Chào ông Viêt Nam

Després de la meva estada a Sa Pa i com vaig explicar en un altre post, vaig tornar a Hà Nôi on vaig allargar la meva estada uns díes més. Cap visitant d’ aquesta Ciutat no deixa d’anar a veure el mausoleu de Ho Chi Minh – l’Oncle Ho. Jo el vaig veure només de fora i un canvi de guàrdia. Durant els mesos de setembre i octubre és tancat. No sé si hagués entrat. Em va agradar molt més veure la caseta on vivía, que no pas un palau, i sobretot el llac i el jardí. A més en el seu testament va dir explícitament que no volia cap mausoleu ni grans funerals i penso que s’ha de respectar.
Els vietnamites ténen una veritable adoració per l’Oncle Ho i així ho expressen constantment.
Però permeute-me reproduïr les últimes línies del seu testament signat per ell el 15 de maig de 1965, l’original, i que les autoritats van amagar per poder construïr aquest mausoleu i no rebre així les crítiques del poble.

‘Pel que fa a la meva persona, després de la meva mort, no s’han de fer grans funerals per no incórrer en despeses i fer perdre el temps al poble.
Demano que el meu cos sigui incinerat. Espero que la incineració es vagi extenent en el futur, ja que és una pràctica molt bona desde el punt de vista higiènic i això permetrà economisar la terra.
Porteu les meves cendres a dalt d’un pujol. Penso en Tam Dao i Ba Vi. Damunt la meva tomba cal construir una casa petita, senzilla, sòlida i airejada, per poder ser un bon lloc de repòs per els visitants.
S’hauria de planificar una plantada d’arbres. Cada visitant plantarà un arbre com a record. S’hauràn de cuidar tots els arbres plantats. Amb el temps els arbres formaran un bosc
i donaran bellesa al paisatge i serà aprofitat per l’agricultura.
Si la meva mort té lloc abans de la reunificació del país, cal enviar una part de les meves cendres als compatriotes del sud’.

Els funerals van tenir lloc el 9 de setembre de 1969, a Hà Nôi, a les vuit del matí . La gernació, silenciosament i amb un rostre trist, marxa lentament per els diferents carrers de la Ciutat fins el lloc de la cerimònia.
La cerimònia va ser un gran espectacle i emocionant, en el més pur estil demòcrata, però d’una brevetat inusual ( trenta-cinc minuts). Quan es va cantar l’himne al líder, es va poder veure al cap d’estat Pham Van Dong que va començar a plorar. Perdia un company de lluita per la independència del país, un mestre, un pare, un amic. La gent recitava les paraules dels poemes del ”Kiêu”.

L’Oncle Ho llegia el llibre de poemes ” Kiêu” del més gran poeta vietnamita Nguyèn Du ( 1766-1820) en els moments de pau als campaments dels guerrillers.
Aquest és el llibre que tothom a Viêt Nam ha llegit.
El Consell Mundial de la Pau va anomenar a Nguyên Du com un dels grans homes de la cultura mundial.

Així era l’Oncle Ho; en mig de les grans accions militars defensant el seu país, sempre trobava el moment per llegir els poemes del ”Kiêu”.

La fotografia ens mostra la senzillesa de la casa on vivia l’Oncle Ho.

Si es considera el Têt com una simple festa d’Any Nou dels occidentals, està molt equivocat i malhauradament tenim poquíssims coneixements d’aquest esdevinement, jo la primera. Els vietnamites no accepten encara, sempre hi han excepcions, les festes consumistes dels occidentals, i no crec que les acceptin mai. La seva festa té un caràcter humanístic, espiritual i de concòrdia molt elevat. És un festival tant i tant popular que fins i tot el Vietnam News que és una de les meves fonts d’informació, ens comunica que està tancat durant els tres díes del têt i et desitja tot el millor. Però no s’acaba aquí ….. després arriben els festivals de primavera arreu del país.
Tenim el Têt Cà – any nou; têt del 3r de la tercera lluna; Têt del 5è dia de la cinquena lluna; Têt del 15è dia de la 7a lluna ( similar els nostres Tots Sants), Têt del 15è dia de la 8a lluna ( festa dels nens ). En aquesta última vaig ser-hi testimoni i era increïble els festivals organitzats única i exclusivament per els nens, a pobles, ciutats, llogarets. La primavera és un bon moment per visitar aquest país i ser-hi present en les festes populars.

