Impresions d’un viatge a Viêt Nam
Publicat el 4 de desembre de 2006 per rginer
Viêt Nam – Descoberta d’un país.
República Socialista del Viêt Nam. 86.000.000 habitants.
Quasi el 50% menors de 30 anys. Idiomes: Vietnamita, llengües minoritàries, una mica d’anglès i francès. Religió: Budista, cristiana, cadoista. Esperança de vida: 69-70 anys.
Cultius d’arròs ( segon del món ), cafè (segon del món )
roba, calçat, artesania, ceràmica. Analfabetisme: 7,10% de la població.
Persones que guanyen 1 Euro al dia: 17,70%
Persones que guanyen 2 Euros al dia: 63,70%.
Capital: Hâ Noi. Ciutat amb més habitants: Ho Chi Minh City ( Saigon ).
Partit Comunista únic. 2.000.000 afiliats.
”Fa molt temps que no he escrit res en el meu bloc que tot just vaig començar l’any passat. Circumstàncies de la vida ,no tenia ni els ànims ni cap interès en fer-ho.
Però de sobte vaig tenir un regal molt valuós en un viatge que sempre havia somiat de fer: Viêt Nam.
Vaig marxar el 20 de setembre i vaig tornar el 15 d’octubre.
Sempre havia somiat que el meu primer viatge a Àsia hauria de ser Viêt Nam. En la meva joventut ( i fins i tot a l’escola ) vaig seguir molt, i molt de prop tota la lluita d’aquest poble per deslliurar-se del colonialisme primer francès i després amb l’absurda invasió dels americans, sense oblidar els japonesos i els més de mil anys d’ocupació xinesa. Finalment el 2 de setembre de 1945, Ho Chi Minh va proclamar la independència del Viêt Nam, però no va ser fins que es va produïr la victòria final el 30 d’abril de 1975 amb la fugida vergonyosa dels americans amb els helicòpters aterrant al terrat de l’Ambaixada a Saigon, que el Nord i el Sud es van unificar en un sol país.
En aquest bloc aniré escrivint el meu dia a dia durant el viatge. Seràn impresions molt personals sense entrar-hi a fons en les questions polítiques (tampoc tinc els coneixements correctes per fer-ho), però sí socials i sobretot en l’aspecte de conéixer un país meravellós, amb uns paisatges de somni i una gent acollidora i oberta.
El meu viatge va començar a Hâ Noi, va continuar a Sapa,
Hoa Lu, Tam Coc, Bat Rang, Badia de Halong, Ho Chi Minh, Tay Minh, Can Tho (Delta del Mekong), Nha Trang.
Malhauradament vaig coincidir amb un tifó molt fort i em va impedir anar a Hoi An i Hue. Van estar dos díes incomunicats i amb moltes destroces, amb persones que van perdre la vida, però van ser capaços d’evacuar més de 180.000 persones i això els va permetre salvar moltes vides.
Un país curiós, una gent curiosa, un estat comunista curiós, una sensibilitat artística interessant, una solidaritat
sorprenent, unes ganes de viure en pau i disfrutar de la seva llibertat guanyada amb molts morts al darrera i encara ara patint les conseqüències de la guerra amb els americans, l’agent taronja, els herbicides que van causar tants i tants morts i avui encara amb quasi 1.000.000 de víctimes amb seqüeles genètiques terribles. 80 mil.lions de litres d’herbicides van ser llençats per l’exèrcit americà afrectant una àrea de 24.000 km2. Encara avui hi han zones on es poden trobar bombes que s’han de desactivar.
Però la gent no mira amb rencor al passat; volen mirar el futur i viure en pau, com a poble de pau que són.
El proper dia començaré a escriure el diari del viatge.
Crec que és un deute que tinc i per si algú vol llegir un llibre magnífic us recomano: Bao Ninh – El dolor de la guerra – Ediciones B ( no he trobat la traducció al català).”
Però de sobte vaig tenir un regal molt valuós en un viatge que sempre havia somiat de fer: Viêt Nam.
Vaig marxar el 20 de setembre i vaig tornar el 15 d’octubre.
Sempre havia somiat que el meu primer viatge a Àsia hauria de ser Viêt Nam. En la meva joventut ( i fins i tot a l’escola ) vaig seguir molt, i molt de prop tota la lluita d’aquest poble per deslliurar-se del colonialisme primer francès i després amb l’absurda invasió dels americans, sense oblidar els japonesos i els més de mil anys d’ocupació xinesa. Finalment el 2 de setembre de 1945, Ho Chi Minh va proclamar la independència del Viêt Nam, però no va ser fins que es va produïr la victòria final el 30 d’abril de 1975 amb la fugida vergonyosa dels americans amb els helicòpters aterrant al terrat de l’Ambaixada a Saigon, que el Nord i el Sud es van unificar en un sol país.
En aquest bloc aniré escrivint el meu dia a dia durant el viatge. Seràn impresions molt personals sense entrar-hi a fons en les questions polítiques (tampoc tinc els coneixements correctes per fer-ho), però sí socials i sobretot en l’aspecte de conéixer un país meravellós, amb uns paisatges de somni i una gent acollidora i oberta.
El meu viatge va començar a Hâ Noi, va continuar a Sapa,
Hoa Lu, Tam Coc, Bat Rang, Badia de Halong, Ho Chi Minh, Tay Minh, Can Tho (Delta del Mekong), Nha Trang.
Malhauradament vaig coincidir amb un tifó molt fort i em va impedir anar a Hoi An i Hue. Van estar dos díes incomunicats i amb moltes destroces, amb persones que van perdre la vida, però van ser capaços d’evacuar més de 180.000 persones i això els va permetre salvar moltes vides.
Un país curiós, una gent curiosa, un estat comunista curiós, una sensibilitat artística interessant, una solidaritat
sorprenent, unes ganes de viure en pau i disfrutar de la seva llibertat guanyada amb molts morts al darrera i encara ara patint les conseqüències de la guerra amb els americans, l’agent taronja, els herbicides que van causar tants i tants morts i avui encara amb quasi 1.000.000 de víctimes amb seqüeles genètiques terribles. 80 mil.lions de litres d’herbicides van ser llençats per l’exèrcit americà afrectant una àrea de 24.000 km2. Encara avui hi han zones on es poden trobar bombes que s’han de desactivar.
Però la gent no mira amb rencor al passat; volen mirar el futur i viure en pau, com a poble de pau que són.
El proper dia començaré a escriure el diari del viatge.
Crec que és un deute que tinc i per si algú vol llegir un llibre magnífic us recomano: Bao Ninh – El dolor de la guerra – Ediciones B ( no he trobat la traducció al català).”
Publicat dins de Lluita, independència, pau | Deixa un comentari