Chào ông Viêt Nam

És relaxant, interessant, curiós, de vegades fa vergonya,
fer el turista en una Ciutat forana i desconeguda.
‘Divendres, 22 de setembre 2006. Una molt bona amiga ha de venir a l’hotel i passar tot el dia plegades per la Ciutat. Ella és de Hâ Nói, és a dir, el temps no el perdré. De moment, arriba una hora més tard ….. Un scooter ha xocat amb el seu taxi i hi hagut algun enrenou. Aquest és un problema a les grans Ciutats de Viêt Nam. Hi ha un índex d’accidents molt alt, ja que els vietnamites circulen sense cap ordre, no fan cas dels senyals de tràfic, que diguem-ho clar, són difícils de veure. Aquests últims díes el problema és a les portades de tota la premsa, ja que un professor molt estimat de l’Universitat de Hâ Noi ha estat mort per un accident de tràfic i un professor nordamericà, especialista en tràfic a les grans Ciutats i que era a Hâ Nói precisament per tractar de solucionar el problema donant a conéixer nous sistemes, va ser greument ferit i es troba en estat de coma. Totes les guíes per a turistes et recomanen el mateix: quan has de creuar el carrer; camina sense parar, lentament i en cap cas canvïis de rumb, sempre recte; els scooters ja t’esquivaran ….. o no !
Marxem al centre de la Ciutat, novament al barri dels 36 carrers o petits barris; caminant lentament. Properament es celebrarà la festa dels nens, la lluna plena i tot és plè de llanternes, joguines i els colors són espectaculars.
Mentrestant el cel de Hâ Nói encara no l’he vist; hi ha boira o aire contaminat i entre mig s’entreveu el sol.
Anem a dinar a un restaurant molt i molt popular: Cha Ca La Vong. Fins i tot el carrer ja se’n diu així. Cha Ca és el plat i La Vong la família propietària del restaurant desde el segle XIX !!! És un establiment popular i el 90% són ciutadans del país. Només hi ha un plat, no hi carta. S’ha de demanar la beguda i jo ja tinc escollida la meva cervesa ‘ Halida’. És d’agraïr que en tots els establiments de restauració et portin unes tovalloletes mullades, fresques, per els vietnamites per questions d’higiene i jo podria afegir: també per refrescar-me de la calor!
De sobte vénen unes noies i et deixen sobre la taula un fogó amb foc encés i la paella , on trocets de peix salten en mig de l’oli de soja, i omplen la taula amb fideus d’arròs ja bullits, cacauets torrats sense sal, nuac mom (salsa de peix), cilantre, fonoll, menta, altres fulles de plantes similars a la menta, ciboulette, chile fresc. Tota la verdura la posem a la paella juntament amb el peix i després al bol, juntament amb els fideus d’arròs i els altres ingredients. Tot junt, i vinga, anem a per els bastonets i a dinar. Deliciós ! Preu: 40.000 Dongs … no us esvereu, al canvi, són 2 Euros per persona.
Ja em van informar que el meu equipatge havia de ser lleuger. La resposta la vaig rebre a l’entrar a diferents botigues de roba al carrer Hang Gai ( carrer de la seda ).
Et prenen mides, pots escollir les teles i a l’endemà ja tens el pantaló, o la brusa, o la faldilla fetes. Un conjunt de seda o llí o cotó, pantaló i brusa, més o menys, entre 500.000 a 800.000 Dongs ….. ( 30 a 50 Euros ). Mentres esperes la primera prova, t’ofereixen tè verd i si parlen una mica d’anglès, els agrada moltíssim conversar.

