Em plau compartir amb vosaltres una entrevista que m’han fet al Periòdic d’Andorra el mes de març proppassat. Parlem d’immersió, d’escola catalana, del que hauria de ser el projecte lingüístic de l’escola catalana, de l’ús de la llengua, però també de les acusacions que es fan als docents de Catalunya sobre un possible adoctrinament a les escoles catalanes.

 

Pere Mayans

L’Hospitalet de Llobregat,  1963.

Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i postgraduat en Gestió de la Diversitat Lingüística i Cultural, des de 1984 es dedica a l’ensenyament. Catedràtic de llengua catalana i literatura, ha fet de cap del Servei d’Ensenyament del Català i del Servei d’Immersió i Acolliment Lingüístics del Departament d’Ensenyament, des d’on s’ha encarregat, entre d’altres temes, de l’acollida de l’alumnat d’origen estranger i de la immersió lingüística. En aquest entrevista parlem amb ell com a expert en processos de normalització lingüística i com a membre del Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals.

 

  1. Quina és la situació de l’escola catalana actualment?

 És una pregunta complexa de contestar, perquè, d’una banda, podem afirmar que els nostres docents, en general, han donat la resposta educativa que necessitaven els alumnes de les escoles catalanes del segle XXI. S’ha fet una aposta clara per uns centres inclusius, per una constant innovació pedagògica, per una formació permanent, adequada cada cop més a un alumnat divers, molts divers, en tots els sentits. S’ha treballat en un ensenyament competencial i en un sistema d’avaluació que avanci també en aquesta línia. Ara bé, això no implica que no hi hagi un marge de millora important en, per exemple, l’aprenentatge de la llengües estrangeres, en les polítiques de manteniment de les llengües d’origen de molts dels nostres alumnes, en la competència oral en general, en les polítiques de cohesió social, en els resultats d’algunes matèries… De fet, la situació de la nostra escola no és gaire diferent a la que té la institució escolar a bona part d’Europa.

  1. La campanya de desprestigi de l’escola catalana, acusada d’adoctrinament per part de certs mitjans espanyols, ha afectat la tasca dels docents?

Per sort, els nostres docents són uns excel·lents professionals que saben perfectament  que aquesta campanya només respon a uns interessos ideològics molt concrets. La nostra escola no adoctrina, educa… Potser els que adoctrinen són justament aquells qui ens volen acusar a nosaltres de fer-ho. És el mateix discurs que fan servir quan parlen del suposat “adoctrinament” dels mitjans de comunicació públics catalans. Qualsevol observador neutral pot veure que on hi ha realment adoctrinament és als mitjans espanyols.

En el cas de l’ensenyament, com pot ser titllat d’adoctrinament, com es va fer en seu parlamentària, treballar un mapa de la llengua catalana on, com és lògic, s’englobin tots els territoris de parla catalana? Com pot ser titllat d’adoctrinament parlar de Corona catalanoaragonesa, quan és evident el paper cabdal dels catalans en aquella confederació en la qual hi havia un rei que, alhora, era comte de Barcelona? Com pot ser adoctrinament parlar a les aules del que està passant a la societat, quan en els nostres currículums es diu literalment que formar “ciutadans competents, lliures, crítics, autònoms, solidaris i responsables és consubstancial al progrés en l’escolarització i a l’èxit escolar”?

De fet, puc afirmar que l’escola, com un dels pilars bàsics de la nostra societat, ha estat atacada d’una forma barroera i injusta.

  1. Per què podem afirmar que els castellanoparlants no estan discriminats?

D’entrada, l’ensenyament i l’aprenentatge de la llengua castellana es garanteix al llarg de tota l’escolaritat obligatòria amb la finalitat que, en acabar-la, tots els alumnes, independentment de la seva llengua d’origen, tinguin plenes competències lingüístiques en català  i en castellà. És més, si amb les hores de llengua castellana no es pogués garantir que el nivell de castellà fos igual al del català, un centre educatiu podria decidir fer alguna activitat en llengua castellana.

Els resultats de castellà i de català són sempre similars a les proves de competències i a proves com les de la Selectivitat. Quan l’Estat fa proves per valorar el nivell de llengua castellana dels alumnes, els resultats dels alumnes catalans se situen per davant de comunitats “bilingües” com el País Valencià, Galícia o Balears, però també per davant d’Andalusia, Canàries, Extremadura…

Sempre m’ha cridat l’atenció que tots aquells qui demanen l’ensenyament en la llengua familiar (en aquest cas el castellà) no s’esgarrifen quan hi ha gent que porten els fills a escoles on l’ensenyament es vehicula en francès, anglès o alemany (i en molts casos sense tenir en compte el que sí que es té en compte a les escoles catalanes: l’aplicació de metodologies d’aprenentatge de segones llengües, és a dir, les estratègies del programa d’immersió).

  1. Tenint en compte que està demostrat que el model educatiu de l’escola catalana funciona, per què hi ha tant d’interès de posar en dubte aquest model?

Perquè l’escola, malgrat tots els peròs que li puguem buscar, és un dels pocs àmbits en què el català és necessari, és imprescindible, i això ens fa una mica més “normals”, entès el concepte de normal com allò que tenen tots els pobles del món que tenen una llengua normalitzada (espanyol, francès, italià, alemany…). Fixeu-vos que s’ha atacat tot allò que ens igualava als qui tenen un Estat al darrere: escola, policia, mitjans de comunicació…

  1. Quin és el projecte lingüístic de l’escola catalana?

L’escola catalana ha de fer del català la llengua vehicular de referència, la llengua de la vida de l’escola, la llengua de la cohesió social, per garantir que tothom, independentment de l’origen, pugui tenir plenes competències en aquesta llengua. Ha d’assegurar, a més, que, en acabar l’ensenyament obligatori, tots els alumnes tinguin un nivell de llengua castellana molt similar al que tenen en llengua catalana.

Pel que fa a les llengües estrangeres, cal assegurar un bon domini d’una primera llengua estrangera (que permeti ser competent tant en àmbits formals com informals), que pot ser l’anglès o el francès. Cal potenciar l’aprenentatge d’una segona llengua estrangera (francès o anglès, italià, alemany, portuguès i, per què no?, les llengües internacionals que ens han arribat amb la nova immigració: àrab, xinès mandarí…).

Cal també potenciar les possibilitats d’aprenentatge de les llengües de la nova immigració més enllà de les llengües considerades internacionals: amazic, neerlandès, ucraïnès, bengalí, etc.

I, finalment, es vol un ensenyament plurilingüe i intercultural, en el qual es formin ciutadans respectuosos amb la diversitat lingüística i als quals haguem desvetllat interessos plurilingües, com que el que es treballen amb programes com els d’intercomprensió entre llengües romàniques (comprensió lectora en diverses llengües, inclosa la llengua occitana de l’Aran).

 

  1. Quines llengües utilitzen majoritàriament els joves i adolescents a l’escola? Depèn del territori?

Efectivament, no és el mateix el que passa a les comarques de l’interior de Catalunya, de les Terres de l’Ebre o d’altres territoris que el que passa en aquells contextos on la població prové majoritàriament de les grans migracions espanyoles de la segona meitat del segle XX o, fins i tot, de la nova immigració d’origen sud-americà. Pel que fa als joves procedents d’altres indrets, els usos lingüístics depenen molt del context sociolingüístic. Per exemple, al Ripollès –l’exemple no és escollit a l’atzar! – els joves d’origen magrebí parlaran normalment en català, mentre que els joves magrebins de l’Hospitalet parlaran habitualment en castellà.

  1. En quina situació es troba la llengua catalana actualment?

En una cruïlla històrica. Duna banda, la nostra llengua té totes les eines de les quals disposen les llengües que tenen assegurat el futur: una llengua consolidada normativament, mitjans de comunicació, escola, una literatura de qualitat, accés a les tecnologies de la comunicació i de la informació, una presència importantíssima a les xarxes…  D’altra banda, però, per primera vegada a la història el català ha deixat de ser la llengua del carrer, de la vida, de molts indrets del nostre país: Catalunya Nord, l’Alguer, àmplies zones del sud valencià, però també a moltes de les grans urbs, com Barcelona i voltants, València, Ciutat de Mallorca… És la vegada a la història en què, en nombres absoluts, hi ha més catalanoparlants, però és també la vegada que representem un percentatge més baix de la població…

És a dir, no ens podem adormir i cal fer polítiques actives per aconseguir nous espais d’ús per a la llengua.

  1. Darrerament s’ha parlat del fet que en alguns centres públics no es vehicula en llengua catalana, no es pot evitar que passi això?

Tot i que no dic que no passi puntualment (algun professor en concret, especialment de secundària) en alguns centres públics d’algunes zones de Catalunya, on es pot observar més aquest fenomen és en escoles de titularitat privada, especialment els centres no concertats per la Generalitat. Malgrat que sigui complex normativament parlant, en no ser centres que depenen del servei públic de Catalunya, caldria treballar molt més aquest tema, perquè en aquestes escoles no es garanteix el que ha estat un dels gran èxits del sistema educatiu a Catalunya: fer del català la llengua primera de l’escola i garantir el coneixement, al mateix nivell, del català i del castellà, tant per a alumnes catalanoparlants com per a alumnes castellanoparlant, i ara per a alumnes de qualsevol altra llengua.

  1. Per què és important que la població no confongui l’ensenyament en català amb la immersió lingüística?

Perquè el que, políticament i mediàticament, s’ha anomenat immersió lingüística no és altra cosa que una metodologia d’ensenyament i d’aprenentatge que es fa servir quan la llengua de l’escola no és la llengua de la majoria de l’alumnat. Són metodologies molts properes a les que es fan servir amb alumnes catalanoparlants o castellanoparlants quan els ensenyem matèries en francès o en anglès. De fet, s’aprèn la llengua simultàniament a l’aprenentatge de les matèries. Ensenyament en català és un terme molt més general, aplicable a qualsevol context sociolingüístic, ja que només fa referència a la llengua vehicular de l’escola.

  1. Creus que el professorat majoritàriament té en compte el context sociolingüístic dels escolars als quals s’adreça?

Justament, les metodologies pròpies del programa d’immersió s’han d’aplicar o no tenint en compte el context sociolingüístic dels alumnes. Malauradament, la formació inicial dels mestres dels nostres països no sempre capacita el professorat per fer classe en situacions en què la llengua de l’escola no és la llengua de la majoria de l’alumnat. I, si això passa a primària, ja et pots imaginar el que passa a secundària, on l’arribada d’alumnat estranger ha fet sacsejar un model en el qual es partia de la idea que tots els alumnes tenien ja (encara que no fos veritat) una plena competència en català.

  1. Veus amb optimisme el futur de la nostra llengua?

Ni amb pessimisme ni amb optimisme. Només crec que hem de continuar treballant per fer del català una llengua imprescindible en alguns àmbits (entre els quals l’escola, és clar). Si una llengua no és necessària, irremeiablement mor… Si el nostre país (els nostres Països) volen mantenir el català viu han de saber fer d’aquesta llengua la llengua de cohesió social, la llengua que la gent necessiti per viure en els nostres territoris, la llengua que permeti la mobilitat social… sense que això signifiqui que no creiem que els nostres ciutadans hagin de ser el màxim de plurilingües possible.

llengua22_el_periòdic_Andorra_entrevista

Deixa un comentari