El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Una mica de jazz, no pot fer mai mal

Deixa un comentari

Quants anys tenia quan vaig sentir per primera vegada en Miquel?

Sé que era en una cinta de cassette on mon germà hi tenia gravat un concert de jazz fet ves a saber on per les mans més ràpides del món de la guitarra internacional. Serveixi doncs aquest viatge per a retre el més sentit homenatge an Miquel Ferrone (“que no Ferrino com posa en els cartells”), an Joan Fornells i a tota aquella gent que, com ells, han deixat una empremta inesborrable en la memòria de les ànimes que pul·lulem per aquestes terres.

Assegut davant l’ordinador torno a escoltar la veu rogallosa d’en Miquel presentant temes d’en Charlie Parker, d’en West Montgomery, d’en Wayne Shorter, d’en Kaper Washington, de…. un seguit d’estàndards del jazz pensats per a ser tocats amb instruments de vent i traduïts al llenguatge de la guitarra per aquests mestres del Taller de Músics, la genialitat dels quals mai va ser prou reconeguda com si que ho fou la d’alguns companys d’escenaris com en Max Sunyer. I és que, com vaig escriure en la meva còpia de les cintes del citat concert -per cert, celebrat a Barcelona el 20 de desembre de 1985- Els Pirates tenien un capità, en Miquel Ferrone; un timoner, en Joan Fornells; i un grumet, en Max Sunyer. Potser t’estàs preguntant: On és la percussió? I jo et responc ¿per què vols percussió si tens tres guitarres de luxe que s’entortolliguen juganerament i omplen l’espai d’unes cadències rítmiques úniques?

Ara ho recordo, jo tenia 16 anys! 

I la cinta la vaig escoltar per primera vegada acompanyant mon germà en la furgoneta amb la que transportàvem les guitarres d’aquests personatges i crec, que a ells també, cap al Casal de La Pau on feien un concert. Sí, sí, en un Centre Civic feien el concert. En un Centre Cívic i allà on calgués. Quan ets música, quan ets ritme, quan ets un geni, quan ets capaç de fimbrejar l’auditori amb la pulsació exacte de les cordes, t’importa gaire el lloc on toquis?

Recordo que en Joan vivia al barri del Clot, si més no és la memòria que em queda d’un dels dies en que vam acostar-nos per casa seva a buscar-lo.

I la posada de llarg?

La posada de llarg no fou amb els Pirates -el trio canalla que sempre acabava els concerts amb la cançó del Pirata.-, sinó com a duet, amb Cadaqués Connexió. Al Harlem Jazz Club de Barcelona. L’any 88. També era a l’hivern, oi? Allà hi erem tots. No hi faltava ningú. Els ulls d’en Joan i en Miquel brillaven com mai. I els Cadaqués Connexió -el duet Miquel-Joan- van tocar agombolats per un tou d’amics: en Max Suñé -com no!-, en Dani Forcada, l’Albert Mas, en…. “HFFF es complau en oferir-vos el primer L.P. del pouplar duet Cadaqués Connexió. Els que no heu tingut le posssibilitat de coneixer-l’s podreu comprovar amb aquest disc la força de la seva música, que ells defineixen com a jazz mediterrani. El disc va signat amb el nom de Llum de nit i és el exponent mes clar de les ultimes tendencies musicals.” diu en la nota que acompanya un disc màgic, sublim, perfecte. 8 obres mestres del jazz fet a casa nostra: “Es cucurucú” de tonalitats tropicals ; “Green Dolphin St.” (el carrer del dofí verd, com diu en Miquel al concert del 85), “Aires de Cadaqués” (el mal port de totes les ànimes perdudes), “Suite d’acords per la Mia” (un regal per les orelles de qualsevol mortal), “Ugetsu” (un tema que et transporta al món de la memòria, d’una sonoritat pura i cristal·lina), “Speak no Evil” d’en Wayne Shorter, “Sa conca” i, finalment, “L’ocell trist”…

Lògicament el disc està dedicat al poble de Cadaqués i la seva gent. Com podia ser d’una altra manera?

Malauradament per nosaltres, les sirenes ens tenien gelosia i se’ls van emportar cap al fons del mar, com tantes i tantes vegades ens havien avisat en acabar els seus concerts.

Un sol disc i un concert gravat en cassette és tot el que ens van deixar enregistrat.

Un sol disc, un concert… i una pila de records que feien més suportable la tintinejant vida d’un adolescent massa idealista en un món excessivament realista. Estaria bé fer-ne una edició conjunta en CD, no? Una mena d’homenatge pòstum a dos genis ampurdanesos de la màgia jazzística d’arrel mediterrània. T’agafes a la proposta?

Aquesta entrada s'ha publicat en 01d. Anem al jaç el 29 de gener de 2005 per Lluís Mauri Sellés

L’Estació de Balenyà

Deixa un comentari

"Avui a Barcelona….", la veu de l’Informatiu de les sis -sempre la mateixa veu, a la mateixa hora, en el mateix lloc de l’habitació- comença les noticies en el que sembla ser l’únic lloc del planeta terra on passen coses, Barcelona.

Bé, potser tens raó, no sempre comença amb Barcelona. A vegades, ho fa parlant del fred que carda a les pistes d’esquí o als llocs on els barcelonins i les barcelonines passen el cap de setmana. Una manera força agradable d’informar-los que el millor que poden fer és anar a treballar perquè allà on s’ho passen millor fa un fred de mil dimonis. Per cert, una bonica expressió catòlica (però no diuen que a l’infern hi fa molta calor???). Avui el tema no és pas aquest, però. Avui el viatge és el de cada dia, el viatge d’anar a pencar. Vols saber com m’ho faig?

Suposo que dec ser un perill al volant a aquelles hores de la matinada, perquè els meus records son com un passi de diapositives: L’aigua glaçada al rostre, la porta del balconet, la lluna i els estels en un cel net com una patena, les escales que menen de l’altell al pati, la farragosa porta de ferro del garatge, la gràcil porta de la cleda, el camp pelat i de tant en tant glaçat de l’altra banda del carrer, l’inútil semàfor del poble que sempre es posa vermell quan un cotxe s’acosta i verd quan no en passa cap, el cartell de sortir del poble, els revolts de Vilacís, l’olor del Gurri glaçat, el cementiri de Balenyà, els llums taronges del poble, el gir a l’esquerra, el fred de l’aparcament i….

…l’escalfor de la Cantina!!!!!

Quin plaer suposa creuar la màgica porta de la cantina de l’Estació en un dia fred d’hivern! Un cop validat el bitllet, ja sens la veu d’en Joan: "Un cafè?". Com no! Aquest primer cafè a l’Estació de Balenyà et fa pensar en la gent que s’està esperant a l’Estació de la Pulmonia i el Refradat, monument fet per un Ministre xirigotero per tal de carregar-se als vigatans. Quin cervell va enginyar-se una estació a cel obert, sense bar ni sala d’espera calenta en mig de la plana ausetana? I jo, mentres tant, celebrant l’encert de la gent que ha fet de la Cantina el "Sancta Sanctorum" dels "currantillus" que hem de prendre el tren a quarts de set del matí.

A fora és fosc encara. Sovint, la boira cobreix de quietud màgica l’entorn. Però dins la Cantina, amb el diari del dia anterior o El 9 Nou vigent entre els dits i un cafetó escalfanr la gola, l’espera es fa més senzilla, més agradosa.

Les cares son sempre les mateixes i, si en manca alguna, ja et preguntes que li pot haver passat. Segurament l’endemà o al cap d’uns dies sabràs que ha fet festa, que estava engripat (suposo que en llenguatge políticament correcte hauria de dir engripat o engripada, però vès per on em costa molt entrar en aquest joc dels "is" i els "os" bisexuals), que s’ha près uns dies de vacances, que aquell dia li ha vagat de baixar en cotxe,….

I és que les matinades a la Cantina son un d’aquells moments que, si algun dia deixo el maravellós món de la RENFE, crec que trobaré a faltar o, si més no, ocuparan una part indestriable en la meva personalitat futura… o en la meva memòria… o… Va! Mate’m-ho!

A vegades, tot prenent el cafè a l’Estació de Balenyà he intentat reproduir la imatge d’un sagal de mig metro amb calça curta escolant-se pel darrera de la Guàrdia Civil franquista per robar els sacs dels estraperlistes i tornar-los als seus "legítims" amos: Entre ells, és clar, el tap de bassa que es tirava de la finestra del lavabo amb el tren en marxa un cop ben assegurada la carrega que donaria de menjar als barcelonins i les barcelonines morts de gana per una guerra injusta iniciada per la colla de brètols de l’"unagrandylibre" o del "vivaspaña", que encara avui ho diuen així, entrebancant-se amb les paraules com les bales d’un piquet d’execució assassinant demòcrates de debó en patis de castells atrotinats en molts casos ja desapareguts sota pedres de modernitat cultural. Ufffff! Ja em torno a embrancar en fils de mala memòria!