Entrem a una botiga d’un antiquari. Allí vam estar molta estona. Remenant, mirant, preguntant, regatejant. Es poden trobar veritables meravelles, però cal anar en compte. La meva amiga és una entesa i em va ajudar a escollir tres figures, Fuk Luk Sau, en bronze, el Ru Yi – autoritat, el Wu Lu -salut, el Peach -longetivitat.
No hi ha llar a Viêt Nam on no tinguin aquestes tres figures per vetllar per la família. L’antiquari em va treure una figura preciosa de jade i no em vaig poder estar de comprar-la.
Fa calor, molta calor. 30 graus, però molta humitat. El curiós és que la suor és intensa, però no fas olor !
Anem a una terrasa vora del llac Hom Kien. El crepuscle és espectacular amb els arbres, les flors i els colors reflectits en el llac. Demano una aigua de coco natural. Una delícia. Natural i l’aigua molt i molt refrescant.
Abans de tornar a l’hotel entrem en un supermercat, tot productes vietnamites. Sis ioghurts, una botella de Nuac Mom i un refresc, tot 3 Euros. Encara no m’acostumo al canvi del dong.
Anem a sopar en un restaurant on serveixen un buffet de cuina vietnamita, a l’aire lliure. Escriuré sobre la cuina vietnamita, senzilla, gens complicada, però per el meu gust, molt millor que la xinesa o la japonesa. Amb els meus amics parlem molt, de tot una mica. Miro al meu entorn. La majoria de la gent són del país, encara que s’hi veuen turistes, com jo.
Torno a l’hotel caminant, tard al vespre, sense por, molt tranquil.la i respirant l’aire més net, ja que no hi queden molts scooters pels carrers.
Demà tinc programades visites a diferents museus de la Ciutat.

‘

Canvi de nom del meu bloc. No era coherent el nom que tenia si estic escrivint sobre les meves impresions d’un viatge a Viêt Nam.
‘No hi ha res més bonic que conèixer llengües, països, societats, pobles, paisatges, endinsar-se en altres indrets del món i aprendre, aprendre molt.
El títol vol dir ‘Bon Dia Viêt Nam’ però en llengua vietnamita, el ‘quoc ngu’ basat en la fonètica llatina gràcies als treballs d’un jesuita francès Alexandre de Rhodes quan va arribar a Viêt Nam el 1627.
El poble de Viêt Nam, segles després i per diferenciar-se dels xinesos, van adaptar aquest alfabet a la seva llengua alguns segles més tard.
Avui ens trobem un idioma difícil, però amb un alfabet fonètic d’arrel llatina, que si més no, ens facilita molt l’aprenentatge del vietnamita, almenys les paraules necessàries per poder viatjar per aquell país.
La fotografia que podeu veure és el Temple de la Literatura a Hâ Noi – Vàn Miêú Quôc Tú Giám -. Està situat al bell mig de la Ciutat en mig del bullici, però només entres el silenci i la pau t’envolta immediatament. Va ser construït l’any 1070 com un altar dedicat a Confuci i l’any 1075 es va ja transformar en una universitat per preparar els prínceps que havíen de regir els destins dels seus regnes. Un any després l’universitat es va obrir per els fills de la nació. En aquests edificis s’examinàven els nois per poder ser mandarins, durant tres díes. Les asignatures eren: filosofia, literatura i poesia..
L’any 1947 va ser quasi destruït per les bombes dels B52 dels Estats Units i la paradoxa és que l’Empresa American Express juntament amb el Govern de Viêt Nam han pagat la restauració dels diferents edificis i jardins.
La traducció correcta del nom del temple és: Temple de la Literatura – Escola per els fills de la Nació. Un lloc plàcid, esplèndid, molt bonic, on els estudiants vénen a llegir, els artistes vénen a pintar i els viatgers vénen per buscar i conéixer la història mil.lenària d’aquesta nació i la seva cultura i història.
‘

