Chào ông Viêt Nam

Hi ha diverses maneres de recórrer el país. Una d’elles és amb el tren. Hi han diverses possibilitats; anar en ‘classe dura de fusta’, o en ‘classe amb coixins’ o en ‘classe de luxe’.
Això sí els recorreguts són llargs. Els trens no van més ràpids de 48 kms / hora, però això per a nosaltres no és significatiu …. ja n’estem avesats. La gran línia ferroviària és la que uneix Há Nôi i Ho Chi Minh ( Sai Gon ). És un recorregut de 1726 kms i que es pot fer en unes 30 o 40 hores. Però com a Viêt Nam miren el futur, no han construït un AVE, sino que ara han inaugurat un nou tren més modern i aquest trajecte es pot fer en menys de 30 hores.
Per els amants dels trens aquest és un viatge que cal fer.
El tren a Viêt Nam mereix dos blocs. Aquesta línia, la Transindoxina, va començar a construir-se l’any 1899 i es va completar l’any 1936. L’any 1930 viatjar de Sai Gon a Há Nôi calíen 40 hores i 20 minuts. Durant les guerres la línia va patir les bombes destructores dels japonesos, francesos, americans, el Vietcong. Els americans van reparar la línia de Sai Gon fins a Hué l’any 1960, evidentment per els seus propis interessos. Però novament va ser destruïda en aquest cas per el Vietcong.

Després de la reunificació del país, va ser una prioritat per el Govern de Há Nôi reparar la línia totalment per demostrar la veritable unificació del país i el tren es va anomenar ‘el tren de la reunificació’.

Va ser inaugurat el 31 de desembre de 1976. Es van reparar 1334 ponts, 27 túnels, 158 estacions i 1370 torres d’enllaç i electrificació.

La velocitat del tren va ser de 48 kms/hora, 8 kms més ràpid que l’any 1930.

El tren més ràpid tarda unes 30 hores i el més lent unes 41 hores.
Els estrangers pagàven els bitllets un 400% més cars que els vietnamites. Ara ja no és així, el preu del bitllet també s’ha reunificat.

Continuant amb els arbres i natura, he penjat aquesta fotografia de l’estació de Lao Cai, frontera amb Xina, i podeu veure aquest arbre tant frondós a la mateixa andana.

Qui sap els anys que fa que està aquí, en el mateix lloc.

Pels amants de les flors, els arbres, els bonsais, el bosc, Viêt Nam és un autèntic paradís. No sóc una experta en botànica, així que tinc moltes fotografíes de flors i arbres i plantes, però en la majoria dels casos desconec el seu nom. Evidentment n’hi han que són fàcils; pots veure una varietat d’orquídees en jardins, als balcons, en el seu estat salvatge en mig de la vegetació d’unm petit indret, en un jardí d’una caseta molt humil. Per els amants dels bonsais, podeu trobar-ne de tot tipus arreu, en qualsevol racó d’un carrer, plaça, pagodes, estacions de tren.
Serà que en el nostre país cada vegada hi han més totxos i totxanes que vaig gaudir-ne tant de la natura ……
Aquest hibiscus que vaig fotografiar el vaig veure en un llogaret al costat del riu Day baixant del mercat de Cog Ly.
Vam fer una parada i vam caminar per un paratge verd, molt verd per els camps d’arròs, però vaig veure tot tipus de flors, insectes, arbres, fruits i les cases disperses d’un poblet on la gent era al camp fent feines.

D’hibiscus n’hi ha de tota mena, però aquest és especialment bonic. Vaig navegant per internet i vaig cercant pàgines d’experts en botànica. És una manera de continuar viatjant i aprendre. Sóc tafanera i ara em toca anar aprenent tot allò que vaig veure i fotografiar. En aquest cas, sense problemes, no cal demanar autorització a les flors per fer una fotografia …..

De tant en tant aniré penjant en aquest modest bloc més fotografíes de flors, fruits i natura d’aquest sorprenent país que és el Viêt Nam.