Qualsevol fet o acte durant els tres díes del Têt és molt important, ja que dóna unes perspectives de futur importants; així la primera sembra; la primera escriptura d’un nen; el prometatge d’un fill o filla.

Al carrer es poden veure magnífics castells de focs articials;
partides d’escacs representades per nois i noies; representacions de les titelles dins l’aigua ( únic en el món ), teatre, lectures, desfilades.

Hi ha també la tradició dels desitjos escrits i tota la familia penja un paper de color vermell ( ha de ser obligatòriament d’aquest color) escrit a mà amb els seus desitjos particulars per cadascún de casa seva. Avui és difícil trobar persones que escriguin en un caligrafia meravellosa aquests desitjos. És un ofici que s’ha anat perdent, però que continúa dins a casa.
Fins i tot en el Vietnam News, tancat aquests díes, puc veure el targetó vermell desitjant als lectors tot el millor per aquest nou any !

Finalment una curiositat; a Viêt Nam l´últim dia del Têt es canta la cançó ‘ L’hora dels adeus’ ….. El moviment escolta a Viêt Nam va ser important durant la colonització francesa. Després de 1945 líders del moviment escolta van ser personatges clau dins la resistència:
Hoàng Dao Thúy – Coronel, Cap de comunicació de l’exèrcit
Cao Vân Khánh – General.
Ta Quang Bû’u – Vice ministre de Defensa.
Nguyên Lân – Pedagog i lexicògraf.

La fotografia correspón a la Pagoda Dau – no gaire lluny de Há Nôi. Si no t’hi porten, impossible de veure-la. Al costat mateix d’una carretera amb un moviment de gent, bicicletes, motos, búfals, terrible.
És una de les més antigues i està en fase de restauració, però es pot visitar. Una monja budista t’obre la porta i pots fer la visita tranquil.lament.
Aquestes escultures de fusta són de monjos que van ser importants al llarg dels secles.

Acabem doncs el tema Têt, una festa molt vietnamita, que es va introduïr al país per els xinesos, però ells l’han adaptat a la seva cultura i manera de ser.

Penso que més que celebrar la festa del Têt -Any Nou – és millor dir ‘ fer una bona menjada durant els díes del Têt’.
El primer dia la família al complet es reuneix a casa i omple la taula de menjar, ja que és el primer àpat que es serveix per a tots els seus ancestres que han tornat per ser-hi presents. El cap de la família ofereix la menja, encén tres bastonets d’incens, i comença una pregària. Anomena pèr el seu nom a tots els familiars morts fins a la cinquena generació i els convida a participar en la festa que tota la família ha preparat.
Se’n diu ‘ donar la benvinguda’ i és de fet el preludi de la festa del Têt.
Aquesta cerimònia es fa tots els matins durant els tres díes de la festa reafirmant així la unió de la família i davant dels altars amb les fotografíes dels familiars morts, fan la seva pregària, molt curta.
És tant important per els vietnamites aquesta festa que entre ells no comenten ‘ on celebraràs el Têt ? sino ‘ feràs la menja del Têt amb tota la família ?’.
El menjar es cuina uns díes abans, de manera especial, perque durant els tres díes no es faci malbé i tenir-ho tot a punt.

Hi han unes menges especials i que mai poden faltar en aquests díes. Fins i tot els regalen als estrangers i turistes que en aquest moment són a Viêt Nam.

Banh Chung – Arròs glutinós amb carn de porc dins unes fulles de banana i bambú i embolcat com un regal.
Durant aquests díes se’n poden veure milers i milers arreu del país en totes les botigues grans i petites, als carrers, per els pobles.

