El Cau de l'Ós Bru de Taradell

T’en recordes d’on em vaig quedar la darrera vegada? És que tinc una petita falla de memòria. A veure, a veure si ho trobo. A sí, estàvem a punt d’aterrar a Charleroi. Deixa’m veure les properes notes de la llibreta…

….Aixó mateix.

Ja sóc a l’autobús que, per 10 euros€, em portarà a la Gare du Midi. Suposo que sortirà cap a les nou, però ja m’ha passat la primera. I és que no es pot venir de províncies.

Resulta que he pagat l’autobús i m’han donat un tiquet, però el tiquet, enlloc d’allotjar-se a la butxaca de la jaqueta, ha decidit caure al terra. Quan me n’he adonat, la porta de l’autobús era tancada amb mi a dintre i el bitllet al carrer. El conductor havia desaparegut i els meus ulls miraven el bitllet tot fent força per què el vent no se l’emportés. Volarà o no volarà, volarà o no volarà, volarà o no volarà,…

—

Quan he tornat amb el tiquet a les mans, el conductor es feia un panxó de riure. Primer amic de vida del viatge, ja veus quines coses, no?

Crec que era en Pla, però no ho tinc gaire clar, qui deia que hi ha dues menes d’amics que hom pot fer durant la seva existència. D’una banda, els amics de vida -aquells que coneixes en un moment de la teva vida per alguna circumstància banal o alguna coincidència i amb els que mantens una bona relació durant un temps molt concret- i, de l’altra, els amics de l’ànima, aquells amb els que vas coincidint durant tota la vida i amb els quals mantens una relació tan forta que encara que els deixis de veure durant molt de temps, quan els tornes a trobar, reprens la relació com si hagués estat continuada i fluïda durant tot aquest temps. Per què ho deia això? A sí, pel bigotis del conductor de l’autobús Charleroi-Brussel·les! Seguim, doncs.

Ja té nassos la cosa, l’autocar és un Alsina-Graells de l’any de la Maria Castanya. Tecnologia catalana a la capital d’Europa. I és que sóm capaços de vendre estufes al Sahara. Ja ho deia el gran Francesc Pujols arribara el dia en que els catalans, anant pel món, ho tindrem tot pagat. Per cert, m’acabo d’adonar que no porto la càmara de fotos. Serà una mostra d’esnobisme?

El cel aquí és gris, però no sembla ennuvolat. Tot ell és com un gran núvol compacte i tinc la sensació d’estar baixant per la A-7 cap a Barcelona. Ara seríem… Sí. Aixó. A l’alçada de Granollers. És un quart de deu. Per cert, per què soc camí de Brussel·les un 30 d’abril del 2.004?

Ah! Si. Els papers!!!! Ostres! Sí, aquí dins són. Dins la bossa. Uffff!

M’he llevat a les quatre de la matinada, he sortit a un quart de cinc i he arribat a Girona a les cinc. Quaranta-cinc minuts de cotxe per agafar aquest avió de baix cost que em portarà a Charleroi. Allà, un autobús m’ha d’acostar a la Gare du Midi i d’allà, amb metro, a Schumann i a la Comissió. Suposo que lliuraré els papers cap a les 12 del migdia, dinaré per allà a prop i trucaré a la feina per informar-los de l’èxit de la missió.

El dia és esplèndit aquí dalt. El sol es reflexa sobre els núvols que romanen impertorbables sota nostre. Ara som a mig camí de Charleroi. Hi arribarem cap a dos quarts de nou. A les nou hauria d’agafar l’autobús que em deixarà a la Gare du Midi a les deu. I, d’allà, allargo una hora més per arribar a Schumann amb metro. D’onze a dotze lliuro el paquet a l’Oficina corresponent, dino pels voltants i, per poc que pugui, m’apropo a l’Atomium per la tarda. Demà, als actes de l’Enlargement i visitar el Parlament Europeu i a les nou de la nit a Charleroi s’ha dit per tornar cap a casa.

Quantes vegades havia somniat de fer aquest viatge? En els meus somnis, però, era euro funcionari. Ara hi vaig en qualitat de missatger comtal a la Cort del Rei d’Europa. Acceptaran el projecte? Consideraran la nostra modesta aportació transfronterera com un projecte adient pels interessos del Regne? Quan prenc consciència que aquest document que porto a la bossa de mà, el porto en nom de les ciutats de Barcelona, Bilbo, Roma, Buenos Aires, Santiago de Chile, Montevideo, El Bosque i La Plata em sento com el servent d’una munió de gent, d’una colla de representats que han fet confiança en l’empresa pública on treballo i, a través d’ella, a mi mateix. Camí de Brussel·les atalaio la llum que vaig encendre al triar el servei a les persones, el treball des de l’Administració Local, com a professió i fe de vida. Em venen a la memòria els entrebancs passats i sé que en vindran de nous. El camí del servei públic és tant llarg com, a vegades, incomprès. Però és el camí que vaig escollir al triar la meva formació universitària. Va ser la via que vaig seguir al deixar d’anar a algunes festes per preparar exàmens, i ara no s’hi val a badar, només val caminar. Ostres! Entrem en zona de turbulències.

—–

Mira que n’arribo a ser de pagesot, tú. No son turbulències. És que estem baixant ja a la recerca de la pista d’aterratge.

El bon temps ja va de baixa, els colors rogencs que omplien els boscos del Montseny comencen a deixar el seu lloc a les branques nues i pelades, les postes de sol en cels ennuvolats vesteixen el cel de la Plana d’una variada gamma de colors infernals. Les bèsties, que han passat l’estiu a les comes altes dels Pirineus o trescant pels prats i les riberes, comencen a baixar a les planes i tancar-se als caus empesos per la fredor i la foscor. El fred s’acosta. Les blanquinoses capes dels mantells hivernals comencen a prendre els cims propers. Però la gent atrafegada, cosmopolita i urbanitzada reconeix la tardor per un nou inici de curs, per un canvi d’hora inoportú o molest, pel retorn a la feina, per les molèsties del fred i per la celebració d’una altra festa, Tots Sants. Castanyes o carbasses? Castanyeres o monstres infernals? Castanyada o Halloween? Avui et proposo un viatge al món màgic de les tradicions i a les terres ferèstegues de la mort. M’hi vols acompanyar?