Sóc una enamorada de la natura i de tot el que aquesta ens ofereix. En aquest secle on estem malmeten-la, xuclant al màxim tot el que ens fa enriquir, veiem com la natura ja fa un temps ha començat a prendre venjança contra els humans. A poc a poc, i per mantenir la nostra comfortabilitat, anem destruínt boscs, arbres, platges, rius, estuaris.
Per això quan tinc oportunitat de viatjar, em faig un tip de fer fotografies a flors, fruits, arbres, rius, muntanyes, platges.
A Viêt Nam ara per ara, viuen del que la natura els ofereix.
Tot creix senzillament. Viêt Nam és el país de l’aigua.
En aquesta foto tenim una aranja. Molt gran, com podeu veure. I és l’únic fruit que penja d’un arbre molt petit que creix tot sol al costa del camí on vaig pujar al jeep atrotinat i que em va dur al mercat de Cog Ly.

Els grills del fruit són com la de les taronges nostres, no tant àcids i els vietnamites els mengen moltíssim com a fruit, o en els menjars.

El curiós és que els arbres són petits i el fruit molt, però molt gran. Fins i tot en el jardí de la casa de l’oncle Ho a Hà Nôi hi han un arbres amb fruits meravellosos.

Quan sóc de viatge m’agrada menjar i provar tot el que mengen i beuen els habitants del país on sóc. M’oblido del pà amb tomàquet o la truita de patates.
He menjat i provat tots els fruits, les verdures, les herbes aromàtiques i evidentment el tè.

I una sorpresa, una més d’aquest país; el cafè. No tenia coneixement que Viêt Nam és el segon o tercer exportador de cafè del món ! És un tipus arabica molt especial i també podem trobar el tipus robusta. El cafè vietnamita mereix un capítol especial.

Anar a qualsevol mercat a qualsevol indret de Viêt Nam dóna moltes oportunitats de conéixer una mica més el país, i crec que els mercats de les diferents ètnies a les muntanyes són ben diferents.
A Cog Ly s’hi pot veure de tot; gent que ha matat el seu bestiar, un porc o dos, i que baixa a mercat per vendre la carn; dones que posen a la venda els espectaculars vestits; venedors que ténen parades on hi pots trobar de tot, desde un ganivet fins a un transistor passant per un mòbil, estris de cuina; una parada especialitzada en estris per treballar el camp; cuineres que fan el menjar i te’l serveixen en restaurants improvisats; búfals que es passegen esperant els seus amos.
El més curiós d’aquests mercats és que es munten en un lloc precís de la muntanya, amb espais , i sobretot en un lloc on hi un embarcament i accesible a les motocicletes.És molt difícil que els cotxes hi arribin, un jeep vell, atrotinat, de ben segur utilitzat durant les guerres, ens va dur a nosaltres al mercat. Hi ha qui són més agoserats i s’atreveixen a circular en un minibus.

Els desplaçaments a Viêt Nam no tots són fàcils, però cal anar-hi, i a les muntanyes cal caminar, anar en barca per el riu, en jeep, mullar-te, trepitjar fang, però el premi més gran es poder compartir petits moments amb els seus habitants, tots molt educats, polits, amables i oberts a qualsevol ‘tafaner’ que se’ls apropi.Poder compartir un menjar amb ells a casa seva, com unes senzilles crepes o prendre un tè verd, amb les fulles acabades de collir o fumar un puret.

En la foto d’aquest bloc podeu veure que per dormir no cal ni un llit ni un sofà ni un matalàs; la motocicleta serveix per això i per molt més …. i com podeu veure, els homes dormint …. les dones treballant a mercat !

Avui els meus sentiments em desborden i haig de deixar les muntanyes del Nord de Viêt Nam i fer un salt prodigiós i arribar fins el Mar de Tonkin com l’anomenàven els francesos, o el Mar de Xina o el Mar de l’Est com els hi agrada els vietnamites que s’anomeni. Allà ens trobem en un paradís, patrimoni mundial de l’UNESCO, la badia de Halong – vinh Ha Long. Amb més de 3000 illes i illots; moltíssimes coves; pobles flotants; aigües d’un color verd intens maragda. Vegetació frondosa; petites platges; llum; colors.