Banh Day – Senzillament arròs fet especial i prensat en un plat com si fós un pastís.

Mút – Fruites, vegetals i hortalisses, assecades amb sucre.
Gengibre, coco, pinya, plàtans, llimes, aranja.

En la fotografia podeu veure mút en una petita botiga de Hà Nôi. Es pot trobar al llarg de l’any.

Evidentment hi han molts més plats sobre la taula. Fruita fresca com el drac vermell o la síndria tampoc hi falta.

També tothom té un arbre a casa, el ‘kumquat’ o un presseguer en flor. Els carrers són plens de flors i de bonsais en flor. I he estat mirant els preus d’aquests arbres, i veritablement són cars, poden arribar a 20 Euros, tota una fortuna per els vietnamites, però per aquests díes no se sap com, però ténen tots un ‘raconet’ per poder tenir-lo a casa.

I sobretot les llegendes, els contes. Tot té un significat.

Després de copsar la importància de celebrar el Têt, i ara entro en el tema ‘guerra’ que voldria obviar; els americans mai es van imaginar que els vietnamites començaríen un àtac total a totes les bases americanes durant aquests tres díes del Têt, i va ser el punt d’inflexió fins arribar a la derrota i expulsió de l’invasor del país.

Chúc mùng nam mói – Feliç Any Nou.

La República Democràtica de Viêt Nam ( RDV ) té encara ferides obertes entre el Nord i el Sud. Però a poc a poc es tanquen i tothom té la sensació que d’aquí a pocs anys es podran guarir per complet.
La paraula têt té el seu origen de la paraula tièt, literalment, la interjecció d’una canya de bambú, la conjunció, la unitat.
És el moment, els díes, on existeix una transició entre les estacions o les èpoques i és sobretot la conexió en la que tothom es retroba i conviu.
Però encara avui a Viêt Nam no ha arribat la llibertat d’expressió en la seva totalitat i els vietnamites del sud que van fugir no tots ténen la mirada posada en el nou Viêt Nam.
Lentament, sense presses, es van aconseguint fites importants i són molts ja els vietnamites que tornen a casa
per aquestes festes.
El Têt és el començament de la primavera. És el moment de reafirmar-se en els principis morals i ètics d’un mateix. De fer-se perdonar per les malifetes, de pagar tots els deutes, de celebrar un nou any del seu naixement. El medi ambient i la terra han de ser purificades i per això es poden veure molts rituals en aquest sentit; rentar-se els cabells ( no es veu cap dona o noia vietnamita amb els cabells curts !!), netejar bé les figures de bronze o els mobles, plantar nous arbres, flors …..

No pot faltar un proverbi relacionat amb el Têt :
– Els arbres ténen arrels; l’aigua brolla de la terra, i quan beus aigua d’una font, no hem d’oblidar mai el lloc de les deus – . El sentit d’aquest proverbi es posa de manifest en els rituals i ofrenes per els familiars ja morts i que van treballar amb gran esforç perque avui tots puguin viure millor.

La foto d’aquest mosaic fet per una nena a Nha Trang em va semblar significatiu; prou de guerres, genocidis i ecocidis i respectar l’ésser humà i les seves llibertats i independència i no malmetre la natura.

Ara mateix, avui, m’agradaria ser a Viêt Nam. Ja han començat a preparar l’any nou, el Têt, fa més d’una setmana i l’activitat al país és frenètica. Milers i milers de vietnamites arreu del món preparen ja el seu viatge per ser amb els seus familiars i celebrar aquesta festa tant i tant important.
Els díes 17 i 18 de febrer són els díes de reunions familiars, i tot tipus de festivals al carrer.
Però abans ja han començat els preparatius.
Dels dotze animals del zodiac el que representarà aquest nou any 2007 serà el ‘hoi’ ( porc ).