I és que aquell sagal de calça curta ho feia per una trista moneda que li permetia comprar-se alguns caramels a l’estanc (que es veu que en aquells temps ja estava allà mateix, davant per davant de les vies del tren) i fardar davant dels companys que no en tenien ni per pipes….

Quantes vegades m’ha explicat aquest record d’infància mon pare?

La veritat és que no ho sé. Però sempre acaba amb un record per l’àvia, aquella massovera que vigila des del darrera la corrua de vaques que baixen cap a la bassa, en una fotografia que conserven en una paret de la Cooperativa de Balenyà….

…Records, instants, moments, estones agradables que es repeteixen dia sí dia també, mentres esperes un tren que setmana si, setmana també es veu afectat per les reclamacions potser legítimes, però sempre desconegudes, d’algun antic funcionari del monopoli de les vies de rodalies d’Espanya.

I és que què fariem sense en Joan i el seu cafetó a quarts de set de la matinada, quan encara és fosc a la Plana i el fred i la boira converteixen Balenyà en un infern? Infern! Per cert, una bonica expressió catòlica (però no diuen que a l’infern hi fa molta calor???). Avui el tema no és pas aquest, però. Avui el viatge és el de cada dia, el viatge d’anar a pencar. Vols saber com m’ho faig?

Suposo que dec ser un perill al volant…

Aquesta entrada s'ha publicat en 04. Renfing el 27 de gener de 2005 per Lluís Mauri Sellés

Recuperant un clàssic de la literatura universal

Deixa un comentari

Durant les passades festes de Nadal, una de les cadenes de televisió va tenir la bona pensada d’omplir les tardes amb productes televisius que portaven a la petita pantalla alguns clàssics de la literatura universal. En el primer d’aquests telefilms, ja hi vaig trobar un detall que no recordava haber llegit en el clàssic d’en Jules Verne que reproduïa i aixó em va animar a recuperar la lectura de la volta al món per acabar descobrint que el film anglo-saxó que m’ensenyaven per televisió capgirava tot el substrat irònic del clàssic del citat autor francès. Saps quin va ser el detall que em va emprendre a la lectura de l’obra d’en Verne? De fet, no és de la Volta al món que et volia parlar, però bé….

Doncs, el detall en qüestió fou que, en la pel·lícula, el Senyor Fogg es comprometia a cloure el seu viatge a les nou en punt de la nit, mentres que, lògicament, en el llibre, aquest compromís es prèn a tres quarts de nou del vespre. Quina ironia més fina la d’utilitzar els quarts! Una mesura de temps que, a part d’agermanar l’horari anglès i el català, dona una visió més sublim de la puntualitat britànica que vol destacar l’autor francès en aquesta feta.

Tot i així, l’agraïment als programadors de la citada cadena és màxim, per què em van permetre recuperar les aventures d’en Phileas Fogg i el seu fidel Passepartout (Passa per tot, potser?) arreu del món. I de fet, del seu pas per la Índia amb ulls occidentals, en va sorgir la recomanació literària que m’ha portat a escriure aquesta nova entrada. Ja saps quina és?

T’en donaré una pista: Si tens fills, nebots o néts -que ara no m’en recordo- segur que t’han taladrat el cervell mi-i-una vegades per posar aquesta o una altra de les pel·liculotes de dibuixos animats d’en Walt Disney.

Encara no?

T’en donaré una altra: Bagheera i Baloo son els grans valedors d’en Mowgli davant del Consell de la Jungla.

Certament! El llibre de la jungla de Rudyard Kipling!

En aquest cas, il·lustrat per Christian Broutin, traduït per Josep Sampere i Martí i comentat per Pierre Pellerin. Es tracta de l’edició publicada per Cruïlla l’any 1996 i que es pot trobar a la Xarxa de Biblioteques Populars.

Pels puristes de la literatura és un sacrilegi, per què es tracta d’una traducció catalana d’un original francès que, lògicament, és una traducció de l’anglès. Però, l’interès d’aquesta versió rau en els comentaris sobre les bèsties, els paisatges i la realitat de l’època Kypling, que apareixen als set contes que composen aquest llibre.

Sí, sí. Set contes. Sorprès?

La veritat és que innundat pel llibre de la selva de Disney i les versions d’aquest film passades a llibre m’en vaig endur una sorpresa quan ho vaig veure. I vaig quedar gratament impressionat per un llibre on, a més a més de permetre’ns conèixer una mica més de la fauna i la flora del món, també ens permet aprendre de les relacions de les persones entre sí i d’aquestes amb la natura.

"Mowgli que, no cal dir-ho, coneixía prou bé el tema d’aquelles històries, s’havia de tapar la cara perquè no el veiessin riure, mentre Buldeo, amb el mosquet a la falda, passava d’un conte a un altre, més fantàstic que l’anterior, i al noiet se li saccsejaven les espatlles d’aguantar-se la riallada".

Rudyard Kipling "El tigre! El tigre" (El llibre de la jungla)

Passatjes com aquest permeten a Kipling de demostrar l’allunyament de la natura per part de les societats que, fins i tot, viuen de la jungla. De fet, Buldeo és el gran caçador del poblat, el mateix que una mica més endavant s’espanta quan descobreix Mowgli i els seus germans llops dirigint el ramat de búfals que aixafen Shere Khan.

Per cert, curiosa coincidència la del nom del tigre amb la de l’emir pro-rús de l’Afganistan, Sheere-Ali Khan. En el mateix llibre hi ha un bonic comentari sobre la política colonial en aquella part del món. La invasió de l’Afganistan per les tropes angleses i la destitució de Sheere-Ali Khan (t’he dit que era pro-rús, oi?) per Abd ur-Rahman, un emir proanglès. Eren els anys 70 del segle XIX i els afganesos ja tenien fama de guerrers ferrenys entre dos imperis.

Unes anotacions finals: Baloo, "l’òs bru endormiscat", no és un dropo ballarí, sinó el mestre dels cadells dels llops en les lleis de la jungla; Kaa no és una horrible bèstia que es vulgui menjar Mowgli, sinó un ésser solitari que l’ajuda a fugir dels caòtics bandar log que s’han endut al xicot a la ciutat enrunada on resideixen; la seva capacitat hipnòtica no té res a veure amb espirals als ulls, sinó amb la sinuositat de la dança del seu cos i dels dibuixos de la seva pell; i els elefants no són un exèrcit en moviment, sinó uns dançadors excepcionals sota la llum de la lluna. No t’ho creus? Doncs, llegeix, llegeix. Llegeix el llibret d’en Kipling. N’estic segur que t’agradarà.

Això sí, jo m’ho passo pipa cada cop que miro la pel·lícula de Disney, és clar.

Va de Tonis a Taradell

Deixa un comentari

Migdiada de dissabte a Taradell. Acabo de dinar com un garrinet i estic arrapapat al sofà del menjador com un ós peresós a la branca d’un arbust. Molt bestiar per l’inici d’una entrada del diari, no? Ostres! No m’en recordava, si hi ha la cursa d’ases! Ara entenc el repic de campanes d’aquest migdia! És el cap de setmana de la Festa dels Tonis de Taradell, una de les festes tradicionals de més renom en el calendari de festes populars de la vila de Taradell. Vols acomapnyar-m’hi?

Doncs mentre fem camí cap al Pujaló, t’explicaré quatre cosetes de cultureta popular i tradicional.

I és que, segons conten els que hi entenen, la festa de Sant Antoni se celebra en un moment de trànsit de l’hivern a la primavera, és a dir, de la mort a la vida, una mena de contrapunt a la festa de la Castanyada. És un moment clau per al cicle agrícola.

Ja en temps dels romans, en les mateixes dates que avui acullen la festivitat de Sant Antoni i la Setmana dels Barbuts, se celebraven les "Lupercalia", unes festes que consistien en un ritual de fecundació i protecció dels ramats, en el qual la disfressa i l’embriaguesa hi jugaven un paper molt important i el nom del qual ens remet a la figura del llop. És interessant comprovar com el pèl del llop dels romans es torna en pèl humà per substituir les Lupercalia per la Setmana dels Barbuts. I és que, en aquesta setmana, coincideixen un seguit de sants caracteritzats per llur condició barbuda i una mica asalvatjada (entre tu i jo, la majoria eren una colla de solitaris fugits a les muntanyes a fer d’ermitans). Una santificació dels llops romans, potser?