Mentres escric aquest breu bloc, escolto la cançó ‘All is peace’ – Tot és pau – Ru Con Miên Bac. Preciosa. Cantada per Huong Thanh amb arrangaments de Nguyèn Le. És una fusió entre música tradicional vietnamita i jazz.

Tant la música com el recordar Ha Long em recomforta.

És un lloc únic i imprescindible de veure’l, ser-hi, navegar, respirar.
Ja vam tenir un tast en les pel.lícules ‘ Indochina’ amb la Catherine Deneuve i ‘A la verticalité de l’éte’ – A pleno verano, del director Tran Anh Hung. Totes dues es poden llogar o comprar en DVD.

No deixo Cog Ly i el seu mercat. Encara hi han coses a dir.
Però avui especialment, m’he sentit transportada a Ha Long i ho he fet.

Vaig comptar erròniament, són sis cabres !

El problema del transport de bestiar està resolt i la moto és a punt de marxa. El camí és llarg, dolent, amb baixades i pujades i fang, molt de fang.

Els tafaners tornem a Lao Cai o Sa Pa navegant per el riu.

Aprofitem les barques que utilitzen la gent de riu avall i que vénen a Cog Ly per comprar carn, eines, roba, estris per la cuina i també per veure a familiars o amics, mentres mengen en els llocs improvisats on serveixen sopes o carn de porc i a beure puerh, el té de la zona.

Continuaré mostrant les fotografíes ‘robades’ i explicar alguna cosa més d’aquest mercat.

Els mercats setmanals en les zones rurals de Viêt Nam, com a tot arreu, es pot vendre i comprar de tot. Però el que més impacta és l’intercanvi d’una infinitat de mercaderíes i la sociabilitat de les persones.
Per els habitants de les zones de muntanya de Viêt Nam, és la possibilitat de relacionar-se amb altra gent i sobretot poder vendre els seus productes i també comprar les eines o el bestiar que necessiten.
El moviment comercial és intens. Les zones de restauració són plenes de gom a gom. A les parades s’hi pot trobar de tot.
En un mercat una fotografia val més que totes les paraules. Cal anar en compte, doncs no tothom vol deixar-se retratar i amb raó.
Sempre s’ha de demanar educadament si es deixen fotografiar. En molts casos, no ha estat possible, perque si han negat. Però actualment amb les càmeres digitals sempre és fàcil ‘robar’ un instant precís.

En aquestas fotografia podem veure un home que ha comprat cinc cabres i està pensant com transportar-les en la seva motocicleta. Només li cal pensar una mica i segur que trobarà la solució i els cinc animals viatjaran amb el seu nou amo i la seva moto al seu nou destí.

Per a qualsevol viatger entrar en un mercat és integrar-se en la vida del país on es troba. Hi ha molta mena de mercats; i avui i els propers díes escriuré sobre el que vaig veure a Cog Ly, un indret a les muntanyes, a dues hores de camí de Sa Pa, en cotxe, jeep i caminant . A Cog Ly hi ha mercat tots els dimarts. No és un poble. Hi han, crec una o dues cases, i uns camins amples en mig de la muntanya, on s’instal.len les parades. La gent de les muntanyes baixen a comprar, a vendre, a fer intercanvis, a menjar, a fer vida social. El moviment de gent és extraordinari i oblideu-vos si penseu que es tracta d’un mercat ‘per a turistes’; més aviat, fem nosa.
La majoria de gent pertanyen a les ètnies H’mong i Day. Parlen la seva pròpia llengua, i per els viêt, majoria del país, els és difícil fer-se entendre. Però el turisme fa miracles !! i desde fa uns 5 o 6 anys que es pot visitar aquests indrets, ja han après les paraules clau: ‘english? – Hello’ – one dollar’, però no són insistents i no els agrada pas massa discutir els preus.

Millor una imatge que mil paraules. És el carrer principal.

Recomano sabates velles per després llençar-les, ja que el fang ho invadeix tot, però us podeu creure que és un dels mercats més nets que he vist ? També en podeu comprar de sandàlies; no més de 2 Euros o menys i fan el seu servei durant l’estada a les muntanyes.