Tot comença set díes abans del 17 de febrer 2007. El Tao Quan – els tres esperits de la llar que es troben a totes les cuines de les cases – marxen a l’infinit i a cercar l’emperador de jade per donar les explicacions i informar de tot el que ha passat l’any anterior. Els tres esperits anomenats Tao Quan acostumen a viatjar amb una menja especial; peix de riu – la carpa -. Tothom a casa ténen menjar suficient per aquest viatge i la carpa és el centre d’aquest festí. Tots pensant que els tres esperits amb el menjar que han trobat a casa seva, tornaran contents i amb bones notícies.

També en aquests díes visiten les tombes dels seus familiars perque siguin presents a casa novament per celebrar aquest nou any.

En un post ja vaig dir que a Viêt Nam no és el país de les pagodes, temples o monuments a visitar, però de contes, llegendes, representació d’escenes i cerimònies, n’és plè.
I el més curiós és que encara que tot va canviant i la gent jove té mitjans per veure el que passa al món, i sobretot els vietnamites que viuen en altres països, aquests costums no s’han perdut.

En la fotografia es pot veure com una família comparteix el menjar preparat amb els seus familiars en un temple, a Hoa Lu, en un paisatge paradisíac anomenat Tam Coc.
Dins el temple es poden veure tots els queviures de la fotografia que abans han ofert als altars.

Seguiré en els propers díes escrivint sobre el Têt. Una mica complicat, però intentaré fer-ho d’una manera senzilla i entendedora per nosaltres els occidentals, i que
de vegades n’hauríem de treure lliçons per viure una mica més en pau.

El meu suport més gran per Oleguer Presas i la llibertat d’expressió.
La mala maror que estem patint en el nostre país per persones absolutament impresentables és patètica i trista.
Cal llegir tota la reflexió que fa Oleguer Presas i no treure frases fóra de context.
En aquesta fotografia podem veure com és de bonic el futbol i la gent jove amb ideals.
Es pot trucar a Kelme o enviar un correu.
Jo ja ho he fet .
Platja de Nha Trang – Un matí del mes d’octubre de 2006.

Ignorància pura; Viêt Nam és el tercer país exportador de cafè. Els francesos també van introduïr el cultiu del cafè al país durant els anys com a colonitzadors. Les muntanyes del centre del país és un lloc idoni per les plantacions de cafè; el sol, el clima, altitud, mètodes. Exporten el cafè per a les grans companyies, tipus arabica, robusta i altres varietats.
Però hi han dues coses a tenir en compte; beure un cafè és tot un ritual i conéixer la llegenda de la fura també val la pena.
Us recomano de visitar la pàgina web: www.trung-nguyen-online.co.uk. Podeu trobar tota la informació necessària d’aquest cafè vietnamita d’un sabor i aroma molt especial.
A Viêt Nam pots beure cafè als establiments on es pot llegir ‘ ca phe ‘. I ens trobem amb uns cafès franquícia molt populars arreu del país – Trung Nguyen ca phe. En aquests establiments podeu assaborir totes les varietats, i us puc assegurar que si sou cafeters, disfrutareu molt.

Una recomanació: si voleu un cafè amb llet com a casa, s’ha de demanar ” ca phe sua da”, però compte, te’l serveixen amb llet condensada …… i si fa calor amb glaçons ! I si voleu el veritable ca phe vietnamita, només cal demanar un ” ca phe phin”.

La infusió és individual, tal i com podeu veure en la fotografia. És el millor moment per comentar totes les vivències del dia i parlar, mentres el cafè es va filtrant i ja comences a olorar el seu aroma.
Sobretot, s’ha de beure a petits glops, fer temps.

Existeix el nom de ” ca phe chon” – llegendari – fet amb les defecacions de la fura que viu a les muntanyes de les plantacions de cafè. Diuen que el grà és tant i tant deliciós que aquest animal se’l menja com a dieta.
Et poden vendre aquest cafè dient que és extraordinari i el preu també …. Compte, no us deixeu enganyar. Avui en dia no existeix aquesta varietat …

Als cafès de Trung Nguyen ténen una varietat anomenada ‘Legendee’ i han aconseguit un sabor molt especial, però evidentment res a veure amb les defecacions de la fura.