Avui canviaré una mica les meves impresions d’un viatge.
Els Estats Units ténen un problema. Només cal llegir els blocs on la discussió de comparar les guerres de Viêt Nam i Irak com també Afghanistan estàn al carrer.
”Llegeixo avui a la premsa de Nova Zelanda :
Els veterans de la guerra del Viêt Nam guanyen la seva última batalla. Aquells joves soldats que els van enviar a la guerra de Viêt Nam donant suport als Estats Units, van estar exposats totalment a l’herbicida ‘Agent Orange’. Quan van tornar després de la desfeta i derrota americana, ningú a Nova Zelanda ( Govern, societat, etc. ) els va anar a rebre, ni es van ocupar d’ells per res. Després de 34 anys (!!) de lluites i discusions, el Govern actual de Nova Zelanda, ha acordat:
Pagar US Dollars 40.000,- als soldats amb deficiències degudes a l’agent orange.
Pagar US Dollars 35.000 als fills dels veterans que van néixer amb discapacitats arrel d’aquest herbicida assasí.
Pagar US Dollars 30.000 a les dones que van perdre els seus homes a la guerra.
Amb aquests pagament, també s’inclou una carta de disculpes per part del Govern de Nova Zelanda, organitzar una desfilada d’honor i actualitzar i revisar les associacions de veterans de guerra i les pensions.
Són un total de 3400 persones. Han estat 34 anys de lluita. Quan van tornar, es van sentir humiliats. Ningú els va fer cas, a més d’haver participat en una guerra bruta que ells no volíen i sobretot per haver estat exposats i haver lluitat en un medi absolutament cobert per l’agent orange llençat per els americans per matar.
Són notícies que et sobten i et causen sorpresa. Però que finalment aquests veterans han guanyat.
Penso ara en la lluita per la memòria històrica del nostre país. Tinc la sensació que durant els anys del franquisme tots aquells que van perdre la vida, o els van matar, no ténen cap dret i aplaudeixo la iniciativa de l’Associació per denúnciar els crims durant els anys de ”pau ¿?”.

El meu viatge a Viêt Nam també m’ha servit per conéixer moltes històries i la història d’un poble i com va haver de lluitar per aconseguir la seva independència i llibertat.

La notícia dels veterans de guerra de Nova Zelanda la podeu llegir a www.stuff.co.nz i si voleu llegir blocs de ciutadanas dels Estats Units referits a les guerres de Viêt Nam podeu entrar a Google i demanar un Google Alert : Vietnam News. Blocs molts significatius i interessants.”

Hâ Noi : La ville à l’intérieur du fleuve.
3.5 milions d’habitants. Una Ciutat que evoca memòries de guerres i destrucció, però la realitat és que és molt més que això; capital del comunisme vietnamita , bressol de l’antiga casa reial, centre de l’imperi colonial francès a Indoxina i finalment el lloc de naixement de la independència de Viêt Nam.
‘Vaig començar el viatge el dia 20 de setembre. Vol Barcelona-Paris i Paris-Hâ Noi directe, sense escales.
Per davant tenia 11,30 hores de vol en un avió Boeing 777 -200 de Vietnam Airlines. Les hostesses vestides amb el vestit tradicional del Viêt Nam : ao dai. El menjar vietnamita, les begudes també. El vol va ser tranquil tot atravessant Europa, el Mar Negre, el Mar Caspi, les Repúbliques asiàtiques de l’antiga Rússia, Iran, Afghanistan, nord de l’Índia, Golf de Bengala, sempre cercant la foscor per poder dormir. Mentres, anava llegint llibres i textos sobre el país que anava a visitar i fins i tot repassant una mica l’idioma, rès, quatre paraules, però sempre és bò conéixer la llengua del país on vas, almenys les paraules i els texts més essencials.
Marguerite Duras, per exemple, ‘ Les Lieux de Marguerite Duras’ Editions de Minuit:
Oh, ça doit se prroduire souvent: vous êtes dans un milieu, dans un espace donné, vous êtes né dans le milieu, vous parlez le langage du milieu, etc. – les premiers jeux étaient des jeux d’enfants vietnamiens, avec des enfants vietnamiens – et puis on vous apprend que vous n’êtes pas Vietnamien, et qu’il faut cesser de voir des petits Vietnamiens parce que c’est pas des Français et qu’il faut mettre des souliers, qu’il faut manger des steak-frites et puis pas se conduire aussi mal, quoi. C’est très tard que je me suis aperçue de ça, peut-être maintenant, voyez-vous.’
A la 01:00 de la nit hora de Barcelona, del dia 21 de setembre, comença a fer-se de dia. Són les 06:02 del matí hora de Viêt Nam.
Aterrem. Ha estat un vol perfecte amb un molt bon servei i atencions. La primera impresió és la calor. Humida, però en certa manera agradable. L’aeroport és nou, però petit.
Omplir papers, visat d’entrada, verificació de passaport i em trobo amb Hanh, una noia jove de Hâ Noi que ha vingut a buscar-me. Parla castellà ! Molts joves de Viêt Nam han anat un o dos anys a Cuba per estudiar l’espanyol. Dins el taxi funciona aire acondicionat i comença el viatge. Trajecte curt de 35 kms fins a Hâ Noi però ja comences a copsar una mica el país. Es construeix, la carretera no està en bones condicions, els camps d’arròs on comença la collita, el Sông Hông, el Riu Roig, immens, de color marró, navegable. Trànsit caòtic i sobretot moltes, moltíssimes motos, scooter Honda o Piaggio. En tot el país hi han aproximadament unes 10.000.000 unitats de motocicletes !!.
Arribo a l’Hotel situat al costat del llac Hô Bay Mâa i el parc Lenin.
Primera sorpresa. A Hâ Noi hi han 27 llacs, que es nodreixen de les aigues del Riu Roig ! Per això el seu nom, la ciutat submergida dins el riu.
Ara el que haig de fer es no dormir i aguantar el canvi d’horari fins que sigui de nit.
La vista desde l’habitació de l’hotel és desconcertant entre el bullici de la gent i la pau del parc Lenin i el llac.
Vaig a descansar una mica, treure la roba i organitzar-me el temps i el dia.
Ja sóc a Viêt Nam a més de 9.000 kms lluny de casa.’