Vaig oblidar el rel.lotge a l’hotel i en vaig comprar un de nou; fet a la Xina o Korea, ‘swiss made’……., preu 150.000 Dongs = 7,50 Euros.

Seguirem parlant de Cog Ly en els propers díes.

El dia 26 de setembre vam sortir de Sa Pa per anar al mercat dels dimarts a Cog Ly. Volia escriure de tot el que vaig veure i viure durant aquest dia per visitar i anar a mercat juntament amb la gent de l’ètnia H’mong vermells, negres i altres vietnamites.
Però avui Viêt Nam ha estat admés com el 150è membre de l’Organització Mundial del Comerç. Fita important i que em fa reflexionar.
La fotografia és la que tenia prevista. Els mercats a Bac Ha, els diumenges, a Cau Cau els dissabtes, a Cog Ly els dimarts o a Lung Phin els diumenges, són autèntics. Només, nosaltres els turistes, fem nosa, però ja s’han acostumat.
Quan trepitjo uns camins plens de fang, en mig de les muntanyes, o navego per el riu Day en una barca rudimentària, no deixo de pensar, que sóc en una zona on va començar la lluita per la independència del Viêt Nam; primer contra el colonialisme francès, després contra el feixisme japonès i finalment contra els americans. Ho Chi Minh va rebre un gran ajut de la gent de les muntanyes i se’ls respecta, encara que ténen moltes mancances.

Ara 61 anys després, són membres de l’OMC per a bé o per a mal. El Govern és monocolor, comunista; no hi han partits;
la gent amb la que he parlat volen seguir així, però algun dia hauràn de votar altres partits; hi ha més de 30 milions de joves de menys de 30 anys que necessiten treballar; Saigon es vol convertir en una gran Ciutat; Hà Nôi vol seguir éssent la Ciutat rural o el poble ciutat; necessiten inversions per depuradores, canalitzacions, víes de comunicació; evitar al màxim les inundacions, en aquest país d’aigua …… una sanitat millorable; que d’una vegada per totes els ajudin a cuidar el més d’1 milió de persones afectades per l’herbicida taronga que van llençar els americans indiscriminadament contra la població civil; desactivar bombes enterrades, sobretot en la zona de Dalat. La gent del camp no ho veu clar. Necessiten ajuts.

Però aquest poble ha passat per tot; fam, guerres, genocidis, diàspora, pobresa, aïllament, però sempre han mirat endavant, mai s`’han rendit.
Insisteixen en que volen ser un govern socialista-comunista obert i ténen temps per adaptar-se.
Segueixen les consignes de Ho Chi Minh, el gran desconegut per els occidentals. No cal precipitar-se; el moment oportú sempre arriba, no s’ha de tenir mai pressa.

Ho Chi Minh va dir: ‘La mà dels éssers humans té cinc dits, tots diferents, llargs, prims, curts, però estàn units en una sola mà. Així és com hem de treballar per la nostra nació, units, però respectant totes les diferències.’
Serà interessant veure els canvis, que de ben segur els afectarà en les seves vides.

Només ténen 61 anys d’independència i no la volen perdre, ni amb guerres armamentístiques, ni mediàtiques, ni econòmiques.

El Temple de la Literatura, universitat del saber, només estudiàven poesia, filosofia i literatura.
Pretenen modernitzar la tradició seguint els escrits i la filosofia de Confuci.

Crec que aconseguiran un país on la gent viurà millor, sense perdre la seva pròpia identitat, ni la cultura ni els costums.

En el proper bloc explicaré les experiències úniques d’anar a comprar en un mercat en mig de la muntanya i el fang, però on hi trobes ‘quasi’ de tot.