Comprar cafè vietnamita i portar-lo a la maleta no és problema i a més un molt bon regal.

Els viatgers que arribem a Sa Pa tenim infinitat d’oportunitats per fer fotografíes. He vist exposicions de fotografíes en blanc i negre de Sa Pa i les muntanyes veritablement úniques, però sempre hi ha un punt en comú, els núvols.
No crec que sigui possible fer una fotografia d’aquestes muntanyes i paisatges sense núvols, però el més curiós i interessant és que apareixen de sobte, marxen, tornen i sempre en formes diferentes.
Els vietnamites són grans fotògrafs i la majoria utilitzen pel.lícula en blanc i negre.
Els turistes són els que anem amb la digital a la mà ……
M’expliquen a Sa Pa que el senyor Vô An Ninh va ser el primer que va copsar la bellesa dels núvols canviants. Les seves fotografíes es poden veure en postals, calendaris i penjades a les pareds de les habitacions dels hotels. Em van dir que el senyor Ninh buscava el lloc adient per poder copsar el millor moment per la fotografia i podia estar a la muntanya entre tres i quatre setmanes esperant l’instant precís.

També m’han explicat que cal venir a Sa Pa a l’hivern i a l’estiu o tardor per veure la diferència de colors i paisatges.

Ara a l’hivern fa fred. No és molt freqüent veure nevar.
El que sí no vaig poder admirar ni veure són les orquídies que hi han als jardins de les cases i pels camins i boscos pujant les muntanyes. Fins i tot es pot demanar autorització per admirar els jardins de famílies que estimen aquestes flors i les cuiden i les mimen.

Viatjar és enriquir-se un mateix, però cal tenir temps.
Quan vaig marxar de Sa Pa, vaig veure clar que tres díes són poquets, però millor que cap.

A tots els viatgers que ténen la paciència de llegir aquests blocs, si han de viatjar a Viêt Nam, no deixeu de visitar Sa Pa i el seu entorn. No és possible entendre aquest país sense conéixer els paisatges i les ètnies d’aquests poblets i muntanyes.

L’any 2005 vaig escriure en el meu bloc el que pensava aleshores i res ha canviat.

Continuem en caiguda lliure, això sí poc a poc.

Ara volen endegar una campanya perque els abstencionistes i els vots nuls s’omplin amb noms. No crec que aconsegueixin el meu vot.

Chúc Múng Nam Mói – Feliç Any Nou – A Viêt Nam comença l’any nou en els propers díes.

Encara hi han coses per explicar de la meva estada a les muntanyes. Vaig sortir de Sa Pa per una carretera petita i estreta i quan ja no es podia anar més lluny, vaig començar a caminar per anar a Ta Van un dels poblets al voltant de Sa Pa. La comunitat de Ta Van hi han 6 pobles, 400 cases i 3.000 habitants. Ètnies: Day, H’mong i Dao. On es veu una bandera del país, és la casa comunal o l’escola. Tots els nens i nenes estàn escolaritzats. Ténen una producció d’arròs molt important i les dones i les noietes fan uns brodats preciosos. També fan un perfum molt especial que el pots trobar al mercat de Sa Pa. Ofereixen al.lotjament en cases per compartir amb les famílies de la zona.
Per fer aquestes excursions recomano sabates lleugeres i obertes. Els seus habitants porten les sandàlies de l’oncle Ho. Ho Chi Minh va fer fabricar sandàlies de cautxú, ja que no volia que cap vietnamita anés descalç. ‘Si els colonitzadors francesos ens van introduïr el cautxú, és hora que nosaltres en treiem profit per a les nostres necessitats’.

El fang i l’aigua és per tot arreu. També val la pena ajudar-te amb un bastó de bambú per anar caminant per aquests meravellosos indrets. Dones i noietes de diferents cases vénen sempre a acompanyar-te i evidentment quan ja has de tornar a Sa Pa, aleshores vé el moment de comprar els seus productes, sobretot els brodats i cal fer-ho. És un ingrés extra i a més són molt bonics i originals.