Tornar a Ciutat.
‘Ja he tornat a la Ciutat. Els dies a Pollença van ser tranquils. A la platja de Formentor vaig gaudir d’una atmosfera única i cal llegir o recordar el poema de Mossen Alcover ‘El pi de Formentor’. És un racó idíl.lic. El meu espos estava ben amagat dins l’aigua. Ell sempre em deia ‘quines ganes d’anar a viatjar a platges llunyanes quan tens aquest Formentor tant a prop nostre’ ….. i tenia raó.Vaig poder veure també per televisió el debat al Parlament, i la veritat és que em va emocionar i crec que tots van estar correctes. Ara ens toca armar-nos de molta paciència i deixar passar els díes i no endevinar el que passarà. No fer ni cas de les manifestacions. Ja es veurà a las Cortes españolas ……. si tornarem a patir un pessimisme i decensís total o si ens trobarem amb una sorpresa. De moment els medis informatius del centre tiren fort, molt fort i amb indignació. Paciència i que cridin.Però agafo la frase del President Maragall: Bon vent i barca nova.La pesca a Pollença va anar molt bé. En total es vàren pescar més d’una tona de tonyines; una de 40 kilos, i moltes més entre 20 i 35 kilos. La pesca va a la llotja i es ven, i els diners van a associacions de malalts d’Alzheimer o altres entitats.Quan es pesca alguna llampuga o una tonyina petita, es tornen a llençar al mar.Però la veritat és que s’ha de saber molt per enganyar les tonyines i fer-les pujar fins que trobin les canyes.Això sí, ben lluny a alta mar, pots veure molts dofins, uns salts espectaculars dels peixos agulla i fins i tot una balena !Cal anar tant lluny del Mediterrani ?????Gràcies pels comentaris que he rebut .’

En mig de tantes picabaralles polítiques, ara mateix sóc a Mallorca. A Pollença, al port, o com ells l’anomenen ‘eu moll de Pollença’. El dia ha estat clar,molt clar, amb aquesta llum de les Illes que t’enlluerna. Hi ha poca gent i pots gaudir en tota la intensitat de l’aire pur, dels banys de mar i de les passejades. Demà sortiré a la mar amb els meus amics i el cap de setmana de campionat de pesca d’altura, o pesca responsable. Després de les vivències treistes que he patit, uns díes de canvi supos que m’aniràn bé. I quan torni el dia primer d’octubre, qui sap si els nostres polítics ja hauràn aconseguit arribar a un acord. Em sap greu no poder assistir a la inauguració de la Moritz a la Ronda de Sant Antoni i a tots aquells que hi vagin, us mengeu unes patates braves i una bona cervesa per celebrar el seu retorn a la vida barcelonina.