Sapa és un llogaret situat a les muntanyes de Hoàng Liên Són, al nordest de Viêt Nam; una carena de 180 kms de llargada i 30 kms d’amplada i que separa la regió de Yunnan a Xina. Néixen dos rius importants, el riu Roig i el Dà. Rierols, salts d’aigua, immensos boscos i un clima humid i evidentment molt fresc. És una carena de muntanyes, jove, que va aparéixer durant el període triassic, ara fa uns 200 milions d’anys. És el sostre d’Indoxina i el pic més alt és el Fan Si Pan de 3.143 metres.
Sapa només té 104 anys d’existència. Abans de convertir-se en un lloc bonic, fins i tot d’estiueg, va ser el clàssic poble on les diferents ètnies es trobàvem per fer mercat.
Els francesos van convertir aquest lloc en el ‘seu’ poble d’estiueg de muntanya. Fugint de la calor del sud, veníen a Sapa a respirar, a caminar, a pujar muntanyes, en definitiva a creure que eren als Alps …. L’any 1900 es va inaugurar el ferrocarril que uneix Há Nôi amb Lao Cai i es va eixamplar el camí que puja fins a Sa Pa. Van instal.lar una estació militar.
A l’altra banda de les muntanyes i per una carretera digna d’una etapa del Tour de França, trobem Dien Bien Phu, un record molt amarg per els francesos. La seva desfeta com a potència mundial; la pèrdua de les colònies a Indoxina l’any 1954.

L’any 1917 s’hi va establir una agència de turisme i l’any 1918 es van començar a construir cases i petits hotels.

L’any 1924 fins a 900 europeus van anar a Sapa per una estada de més de tres setmanes per gaudir del clima, la bellesa dels seus boscos, les flors, els rius, la gent, la tranquil.litat. Ens trobem al centre de Sapa una esglèsia catòlica construída l’any 1935.

L’any 1940 els francesos no van poder tornar a Europa per la segona guerra mundial, així que van anar a Sapa. Van construïr més cases, una central elèctrica i tot el que podíen desitjar. Però la resistència vietnamita del Nord va començar la seva ofensiva anti-colonialista i amb l’ajut de les diferents ètnies van encerclar Sapa.

Desde Dien Bien Phu van enviar avions a bombardejar la ciutat i quasi tot el que van construïr, ho van destruïr !
És inimaginable com després de la destrucció , Sapa ha pogut tornar a ser una mica com era.

A Viêt Nam tot va poc a poc, sense presses. Tot té el seu moment. No cal precipitar-se, diuen.

Avui es pot viatjar a Sapa amb comoditat. Hi han molt bons hotels i es poden fer excursions meravelloses.Pujar al Fan Si Pan no és difícil. A més, es respira millor que al Sud; fa fresqueta i després de la calor de Há Nôi, doncs t’agrada poder utilitzar un anorak !

25 de setembre de 2006 – Comença el viatge fóra Ciutat.
Primera etapa : Há Nôi – Lao Cai – Sapa. 324 kms. Direcció nord a la frontera amb la Xina – Regió del Yunnan. Diferentes ètnies. La més important els H’mong. Les montagnards, com els francesos anomenàven als habitants de les muntanyes més altes de Viêt Nam. Carretera no. 2 fins l’encreuament per agafar la carretera no 70 que arriba fins a la frontera amb la Xina.
El viatge el fem en un petit microbús, amb un xofer molt experimentat i una guia acompanyant. Som 5 persones, un matrimoni de Madrid, un matrimoni del País Basc i jo mateixa. Sortim de Hà Nôi a 2/4 de 9 del matí. Cal tenir paciència i no mirar el rellotge. Tot amb molta calma. Sempre es veu gent i en aquesta època més encara perque l’arròs és a punt per la collita. Hi ha gent arreu. La cerretera és com un camí d’una gran Ciutat on hi ha un tràfic molt divers; búfals, carros, màquines molt velles on posen l’arròs, noies i nois amb bicicleta que surten de les escoles, camions que vénen de la Xina, algun cotxe, molts ciclomotors …. tenim temps de contemplar el paisatge, d’això no ho dubteu pas. Seguim el riu Sông Hông ( Riu Roig ) i la via del tren que també arriba fins a Kumming, capital de la regió del Yunnan a Xina.
Parem en un poble que es diu Yên Bai a dinar. Entrem en un establiment on serveixen b egudes i menjars. Sempre ténen les fotografíes dels familiars morts i que van obrir l’establiment, i davant de les fotografíes un petit altar.
Mengem el clàssic ‘picnic’ de viatge, però ens bebem unes bones cerveses i a més la propietària ens convida a beure una copeta per acabar de fer la digestió; ens porta una botella on veiem que dins hi ha serps i escorpins !
No podem rebutjar l’invitació; és de mala educació, així que decidim fer un brindis i ens bebem aquest ‘xupito’ que per cert no és tan dolent, una mica amargant, potser. Repetim, ja que ens desitgem tots un bon any.