El contrapunt de la setmaneta en honor de Sant Pau ermità, Sant Maür i Sant Antoni el posa un bon minyó de temps reculats com Sant Sebastià (co-patró de la vila de Taradell), que justament és més aviat finet, tot i que resistent, si em de fer cas al martirologi cristià.

En el cas que ens ocupa, el de la festivitat de Sant Antoni, sembla que va agafar el relleu directe de les lupercalia i que va esdevenir el patró dels animals domèstics i de treball, especialment els de peu rodó. La tradició cristiana conta que sant Antoni, que s’havia retirat a fer d’ermità al desert, va aconseguir, entre altres miracles, de guarir un porquet que era esguerradet. Des d’aquell dia, l’animal el va seguir per tot arreu; motiu pel qual, se’l representa amb un garrinet als peus que el converteix popularment en "Sant Antoni del porquet".

Bé, ja sóm a les envistes del Pujaló. Recuperem el fil de la Festa dels Tonis de Taradell? Vinga, som-hi!

Malauradament, hi arribem una mica tard i la burricada ja trisca pels carrers de la vila en direcció a Can Costa. Seguint els brams de tan nobles bèsties i els crits directius dels seus genets aconseguim d’enxampar-los quan pugen per la carretera de Balenyà cap a la Plaça de les Eres.

Ja de nit, una foguera escalfa els jardins de Can Costa, emplaçament escollit per una altra de les activitats lúdiques de la jornada: El tast del porc. Una activitat que em porta a la memòria la matança del porc a pagès. Una de les grans festes de les masies de la plana, ja que representava tenir un bon rebost càrnic per a la familia i, en moltes cases, per nodrir les quadrilles de segadors que ocupaven els masos a l’estiu. Vaig tenir la oportunitat de viuren una, de matança. Fou en una casa on son massovers encara avui uns tiets per part de pare. Ui, ja he tornat a enfilar-me per les branques pelades de la memòria. On era?

Ah! Sí! Al tast del porc.
Dues llesques de pà, un bon tall de botifarra crua i un bon troç de cansalada o una arangada -a gust del consumidor- a punt per ser cuites a les brasses posades a l’efecte en uns recipients per part de la organització. En una taula dels Jardins, porrons de ví negre de Taradell, un punt d’olí, un polsim de sal i uns tomàquets per sucar les torrades. La veritat un menjar més propi d’esmorzar de caçadors i gent de bosc que de sopar vilatà, però aixó sí, prou bó i amb bona companyia.

I arribem al diumenge, que pels participants al passant dels 3 tombs es desperta amb l’esmorzar a l’Alzinar de la Roca i per mi i la meua companyía es desperta a La Cooperativa de Balenyà amb un esmorzar de forquilla i ganivet. Aixó sí, després d’una bona passejada pels camins gebrats de la part alta del municipi.

El dia és un pèl rúfol i emboirat, com si els aires de la plana vigatana volguessin pujar a les faldes del Montseny a veure el passant. Un passant que encapçalen els abanderats, seguits d’una corrua d’ases juganers portats per la quitxalla de la vila i d’un parell de bous agermanats pel jou i estirant el primer carro, el del sant patró.

Més d’una seixentena de fòtils de transport tirats per cavalls, matxos, ases, euges i mules solquen enguany els carrers de Taradell entre els brins de boira que rep la comitiva. Carros amb llenya, amb botes de ví, amb pà, amb pots de llet, amb canyes, amb cistells plens de grà, fins i tot amb canalla, una tartana i un parell de berlines formen part del passant del 2005. Les voreres son plenes de gent i jo vaig donant un cop d’ull per veure quina montura podria llogar per baixar a Barcelona a treballar.

La decissió és dificil, però els cavallots de pota peluda, els anomenats cavalls de tir pesant, que condueixen el carro de la llenya crec que son els ideals per caminar per damunt dels vehicles del cap i casal i baixar amb seguretat a la feina.

Aquesta entrada s'ha publicat en 01a. Taradell i Balenyà el 20 de gener de 2005 per Lluís Mauri Sellés

Nit de Reis a Taradell

Deixa un comentari

Ja son dos quarts de 7 del vespre i la sirena del Vapor fa el seu primer toc d’atenció. La quitxalla comença a frisar i els pares acaben de lligar les atxes de barballó. La canalla ja seria al carrer llucant en direcció a Santugenia, però la mare els enxampa al cancell per facir-los de roba. Els Reis arriben a Taradell.

A tres quarts de set, la sirena hi torna, el vell senyal lacònic i malengiós que aplegava les obreres a quarts de cinc de la matinada alça de nou la seva veu per cridar el poble a rebre els monarques de la il·lusió. Quin canvi més bell en llur utilitat, quin cant més bonic el que emet aquella antiga veu de l’avern laboral.

A les cases, tot és tràfec. La brillantor dels ulls dels infants en tant assenyalada data eixampla els cors de les mares. A la Plaça, ja hi ha un bon gruix de vilatans a banda i banda de la carretera quan sona el tercer toc de la sirena. Són les set del vespre. Te’n recordes. T’en recordes quan, vivint a pagès, sortiem amb les atxes al camí de davant de casa i veiem els Reis carenant la muntanya aquella d’allà davant? Amb la flama encesa, sabien on trobar-nos, comptant les atxes sabien quants erem. Ja podien venir, la carta era al costat de la llar de foc, la porta restava oberta de bat a bat i la il·lusió no ens deixava dormir.

De la banda de Santugenia, se sent música i cohets. Els grans comencen a alçar els colls. Algun dels més menuts estira els pantalons del seu pare per què el pugi a coll-i-bé. Ja es veu el morro del cotxe dels municipals que obra la comitiva reial. Les atxes s’encenen just davant de la corrua i apareixen els subdits del Rei Melcior amb el rostre tapat a la manera de Damasc. L’ordre és ancestral a Taradell. No recordo haver vist mai en Baltasar encapçalant la comitiva. Aixó sí. La gent el saluda amb més força que a cap dels altres dos. I quins rostres els infants i quins cants que fa el poble: “Els Reis de l’Orient porten coses, porten coses. Els Reis de l’Orient portent coses per tota la gent”. Ja pasa el cotxe que tanca la comitiva. Els Reis abandonen la Plaça i prenen el carrer del Joc de la Pilota.

La gent enfila pel carrer de la Vila. Anem cap a la Plaça de les Eres. Els més gangilasos corren com esperitats. Per què crida aquella mare si el nano no li farà cap cas?

A la Plaça de les Eres, un Sant Josep molt jove, però de barba espesa i una Mare de Déu amb l’infantó en braços, esperen als monarques d’Orient damunt l’escenari fixe que hi ha confrontat amb la Casa de la Vila. És el moment de l’adoració. Els nanos s’amunteguen a les baranes per rebre la caricia d’algun dels reis. La gent més crescudeta aprofita per parlar un tros enrera sense treure l’ull de la seva quitxalla. Se sent la música novament.

Les carroses reials entren pel carrer Sant Sebastià i s’aturen, com cada any, davant per davant de la modernista Villa Maria. Els Reis ja baixen, la canalla ja crida, els Reis saluden i donen les mans. Pujen a l’escenari i adoren la criatura. Any rera any, els Reis tornen a la Vila. Any rera any segueixen un mateix recorregut. Any rera any els rebem amb atxes de barballó. Any rera any se’n van a l’Ajuntament on els rep l’alcalde. Any rera any la megafonia fa que l’alcalde només se senti a ell mateix. A baix, pocs escolten i molts parlen de les seves coses. Ara parla el Rei Melcior en representació dels tres mags de l’Orient. “Hi ha regals per tothom” diu en acabar. I és que no triguen massa els patges reials en repartit joguines a la canalla del poble. Més tard, en acabar la rua, començaran la seva tasca tot anant a les llars dels infants malalts del poble. Després, qui ho sap?

A casa segur que m’hi deixaran un bon tros de carbó ensucrat, és el millor regal de Reis que poden deixar a un convençut republicà.

Aquesta entrada s'ha publicat en 01a. Taradell i Balenyà el 7 de gener de 2005 per Lluís Mauri Sellés

Llàgrimes d’elefant

Deixa un comentari

Es fa tant dificil de comprendre la mort en massa de persones sigui on sigui i visquin com visquin.
Es fa tant dificil d’entendre la morbosa recreació dels mitjans de comunicació mostrant cadàvers a tort i a dret.
Es fa tant dificil d’acceptar que l’ajut només funciona davant l’espectacle morbós d’un acte puntual.
Caldria reflexionar-hi una micona, no? On anem? Què estem fent?