El cel i l’aire avui han estat nets, frescos, lluminosos. Molt aviat pel matí, a 2/4 de 9 hem fet el comiat per el seu últim viatge al meu espòs. Ara estic com en un núvol, cansada, sense més llàgrimes que em puguin caure i pensant, meditant, i intentar expressar quelcom que tinc dins, però no puc.És valuós poder expressar-te amb aquesta immediatesa i sobretot poder llegir els comentaris que han fet al meu anterior bloc.Continuarem els que ens hem quedat tots els viatges possibles i com he llegit en un dels comentaris; tot el que és valuós creix en el jardí del cor’.Segueix l’estiu, la mandra, però aviat tornaràn les presses i els neguits.

L’estiu és temps de lleure, viure, conviure, de mandra, de descansar. En els meus anteriors blocs més o menys així ho he manifestat. Però de sobte la vida et dóna un cop fort. El meu espòs, company, amic, pare del meu fill va caure tot de sobte el divendres passat, a la nit de lluna plena ,a casa, a la cuina fregant els plats de sopar, després d’una conversa tranquil.la d’estiu i un maleït infart se l’ha endut en un llarg viatge. Sí, perque tota la seva vida ha estat un viatger. Ha visitat la major part dels països del planeta. Ha suggerit i organitzat viatges per a molta gent, amb paciència, professionalitat i sobretot amor. I ara ha marxat a fer el seu últim viatge, a Itaca ? Segur que sí.Santi, ho sento molt, però m’has fet una gran putada marxant en el aquest maleït viatge tant aviat. Tenía 59 anys.

M’agradaria tornar a casa tranquil.lament no més tard de les 3 del matí, però ja fa dos díes que no puc. Haig d’esperar que s’acabin els aldarulls violents, sense sentit, per poder passar sense que hi hagin malentesos per part d’uns, els que fan els aldarulls i em fotin a terra, i els altres, els representants de l’ordre perque es creguin que també he trencat alguna cosa i m’engarjolin.
La meva proposta, tanquem portes, marxem tots de vacances o anem de visita a casa de familiars i amics o al cinema o agafar qualsevol transport i arribar a un destí desconegut. Sortir, seure tranquil.lament i acabar de llegir el llibre, o escriure les cartes pendents o escoltar música. Beure la copeta que volíes prendre en qualsevol carrer de la festa i petar la xerrada amb la primera persona que també arribi en aquest destí desconegut.

Tot està molt tranquil al meu barri. Així doncs puc escoltar la música que m’agrada sense entrebancs. Em baixo de l’iTunes les meves cançons preferides i deixo fer sonar la música. També és temps de lectura més constant. A mí m’agrada Henning Mankell, i el seu darrer llibre La Piràmide és extraordinari.Parlant de polícies i guàrdies civils i mossos d’esquadra, el comissari Kurt Wallander viu en un país, Suècia, on la democràcia funciona ja fa molt de temps, però ténen molts problemes i Mankell sap reflectir molt bé les misèries d’aquest país tant fantàstic … Kurt Wallander és un policia-ciutadà implicat en resoldre tos els casos que se li presenten com també en resoldre la seva vida. També he tornat a llegir ‘La comedia infantil’. Esfariadora, però com en Mankell viu 6 sis mesos a Moçambique i 6 mesos a Suècia, aquest llibre ens explica molt, però molt bé, de les misèries de l’Àfrica i la tristesa d’un noi adolescent que no sap el que és viure l’infantesa. Els diumenges llegeixo els suplements dels diaris i sobretot Presència, d’El Punt, és el que més m’interessa.

