DOS HUMORS SUECS

Un avi surrealista

Un avi surrealista

1- Títol : El abuelo que saltó… (Hundraåringen som klev ut genom fönstret och försvann)
Director: Felix Herngren
Actors: Robert Gustafsson, Iwar Wiklander
Valoració: 7 sobre 10

Anderson2.- Títol: Los Andersson en Grecia (Sune i Grekland – All Inclusive)
Director: Hannes Holm
Actors: William Ringström, Morgan Alling
Valoració: 3 sobre 10

La imatge dels suecs que tenim al nostre país està plena d’estereotips. Ja les novel·les d’Stieg Larsson ens van trencar una mica els esquemes sobre la imatge idíl·lica d’una Suècia civilitzada. Doncs amb aquests dos exemples de films suecs podem triar amb quina versió de l’humor suec ens quedem, encara que sospitem que com tots els països pot haver de tot. Sense anar més lluny, no és el mateix l’humor de “Torrente” al de “8 apellidos vascos”.

Pel que fa a “Los Andersson…” és un exemple de cinema que vol ser una comèdia amable, i es queda en un producte edulcorat amb massa conservants. És a dir, un film, que passats els primers 20 minuts, tota la resta ja és previsible i plena de gags no massa encertats. Realment ni els guionistes no s’hi han matat gaire, els actors infantils són absolutament inexpressius, i el director desconcerta una mica amb les localitzacions, doncs figura que la família Andersson aterra a l’aeroport de Rodes, i en cap moment del film no surt el més destacable de l’illa: ni el port ni les muralles de Rodes (patrimoni de la Humanitat), ni la població de Lyndos, arribant a la conclusió que ha estat rodada en qualsevol illa de l’Egeu, menys a Rodes.

Una altra cosa és la de “L’avi de cent anys que es va escapar per la finestra” (en català el títol és més encertat), seguint bastant fidelment la trama plantejada per la novel·la de Jonas Jonasson. Aquí, l’humor és més descarnat, més àcid, quasi vorejant l’absurd, per la història inversemblant que explica, però comptada amb molta gràcia, cosa que explica la bona acceptació que va tenir i que en el film conserva bastant l’esperit del llibre. Malgrat el maquillatge del protagonista, el treball dels dos actors principals (l’escapista de la residència i el jubilat ferroviari) és més que acceptable. En definitiva, passes una bona estona rient les bajanades evidents que, una darrera l’altra, es van mostrant a la pantalla. Ja sabem que no és una història real, ni pretén ser-ho, però compleix amb escreix el seu objectiu: distreure, que és el mínim que demanem a una comèdia.

Afegeix un comentari