I és que el sisme submarí que ha negat les costes més necessitades de l’Orient Llunyà ha anat a caure en plenes festes nadalenques, en plena febre de consum. Com pot dir una presentadora de televisió en un noticiari que als nens tailandesos els Reis no els portaran joguines aquest any? Com poden decidir els 7 Estats més rics del món que el seu ajut és la condonació dels interessos del deute extern durant uns quans anys i quedar-se tan panxos? Però el més trist de tot son les llàgrimes dels elefants, com ho són les branques nues dels roures i tants i tants d’altres senyals que la natura té per avisar-nos davant dels canvis.

Plantigrads són els óssos i els elefants, també. Plantigrads som els humans, però les sabates no ens deixen sentir el terra queixós. Hem girat l’esquena a la natura i hem deixat d’escoltar-ne els seus avisos. I si algú hagués fet cas dels elefants?

N’hi van haver que en van fer cas, justament aquells turistes de la platja de Kao Lak a Tailandia que es van salvar emportats per aquestes bèsties en perill d’extinció o la fauna salvatge del Parc Nacional Yaka d’Sri Lanka. Cap d’aquests senyals, però, ens impedirà seguir donant l’esquena a la natura, seguir ultraprotegint-nos amb ginys cada cop més complexos i avançats, seguir omplint el mar de boies detectores de moviments sísmics fabricades a l’Occident ultramodern que vendrem a aquests països empobrits a preu d’or, …

Quo vadis, home? Que no ho veus que en l’abús de la tecnologia et debilites com a ésser? Que no ho veus que la teva petulància d’ésser suprem i amo i senyor de totes les coses et porta irrefrenablement a l’extinció? I és que ja ho diuen de fa un quan temps: "Viu ràpid, mor jove i deixar un bonic cadàver". Ah, si! I sobretot insulta a la gent gran, no vulguis tenir arruges al front, omple els boscos de merda i ensuma l’olor de benzina i querosé en el que vius des de la teva privilegiada torre de cristall.

Mandra

Deixa un comentari

Peresa, droperia, accídia, poltroneria, ganduleria, indolència, nyonya, emperesiment, galloferia, galvana, enganduliment, empoltroniment,… quants mots per referir-se a un mateix estat, no?

Entre els óssos en diem hivernació i és l’estat en el que em trobo en aquest tombant de calendari cristià (Ara faria un badall, però és que tinc mandra).

“Repugnància al treball, a l’acció; lentitud a obrar”
Pompeu Fabra – Diccionari General de la Llengua Catalana

Sembla ser que el mot en qüestió, originari del grec, vol dir jaç del bestiar, establa (sic) i que a nosaltres ens va arribar a través de l’italià devers l’any 1696 (com ho poden saber aixó?) on la parauleta significava ‘ramat; dropo’. El meu estat actual -iniciat exactament el dia 25 de desembre del 2004 a dos quarts i cinc de vuit de la tarda- té, en aquest sentit, més reminicències gregues que no pas italianes. D’aquesta manera vull significar que m’abelleix veure el món des del meu estable, sense moure’m de casa i veure’l des de la distància. I és que des de tant assenyalada data – l’Avi va morir aital dia de l’any 1933- que no m’he mogut de casa pràcticament. El pràcticament és provocat per un parell de sortides molt aburgesades i pròpies d’estiuejant fetes al castell de Can Boix i a la Font Gran -espais mítics de la història de la meva vila- per tal de no fer un lleig a les visistes rebudes.

I havia de fer tantes coses aquesta setmana, però vés per on, la mandra ha pogut amb les meves forces i l’escalfor del jaç ha guanyat als aires més o menys hivernals de l’entorn de casa. Fins i tot ara, a mesura que escric, m’entra una mandra abassegadora i les paraules s’entrebanquen en el camí que mena del cap als dits colpejadors.

I bé, demà s’acaba un nou any -segons el nostre benvolgut calendari occidental- i tornarà a sortir l’home dels nassos pels carrers de la vila tot just llevada. I haurà boira? És entre la boira com el recordo quan, de menut, l’àvia em despertava i treia el cap per la finestra del seu pis allà, al carrer de Sant Sebastià. Recordo el matí fred i el cop de glaç a la cara quan em girava i veia la dolça mirada d’aquella dona ja gran i corcada, però plena de la saviesa que només l’edat és capaç de donar. A què bé això, ara? Suposo que deu ser fruït de la mandra, la mandra que genera records d’èpoques passades, dels Nadals infantils a Ca l’Àvia, de la “Fantasia” – aquell palau de joguines on podies provar tots i cadascun dels estris que hi havia en exposició a la segona planta i on haviem passat tantes i tantes estones amb els cosins de la Palma -, de les atxes de barballó, d’aquell rei negre, sempre el negre, que et donava una joguina quan li pujaves a la falda i li deies que havies estat bon minyó, dels dinars de Nadal cuinats per aquella cuinera celestial, sublim que era l’àvia Maria, el poema de Nadal i els primers “calés” guanyats d’una mala interpretació improvisada sempre en la mateixa habitació i amb els mateixos cosins i cosines. Ara ja no ens trobem tota la familia en aquell menjador, de fet, aquell menjador ja és foraster, però són un seguit de records, com ho són també les sortides d’estiu a les mil-i-una fonts de Taradell amb l’avi Josep per jugar i berenar i passar la tarda o les visites a casa de la Tieta Carmeta o el “calaboso” de l’antic Ajuntament o el bosc on vivia el drac que haviem arribat a veure -crec que només en la nostra imaginació- o el “camp de futbol” o les pedres que servien de mostrador per jugar a botigues o… Uffff! Quina mandra recordar tantes coses de la dècada dels 70 i els 80 d’aquesta vila. Però bé, avui ha sortit així de melangiós això. Suposo que és l’hivern i el tombant d’any que passaré lluny del jaç, a ciutat, al Poblenou. No ho sé, el que si que tinc clar és que tinc moooooolta mandra.

“Repugnància al treball, a l’acció. Lentitud a pensar, a judicar.”
Gran Diccionari de la Llengua Catalana

Si vols pots seguir el camí entre Taradell i Poblenou, Poblenou i Taradell…

Quina hora és?

Deixa un comentari

Les sis tocades? Les divuit zero 2? Passen dos minuts de les sis?

En una entrada d’aquest mateix diari datada el 2 de setembre i titulada "el viatger de la cuca de llum" jugava amb un d’aquells detalls de la vida quotidiana que podem notar els que treballem a ciutat, però vivim més enllà dels limits de l’Àrea Metropolitana. Un detall tant quotidià com el de llegir el rellotge que portem al canyell de la mà, que tenim a la tauleta de nit, que veiem al campanar del poble o al cim d’un edifici de la Plaça de Catalunya de la ciutat de Barcelona. Una empresa de serveis digitals ens ofereix un producte que pot fer que ens entenguem millor. Vols viatjar a un món on si que toquen quarts i hores?

Comunicació Digital és una empresa de serveis especialitzada en comunicació i imatge en entorns digitals que sembla que ja ha establert la tradició de generar productes imaginatius i novedosos que els permeten publicitar-se de forma més o menys gratuïta als mitjans. El seu darrer "invent" és un rellotge català que espero que tingui èxit a Barcelona i em permeti perdre la dislexia que em produeix baixar a ciutat i haver de canviar el xip horari que se sol utilitzar per aquestes terres osonenques on encara conservem els dies i les nits, els estels i les llunes, les postes de sol i els caps de setmana.

L’enllaç al rellotge permet descarregar-vos l’enginy al vostre ordinador, però també ofereix informació útil per llegir aquesta mena d’enginy en un llenguatge tan llunyà de la ultramodernitat capitalina. Com diuen els creadors d’aquesta empresa gironino-barcelonina, el bon jorn es divideix en sis parts:

– La matinada, el temps foscant de les petites, el periode de les bruixes i de proximitat al món dels esperits;

– el matí, l’època freda en que la boira cobreix la plana i el sol comença a desvetllar-se darrera del Montseny.

– el migdia, l’època solar per excel·lència quan el sol és més amunt.

– la tarda, temps de berenar i de migdiada acaronat pel sol que ja s’acosta a Collsuspina,

– el vespre, les postes de sol vers Moià, els cels rogencs de la plana, la neu rosada dels Pirineus, i,

– la nit, l’espai que substitueix les postes de sol per la fosca de la nit, que el fred es torna a intensificar i que la gent retorna cap a casa per sopar i resguardar-se vora la llar de foc o la moderna calefacció fins les 12 en punt, l’hora que acomiada una jornada per donar pas a una nova matinada.

Jo encara hi afegiria que cada part del dia tenia el seu àpat corresponent en una tradició que agermana més catalans i britànics que no pas catalans-occitans i espanyols-francesos. Els sis àpats dels hobbits d’en Tolkien no son més que les menges que es feien a pagès fa un bon grapat d’anys.

La perfecció, la necessitat d’anar sempre a l’hora, de no perdre pistonada, d’aprofitar cada segon, s’ha carregat un sistema tradicional de mesura del temps que encara es conserva en alguns llocs, aquells on la pressa és mala consellera i la gent encara pot pensar en mitjos quarts i no en nanosegons (com les màquines més avançades) o en segons i minuts (com els homes-màquina que defugen la vellesa com si fos una enfermetat).

Bé, deixem-nos de punyetes i tornem al rellotge i al convertidor de l’horari de la velocitat a l’horari de la vida. Ja ho sabeu, si pugeu per Osona estudieu-vos la lliçó i utilitzeu també el nostre temps, relaxeu-vos i fruïu d’un entorn de descans i repòs.

Uffff! Aquesta m’ha quedat gairebé tant trascendent com l’entrada de les carabasses i les castanyes!

Aquesta entrada s'ha publicat en 10b. Calaix de sastre el 16 de desembre de 2004 per Lluís Mauri Sellés

Give peace a chance

Deixa un comentari

Algú se’n recorda de les parades contra la Guerra de l’Iraq? Manifestacions simultànies a les principals ciutats del món i amb una força renovellada a la Barcelona pre-Fòrum. La meva entrada d’avui és la recuperació d’una aportació feta a la Revista dels Castellers de Barcelona en relació a aquesta temàtica. És interessant rellegir-la un any i mig després.

"Camarades" – va dir Napoleon tranquil·lament- "sabeu qui n’és el responsable? Sabeu qui ha vingut de nit i ha enderrocat el nostre molí? SNOWBALL!" va bramar sobtadament, "Snowball ho ha fet! En llur malignitat, pensant en parar els nostres plans i venjar-se de la seva ignominiosa expulsió, aquest traïdor s’ha escapolit aprofitant la fosca i ha destruit els fruits del nostre treball: Camarades, ara i aquí sentenció Snowball a mort. Anomanaré "Heroi dels Animals de Segon Nivell" i donaré mig grapat de pomes a qualsevol animal que ens ajudi a capturar-lo. I un grapat sencer a qui ens el porti viu!"

Tinc gravada a la memòria la ciutat de Nova York que em va acollir l’estiu del 2001, la residència jueva que em va allotjar, el centre islàmic fronterer entre el meu barri, el jueu, i el Harlem hispà amb el seu camp d’esports on jugaven jueus i musulmans. Tinc gravat a la memòria el taxista úrdu que em va conduir de matinada de Central Station al carrer 92, en ple barri jueu. I em pregunto moltes vegades si ara també m’hi conduiria, si encara juguen plegats a la mesquita del Harlem hispà i m’he preguntat també, a qui han beneficiat uns atemptats com els de l’11 de setembre del 2001.

M’han demanat que faci memòria de la meva participació en els actes contra la guerra a l’Iraq i he decidit començar amb un condicionant que m’ha fet actuar de la manera en la que ho he fet durant els dies del pre-conflicte, del conflicte i del post-conflicte (?). Vaig anar a la primera manifestació, la mundial, la simultània, la de la barreja d’abrics de pell i "xupes" de cuir i em vaig sentir menys sól enfront de la injusticia; vaig fer tancades de llums i cacerolades, però, sobretot, vaig decidir moure’m a través d’Internet. Un grup de castellers deveu haver acabat farts dels meus correus electrònics intentant buscar perquès d’un conflicte sagnant sense raons aparents. I la meva tònica ha estat aquesta durant tot el conflicte: informar-me de tot el que passava, tragant informació de tot tipus, des de la oferta per Washington fins a la de les pàgines dels ministeris iraquians, des de les opinions dels pensadors àrabs fins als llibres més pro-belicistes publicats. Necessitava un per què de l’atac i saber si la girada de cervell era general als Estats Units -un país que m’atrau- o era d’una minoria. Finalment, vaig seguir les informacions de Cities for Peace -una iniciativa local en la que participava la ciutat de Nova York en contra dels atacs- i del col·lectiu United for Peace and Justice -que utilitzant eslogans com Peace is Patriotic ("la pau és patriòtica") i generant manuals d’actuació en les manifestacions, lluitaven des del cor de l’imperi contra una guerra injusta. Alguns missatges de suport amb el meu anglés "macarronic" vaig enviar a aquest col·lectiu.

Finalment, i també a través d’Internet, vaig mantenir una aferrissada discussió amb un partidari del conflicte, una discussió per correu electrònic en la que vaig aprofitar els raonaments presentats per la gent de United for Peace i que va acabar per part del meu interlocutor, reconeixent que el conflicte havia estat una resposta massa forta, que el canvi d’arguments per iniciar-lo per part dels governants dels Estats Units provocaven un recel en la població i que el benvolgut president del Regne d’Espanya estava actuant contra els interessos d’Europa recolzant un atac massiu. Una petita victòria consoladora enmig d’un femer de proporcions immenses i del qual encara no en coneixem el final.

Jo crec que tot el que es va fer va servir per alguna cosa, que el fet de convertir Barcelona en la capital de la pau va ser possitiu i que si les coses es fan bé, el Fòrum Universal de les Cultures, hauria d’ajudar en el coneixement mutu entre la gent i hauria de permetre regenerar el diàleg trencat a Nacions Unides. No ho sé, ha estat un bon inici per canviar les coses, però encara tenim 23 conflictes sagnants al món a part del de l’Iraq -encara obert- i el d’Euskadi -que alguns s’entesten a obrir-, encara tenim moltes dictadures obertes, però sembla que la gent prefereix Hotels Glam, OTs i famosos simulant que pasen gana en una illa paradisiaca sentats sobre les poltrones d’Occident que intentar moures per fer un món més just. S’ha començat una bona tasca, peró serem capaços de mantenir-la i acabar-la? Per qué jo encara hem pregunto a qui beneficia el 09/11 i en la resposta sempre hi tinc el fet que als àrabs i als musulmans ja es veu que no…

Aquesta entrada s'ha publicat en 03a. Política el 9 de desembre de 2004 per Lluís Mauri Sellés

El vint-i-cinquè tres de vuit…

Deixa un comentari

…portava folre! I un pis més, és clar. I un grapat d’emocions, com no. I molts canvis, qui ho havia de dir.

Ho hem tornat a fer, però aquest cop els nervis s’han convertit en ràbia, la ràbia en mala llet, la mala llet en resistència i la resistència en èxit, un éxit espatarrant, alliberador, màgic, però sobre tot necessari. I és que enguany, la història del tres de nou ha estat un rosari de decepcions, caigudes, lessions i… és que mira que aquest any ha costat, eh? I no per manca d’efectius o per una crisi de creixement de la colla. Enguany ha arribat saba nova a la colla, gent amb ganes, amb empenta, però mancada de l’experiència necessària en grans castells.

Per alguns ha estat la primera construcció de nou i aixó s’ha notat massa en d’altres intents d’aquesta temporada. Massa crits, massa queixes, massa nervis. Però ara, ja son dels nostres també. Ja saben que un castellot d’aquests és alló que deien els Kitsch en un dels seus temes: “Càstig, càstig és el que necessites, càstig, càstig, ordre i disciplina”. I és que els castells de 9 són aixó i res més que aixó. Bé, sí, també son: Capacitat de regular les forces en tot moment, d’explorar els límits propis i personals, d’ajudar als companys del teu voltant amb una fermesa estoica i sempre possitiva i riallera, aguantant el peu de la crossa amb la galta quan notes que se’n va de l’espatlla, donar el primer crit de victòria quan la gralla anuncia l’aleta, mirar amunt des del centre del castell per veure l’acotxador allà d’alt i el brandar metòdic i acompasat de la gent del tronc. Anunciar amb llàgrimes els ulls que aquest any, també, i abrassar a tot bitxo vivent i, sobre tot, a aquells que no han deixat de tenir fé en la colla i en la consecució d’aquest castell. Qui se’n recorda de la meva idea de fer el 3 de 9 amb folre a mitjans de desembre, tot aprofitant el dinar del dia de la colla? I és que aquell dia hi ha gent de sobra per fer-lo i, quan el dimarts, veies els quatre gats que erem montant un folre de pilar, només n’hi havia dos que s’ho creien conscientment i de debó. I és que son ja uns quants castells de nou vistos des del rovell de l’ou, aguantant els genolls del segon, deixant les espatlles lliures per encabir-hi els peus de les crosses del folre, falcant el baix i marcant esquenes amb les agulles amigues. Moltes coses en poca estona. Però sens dubte, el d’aquest any, el 3 de 9 de Vilanova ha estat i de llarg el millor castell de nou de la nostra història -si més no de la meva història personal com a agulla de nou-, en una temporada, la del nostre 35è. Aniversari que ja ha entrat en l’èpica castellera amb lletres d’or: Quina colla és capaç de renèixer d’una caiguda tan fosca com la de la Mercè d’enguany? Qui és capaç de superar un clot tan pregón com el de l’obertura d’una soca en només dos mesos? Quina canalla és capaç de pujar de nou a un castell que fa dos mesos la va portar literalment a terra? Aquest tres de nou demostra una vegada més la sang de raça castellera de la colla de Barcelona. O no s’ha de ser casteller de raça per pujar de terç a un castell com aquest amb un peu embenat? “Peró és que aquí hi ha molta colla i per 35 anys més com a mínim!” -com diria un jaio davant d’aquesta gesta.

De nou, gratem la panxa de la lluna amb mans d’infant arrelats a la nostra terra que ens fa germans.

Uffff! Quina mandra, tú!

Els arbres ja es despullen

Deixa un comentari

Una de les matinals més agradables que es poden viure en aquest món nostre és la que mena, en camí circular, de Coll Formic a Coll Formic per la creu de Matagalls, el Turó Grós, la Serra de Salaverts, la Font del Matagalls, el Pla del Ginebre, Sant Miquel dels Barretons i Sant Segimon. Unes cinc horetes de marxa individual i badoca per una de les cingleres senyeres del meu veí paternal, el Montseny.

Hi ha un bon nombre de muntanyencs que cerquen l’èxit del cim més alt per a ser feliços i sentir-se realitzats. Aquest no és, ni de bon tros, el meu objectiu quan cerco la companyia dels prats, els cims i les roques. La muntanya és un plat de gourmet, un d’aquests elements que cal paladejar lentament. Per pujar i baixar d’un cim és millor utilitzar qualsevol de les andròmines que et menen als miradors alpins. Aquest matí de diumenge he decidir acostar-me de bell nou al meu cim-senyera, aquell que fa tant sols uns dies vaig veure des de l’aire i que vespre rera vespre em saluda tot jugant amb els núvols, el sol o el cel, quan retorno en tren de la barcelonina feina.

Matagalls, encara es disputen l’origen del teu nom, cerquen entre els diferents pobladors humans d’aquesta zona i les seves parles, però no atenen a l’antigor dels teus murs. Matagalls, mirador de mig Catalunya, sempre amatent al pessigolleix de les passes d’aquells que ens decidim a gratar ta pelada closca. Avui, t’he pujat pel camí més concorregut: De Coll Formic al Pla de la Barraca, del Pla de la Barraca al Collet de l’Estanyol, del collet de l’Estanyol al dels Llops i d’allà a la creu que uns quants devots un dia van clavar al teu cim. Quanta gent t’ha pujat ja per aquesta via? Quantes bèsties han arranat l’herba al teu voltant? Molta gent diu que no parles, et pujen sense sentir la teva veu, però és que tu mai tens pressa per expressar-te. Per què n’has de tenir si ets immortal?

La meva passada ha estat breu aquesta vegada: Quatre fotografies al Vallès emboirat, un parell als Pirineus tot just enfarinats i el parell de saltirons de cada vegada per salvar les parets del Matagalls Xic i veure el meu poble arraulit a l’altra costat de la veïna muntanya.

He près el camí del Turo Grós (al nord, en direcció a Viladrau). D’allà un camí tot just dibuixat et permet baixar tot fent ziga-zagues fins a Viladrau. Des d’allà m’has permès veure el meu poble i Seva i Tona i … La Plana no està emboirada, però l’herba reseca dels cims espera ja la caiguda de la neu renovelladora. Al cap d’amunt del torrent de l’Arola encara hi ha una micona d’aigua quieta, immòbil, i una petita pujada em permet arribar a la Serra dels Salaverts. Matolls i algun arbre per tota companyia. El bosc proper d’arbres nus, despullats i catifes de fulles i el dringar gairebé eixut de l’aigua de la Font del Matagalls ens indiquen la fí de l’època de sequera. Arriba l’hivern al Montseny. Els arbres certifiquen l’arribada de la neu i del fred tot arrancant-se llurs terminals nervioses.

El camí fins a Sant Miquel dels Barretons és un passeig molt agradable de vistes impressionans sobre la vall de Viladrau, a l’esquerra; i el camí de Coll Formic, a la dreta. Com s’aguanta aqueixa ermita en aquest roquissar? Com pot ser que no s’esllavissi sobre Sant Segimon? Conta la cristiana llegenda de la contrada que, sobre aquest turonet de roca, en nit de tempesta forta de fred i de neu, dos pastorets estaven trucant les portes de la mort. Es congelaven de fred quan se’ls va apareixer Sant Miquel i els va resguardar amb uns capells. D’aquí el nom del lloc, Sant Miquel del Barretons.

La baixada de Sant Miquel a Sant Segimon és un pas bastant volat i entretingut entre roques i arbres. I Sant Segimon, el santuari en enterna reconstrucció, és el final d’una pista forestal d’agradable recorregut que et mena a Coll Formic. El punt d’origen de la matinal.

És tan variat el Montseny i tan agradable de caminar-hi en bon temps com gris i perdedor sota el mantell de l’espesa boira i les neus que converteixen els cims en veritables gendarmes de la Catalunya Central.

Com una tramuntanada

Deixa un comentari

Taradell-Aeroport-Gare du Midi-Hotel-Barri Europeu-Aeroport-Taradell. Uffff! Uffff! Ufff! Com una tramuntanada ha estat aquest segon viatge meu a la capital d’Europa. Com una bufada, com un somni. Aixó, com un somni, un passeig, un viatge propi de la Societat Xarxa. A la recerca de la informació de primera mà, explicada pels seus creadors. Vols venir?

El capità anuncia la ruta que prendrem per arribar a Brussel·les: De Barcelona a Tolosa de Llenguadoc, d’allí a París i de la ciutat de la llum a la capital d’Europa. És fosca nit, però em reconforta saber que per allà sota hi ha la meva comarca i és que el recorregut anunciat remunta el Besós, el Congost, sobrevola el meu poble i puja fins la capçelera del Ter per travessar els Pirineus. Però jo soc al passadís, lluny de la finestra que em mostri les llumetes de les vivendes i els carrers del meu estimat poble, de la terra dels meus avis, de l’hortet que m’alimenta al bon temps, del sostre que em resguarda del fred hivern d’Osona.

El sopar d’avui – vuit euros- ha consistit en una gomosa bagette de pernil especial Bodega -suposo que un nom per donar-li presència a l’escaduser aliment- regat amb una de les begudes més preuades de França, el Perrier.

De l’aeroport de Brussel·les sembla que no en puguis sortir mai. Els passadissos són immensos i dónes voltes i més voltes seguint les indicacions. Finalment, però, apareix la sortida de la planta 0 i a la menys 1, l’estació de tren. Vint minuts de trajecte i dos euros amb seixanta et menen a la Gare du Midi. El tren, de seients amples i espaiosos, permet destilar literatura damunt la tauleta que hi ha habilitada a tal efecte.

La Gare du Midi, al toc de mitja nit, se’m presenta grandiloqüent i laberíntica. De fet, les dues primeres sortides que trobo estan tancades i em veig obligat -amb algun altre viatger despistat- a tornar a les andanes i sortir per l’altra punta de l’estació. Finalment, arribo a un carrer que em resulta conegut i quatre passes i uns quants “sense-sostre” després arribo al preuat Hotel. Quina sort la meva de poder dormir en casa i quina mala jaia la d’aquells que pensen que els “homeless” ho son perquè s’ho mereixen. Potser la Bona Sort se la fabrica un mateix, potser n’hi ha que decideixen deixar aquesta societat de les curses, però el cor se t’encongeix en ciutats com Brussel·les o Nova York on el luxe dels barris de negocis conviuen amb la desestructuració de suburbis malgestionats i maltractats. Carda fàstic.

Em llevo d’hora, haig d’estar despert, la Jornada Informativa és en llatí modern (anglès) i cal estar amatent a les explicacions dels “amos” d’Europa. De fet, he vingut a cercar sang -recursos, diners- pels barcelonins. I m’ha sorprès el meu propi nivell d’anglès i la meva mateixa capacitat per entendre’l. M’agradaria portar el meu profe d’anglès dels jesuïtes -el que ens feia memoritzar i recitar i em catejava sempre- agafat per les orelles, per ensenyar-li lo equivocat que estava. De veritat sabia anglès aquell capellà que ens ensenyava aquesta llengua i religió? Sincerament, crec que no.

Peró bé, després d’un matí de treball intens i amb el cap bastant cansadot m’he acostat a la Place Schumann -el centre de la knowledge-driven economy moderna-, m’he calçat els cascos i s’ha aturat el món amb la dolçor d’una cançó d’amor. Els gegantins edificis inhumans del Barri Europeu se m’han fet més amables, tot desfent-se en la música i la suau cadència d’en Llach. Si em dius adéu, vull que el dia sigui net i clar

Ja dalt l’autobús, camí novament del descomunal aeroport de Brussel·les he vist un parell de cotxes de policies tapant el cos d’un difunt. Un aixecament de cadàver. És tant prim el fil entre la vida i la mort? Sota el cel gris de Brussel·les, aquest fet em rememora el llit del Clínic. Adormit, inconscient, malalt, tocant la mort amb els dits, tenint somnis estranys. I m’ha tornat a la ment el record del moment en que vaig dir NO, en que vaig ser conscient que no era la meva hora. I la sorpresa dibuixada en el rostre d’uns metges incrèduls en retornar a la vida el que ells consideraven ja un cadàver….

L’avió trenca el cel gris de Brussel·les, una massa de núvols sota nostre i el sol a l’horitzó. On s’acaben els núvols? No és veu el final enlloc. Aixó és el nord d’Europa, la terra on els núvols no marxen mai. Vist des d’aquí dalt, hom té ganes de menjar-se la massa de cotó de sucre que hi ha sota l’avió, ganes de saltar de l’avió i botar i rebotar sobre els núvols.

Un aire familiar en les muntanyes que es dibuixen allà baix. Un salt al cor. Uau! Els núvols estan enganxats a la cara nord dels Pirineus. Besalú i l’Eix Transversal. Com es pot respirar en veure la màgia de mon pare el Montseny? L’altivesa ancestral amagada en les fagedes i les roques de Les Agudes em saluden aquí mateix. Inconscientment estiro la mà per abastar el cim de la ferèstega muntanya. Al seu costat el Turó de l’Home i darrera mateix, el Matagalls. Un tram de boira i els cims de Montserrat. És tant bonic tot aixó. Com es pot expressar en paraules l’encant pels cims més purs de la terra. Pel massís de la fruita perenne, de l’emoció feixuga. Es veu tot tant petit!!!! Mira! Sant Quirze. Sant Esteve de Palautordera. I allà. Alló déu ser Sant Antoni de Vilamajor, no?

Ens diuen que comença el descens.

A l’alçada de Granollers, l’avió vira cap a Mataró. Quin espectacle més sublim el de les aigües rogenques de la Mediterrània. Damunt la immensa mar blava, l’avió ressegueix la costa. El Besós obre les portes de Barcelona. El nou Port del Fòrum, Diagonal Mar, la Torre Agbar, el gran port de Barcelona, el Tibidabo i la Torre de Collserola, Les Rambles, el World Trade Center, Montjuïc, grues i més grues, contenidors i més contenidors. La terra s’acosta. La Zona Franca, el Llobregat desviat, uns camps molt ben treballats i… les rodes de l’avió toquen la catalana terra.

D’aquí un parell d’hores tornaré a ser al Montseny, a la Plana de Vic, a casa. El millor dels viatges és el retorn a casa amb el bagatge d’un nou viatge a l’esquena, de noves coneixences, de noves experiències, de noves anècdotes per contar.

Aquesta entrada s'ha publicat en 08. On tour el 20 de novembre de 2004 per Lluís Mauri Sellés

Remembrança amb cerveseta

Deixa un comentari

Brussel·les és una ciutat per tornar-hi.

Una mica com París o Nova York. Ciutats on el poder i la ideologia conviuen en constant lluita creativa.

Barcelona és ciutat d’ideologia, però no de poder i aixó fa de Barcelona una ciutat coixa. Madrid és ciutat de poder, però sense ideologia i aixó la fa envejosa de la Barcelona de les idees. Barcelona i Madrid són ciutats que es retroalimenten, que es necessiten per lluitar i per crear. Barcelona és el got ideològic que nodreix l’assedegada Madrid i amb ella tot el seu rerepaís.

És interessant ser en una ciutat forana escrivint en català amb una cerveseta sobre la taula, taula compartida amb una “família” de neohippies, grunges, altermundialitzadors o com se’ls vulgui dir. M’agrada estar rodejat de la dolçor del francés. M’agradaria tenir un vocabulari més ric per poder dibuixar l’ambient de la plaça on sóc, però la tecnologia ens ha près els mots, la televisió en ha robat les paraules i ara és més fàcil fotografiar un paisatge que escriure’l. Escriure demana temps i avui en dia sembla que el temps fugi. Correm com la llebre de l’Alícia al país de les Meravelles.

Els belgues són gent afable, s’aixequen quan una persona d’edat avançada entra al metro o al TRAM. Els belgues són gent confiada. Una fina línia vermella a l’entrada del metro és la única indicació que entres en zona on es necessita validar el bitllet.

Per ser nòrdics (realment ho són?), són expressius i xerraires. La immigració de la “capital de l’Europe” és magribina, centraafricana i hi ha algún paquistanés, però no gaires. Es veuen molts shadors, moltes rastes, moltes salutacions a l’americana (cops entre punys closos i coses d’aquestes que surten a les pel·lícules dels suburbis de les grans ciutats ianquis).

A Brussel·les, hi ha GAUCHE amb majúscules i aixó sempre et fa sentir en família. Una GAUCHE en lluita. Enguany, contra la privatització dels serveis públics. Si aquest matí n’hi havia que parlaven de reunificació; aquesta tarda, n’hi ha que parlen de DRETS SOCIALS. Aquest matí estava rodejat de polítics neoliberals europeus; aquesta tarda, d’idealistes internacionals i internacionalistes.

Per cert, per ser internacional, és imprescindible tenir una nació. En cas contrari, pots esdevenir globalista o neoliberal, és a dir que pots ser una persona que vol que la llibertat estigui a la butxaca i no al cor.

Sóc d’esquerres -ja sé que ara no és porta aixó, la crisi de les ideologies, la Nova Cultura Política, la…-, però mon pare era mecànic, el meu avi matern manyà i el meu avi patern, masover i, mira, les coses queden i al món encara hi ha gent que passa gana-, soc català -és delicte voler ser com la resta de pobles i tenir un Estat propi?-i he begut de les fonts de l’anarquisme i de la democràcia directa -Ui, ui, ui, que aquestes filiacions son perilloses-. Soc així, no hi puc fer res. Podria amagar-ho, potser seria el millor. Diuen que les xarxes estan vigilades, però com deia un company meu d’Universitat: “Si algún poder vol saber-ho tot de tu, ho sap. Per tant, no cal que t’amaguis. Si et volen trobar et trobaran. Lluita”.

És fumut tenir conviccions i voler defensar-les. És millor seguir el consell d’un vell i cansat Generalisimo d’un país oblidat que deia: “Haz como yo, no te metas en política”.

Ara com ara, és el consell de moda al món. Quin fàstic!

Aquesta entrada s'ha publicat en 08. On tour el 13 de novembre de 2004 per Lluís Mauri Sellés

L’aventura dels europapers (i IV)

Deixa un comentari

És dissabte. 1 de maig. Dia del treballador. O dia de l’ampliació. Per mi ha estat una micona de cada. Si vols saber per què, ja ho saps, hauràs d’accedir a “vull llegir la resta de l’article” i és que no m’agrada el món de les presses, la perfecció veloç i la visualitat immediata.

Soc a l’Hemicicle de la seu de Brussel·les del Parlament Europeu. Sóc rodejat de belgues, francesos i alemanys. Ells són el cor d’Europa. Nosaltres, les vores. La traducció de l’acte és en francés, anglés, alemany i holandés.

És bonic veure gent d’edats tan diverses en aquest espai de diàleg entre representants dels pobles d’Europa. Per quan el català? I és que fa mal veure llengües, amb menys parlants que aquesta esparracada parla nostra, amb cabina de traducció als laterals d’aquesta sala. I Déu n’hi dó, el que entenc el francés hores d’ara! Com m’agradaria veure l’impresentable professor Estevez, el perico professor de francés del Clot, amic de les bronques i de suspendre’m en francés any rera any… com m’agradaria que em veies aquí, seguint un acte amb la llengua que ell no va ser capaç d’ensenyar-me!

La gent que parla des de l’estrada utilitza els termes ampliació i reunificació com a sinònims i em fa gràcia perquè no entenc com es pot REUNIFICAR un continent que mai ha estat UNIFICAT, no? És una mica com la Reconquesta dels espanyols. Com poden reconquerir un territori que no havia estat mai unificat del tot? O és que Don Pelayo era un descendent directe d’algun capitost romà i per tant esclavitzador de les ètnies que vivien a la Península? Fa por que parlin de Reunificació, perquè Europa mai ha estat unida i, si ho ha estat en algun moment, ha estat sota les botes d’exèrcits despòtics i monarquies colonialistes. Si parlen de reunificació, s’estaran referint a aixó? Glups! Millor parlar d’enlargement (ampliació), per si de cas.

La filla de Mr. Spaak és una dona molt maternal i explica una de les millors raons per a ser europeista (¡ull! he dit europeista, no necessàriament eurosubmís, eh!). Es tracta dels orígens de l’invent europeu durant la postguerra i a l’acceptació de la paraula, del diàleg, com a únic vehicle per a dirimir conflictes i superar diferències entre les parts que juguen el joc europeu, és a dir, els Estats-Nació que, en la defensa dels seus interessos propis, s’havien queixalat els uns als altres i els altres als uns, ¡S’han menjat tantes vides humanes aquests Estats-Nació!

I ara, per fí, reunits en un fòrum comú, la Unió Europea sembla que canvien el joc i es llancen l’enverinada paraula com a única sageta.

Avui he descobert que no som a Europa.

Espanya si que hi és, però nosaltres, no. El flamenco està a Europa, el finito està a Europa, la tortilla de patatas està a Europa, però nosaltres, no. L’estand d’Espanya a la fira de l’Enlargement oferia truita de patates, sangria, currides de toros i flamenco a dojo. No som a Europa i no hi som perquè Espanya no ho vol.

M’he atabalat amb tota la gentada que tombava pel Barri Europeu i m’he acostat fins aquesta tranquil·la placeta del centre de la ciutat per dinar. Sóc a la terrassa de l’exclusiu i elitista Rugbyman.

Gastar-me 50 euros en un dinar em fa mal, però m’han parit prou submís com per no aixecar-me en veure-ho. No sé perquè no m’he quedat amb els europeus a dinar quatre cosotes per 8 ó 9 euros. Estic cansat i tinc ganes de tornar cap a casa, cap a la Plana, cap a Taradell. Taradell, Taradell, tantes voltes somniat i per fi retornat a la terra dels meus avis. Hauria d’haver agafat el vol del matí.

Quan acabi de dinar baixaré cap a la Gare du Midi i, si trobo algun lloc on comprar bombons, els en compraré a les meves companyes de feina i pagaré amb targeta. Compraré caixes petites, suposo que no és queixaràn.

Estic cansat, m’he llevat molt d’hora i tinc son, ja. Espero que, com a mínim, ens acceptin el projecte i puguem avançar amb més serveis pels barcelonins i els nostres aliats europeus i llatinoamericans.

Han passat cinc minuts de la una. Espero que per 50 euros la teca estigui bona, com a mínim.

Això és un dinar i la resta son punyetes! Si torno a Brussel·les, haig de demanar una “demi” de Chateaux Chêne-Vieux i un Chateaubriand à la Rugbyman!! Me n’haig de recordar d’aquest lloc, és genial! Es disfruta menjant i em permet celebrar l’acompliment de la missió a Brussel·les. Ara un “espresso” i cap a casa falta gent!!!!!!!

Interessant la caixa de sucres que et porten. És com una caixa de puros, peró amb compartiments pel sucre blanc, pel moreno, per la sacarina i per unes galetetes de cereals. Per què a tot arreu et volen encolomar llet amb el café? En aquest cas és la típica tarrina de “crême” francesa. És curiosa la costum de l’ “aperitif”, també. Per naltros, un aperitiu són olivetes, berberetxos i patatones i, si hi pot haver embotit, millor que millor. Per ells és només la beguda, el refresc. A França, com a mínim, tenen aperitius propis. Aquí són cerveses, aigües i coses d’aquestes tan insípides.

Bé, ara hauré d’anar a comprar els (un moment que pago) bombons per les companyes de feina.

I de l’Europa del capital a l’Europa social. La Brussel·les dels contrastos.

A la place du Rappe, antifexistes, verds, anarquistes, comunistes, socialistes i, al fons… Coi! Peró si en aquella parada hi posa PSOE. No pot ser.

Sí, sí. Al cor de la Brussel·les social un stand del PSOE “con sus chorizitos, sus morcillas, su sidra, …”. És la gent del Centro Pablo Iglesias de Bruselas. “Currantillos” emigrats al nord i que estan proveint de teca bona als incrèduls belgues. Ells es fan la seva festa i en la seva festa m’apareix amb força una gran mancança. No hi ha cap paradeta del Casal Català a Brussel·les? No, és clar. Deuen tenir massa durus per estar en aquesta celebració del Dia del Treballador. La gent del Casal deuen ser republicans de la petita burgesia catalana i funcionaris del Barri Europeu. No és aquest el seu lloc. Més aviat serien a la Place du Cinquantenaire amb els amos d’Europa que a la Place du Rappe amb els idealistes del món.

Ara diuen per megafonia que porten 20 anys de Festa del Treball aquí. Començaran les actuacions i jo marxaré abans que surti en Manu Dibango, el cap de cartell d’aquesta festa de les idees al cor de l’Europa consumista.

De l’exclusivitat del Rugbyman i l’Europa dels calers a la multiculturalitat llibertària de la Place du Rappé. De la cervesa de sis euros del Barri Europeu a la cervesa d’euro i mig del Barri du Middi.

Crec que aquesta és encara la meva Europa, l’Europa que em va portar a estudiar Polítiques a l’Autònoma i que em porta al Doctorat de la UOC que estic fent ara, l’Europa que em fa treballar pels barcelonins i pensar que encara queda un brí d’esperança més enllà de les Oficines, els papers, les burocràcies, les imposicions, la política dels eixuts. Aquesta és l’Europa dels humits, l’Europa que m’agrada.

Bé, amic lector (que suposo que encara em llegeixes), el viatge s’acaba. L’Aventura dels europapers arriba a la seva fí. La capital del còmic dona el seu més calurós comiat a aquest trist personatge dibuixat que clou les quatre ratlles sobre Brussel·les assegut a la parada de l’autobús que em tornarà a Charleroi. A l’avió no escriuré pas. Estic destrossaaaaat.

Aquesta entrada s'ha publicat en 08. On tour el 13 de novembre de 2004 per Lluís Mauri Sellés

L’aventura dels europapers (i III)

Deixa un comentari

Ho he fet!
He lliurat els europapers!
He acabat la marató!
I és que no es pot qüalificar d’una altra manera aquest meu matí de divendres.

He arribat a la Gare du Midi, l’he travessada per veure l’hotel on passaré la nit i he agafat el metro per anar al número 200 de la Rue de la Loi, la meva destinació. Ostres!

És tancat! Són en obres! On vaig ara?

Entro al 170 i demano per la nova ubicació de l’Oficina on anava. Una dona molt amable m’indica on és. Ho trobo amb relativa facilitat. L’Oficina J54 és a un parell de carrers de la Rue de la Loi. Una porta giratòria m’empeny cap a dintre. Un taulell i dues mosses molt mones vestides de blau em reben. Trec el paquet, però em diuen que els “propposals” per la seva oficina no els puc deixar allà. Haig d’anar al número 1 de la Rue de Geneve.

M’ho han marcat en un mapa que tenen penjat a la paret. Totes les oficines de la Unió Europea estan en el mateix tros de plano, però la Rue de Geneve semblen les Canàries en un mapa d’Espanya. Em diuen que no m’espanti, que està a prop. Només cal que travessi el Parc del Cinquantenari i ja hi seré.

Ja hi seré, ja hi seré. Casundena! Aquestes mosses de la Comissió pensen des del cotxe oficial. No pensen en clau de transport públic o de caminador impertèrrit. A l’altra banda del Parc, l’únic que hi ha és una cabina de telèfon i una avinguda llarga i ampla. Què faig? I si tanquen els de la Rue de Geneve? I si no puc lliurar la “propposal” dels nassos? Com dic a la feina que no he sabut on deixar el paquetot aquest?

Taxi! Taxi! Al número 1 de la Rue Geneve. Merci!

Però on em porta aquest individu?

Seguint els indicadors d’un cementiri de soldats aliats de la Segona Guerra Mundial, arribem a un carrer que desemboca a un Centre Comercial, allà mateix hi ha… la Recepció de Paquets de la Unió Europea. Bé, allà, allà, no. Perquè, clar, no podia entrar directament per la porta de paqueteria, hagués estat massa fàcil, no? Entro a l’edifici del costat. Ah! No és aquí? Ufff! Aquí al costat. Merci!

Vens de Barcelona? Molt sol allà, no? Com que plovia? A Barcelona? I és que la simpàtica eurotreballadora no es creu que a Barcelona pugui ploure. Pim! Pam! Segell per aquí, segell per allà. Paper rosa per mi i… prova aconseguida!!!!!

Ara, a descansar una estoneta, no?

Aquesta entrada s'ha publicat en 08. On tour el 13 de novembre de 2004 per Lluís Mauri Sellés