Vaig entrar a casa d’una família de l’ètnia Day. L’avi al costat del foc fumant, els nens tornant de l’escola, l’àvia treballant al camp d’arròs, la mare dels nens fent el dinar i el pare cuidant del bestiar.

Ens van convidar a prendre el tè. Tè verd, sense fermentar, collit del costat mateix de casa seva.
No tenim cap coneixement de la cultura del tè a casa nostra. Cal escollir les millors fulles. Fer bullir l’aigua i fer la infusió precisa. La primera és per beure el primer tè molt lleuger, la segona ja una mica més fort i així succesivament. És un moment de reunió i de conéixer-nos i explicar-nos els nostres costums.
És de molt mala educació rebutjar el tè que t’han ofert.

Convidem a l’avi i al pare dels nois a uns purets que agraeixen moltíssim.

En aquest viatge he après a prendre el tè i a fer les infusions correctes i sobretot rebutjar immediatament els sobrets i bossetes.

Encara que els manquen moltes coses, els montagnards són autosuficients; ànecs, porcs, arròs, hortalisses, tè.
Són oberts i molt cordials i la seva hospitalitat envers els estrangers absolutament sincera.

A Viêt Nam hi han quatre grans religions i filosofíes; el budisme, taoisme, confucionisme i cristianisme. Al llarg dels secles els vietnamites van abraçar el budisme que va venir de la Xina, però si avui preguntes a qualsevol vietnamita quina religió profesa, no et diran obertament que són budistes, però sí que segueixen el codi i la filosofia de Confuci, passant per el taoisme i per damunt de tot, el culte absolut per els seus ancestres.
No són gent fundamentalista. El poble respecta les creences.
Si us interessen els temples, pagodes, construccions religioses, Viêt Nam no és el vostre destí. Hi han pocs edificis per veure, però hi ha moltes llegendes per escoltar.
Per admirar aquestes construccions cal anar a Laos, Myanmar, Thailàndia, Cambodja, Índia.
Però aquest país, Viêt Nam on no hi havia llibertat religiosa després de l’any 1975, precisament la setmana passada, el seu President va fer una visita oficial al Vaticà per restablir les relacions diplomàtiques. Crec que un cardenal de Hà Nôi va poder ser elegit Papa …. i hi ha més de dos mil.lions de persones al país que són creients i seguidors del catolicisme. Sobretot al sud del país es poden veure les torres de les esglèsies i a Hà Nôi tenim la catedral de Sant Josep al bell mig de la Ciutat.

Però sí que hi ha una pagoda, si més no, curiosa : Chua Mot Cot – La pagoda d’una sola columna. Va ser construïda l’any 1049 per l’emperador Ly Thai.

L’emperador no tenia fills i va somiar com la deessa de la mercè o misericòrdia tenia en els seus braços un nadó, fill seu, emergent en una fulla de flor de loto d’un petit estany. L’emperador es va casar i va tenir un hereu. Com a gratitud i en honor de la deessa va fer construir la pagoda de fusta en una sola columna de 1.25 de diàmetre i que vol representar la flor de loto, símbol de la puresa, emergent de la tristor de les aigues.
Els francesos no van ser tant espirituals i quan van perdre la guerra, abans de fugir de Hà Nôi van enderrocar i destruir aquesta pagoda.

El Govern va reconstruir-la immediatament després de la reunificació i avui es pot visitar en els jardins de la casa on va viure Ho Chi Minh, tot just entre el mausoleu i el museu.

Un monjo budista quan va fugir del nord al sud durant la guerra amb els francesos, va construír una rèplica d’aquesta pagoda d’una sola columna a Saigon. El aleshores President Diem, catòlic furibund i fundamentalista, li va denegar el permís, però ell va construir-la amb l’ajut del poble. El President Diem fins i tot va fer empresonar els monjos budistes, quan es va assebentar que no van fer cas de les seves ordres. És una majoria de la població la que profesa el budisme, i el President Diem sabia dels problemes que li suposava aquest empresonament, però va ser una persona molt complicada i arran del seu assasinat l’any 1963, els budistes van poder continuar amb la construcció d’aquesta pagoda, que podeu visitar avui també a l’antiga Saigon, avui en dia Ho Chi Minh City. L’anomenen La pagoda de Thu Duc o Nam Thien Nhat Tru. És al districte de de Thu Duc a 15 kms del centre de Saigon

En el meu viatge vaig visitar petits temples i pagodes força interessants, en tots els aspectes, arquitectònic i espiritual.