Sempre veus gent i el paisatge és preciós. Voldríes parar a cada instant i contemplar la bellesa dels camps d’arròs i respirar i parlar amb la gent, els nens.

Arribem a Lao Cai, ja de nit. És una ciutat fronterera i amb molt de comerç. Comencem a pujar encara més i més amunt i ens trobem amb boira i ens plou. No es veu res. Només podem llegir altitud 1.680 metres. Arribem a Sapa.
Són 2/4 de 8 del vespre. Per fer 324 kms hem necessitat unes 11 hores i la carretera és més aviat un camí asfaltat i els sotracs et deixen una mica baldada, però val la pena.
Ha estat un viatge esplèndid i aquesta nit segur que descansarem molt i molt bé.

El xupito m’ha fet una neteja impresionant dins el meu cos i penso que ara sí que estic ja preparada per el que se’m presenti. Tenim tres díes per endavant.

Sorpresa, i de les grans, quan entres a la sala dels pintors vietnamites.
Sóc davant uns quadres d’arrels europees, impressionistes o són veritablement artistes vietnamites ?
El Museu de les Arts es troba al districte de Ba Dinh a Hâ Nói, no gaire lluny de l’Hotel Metropol i del barri colonial francès.
‘Una mica d’història del per què aquesta efervescència de pintors al Viêt Nam t’ajuda una mica. Perque quan passeges pels carrers de la ciutat et trobes amb una quantitat de galeries d’art increïble i de totes les tendències. No sóc experta, però sí m’agrada molt la pintura i pensant que només podría trobar la pintura clàssica asiàtica, em trobo davant de quadres excepcionals amb arrels inconfundibles impressionistes però a la vegada sense deixar de banda l’ànima vietnamita.

L’any 1925, Victor Tardieu, va inaugurar l’Ecole des Beaux Arts a Hâ Nói. Per aquesta escola van passar milers d’estudiants que després es van convertir en grans pintors.
Va subsistir fins l’any 1945 en que es va tancar definitivament.

Durant els bombardejos del B52 dels americans sobre Hâ Nói, els responsables de l’Escola i del Museu, van guardar tots els quadres originals i van fer còpies exactes.
Enacara avui, irònicament, es poden veure algunes còpies penjades a les sales del museu.

El govern comunista va deixar en un trist obscurantisme totes les activitats dels intel.lectuals i artistes. Però a partir de 1985, amb el ‘doi moi’ han tornat a sortir a la llum.
Cal dir que els pintors van continuar amb els seus treballs, però en cartells de guerra ( molt interessants) i pintures relacionades amb l’heroïsme dels soldats i la societat civil vietnamita.

Em vaig embaladir davant tots els quadres i vaig tenir una gran decepció quan a la sortida, en la petita tenda, no hi ha cap catàleg publicat. Las senyora Vuong, encarregada de la botiga, és una experta i molt amable. Em va explicar i contestar a moltes de les meves preguntes i està disposada, sempre , amb un gran somriure, a informar a qualsevol viatger interessat. Només unes postals de pintors reconeguts i treballs originals per poder comprar.
Vaig escollir aquareles, gravats, dibuixos, originals de joves pintors, sempre seguint les recomanacions de la senyora Vong.

Hi han quatre pintors molt significatius, i se’ls anomena
‘The Four Pillars’ :
Nguyen Tu Nguiem 1922
Bui Xuan Phai 1920 – 1988
Nguyen Sang 1923 – 1988
Duong Bich Diem 1924 – 1989

Juntament amb altres artistes van constituïr l’Associació de les Arts que encara avui existeix i que va ser clandestina durant els anys obscurs.

