El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Giragonses de carnestoltes

Deixa un comentari

Carnaval o carnestoltes?

Aquesta és la pregunta que s’em va ocòrrer de fer l’altra dia a un conegut. I vès per on la seva resposta no va fer més que animar-me a seure davant l’ordinador per navegar pels mars de la informació. Vols saber-ne el recorregut i l’extrany i terrible resultat?

Segons aquest conegut, carnaval fa referència a les festes; i carnestoltes, al personatge protagonista d’aquesta tradició. Una opinió que, parcialment, es recolzava amb les corresponents entrades d’un d’aquests Pompeus de tapes vermelles que jeuen en algunes biblioteques de casa nostra. Segons aquest diccionari, carnesoltes feia referència antigament “al darrer dia que es podia menjar carn, abans de la quaresma”; i, ja més actualment, “al diumenge, dilluns i dimarts abans del dimecres de cendra”, éssent en aquest cas un sinònim de carnaval. Però en una segona significació donava la raó al meu interlocutor tot referint-se al “ninot de palla que durant el carnaval es posa en finestres i balcons i es crema el darrer dia”, mentres que carnaval és refereix en exclusiva al “període de divertiments públics i disfresses que precedeix la quaresma, especialment el diumenge, dilluns i dimarts anteriors al dimecres de cendra.”

La meva recerca hagués acabat aquí, però malaguanyat cervell preguntaire, aquesta resposta no va fer més que espurnejar les meves ganes de saber per conèixer l’origen etimològic dels termes i, amb aquest objectiu, vaig començar a navegar amb el meu bot virtual per tal de pescar informacions sobre aquest tema.

El punt de partida fou el port de Barcelona, on ens diuen que la paraula carnestoltes deriva del llatí carnis cualis (=carns privades), en clara al·lusió a la prohibició de menjar carn durant els quaranta dies de Quaresma…

Una pregunta que em va assaltar, fruït de la forta component sexual de la majoria de festes, fou si la quaresma suposava també el dejuni en la injesta de “carns privades”. No sé si s’entendrà l’al·lusió, però una visita al Carnaval de Terra Endins o la simple referència a l’enterro de la sardina que clou les festes, pot donar alguna pista al respecte. De fet, per què s’enterra la sardina, si no? No hem de menjar peix fins a Setmana Santa?

Tornem a les nostres elucubracions mentals i deixem l’escalforeta dels sentits per algun altre moment més propici.

Al nostre port barceloní ens diuen que “De marcades arrels paganes, la festa és una evolució directa dels saturnals romans que celebraven la fi de l’hivern i el renaixement de la natura a la primavera.“.

(Haurem de donar un ull a les saturnals, doncs.)

“El Carnaval significa, doncs, tres dies de divertiments públics, disbauxa i disfresses que satiritzen la vida quotidiana i l’autoritat en un intent in extremis de gaudir dels sentits.”

(Que vol dir in extremis? Ai, que ja tornem a tocar-nos l’infern dels pantalooooons!)

I és que justament les prohibicions carnals apareixen en el moment que s’aparellen les bèsties i s’acaba la caça. Això em fa reflexionar sobre l’origen pagà de la festa: No serà que no podem menjar carn, perquè durant aquests dies la carn fa carn i podriem carregar-nos els progenitors que tenen feina en fer “festetes” privades i permetre així la reproducció de les espècies?

Vés per on que encara resultarà que la quaresma suposa no ingerir carn, però si generar-ne de nova.

Val més que segueixi voltant a veure si trobo el què es feia en les saturnals i, si la cosa, com passa sovint, ve de més antic.

Per avançar en matèria, ho faig des de l’enllaç que la gent de Barcelona fa a l’espai on comença la festa, un web amb moltes i variades informacions de festes i tradicions de casa nostra i, com no, del Carnaval…

“La festa de l’ós”?????

Coi! Si aquesta déu ser la meva, no?

Hi accedeixo i em trobo embrancat a la web de l’Ajuntament de Prats de Molló, on m’expliquen una “bonica” tradició que sembla entroncar amb el final de la nostra hivernació.

(Tant temps dormint et fa venir gana i suposo que som ferotges quan estem afamats, què hi vols fer?!)

La primera curiositat de la festa de l’ós son els colors de la festa:

Le rouge et le noir; rouge du vin généreux de Carnaval, noir de la Fête de l’Ours. Sang et or; couleurs des fêtes d’été, de la sardane, des cargolades. Ici, la fête, c’est une deuxième nature…

(“Rouge et noire”, els colors dels maquis, dels llibertaris, de nosaltres sols, dels anarquistes, dels situacionistes, dels sandinistes, dels zapatistes, de la revolta i les ànsies de llibertat de les persones;
“Sang et or”, els colors d’una terra oprimida en la cerca del seu camí vers la llibertat d’un poble…)

Uffff! Que m’he enfilat molt amunt i ara em tocarà baixar…

I, per fer-ho, torno a la Festa de l’Ós de Prats de Molló, aquesta agradosa vila nord-catalana on es va allotjar durant una temporada l’Avi amb alguns companys de “Nosaltres Sols” i d’altres grups de rebels per allà als anys 20 del segle passat. Però aquesta història, la dels fets de Prats de Molló i la victòria mediàtica de l’Avi, se’n van del nostre relat actual.

Pel que fa a la nostra Festa, es veu que la vila surt del seu endormiscament hivernal i celebra la tornada de la Primavera amb una tradició carnavalesca que es remonta a l’Edat Mitjana. La Festa de l’Ós és el resultat d’una llegenda local, segons la qual una pastoreta va ser segrestada per un ós i salvada in extremis de les seves urpes per un grup de llenyataires.

(Segur que era un ós? Els óssos no segrestem pastoretes, les seduim, home!)

En la festa actual, el diumenge a primera hora de la tarda, quatre óssos es retroben acompanyats pels caçadors al recinte de Fort Lagarde on es carden un bon tec de carn a la brassa acompanyada d’un bon ví (rouge) i es revesteixen amb pell de xai, es tenyeixen la cara i les mans amb una barreja de sutge i oli (noir) i prenen un garrot gruixut per atemorir els vilatans.

(Ja veus tu quins óssos, no? Amb pell de xai i la cara tenyida de negret de xemeneia.)

Cap a les 3 de la tarda baixen del Fort perseguits pels caçadors, tot esbentrant-ho tot al seu pas i esforçant-se per espantar i tacar les cares de joves i no tant joves que cauen sota les seves urpes… amb una clara preferencia per les més belles ponzelles que troben pel camí.

Per tal de frenar el furor de les bèsties, els caçadors van disparant els seus trabucs fins que els óssos cauen i son reanimats amb un bon traginyol de ví.

(Veus. Aixó està més bé. Tot i que, com tothom sap, als óssos ens agrada més la mel).

La festa segueix pels carrers i places de la vila fins que, cap a les 5 de la tarda, apareixen els “homes de blanc” ” o “barbers”, amb la cara enfarinada i vestits amb una camisa blanca del bagul de la iaia i un gorro de dormir. Uns porten pesades cadenes que arroseguen per terra; d’altres, destrals; i encara uns tercers porten recipients plens de ví.

(Ai! Mare! Que surten els barbers!. Aixó em comença a fer mala espina).

Després de trobar als óssos, els barbers si barallen fortament fins que arriben a dominar-los i encadenar-los.

(Aixó sempre ha passat! Aquests humans només ens volen subjugar!)

I així d’aquesta faisó els passegen pels carrers de Prats de Molló al só de la cobla fins al Firal on s’efectua l’escena de l’afeitat.

(Glups!)

I quin afeitat? Un gros botifarró negre mullat amb el ví dels recipients fa de brotxa i la destral és la navalla d’afaitar.

Amb uns quants cops de destral, la cara de l’ós recupera un aspecte més humà i la festa s’acaba amb el ball de correr (una dança esbojerrada) que reuneix a tots els actors de tan peculiar festa…

(No, no, no, no, no. No m’hi veuran pas els pèls de la barba a Prats per carnestoltes. No senyor, ja t’ho ben juro. Em quedo a Osona on encara es té alguna consideració pels barbuts).


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.