Des de temps reculats, l’home ha festejat els punts claus del curs vital de la natura i entre ells sembla que una de les festes més importants era la que se celebrava en el trànsit de l’estiu a l’hivern, de l’abundor a l’escassetat, de la llum a la foscor. Un temps en què la idea de la mort es feia i encara es fa present en un període concret que, dels celtes als egipcis, dels romans fins a nosaltres mateixos, ha estat celebrat com el temps dels difunts.

Sembla -segons diuen els entesos- que la festa que ens ha arribat a nosaltres deriva d’una celebració de l’imaginari celta, el Samain o el Samhain. Una festivitat que durava uns quants dies i que servia per obrir el període d’obscuritat. Aquests jorns de trànsit eren considerats uns "temps fora del temps", entre les dues meitats de l’any, en que les terres de l’altre món estaven obertes i entraven en contacte amb el món dels humans. Els celtes creien que la presència d’aquests esperits a banda de fer malbé les collites i causar problemes, ajudaven als Druides o sacerdots celtes a fer prediccions sobre el futur, profecies que confortaven la gent i la guiaven durant el llarg hivern. Per commemorar l’esdeveniment els druides feien fogueres gegants on cremaven animals com a sacrifici als seus Déus. Durant la celebració els celtes es vestien amb caps i pells d’animals i intentaven esbrinar el seu futur.

L’any 43 aC. els romans ja havien conquerit la majoria del territori celta. Durant els 400 anys que governaren les terres celtes, la tradició de Samhain es va combinar amb dos festivals romans: Feralia, un dia a finals d’octubre en el que els romans honoraven els morts i un segon dia en el que honoraven a Pomona, la deessa de la fruita i els arbres.

El proper pas el va donar el papa Bonifaci VI que al segle VII i davant la impossibilitat d’eliminar la festivitat, va instituïr la festa de Tots Sants (All Hollows en la seva denominació anglo-saxona) per honorar els sants i màrtirs del cristianisme. Així, la nit del Samhain passat pel sedàs de Feralia i Pomona, va passar a anomenar-se All Hollows Eve en el món anglo-saxó.

Més tard, cap al tombant del primer mil·leni de la nostra era (1000 dC.), en un periode en que les tesis de l’arribada de la fí del món -que sembla que es repeteixen cada mil anys com una nova tradició cristiana-, tenien molta anomenada, l’Església va instaurar el dia de Totes les Ànimes (All Souls’ Day), un dia per honorar els morts, que era celebrat de manera similar al vell Samhain celta, amb fogueres, desfilades i disfresses -ja no les pells de bèsties de la tradició pre-cristiana, sinó les d’àngels, sants i dimonis propies de les creences post-romanes. Al nord d’Europa, l’"All Hollows Eve", l’"All Hollows" i l’"All Souls" es van van anomenar, Hallowmas. I quina és la vigilia del Hallowmas? Halloween, no?

Sembla que aquí ens trobem amb el gran cisma de la celebració:

. A casa nostra, la festa familiar i la vinguda dels difunts de la familia a la llar es motiu de celebració. Sembla ser que aquesta nit de retrobament de vius i morts -d’aquí la tradició d’anar als cementiris a portar ofrenes als nostres avantpassats- s’ha viscut com una celebració sense complexes i amb una acceptació plena del cicle de la vida. Una mica amb la filosofia druidica celta dels difunts com a "consellers" davant l’adversitat de l’hivern. Així, el consum de castanyes, que sembla que es va generalitzar a la fi del segle XVIII, moniatos, fruites confitades i panallets regada amb un bon vi ve de les ofrenes que es feien als difunts que ens venien a visitar.

. Als països més freds del nord, on el canvi de clima és més pregon, s’han quedat amb la creença cèltica dels esperits com a anorreadors de collites i causadors de problemes diversos. Una visió de la festa molt profitosa pel món del "show business" americà.

Tot i que la tradició del "trick or treating" té un origen molt proper a la nostra tradició ja que es deu a la substitució que l’Església va fer de la pràctica antiga de deixar vi i menjar per als esperits a la de donar "Soul cakes" (pastissos d’ànimes) als ciutadans anglesos més pobres a canvi que aquests ressessin pels difunts. Aquesta pràctica, va passar a ser realitzada pels nens que anaven de casa en casa al seu barri demanant beguda, menjar o diners.

La tradició del "pumpkin carving" confirma la visió abans esmentada. I és que la costum de buidar carabasses té el seu origen més probable en el folklore irlandès i en la figura de "Jack’s Lantern". La llegenda conta que un home anomenat Jack va trobar-se al dimoni que va intentar temptar-lo. L’espavilat d’en Jack va aconseguir enganyar-lo, tot tancant-lo en un arbre sota la protecció del dibuix d’una creu al tronc. El dimoni, veient-se perdut en aïtal situació, va consentir en el tracte proposat p’en Jack segons el qual si el dimoni no tornava a temptar-lo mai més, el deixaria sortir.

D’acord amb la llegenda, en Jack va morir de vell i va anar a les portes de cel, però se li va denegar l’entrada per les seves accions. Havent d’anar a l’infern, el dimoni va negar-li l’entrada per haver-lo enganyat i li va donar una espelma dins d’un nap per guiar-lo en la foscor.

Els irlandesos utilitzaven naps com a "Jack’s lanterns" originàriament, però quan els immigrants van arribar a Amèrica el 1840, van trobar que les carabasses eren més atractives i fàcils de buidar i d’ací sorgeix el pumpkin carving.

Jo prefereixo donar fruits i castanyes als meus avantpassats la nit de Tots Sants per a què em protegeixin i em guïin en l’incert esdevenir. Seràs tú qui els veuràs amb por i seguiràs la tradició anglo-saxona dels Jack’s lanterns?

El viatge d’avui, com la majoria de camins d’aquest petit diari osonenc, és doble: Per una part, et convido a visitar un dels paratges més bells i polémics de Catalunya, La Grevolosa; per l’altra, et convido a visitar el nostre futur com a poble, un futur que cadascú de nosaltres serva en el seu cor.

Festa noucentista d’una catalanitat pura i postmaterialista és la que se celebra als ferèstecs i màgics boscos de la Grevolosa. Als verals del coll de Bracons, entre La Garrotxa i l’Osona, osonencs i garrotxins es perden entre els immensos arbres del paratge per escoltar la nostra cobla, la cobla catalana.

Els aplaudiments de la gent resonen en tant bella contrada com si fossin el vent, les amoroses branques dels arbres o la terra tota les que aplaudissin la música catalana.

Fageda gegantina, catifa de boix grèvol coberta de tardorals fulles seques que anuncien la vinguda de l’hivern. El silenci. Comença a refilar la tenora, és la sardana del sereno, el cor d’un país que batega agombolat per la natura amiga, els peus d’un poble que camina vers la seva llibertat.

És en aquests espais misteriosos de la Catalunya catalana on la gent i les fades dansen i s’apleguen els vilatans, on els problemes fugen, on l’esperit dels humits es fa més patent i l’aspror dels eixuts desapareix. Ambient familiar, algun brètol de ciutat que per filmar els arbres milenaris trenca les branques d’un grèvol sense atendre quina planta ha donat nom a l’espai. Fins i tot, ací cal cridar l’atenció als eixuts.

Com sempre, la lluita continua perquè la llibertat del nostre poble rau en el cor de cadascun de nosaltres. Mentres quedi un català, quedarà l’esperança d’un poble lliure, d’una cultura viva, d’una llengua bella i universal. Més lluny, hem d’anar més lluny diu la música de la cobla i el més lluny cada cop és més a prop sota els fajos de La Grevolosa, imatge del cor de la Catalunya que batega per la pau i la llibertat dels pobles i les persones oprimides.

Naltros som la resposta a totes les nostres preguntes i desitjos.

Alguns coneguts i saludats m’han demanat el per què d’un motiu com el que apareix signant les aportacions d’aquest bloc -l’ós bru sots l’Enclusa de Taradell- . El viatge d’avui ens portarà, si em vols acompanyar, a les reserves índies dels Estats Units de Nord-amèrica i a les codinetes i els turons del municipi de Taradell.

Estats Units, la terra de les oportunitats. Un territori inexplorat. El Dorado. La terra dels emprenedors fets a ells mateixos.

A la capital de la "entertainment society" actual vaig viure durant unes escases tres setmanes d’agost de l’any 2001. New York, New York. Llums, colors, grans avingudes, edificis victorians, caves de jazz, restaurants de luxe, talk shows, races, metro, olors. Una ciutat en ebullició constant. La vil·la de les oportunitats. El lloc on tothom pot pujar i baixar. El somni americà. Una engruna d’humanitat. My corean brother. Un concert gratuït en un parc, el festival del Hudson River. Una japonesa. Una coreana. Una brasilera. Ciutat, ciutat. Espectacle, espectacle. Show business. Ufff! Molts impactes vitals per tant poc espai de temps.

Agost del 2002. Arribo cansat d’un esgotador viatge a l’hotel del carrer 43. L’entrada en autobús a Manhattan ha estat un suplici. La meva dissenyadora coreana segur que ja no esperarà a la cantonada on haviem quedat. Arribo tard. Una vegada que havia d’arribar d’hora i arribo tard! Merda!

Al dia següent, el jet lag em fa llevar-me a les dues de la matinada. És clar, serien les vuit del matí a casa meva, però no a la ciutat dels gratacels. Aquesta tarda comença l’aventura. Arribar a San Francisco rodejat de desconeguts en una furgoneta. Els Badlands. Mother Earth Spirituality. La Pine Ridge Reservation, darrer reducte del poble Lakota, una de les tribus indigenes americanes més pobres dels Estats Units. Per l’espiritualitat d’aquests pobles, tota persona té un referent en la natura, una bèstia germana en l’esperit i l’ànima, una bèstia que solen descobrir en la hanbecheyapi, la cerimònia íntima, individual que fa tot índi passant una nit al ras, damunt d’un cim aillat, en contacte pur amb la natura. Quin és aquest mont totèmic per un indigena taradellenc? Només hi ha una resposta possible, el mirador del Matagalls, el mirador del Montseny, la roca inversemblant que domina l’accés llevantí de la vila, l’Enclusa.

Més enllà de les misèries humanes, més enllà de qualsevol dels nostres problemes quotidians hi ha quelcom d’impressionant: Quantes coses ha vist el Matagalls des que va nèixer? Quantes bèsties han circulat per les seves faldes des que es va aixecar de la terra?  

La meva bèstia de referència és l’ós bru, ànima germana, experiència comuna. Quan dormo, quan somnio, em desapareix el neguit i veig boscos amb la mirada d’un ós mascle adult. I és que l’ós mascle és un animal solitari, però molt tafaner i afectuós. Durant tot l’any viu sol i defuig els grups. Té un territori propi on viu i només es junta per aparellar-se i procrear.

Doncs, bé, m’agrada caminar sol, tafanejar i mostrar interès i afecte per la resta de bèsties que viuen en aquest món. De fet, la única cosa que no comperteixo amb la meva ànima bessona és la promiscuitat sexual momentànea. Soc enamoradís de mena, això si; i justament aquest fet és el que no em fa ser una "sex machine" procreadora.

L’ós bru és la meva bèstia, dolça i afable quan es necessari, dura i malcarada davant la contrarietat.

I l’Enclusa és el punt més alt del meu poble. Una roca aguantada de manera impossible i encimbellada per una senyera catalana. Des del seu cim, la vista és màgica: La Plana de Vic amb el turonet de Tona, el Matagalls per la seva cara nord i la maravella màgica i emboscada als seus peus, les selvàtiques Guilleries, cau de mites i llegendes, de bruixes i bandolers, de misteri i llibertat.

Una ànima llibertaria com la meva necessita de les Guilleries, aquest espai boscós que neix a la porta del meu cau.

Els humans som biològicament primats, però intel·lectualment i espiritualment escollim entre ossos i llops. El camí del llop és familiar i social, el camí de l’ós és solitari i reflexiu. Els ossos viuriem sempre sols, a la muntanya, penjats dels estels, en companyia de l’entorn i dels passavolants. Els llops temen la soledat, es fan por a ells mateixos i viuen en ramat, en familia, circulant pels boscos sempre en companyia. Necessiten aparellar-se i tenir descendència. Els ossos no podem estar massa temps en societat. Necessitem tenir espais propis, privats. Necessitem desconectar per sobreviure. El llop és "comunista", l’ós és "anarquista"; el llop és "socialista", l’ós és "llibertari"; el llop és "dependent" i "dependentista", l’ós és "independent" i necessàriament "independentista".

Potser tot això son reflexions provocades per la impossibilitat manifesta de ser llop. Però sempre m’ha agradat ser ós i caminar pel món en solitari, coneixent-me a mi mateix a través de la natura que m’envolta i dels estels que il·luminen el meu camí.

"No demano riqueses, ni amor, ni un amic que em comprengui, tot el que demano és el cel sobre meu i el camí sota els meus peus."
                                                          Robert L. Stevenson, ós vuitcentista

Fa fred, quan el treuen de la cel•la del castell de Montjuïc per assassinar-lo al fossar de Santa Eulàlia. Fa temps que s’ho espera. Però, ara, pensa en el seu fill Lluís, encara no sap on és. Per ell, per cercar-lo, per voler-lo trobar, el va detenir la Gestapo a França. Té 58 anys. Encara és jove, quan entra al fossar escortat pels números de la Guàrdia Civil.

L’aire, més que fi, li sega la cara com una ganivetada gèlida, en aquesta matinada plujosa d’octubre. Travessen el pati i el lliuren a l’oficial de l’Exèrcit que comanda el piquet d’execució. Les seves passes són greus. En front de la mort, la darrera mirada, segura, clara, límpida. En aquells instants breus ja no és una persona, ja és quelcom més. L’home que creu en la seva terra, que té el sentit de la responsabilitat, que pensa en els ideals de sempre, uns ideals i uns sentiments que ha divulgat als quatre vents, d’una manera decidida i entusiasta. Davant del piquet ja no hi ha un home, hi ha un símbol, hi és Catalunya en ple, la del passat, la del present i la del futur.

Ja es troba davant la paret on han de picar alguns casquets de bala. El sacerdot. Un vestit gris clar. Li volen tapar els ulls. Un gest de negació. Vol veure la seva terra a l’hora més fosca d’una matinada de tardor. El seu rostre serè, clar, ple de bondat, contrasta amb el nerviosisme dels seus botxins. Ell pensa en el pobre Lluiset, el seu dissortat fill perdut. On deu ser? Els peus nus toquen la catalana terra. El soroll sec de le bales. “Mateu un home honrat! Per Catalunya!”

“Visca la República!” crida un pres des d’una cel•la. El cos jau de costat a terra, en una contracció de dolor. No vol deixar la vida. Està malferit. L’oficial, pistola en mà, camina amb pas insegur per a disparar el tret de gràcia. El pols incert, trèmul, nerviós, precedeix una bala llagotera.

Els criminals han fet el mite, que la prudència no ens faci traïdors.

He tornat a ser el primer en entrar a la zona restringida de l’aeroport. Ho faig sempre. No m’agraden les cues de darrera hora. Son les 8 del vespre i el meu avió cap a Madrit no sortirà fins a 2 quarts de 10. La mossa de la barra del cafetonet em diu que està tancant i em quedo sense el té calentonet que el meu constipat em demanava. Estic cansat i no he fet res avui. El constipat és com un dopping jamaicà, estic en un núvol, penjat en aquest aeroport de la riba del Nervión.

He sortir de Taradell a les 6 del matí acompanyat del sofert de mon pare que retornarà el Fiesta enquitranat un cop em deixi al Prat. La baixada ha estat ràpida, amb poc més d’una horeta érem davant de la Terminal B de l’Aeroport. Sí, sí, ja sé que els vols peninsulars surten de la Terminal C i que la B és la d’arribades, però és que “el gilipollisme és una manera de viure” com deia aquell.

El directe de les 8 i 5 a Oviedo val la pena: et donen diari, et serveixen “bolleria” i begudeta calenta i, quan te n’adones, el veï de seient t’ha de tancar la boca i eixugar-te les babetes en sobrevolar els Picos de Europa. Mare de Déu senyor i que boniques que en poden ser les muntanyes!!!!! Els Picos estan vestits amb el torrat de la tardor, esperant les primeres neus que els cobreixin per tapar-los del fred de l’hivern. Quina meravella! Quin silenci! Quina pau al passar tant a prop dels cims d’aquestes muntanyes! Quina pena que no em pugui quedar dissabte per perdre’m per les seves carenes, però bé és el que passa amb els avisos i els viatges a cuita-corrents.

L’aeroport d’Astúries fa prou patxoca. Més modern que el de Valladolid, se m’ha mostrat més viu també. Una rastellera de taxis a la porta i una parada d’autobusos. Viatjar en bús sempre m’ha agradat més que en taxi. Els trobo més humans i -normalment- pots pinçar millor l’esperit del país que visites.

Aquest viatge a Avilés, però, només l’hem fet dos individus. Dos “homes de negocis” que anem a Xixón per participar en jornades diferents. Ell torna al migdia, jo, al vespre.

A Avilés, l’autobús a Xixón s’omple: Dones que van a comprar, mosses que van a escola, alguna jaia de la comarca. Pocs homes. Són quarts d’onze i suposo que deuen ser a la feina. Encara hi ha mines al planeta Asturiax? Ara em ve al cap un dels pocs polítics integres que han tingut al país veï, es deia Iglesias, crec que Gerardo i era fill d’aquestes terres. El seu pas fugaç pel PCE em torna a la memòria i també el retorn a la mina un cop vist l’Olimp dels déus moderns. N’hi ha algun altre que ho hagi fet? La política s’ha convertit en una professió més que en una vocació. Quina pena!

Al vespre, després de descobrir que, per la gent de Telecities, Barcelona Activa és una mena de poblat gal amb una poció màgica creativa capaç de generar i generar projectes i recursos innovadors i a qui cal seguir en una mena de religiositat pagana, he tornat a agafar l’autobús cap a Avilés.

Una altra vegada, dones, jaies i estudiantes. Que no hi ha paios al planeta Asturiax? El via crucis del divendres al vespre també es produeix a les ciutats asturianes. De Xixón a Avilés hi ha una caravana bastant impressionant. I, a Avilés, el meu xofer, el mateix del matí, surt del bar de l’estació d’autobusos. Ja es pensava que no faria el viatge i és que soc l’únic passatger cap a l’aeroport a aquestes hores. Una joïa. Per què s’ha d’agafar un taxi si pots disposar d’un autobús per tu sol i a preu de saldo?

Fins a l’aeroport pinço la opinió d’un “paisano” que em permet captar el llenguatge raonat i ordenat dels asturians de bé. Parlem de tot, peró sobretot de viatges, d’infraestructures i de la, segons diu ell, habilitat dels catalans per gestionar els recursos i parar els peus als especuladors. Ai! Quin desconeixement que tenim dels altres!

Diu ell, que tenen una autovia a mig fer perquè després de dos anys de la concessió de les obres per a la construcció d’un pont sobre el Nervión s’han adonat que el cost és molt més alt que el que hi havia al principi i que ara no podran tenir-lo fet fins d’aquí a dos anys. Segons ell, aixó a casa nostra no passaria. Vés tu quina cosa?

Ja sóc a Madrit, amb la llengua fora he arribat a temps d’embarcar cap a Barcelona. I és que l’avió d’Astúries ha aparcat a la quinta forca i ens han portat amb un bitxo d’aquests de passatgers que córren pistes fins a la Terminal. I ara, a la Terminal, un altre bitxo em torna al costat de l’avió que havia deixat. Sí, sí. L’avió cap a Barcelona estava al costat de l’asturianu. Coses de l’esai.

Un cop dins i ben assegudets, l’avió sembla que arrenca…
…però no, s’apaguen els llums de l’interior i l’avió es para.

S’han torne-m’hi altra vegada…
…però no, s’apaguen els llums un altre cop i l’avió es para de nou.

Segur que és un avió? No serà un sis-cents? El “comandante” ens diu que les normes de Barajes no deixen que els avions engeguin els motors fins que siguin a la pista d’enlairament i que un remolcador amb un generador elèctric ens ha de remolcar. Però vés per on, ni el primer ni el segon remolcador han funcionat.

Ja en l’aire, penso en sopar i demano un menú d’entrepà, cerveseta i fruits secs…

… però no, no tenen pà. I jo amb la gana que tinc. Per beure tot el que vulgui, però a l’ “after-hour” Madrit-Barcelona no tenen teca.

Bé. Ja som a Barcelona. Són les dues de la matinada. Agafo els trastos i m’en vaig. Santa innocència. Pels altaveus una veu en altres temps amable ens diu que tornem a seure. Déu! A veure que passarà ara! El nostre simpàtic comandant -Mr. Bean entre els passatgers del vol- ens diu que no arriba el generador que ha demanat i que no pot apagar el motor perquè ens quedaríem sense llum i, con en els acudits dolents, ens dona dues opcions: Desembarcar a les fosques o esperar el generador. Què faries tu?

Doncs aixó és el que vam fer: Desembarcar a les fosques.

El sopar-esmorzar de l’aeroport de Barcelona em va semblar d’Estrella Michelin!

22 euros i 45 cèntims més tard arribava a casa els pares. Més d’un euro el quilòmetre! Jo tampoc m’ho creia.

Benvolgut company,

Recordes amb quina il·lusió preparavem la millor actuació de la història de la nostra colla? Recordes com treballavem tots junts per preparar aquells monstres humans que ens havien de fer invencibles? Recordes les mirades de complicitat en els assajos, les xerrades que feiem sobre si estaves comode, si aixó havia anat bé, si la mida era la bona? Recordes que deiem aquest cop sí, el tres està molt bé, no pot fallar? Ho feiem amb il·lusió i ganes. Era un castell de postal. T’en recordes?

I el diumenge, recordo que tu també hi eres molt abans de l’hora convinguda, volies recollir el teu full, veure si aquella posició que tenies als assajos també la tindries a plaça, si tindries la oportunitat de defensar el castell amb tota la teva colla, si tornaries a patir i a gaudir conjuntament tot lluint la teva camisa, la única camisa que saps defensar.

Peró a plaça, les coses no van sortir com t’esperaves. Es van tòrcer ben d’hora, massa d’hora; peró la il·lusió podia més que nosaltres i hi vam tornar. I és que la feina d’aquells assajos durs dels dissabtes al vespre amb proves i més proves de folre per lligar-ho tot ben lligat ens donaven confiança. Peró no era el dia, les il·lusions s’espenyaven amb la construcció que estavem fent i s’escolaven per picar a terra per allà on és impossible picar.

Després. Tots estavem sords, muts, catatònics. Què havia passat? Com havia passat? I no trobavem explicació. Jo et vaig culpar a tu, tu al terç aquell que es tencava, el quart al segon que s’obria, aquell a… Eren els nervis, company, els nervis i la incertesa de saber l’evolució dels companys que s’havien endut a l’hospital.

Peró al vespre, semblava que els companys evolucionaven bé, parlàvem amb ells -alguns ja de viva veu, d’altres per telèfon-. Amb el cor alleugit, tu també vas tenir el malson de la caiguda i no podies dormir, potser pensaves en el company que tenies abaix, a dalt o a algun costat i veies la seva cara de dolor, incredulitat o por. Sí, sí, també de por. No ho hem de negar, no ens havia passat mai res d’igual. Peró la colla, la nostra colla, la que ens acull a tu i a mi com a la resta de companys es mereix, ens mereixem que ens donem confiança.

Diumenge hi ha concurs. Què hi seràs a Tarragona?

La Festa de Tarragona, la festa dels castells es mereix que hi siguem tots, fem el que fem, acabem amb els castells que acabem. La colla s’ho mereix, company. Ens veiem a Tarragona!

Optimista? Però amb raó

Aquest és el nom del primer documental dirigit per Román Martín, un emprenedor de Barcelona que ha esmerzat el seu temps lliure del darrer any, fent entrevistes a través d’agrupacions d’immigrants, de gitanos, de minusvàlids, de veïns en general, esportives i d’extrangers, acompanyat d’un equip de voluntaris i amb un pressupost de 500 € posats de la seva pròpia butxaca.

¿Nadie soporta a nadie? es un documental que presenta la manca de tolerància i de respecte existen entre diferents grups socials a la mateixa ciutat de les cultures, la diversitat i la pau, Barcelona. A través de més de 100 entrevistes amb persones que viuen, estudien o treballen a Barcelona i que provenen de diferents estatus socials, origens, educació, religions, països i edats, el film analitza el baròmetre de convivència entre aquests grups socials i individus a la ciutat més gran de Catalunya. "El resultat -segons ens diu el director d’aquest projecte- és una radiografia de la societat barcelonina que reflexa racisme, intolerancia i manca de respecte amb àrabs, jueus, sudamericans, gitanos, immigrants espanyols, i d’altres grups que denoten una convivència conflictiva molt allunyada de la imatge idílica de convivència i tolerància social que l’Ajuntament i el Fòrum volen vendre de cara a l’exterior".

A què ve aquesta referència a l’Ajuntament i al Fòrum?

Doncs aquesta referència explícita, amb la que s’encapçala una nota de premsa de l’autor, és deguda al fet que aquest documental de denuncia no s’ha emès per les pantalles del Fòrum Universal de les Cultures tal i com sembla que els responsables de l’esdeveniment havien acordat amb el novell director.

Després de veure el trailer del documental i d’escoltar la banda sonora del mateix, que podeu trobar a la web www.nadiesoportaanadie.com, em queda el dubte de la negativa del Fòrum. El producte sembla de qualitat, amb una bona banda sonora i un muntatge professional, digne d’un esdeveniment de l’alçada del Fòrum.

Queda el dubte de saber quin ha estat el criteri per apartar-lo de l’esdeveniment i si podrem gaudir ben aviat del producte final ja sigui en alguna cadena de televisió -els darrers reportatges emesos pel Canal 33 semblen està en sintonia amb aquest producte-, en algun espai públic o en algun concurs de documentals on, de ben segur, un producte com el d’en Román pot tenir una bona acollida.

En Quimi Portet ha trigat tres anys en treure disc i certificar la vigència de la cara oculta de l’univers musical de Catalunya. Aquella que comença emboirada a les faldes interiors del Montseny i la Plana de Vic i acaba amb les tramuntanades de l’Empordà, passant pels vocànics efluvis de La Garrotxa i els braguers de les vaques del Pirineus.

I és que "la terra és plana, ho sap tothom, però a les planes hi ha rieres, codinetes i turons" a l’igual que en el món de l’art de casa nostra i, en especial, de la poesia surrealista, la pintura d’en Joan Ponts o les lletres de gent com els "iaios" (en Sisa, en Pau Riba i l’Oriol Tramvia), els "papes" (Hidraulics Mai Tips, Kul de Mandril i companyia) o la generació d’ilustres, encapçalada per la Santíssima Trinitat (Albert Pla, Adrià Puntí i Quimi Portet). I és que ja ho diu en Portet "Jo perdo el fil i no me’n recordo de com et dius: perdo el fil i el més trist és que el fil em perd a mi."

Si la "Introducció" s’endinsa en la internacionalització de l’escatologia tradicional catalana i "la terra és plana" és una declaració de principis, "Francesc Pujols. Pas-doble surrealista" ens dona la seva selecció catalana:

– A la porteria: Francesc Pujols.

– A la defensa: Rusiñol, Casas i Gaudí.

– Al centre del camp: Manolo Vázquez, l’Albert i en Josep Pla.

– I a la davantera: En Lluís Massana, en Raimon, la Bonet, Llach, Corominas i "amb modestia" en Portet.

I a la banqueta com a entrenadors: En Llull i n’Ausiàs March.

Una explosió de sonoritats ben cuidades formen aquest treball presentat al Mercat de Música Viva de Vic del passat cap de setmana i que té algunes versions ja mítiques com la dels Beach Boys de "Wendy" i la dels Bonny M de "Rius de Baylon".

Un disc imprescindible fet per un homenot tocat per la boira de la Plana i la tramuntana ampurdanesa i distribuït des del cor del Poblenou barceloní. Tota una joïa.

Diuen que el 13 és el número de la mala sort, però fa ben poc una publicació universitària celebrava el 13è. aniversari. (Déu meu! Tants anys fa que voltava per l’Autònoma?) i justament el número 13 és el que ostentava a les llistes del seu partit a les darreres eleccions al Principat el nostre home i en 13è. lloc i últim va accedir a la seva butaca del Palau de la Ciutadella. És "el" diputat d’Osona. I tinc ganes de jugar al "Tres i l’astròleg". Vols acompanyar-me en aquest viatge a l’inexplorat món de la "numerologia política"?

Si busques el seu nom al Google amb les preceptives cometes que singularitzen la recerca, només en trobaràs quatre referències: Dues d’elles corresponen a la web del seu partit i les altres dues al Diari ABC -molt allunyat ideològicament de les conviccions que el nostre home defensa-. I és que tal com ell diu és el diputat menys mediàtic de la seva formació i el fet de ser el "darrer de la filera" li permet aprendre dels seus companys que el precedeixen al Parlament.

És mestre. És alcalde. I d’aquí molt poc, potser, serà "el" diputat del Lluçanés, que amb aixó de la divisió territorial no se sap mai.

Per ell, el número 13 ha estat el número de la sort i no de l’infortuni, peró és que, a més a més, si anem a l’arrel de la numerologia descobrim que el número 13 és el número de la regeneració i del canvi, el número del geni, d’alló inexplorat i de les novetats, justament les característiques que acompanyen al nostre desconegut diputat arreu on va.

Per acabar-ho d’adobar, el número 13 està conformat per dos números amb significats interessants sobre el nostre home i la seva possible personalitat:

El número 1 (el del Sol) significa iniciativa i impuls. És una xifra associada al principi de les coses, a l’ordre i a la organització, pel que la persona tocada amb aquest número sól ser una pionera nata amb grans capacitats organitzatives. Una professió de referència per la gent d’aquest número és la de mestre (Coi! Peró si és la professió del nostre home).

El número 3 (el del planeta Júpiter) simbolitza la comunicació, el bon humor i les ganes de viure. Les persones tocades amb aquest número transmeten entusiasme i tenen magnatisme per arrossegar als altres. Professions associades: Orador, escriptor, humorista o comerciant. I de tot, sembla tenir-ne el nostre diputat.

Però bé, la numerologia sembla que només serveix quan es refereix a la suma de les xifres conrresponents el dia, el mes i l’any en que va nèixer la persona a qui és vol sotmetre a aquest vell art de bruixeria. El nostre protagonista d’avui, doncs, ostenta el número 5, el número de mercuri.

I en aquest cas, doncs, representa la llibertat, l’enginy, l’activitat, el canvi, l’aventura, l’agilitat i el moviment. Quines grans característiques pel diputat desconegut.

Si ets d’Osona, et mous per les Comarques Centrals o voltes pel Parlament, potser el coneixeràs. Saps qui és?

He començat el Doctorat i l’inici del curs de Política i Societat de la Informació m’ha sobtat. El primer seminari i el primer treball gira al voltant d’un text escrit fa 25 anys!!!!

Sí, sí, encara que sembli increible el consultor encarregat del primer mòdul del curs ens ha donat una antiguitat literaria, un informe sobre el saber que ve a inicidir en una polèmica en el cor de la intel·lectualitat europea dels 70: Uns nous conceptes que neixen, una societat en crisi, una dialèctica postmarxista per explicar la realitat. Una antitesi contraposada a una tesi i que dona com a resultat una sintesi. De cop i volta, un individu aixeca el cap i diu "eps! declaro finiquitat el modernisme. La dialèctica marxista i el determinisme possitivista, hereus dels principis de la Ilustració que van esclafar la lògica religiosa i fantàstica dels temps medievals, ja no tenen cap validesa. Visca la postmodernitat! Vosaltres ja no serviu per definir els problemes i cercar-ne solucions".

En el món postmodern, l’individu és el nus de comunicació bàsic i els jocs del llenguatge son el nou paradigma explicatiu. 

PAM! La sotregada ja la tinc i ara em toca cardar cullerada en el debat del seminari i presentar el primer treball sobre aquest tema, contextualitzar històricament el texte i definir la "condició postmoderna" segons Lyotard.

GLUPS! Em convertiré definitivament en un monstre intel·ligent que s’alimenta exclussivament d’inputs intel·lectuals tancat físicament en un despatx universitari o una cel·la monàstica? Arribaré al walhala del saber? Em convertiré en un Gàndalf el blanc postmodern?

De moment, el viatge m’ha de portar a la propera estació: el meu primer treball de Doctorat. Vés que viiiiiiiiinc!!!!!

Si puges a la creu des de Taradell, Fí de Províncies o Sobrevia és molt probable que te la trobis ben recollida en l’últim tram boscós abans dels prats alpins que enfilen el Montseny. És la Font Pomereta.

Caçadors, tudons, potser algun bolataire, conills, excursionistes, senglars i genets son alguns dels visitants d’aquesta Font d’aigua fresca i agradable que ha sadollat moltes boques assedegades.

Una llegenda, un escrit, ens situa on som mentres descansem abans de fer el darrer tram fins a la Creu del Matagalls, un dels cims més bells de Catalunya, un cim on sembla que tothom hi pot pujar, peró que si no et dona el seu permís i et cobreix de boira, núvols negres o tempesta esdevé un pic tant o més perillós que els grans cims del Pirineu.

El camí et mena del roquissar als camps, dels camps als boscos, dels boscos a la Font i de la Font als prats on jeuen les vaques, el sol aclapara els montanyencs i el vent pot suavitzar la calorada. No gaire lluny i a contra llum l’ermita de Sant Miquel dels Barretons sembla espiar el Santuari de Sant Segimon. És el Montseny.

Els bons aires que respiro,
aquí dalt son catalans:
les persones que mi albiro
em fan cara de germans.

                                               Francesc Casasas i Amigó

Quan hom s’acostuma a un estat de les coses, aprèn a valorar els canvis més ínfims de l’entorn com a grans cataclismes. Avui he viscut una d’aquestes tempestes. La vols conèixer?

La mecànica diaria de la vigilia ha engegat la ràdio a les 6 en punt, m’ha rentat, m’ha vestit, m’ha llençat al carrer, m’ha fet entrar al cotxe i m’ha fet conduir fins a l’Estació de Balenyà.

La primera disfunció del dia s’ha produït en arribar a La Cantina. Era un quart i un minut de set i en Joan tot just obria la porta del local que normalment sempre em trobo ben badada. El cafè calentonet acompanyat amb la lectura del diari del dia anterior m’ha ajudat a passar aquesta primera contrarietat còsmica.

Quan faltaven quatre minuts per dos quarts de set, algun dels companys de viatge ha començat a aixecar-se dels bancs. Certament, el soroll del tren anunciava la seva arribada a l’estació de Balenyà-Tona-Seva. Amb els ulls adormits, he sortit a l’andana habitual, la de la via més propera a l’edifici de l’estació, l’andana tradicional, la més còmoda i propera. Peró el tren no era allà, tampoc era a la segona via, un xic més allunyada i amb un pas més arriscat que el de la via propera. El tren, amb tots els seus vagons, se n’ha anat a la tercera de les vies,  més enllà de la segona andana de l’estació. Mai el tren havia parat en aquesta via, mai no haviem imaginat que aquesta via servís per res més que per guardar trens a la nit, creiem -en la nostra ignorància- que era un residu d’un passat gloriós de l’Estació de Balenyà. Una rèmora dels temps en què l’estació era l’eix de comerç entre els productes i les gents del Montseny i les ciutats de les planes llunyanes. Peró vès per on, la tercera via encara funciona, aquell residu del passat ja abandonat encara serveix per circular. I és que sempre hi ha camins oblidats més enllà d’on un s’imagina. Només cal fer el canvi d’agulles just en el moment adeqüat. Estàs disposats a fer-lo amb mi?

A dos dies escassos de la Diada Nacional de Catalunya, en la qual els catalans commemorem el martiri de la ciutat de Barcelona com a mostra del deseiximent internacional, m’endinso en un tema que voreja un territori (Europa), un viatge al passat (la convulsa alta diplomàcia internacional de principis del segle XVIII) i un viatge a Gènova, Londres, Utrecht, Gibraltar, Nova York (seu de les Nacions Unides), Madrid i Catalunya. Em vols acompanyar?

Aquest viatge el vaig començar fa tot just un mes -més o menys- a la web d’un d’aquests savis saberuts que tenim a Catalunya i que normalment vesteixen ulleres i pipa. Es tracta d’en Francesc Farrer i Gironés.

I és que aquest homenot tan nostrat aprofita la commemoració del 300è. Aniversari de la presa de Gibraltar i els estirabots del Govern espanyol per tant històrica commemoració, per recordar-li al Cònsol britànic a Barcelona la participació catalana en la presa de Gibraltar -de fet, els vaixells que van ocupar el penyal ho van fer en no poder desembarcar a la ciutat de Barcelona que era l’objectiu de l’expedició en qüestió-. Aprofita l’avinentesa per fer-li memòria de l’existència de Mildford Crow, del desconfiat Anton de Peguera i del vigatà Domènec Parera i un pacte signat a Gènova el 20 de juny de 1705 -l’any vinent farà 300 anys (vés tu quina coincidència!)-, segons el qual el Govern britànic, i la cita és literal, "darà con toda seguridad, garantia y protección de la Corona de Inglaterra sin que puedan padecer la más mínima alteración ni detrimento de sus personas, bienes, Leyes ni Privilegios; de modo que ahora y en lo venidero goze el Principado de Cataluña todas las Gracias, Privilegios, Leyes y costumbres, tanto en Común como en Particular del modo que dicho Principado gozaba dichos Privilegios, Leyes y Gracias en tiempo del difunto Rey Carlos II".

6 anys després d’aquesta signatura començàven a Londres les llargues converses que desembocarien en el Tractat d’Utrecht i que, després dels fets del 1714, la premsa britànica de l’època va titllar de vergonyant i de pèrdua de l’honor de la Corona Britànica. Però, anem a pams.

El Tractat d’Utrecht, signan l’any 1713 afectà, d’una banda, França i Espanya, i de l’altra, els aliats antiborbònics, és a dir, la Gran Bretanya, Àustria, Holanda, Prússia, Savoia i Portugal. El problema de les constitucions pròpies del Principat de Catalunya fou debatut en les negociacions preparatòries del tractat (novembre del 1711 a abril del 1713), però les tímides defenses de les constitucions catalanes, fetes pels representants anglesos (que, recorde-m’ho, s’havien obligat a defensar-les pel pacte de Gènova), toparen amb la negativa dels representants de Felip V a respectar-les.

El 14 de març de 1713, a esquenes dels catalans, fou signat, com a pas previ per a la signatura de la pau, el tractat d’evacuació de Catalunya de les tropes de l’emperador, mentre la qüestió de les constitucions catalanes romania ajornada per a la pau pròxima. Quan se signà la pau pròpiament dita entre Lluís XIV de França i els països aliats (excepte l’emperador Carles, que es negà a participar-hi), els anglesos, que hi obtingueren la possessió de Menorca, que ocupaven des del 1708, i ratificaren la de Gibraltar, que ocupaven des del 1704, renunciaren a la confirmació del respecte a les constitucions catalanes i s’acontentaren amb la promesa que els catalans gaudirien dels mateixos privilegis que els habitants de Castella, eufemisme que no amagava la repressió que Felip V preparava si assolia de trencar la resistència catalana.

Les autoritats austriacistes de Barcelona ocultaren els acords d’evacuació del Principat (conveni de l’Hospitalet), peró la població catalana les descobrí i obligà que la junta general de braços de Catalunya decidís la resistència a ultrança a Felip V, mentre hom intentava, per la via diplomàtica, la intervenció de l’emperador Carles i del monarca britànic en la defensa de les constitucions catalanes. La Gran Bretanya deixà d’interessar-se pel problema i l’emperador acabà signant també la pau a Rastatt.

El resultat de la traició britànica no només fou la pèrdua de les Constitucions catalanes, sinó que també va suposar una persecució a mata-degolla dels bens i de les persones. Tot un barri de Barcelona va desaparèixer sota les botes castellanes i borbòniques i els catalans del 1736 varen posar els fets en coneixement del Rei Jordi II de la Gran Bretanya perquè acomplís el Tractat de Gènova, cosa que el Rei britànic va tornar a pasar per alt.

No fa pas massa temps -i ara ens acostem a Nova York- el Govern espanyol va demanar a les Nacions Unides la derogació del Tractat d’Utrecht amb la finalitat de recuperar el penyal de Gibraltar. Sembla ser, però, que després de llargues converses es va arribar a la conclusió que el Tractat d’Utrecht no podia ser derogat, segons els entesos per la impossibilitat d’aplicar la clàsula "rebus sic stantibus". El Tractat de Gènova, en ser de la mateixa naturalesa, no ha prescrit, ni ha estat derogat tampoc. És a dir, que la Gran Bretanya -malgrat el deseiximent ofert des de fa ja gairebé 300 anys als interessos catalans- està obligada a defensar "todas las Gracias, Privilegios, Leyes y costumbres, tanto en Común como en Particular del modo que dicho Principado gozaba dichos Privilegios, Leyes y Gracias en tiempo del difunto Rey Carlos II".

L’honor d’Anglaterra -tal com reclamaven els autors dels opuscles "The Deplorable History of the Catalans" o "The Case of the Catalans consider’d", editats tots dos a London el mateix 1714-, encara el poden recuperar tot defensant els interessos del Principat.

La tasca dels diplomàtics catalans d’aquells temps i el martiri d’un poble al 1714 poden servir, doncs, per exigir al Govern de la Gran Bretanya que col·labori intensament a favor de les demandes que s’han formulat oficialment des del Govern de la Generalitat -legitim hereu de les negociacions d’Anton de Peguera i de Domènec Parera-, com podria ser la constància de l’oficialitat de la llengua catalana al Tractat de la Constitució de la Unió Europea, l’ajut a l’entrada de les Federacions Esportives Catalanes dins de les Federacions Internacionals, i no cal dir també en el Comitè Olímpic Internacional, la presència oficial de la cultura catalana dins de la UNESCO atesa la seva singularitat política, etc.

Tots aquests arguments desgranats pel períclit -per intel·ligent i saberut- homenot gironí davant del Cònsol de la Gran Bretanya a Barcelona se sustènten -i ací rau la importància de la informació recollida- sobre la feina feta per gent de casa nostra, sense esperar l’ajuda de Madrid, de Brussel·les (en el seu temps Viena) o de qualsevol forà ni considerar-ne els seus arguments o disputes territorials. De nosaltres i només de nosaltres depèn el nostre futur. La feina ens la fem nosaltres i de nosaltres depèn. I és de justícia recordar-ho en la commemoració de la Diada Nacional de Catalunya.