçalera de tot estudiant d’art de l’època, la història social de la literatura i l’art, d’Arnold Hauser. L’originalitat és un criteri més, no sempre ni universalment apreciat. No moralment o estèticament superior.

Recordo aquesta història quan he sabut que una majoria ajustada dels representants de la meva ciutat han decidit gastar-se una pasta (entre dos i tres milions d’euros, més una quantitat indeterminada per ubicar-la) d’una col.lecció d’art, la Santos Torrella. Es tracta d’un bon feix d’obres majoritàriament pictòriques, contemporànies. Els experts (com de devaluat es troba aquest adjectiu!) no es posen d’acord sobre el valor de tot plegat. Els arguments favorables per dedicar una bona part dels meus impostos a adquirir aquest conjunt d’obres pictòriques és que això representarà una atracció turística per a la ciutat, i que a més, li confegirà una mica més de prestigi. Els detractors, en canvi, consideren que es tracta d’obres que, si bé tenen darrere unes signatures de pintors de primera fila, es consideren obres menors, que el llegat té un preu molt inferior, i que en una situació tan dramàtica com l’actual, es tracta d’una despesa extraordinària i difícil d’explicar per a una ciutat empobrida.

Més enllà de consideracions socials, la meva primera és purament estètica. L’art contemporani és a l’art el que el monetarisme és a l’economia. Ambdues activitats tenen en comú que es tracta d’activitats purament especulatives. El valor i el preu tenen poc a veure. Fins i tot aquelles que requereixen una tècnica extraordinària, fins a quin punt mereixen ésser considerades com a obres imprescindibles, teòriques mereixedores d’enriquir autor i marxant?

Potser seré molt radical, probablement molt reaccionari, tanmateix el món gremial, amb tarifes estipulades en funció del tipus d’obra em semblava molt més honest i transparent. Per què, en comptes d’adquirir la Santos Torrella no dediquem la pasta, per exemple, per contractar pintors amb una tècnica prou solvent i ens dediquem a falsificar-los/ copiar-los? Hi hauria gent que, almenys, cobraria per treballar, i no pas com els hereus del Santos Torrella que cobrarien per tenir. O, millor encara, per què no ens dediquem a fer un gran museu de la falsificació? Les grans obres de l’art universal perfectament copiades. La major part del públic és incapaç de distingir entre original i còpia (inclòs jo i la meva matrícula d’honor). Seria la millor manera de poder veure la Mona Lisa sense haver de patir tantes cues o tracte de presumpte delinqüent pels serveis de seguretat. Algú protestarà “no és el mateix!”, i jo penso respondre. És clar que no. És millor. Els quadres que tu vulguis, i amb millors tècniques pictòriques, probablement menys defectes i menys mesures de seguretat. Què volen que els digui!Sovint les còpies són millors que l’original, de la mateixa manera que sovint la música enllaunada (sobretot si és digitalitzada) s’escolta millor que en directe, i resulta molt més còmoda. El Bob Dylan que m’agrada és el dels CD’s. En directe, a banda d’antipàtic, desafina i destrueix les seves pròpies cançons amb horribles arranjaments i improvisacions. Si deixem de banda el fetitxisme, el que trobarem serà gent contenta de poder cobrat per haver treballat, i no pas per haver especulat.

Amb tot això vull denunciar que Girona ha comprat fum. Fum que alimentarà una gent que té uns quadres que no ha pintat. I que, ara per ara, els diners públics han d’anar a parar a coses útils: llocs de treball públics per fer que gent sense feina ni recursos tingui mitjans de subsistència sense precarietat ni explotació. Estaran molt més ben fets servir aquests diners contractant desenes de jardiners que es facin càrrec de la Devesa, o places de mestres de guarderia, d’inspectors per multar bancs que no posen els pisos que han robat en lloguer social, o, encara que sigui, persones que tinguin com a missió pintar de rosa els fanals. El que cal a la nostra ciutat és feina i habitatge per a qui no en té. Això és veritablement útil i és el que realment pot estimular l’economia urbana. I no pas l’arribada de turistes que no saben distingir entre un Kandinski i un Dalí.

Girona ha adquirit fum. I sembla haver pactat amb el foc de l’infern per vendre’s la ciutat al diable.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *