Oi?

Aquest Onze de Setembre vaig participar en una de les convocatòries de l’Assemblea, en la fórmula forçada de concentracions descentralitzades arreu, en aquets cas a la d’Horta-Guinardó, a la Rambla del Carmel. […]

Hi vaig dir això:

Que, després, vaig resumir en aquest text:

El lema general de les mobilitzacions de l’Onze de Setembre d’aquest 2020 diu:

“El deure de construir un futur millor, el dret a ser independents”.

M’agrada. M’agrada que es parli de drets i deures. M’agrada que es reconegui que de nosaltres depèn, no només però també, que el futur sigui millor: és aquell repte que cada generació s’ha plantejat d’ençà que el món és món: no és tant per nosaltres com pels nostres fills i els nostres néts que hem de deixar un país, un planeta, un futur millor que no l’hem trobat. Aquest és el nostre deure.

Perquè tots volem un futur millor. O no somieu, vosaltres, un futur millor, de vegades? Jo sí: jo vull poder somiar un futur millor. Això sí que és un dret! El dret de tenir projectes i esperances i compartir-los amb els altres i treballar per fer-los possibles i anar-los convertint en realitats. No el voleu reivindicar, aquest dret?

Aleshores, si tenim tot el dret a construir un futur millor, què passa amb el dret a ser independents? Doncs, tal com jo ho veig, que més que un dret passa a ser un deure. Una obligació. Un veritable imperatiu. En el nostre cas, la condició de possibilitat de qualsevol futur, i encara més d’un futur millor.

Hem de fer la independència perquè en tenim l’obligació. Perquè en depèn la supervivència del país i de la seva gent. Perquè sense independència no hi haurà futur.