Vaig fer el trajecte de Lao Cai a Hà Nôi en tren. El tren va sortir a 2/4 de 10 del matí de Lao Cai i vam arribar a Hà Nôi a les 9 del vespre. Es pot viatjar de nit o de dia. Nosaltres vam fer aquest trajecte per carretera a l’anada i amb el tren a la tornada, sempre de dia. D’aquesta manera pots disfrutar del paisatge, però si no es té gaire temps, va bé viatjar de nit. Vaig fer el viatge en wagons de luxe. L’Hotel Victoria de Sapa té dos wagons per els seus clients. Un amb lliteres i compartiments tancats com els trens eropeus i l’altra per restaurant. Curiosament les finestres totes teníen reixes i era més que difícil poder fer fotografíes.

En aquest trajecte, doncs, no vaig viatjar amb el poble ni vaig compartir les seves vivències. Això que en una de les múltiples parades del tren vaig intentar pujar en els wagons del poble, però els empleats molt amablement m’ho van impedir i no vaig poder. Durant el trajecte dos noiets es van penjar a la porta del tren en marxa per intentar pujar-hi. Ens vam temer el pitjor. Van aparèixer dos policíes i els empleats del tren, però sorprenentment van obrir la porta i els van acompanyar als wagons per el poble. Vaig respirar.
Després em van explicar que hi han reixes a les finestres perque tiren pedres desde qualsevol lloc o volen entrar al tren.

De totes maneres viatjar en tren per Viêt Nam és segur i lent, amb temps més que suficient per embadalir-te mirant el paisatge i la gent, encara que sigui per unes finestres amb reixes.
Es pot veure sempre gent treballant els camps d’arròs, poblets grans i petits i en el meu cas com era temps de collita de l’arròs, els camps oferien una visió única de colors, activitat i bellesa.

Vaig veure moltes propietats petites. Tothom té un troç de terra i es queden part de la producció. La resta la venen a l’Estat. També vaig veure tombes en aquests camps d’arròs, que no pas cementiris.

Els vietnamites enterren els seus a la seva terra i en mig d’un camp d’arròs veus petites tombes molt, molt senzilles. Les autoritats insisteixen en enterrar els seus ,en cementiris, però encara no han aconseguit canviar aquest costum tant i tant important per a ells. De tant en tant es pot veure una petita pagoda i diverses tombes al seu voltant.

En aquests wagons de luxe tens l’avantatge que trobes viatgers d’arreu del món; australians, suecs, alemanys, suïssos, americans, anglesos, noruecs. Ens intercanviem impresions i pots conéixer racons del país que no sabíes i que algú o altre hi han estat.

Aprenc encuriosida a jugar a les cartes com ho han a Austràlia o Suècia i tots acabem parlant de Viêt Nam.
Com un país on la gent encara avui en dia l’assocía amb guerres i quanta cultura i art que s’amaga al darrera.
I per damunt de tot, la gent.

Arribem a Hà Noi de nit, cansats i anem a sopar. Volem tornar a l’hotel caminant i ens perdem, però després de tantes hores en tren, va anar bé ‘estirar les cames’ i a més no havia perill per creuar els carrers; de motos quasi cap, cotxes res de res; tranquil.litat absoluta. Seguretat, tota.

Dues persones han estat importants en aquest el meu viatge per Viêt Nam. El meu espòs que em va fer aquest regal i el meu mestre que em va ensenyar a viatjar desde les aules de l’escola. Tots dos avui ja no hi són. El meu espòs va marxar el 19 d’agost de 2005 i el meu mestre acaba de començar el seu últim viatge avui 22 de gener de 2007.