L’edifici on es troba el Museu és molt bonic, construït en l’època colonial de França. No hi han gaires visitants i es pot admirar amb molta tranquil.litat aquestes belles pintures, i també ceràmiques, lacats, escultura. I una conversa amb la senyora Vong és tot un plaer.

Imprescindible si es visita Hâ Nói.
‘

És curiós com una ciutat o un país et sedueix a l’instant.
Quan tornes a casa vols saber més i més d’aquesta ciutat o país on has estat viatjant durant 25 díes. Molt poquets, si tenim en compte que Viêt Nam és un país plè d’història, cultura i arts , paisatges.
Hâ Noi em va seduïr a l’instant. Potser per la seva harmonia, per els seus enimàgtics racons, per la bellesa dels seus parcs i llacs, per l’energia dels seus ciutadans. Ja vaig dir en un altre bloc que Hâ Noi és una ciutat rural o un poble urbà ?
I en aquests díes de calma i tranquil.litat he pogut veure la pel.lícula que no havia vist al cinema ‘A la verticalité de l’éte’, i que en el nostre país es va traduïr per ‘En pleno verano’. El director Tran Anh Hung, nascut a Danang, va emigrar amb els seus pares de ben petit, crec que als 8 o 12 anys, a Paris. En aquesta Ciutat va respirar del bon cinema , sobretot de Robert Bresson i molt jove, menys de 30 anys, ja va rodar el seu primer treball, ‘El olor de la papaya verde’ l’any 1993. La segona pel.licula ‘Cyclo’, l’any 1995, i no sé si es va arribar a estrenar en el nostre país i la tercera ‘Pleno Verano’, que data de l’any 2000.

La gent es deu preguntar, tot veient la pel-lícula ‘A la verticalité de l’été’ si veritablement Hâ Noi és tal com les imatges ens la mostren; sí és cert. Hung només ha fet que reflectir el que va viure i veure, no només de Hâ Noi, sino també de la badia de Halong. És una pel.lícula per els sentits. I jo aquests sentits d’harmonia, bellesa, pau i fer-ho tot a poc a poc els vaig percebre en aquesta ciutat.
La pel-lícula és molt recomanable i Tran Anh Hung va voler transmetre els sentiments i el culte a la família de la seva infantesa, que encara avui existeix. Hi ha molt més en aquesta pel.lícula. Els personatges, les tres germanes, amaguen moltes coses i al llarg dels 112 minuts que dura la pel.lícula t’has de deixar transportar per la música, el color, la bellesa, la senzillesa de les situacions.

Una curiositat; després de l’èxit de la seva primera pel.lícula, tothom es va sorprendre al veure que Tran Anh Hung, és un home i no una dona.

Els noms a Viêt Nam comencen per el de la família, en el seu cas, Tran és el cognom, perque la família és el més important, després Anh perque els agradaria als seus pares i Hung és el nom.

La fotografia la vaig fer mentres era dins una casa en un barri al costat mateix del llac Hom Kiem, i per la finestra vaig fotografiar aquesta imatge

A Viêt Nam evidentment els no cristians no celebren el Nadal.
La majoria celebren el Tet Nguyen Dan que els anuncia el nou any de la lluna.
És una gran festa familiar i tots celebren el seu dia de naixement. En aquest dia tothom és un any més vell.
És també el dia en que els seus ancestres están omnipresents en les seves cases i no els hi ha de mancar de res.
I es desitgen saviesa i autoritat, salut i longetivitat.
Espanten tots els mals esperits de l’any anterior i hi ha que haver pagat tots els deutes, deixar enrere tot el que s’ha fet malament i començar un nou any.
Les dates són entre el 19 de gener i el 20 de febrer del nostre calendari.
No hi han dates exactes, tot depèn de les diferències entre els calendaris del sol i de la lluna.
Avui tinc masses records per escriure més. Us deixo una flor de loto, que no és la flor que durant la festa del Tet és a les cases, però sí que és la icona d’aquest país i a més és una flor extraordinariament bella.
Mentres escric escolto, paradoxalment, la música d’un cantant americà, Lou Reed i la seva cançó ‘Pale Blue Eyes’
que t’ajuda molt a despertar i a veure el nou dia.