El mes d’agost és un període que passa lentament. Quan era petita anava a estiuejar a una platja del Baix Maestrat amb el meu germà on hi havia d’arribar en carro per un camí sense asfaltar. Ens hi passàvem els mesos de juliol, agost i mig setembre. La meva àvia i el tio Nelo eren els nostres guardians i ells també miraven com passava el temps lentament entre les vinyes, els amelers, els garrofers, els bancals, on sempre anàven a cercar baquetes quan plovía. No hi havía llum a la casa i l’aigua la treiem del pou. La platja era molt gran i havíen dues cases senyorials. Com a parasol, erem nosaltres que el feiem amb troncs de pí i branques. El carrer principal era el renc on hi havía una botiga de queviures, diaris, tabac, tebeos, llaminadures.En Roberto, el fill petit dels propietaris de Ca Cola, la casa que els meus pares llogaven, ens portava al roquer i agafàvem pops, bé, ell els agafava. A les nits amb lluna plena jugàvem a lluneta i ens amagàvem darrera uns ceps de moscatell grans i fermosos. La meva àvia sempre mirant a l’ermita de Santa Llúcia on hi pujàvem o per les tardes anàvem a berenar a Les Fonts on hi havia una font d’aigua dolça al bell mig de la platja.Per Sant Jaume baixaven a la platja la gent del poble de l’interior amb els carros i dormíen sota els garrofers. A l’endemà hi havia festa al costat de les escoles i feiem uns arrossos espectaculars.Era el poble dels meus avis i de la meva mare, d’on van haver de marxar i venir a Barcelona. La felicitat de la meva àvia va ser immensa, poder tornar al seu poble amb els seus nets i passar quasi tres mesos d’estiueg. Qui ho havia de dir, l’Antònia, la filla de la curabraços !Ara, avui, tot és ciment, totxos, totxanes i maons. La platja i el poblet es deia Alcossebre, dins el terme municipal d’Alcalà de Xivert.

Abans d’ahir el carter del barri ens va deixar una carta a la bústia amb molt bones notícies. Qual el vaig veure l’endemà li vaig dir, perque és una delícia poder parlar amb el carter del teu barri i més si és atent i bon professional.A la meva mare de 89 anys, l’any 1990 li van arrabassar la seva pensió anomenada SOVI, ja que va haver d’escollir entre la viudetat o la seva pensió.Injustícia total. Les dues eren incompatibles i fins i tot el Tribunal Constitucional va dictaminar que així havia de ser. Han estat 15 anys en que a la meva mare li han estafat la seva pensió, diners que ella els va treballar pagant religiosament els impostos al dictador i l’empresa també va estar pagant. Gràcies a la societat civil, repeteixo, societat civil, que va començar a moure’s a no baixar del burro, insistir, recollir signatures, van fer moure als polítics ensopits i adormits i finalment la meva mare cobrarà els 313.21 més la viudetat que li han reduït a 409.81. Si la societat civil es mou i apreta apreta, finalment es guanya.Gràcies a tots els que us heu mogut i un record per tots aquells que ja no ho podràn disfrutar.

Ja fa molt de temps, més de 3, 4, 5 anys que em pregunto si les necessitats bàsiques del nostre país funcionen.Estàn ben ateses les persones amb discapacitats de més del 75% i que viuen a casa seva ? NO.Rebs l’ajut necessari per part de la Generalitat ? El mínim.Si vols trobar una vivenda digne, en trobes ? NO.Quan vas a cercar feina, et fan uns contractes de treball dignes i tens un sou digne? NO.Hi ha corrupcions i corrupteles dins la mateixa societat civil ? SI, moltes.Hi ha bona convivència i tolerància ? Poca.El cost de la vida ha pujat tant que en prou feines arribem a final de mes ? És cert.Sóm un poble que ens agrada guanyar el diner fàcil però sense esforçar-nos gaire? Més aviat, sí.Ens agrada vendre terrenys i malmetre les costes i la muntanya, però en canvi protestem per tot ? SI.Cuidem de la nostra gent gran ? Molt poc.Els drets històrics ho resolen tot ??????Continuarà ……
‘És el que vaig escriure l’any 2005 i no tan sols em faig la mateixa pregunta, avui ho dic clarament, anem a pitjor.

Em sembla que volen endegar accions perque els abstencionistes a les darreres eleccions vagin a votar.
Que comencin a fer campanya, a mí no em faran canviar.

Chúc mùng nam mói – Feliç any nou – Els propers díes comença el nou any a Viêt Nam’