El professor Dr. Bruno Erhardt va ser mestre a l’Escola Suïssa de Barcelona i posteriorment director entre els anys 1954 i 1973.
‘Deixeu-me doncs que en aquest bloc li retri el meu més gran record i homenatge a una persona de parla no catalana, però amb unes conviccions molt i molt profondes del que vol dir la nostra terra. Durant els anys difícils, ell va saber transmetre als seus alumnes un amor absolut a la nostra terra; ell ens va ensenyar com és d’important la història d’un país; ell ens va formar com a persones; ell ens va ensenyar a estimar la natura, la nostra ciutat,el nostre país, la música, la literatura, la història mundial, el dibuix.
Ell va ser la persona que em va transmetre la curiositat de saber més i més, de compartir les experiències i les confidències amb els amics. D’escoltar i aprendre.
El mes de juliol de 2004 un grup d’alumnes vam anar a Suïssa a casa seva a veure’l. Ens vam retrobar després de més de 40 anys venint de diferents països i ciutats.
A casa seva ens va donar la seva última lliçó magistral, envoltat dels seus llibres i pintures.
Herr Erhardt mai l’oblidarem.’

És difícil d’entendre com després de tantes guerres i destrucció, encara avui podem veure una natura supervivient en aquest país.Milers d’anys enrere la vegetació va ser paradisíaca. Al llarg dels secles els boscos han anat minvant; primer per conrear la terra, més tard per l’augment de la població i finalment per la destrucció de les guerres.
Viêt Nam ha estat un país molt mal tractat per les guerres.
No vaig visitar cap zona protegida o parc nacional.Vaig ser molt a prop, a Hoa Lu i Tam Coc. És clar que no es té mai temps de visitar-ho tot. N’hi han 13 en tot el país. El govern va començar a preocupar-se del medi ambient i conservació dels parcs, tot just en acabar la guerra l’any 1975.
L’any 1943 hi havia un 44% de superfície de bosc. L’any 1983 només un 24% i l’any 1995 va caure a un 20%. El Govern va dur a terme unes disposicions esencials l’any 1992 per salvaguardar els boscos. Fins i tot van introduïr una nova asignatura dins el curriculum de les escoles: estudiar el medi ambient i plantar arbres. S’ha parlat i s’ha escrit molt del genocidi i morts de persones a la guerra, però també es pot dir que va haver-hi un gran i terrible ecocidi. La guerra amb els americans ha estat el més gran ecocidi de la història. Van llençar 72 milions de litres d’herbicides, coneguts com a taronja, blanc o blau. Van ser llençades 13 milions de tonelades de bombes – equivalent a 450 vegades més potent que la bomba atòmica. És a dir, 265 kgs per cada nen, dona i home a Viêt Nam, Cambodja i Laos.

Un altre mètode d’aquest ecocidi van ser els bulldozers i els tancs que van arrasar els camps de conreu, boscos, pobles, cementiris.

El napalm que va provocar tants i tants incendis.

Quan era a la muntanya, en un bosc o en un jardí, o en un camp d’arròs, les imatges de la pel.lícula Apocalypsis Now em venien de sobte a la memòria.

I encara avui puc fer aquesta fotografia d’aquesta flor tant i tant bonica, amb en aquest color vermell tan intens!

Avui el país té un altre repte; vigilar que la pol.lució i les noves indústries no degradin novament el seu país.
Encara ténen moltíssima feina a fer. Ho aconseguiran; mai s’han rendit davant els grans reptes de país.

L’Oncle Ho va dir: ‘ El bosc és or. Si sabem com conservar-lo, esdevindrà or pur. La seva destrucció ens portarà uns efectes molt nocius en la vida i en el nostre futur.’ Any 1963 – Parc Nacional de Cuc Phong. Inaugurat l’any 1962. Centre–Nord de Viêt Nam. Regió de Ninh Binh.
Tres hores de viatge en cotxe desde Há Nôi.