El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Quantes poques paraules que tinc, quines poques ganes d’escriure.

Avui fa set mesos que vaig començar aquest diari i no sé si hi deu haver una crisi dels set mesos o alguna cosa d’aquesta mena. La veritat és que de motius per escriure n’hi ha. Les sensacions del millor Dia de l’Emprenedor dels darrers cinc anys, una calçotada en un entorn sicilià i amb reminiscències agudes del franquisme sociològic que després de vint-i-cinc anys encara tenim per aquestes terres, el retorn als assajos castellers just una setmana abans de la visita al Mercat del Ram de Vic, excursions per l’entorn del meu poble, els desgavells urbanístics de la gent "guapa" del municipi. Hi ha motius, però no hi ha ganes. Què puc fer?

Bressolat pel jorn dels miserables del vinater de Porrera em trobo estobat per una sensibilitat que se’m fa estranya. Dijous a la nit, tot fent el got al cim més alt del Centre de Convencions Internacionals de Barcelona intentava assumir una jornada de feina rodejat de gent plena d’anhels personals, de gent a la recerca del seu somni. En aquelles hores crepusculars de la matinada de dijous veia com dansaven les companyes de feina, els emprenedors movent-se al só de cançons que em recordaven temps d’insomni, de persecució del present, d’adolescència esperençada i hormonal. A prop del lloc on el destí em va fer nèixer, estava damunt del núvol d’un èxit col·lectiu. Què més podia esperar aquell jorn?

La voluntat de ser m’ha permès renéixer i aixecar-me cada cop que m’he entrebancat amb els somnis d’un futur perfecte. Quan el cap decideix separar-se del cos i envolar-se amunt, amunt fins tocar la lluna, els peus han trobat una arrel que m’ha fet recuperar la dimensió de totes les coses i ha estat la voluntat, la que m’ha fet prendre de nou el timó i avançar en aquesta ronda naval sota la boira que el mestre Calders va saber narrar amb la senzillesa que caracteritzava les seves històries.

La idea era el nom que rebia entre obrers i menestrals de la Revolució Industrial el seu ideal d’un món més just i solidari. Lluitaven per la idea, una concepció que ha fet seva l’independentisme que encapçala l’eixalebrat de Prats de Molló. Aquell home esprimatxat que va tenir el seu màxim triomf en la seva més pregona derrota. Sense la derrota de Prats, l’Avi no hagués rebut el recolzament internacional i potser la gent no se l’hagués estimat com ho va fer. Fou l’Avi qui es va menjar les bases de l’anarquisme català cap a l’Esquerra. L’Esquerra de la idea, l’Esquerra messiànica i necessitada d’un lider carismàtic capaç de liderar la munió de casals independentistes que sorgien a cada poble, a cada cantonada. La idea és un concepte força occidental, l’ideal d’un futur que uneix persones, però que també les separa. La idea fa que la gent comenci a raonar i enraonar.

I després de molt enraonar potser arribin a una intel·ligència, a una entesa, a un acord. Diuen que la intel·ligència és humana. Alguns han estat capaços de pensar en moltes intel·ligències. Aquests parlen d’intel·ligència emocional, d’intel·ligència competitiva, d’intel·ligència… Però no he acabat d’entendre perquè s’ha canviat el sentit clàssic d’un mot que en la literatura republicana tan sols volia dir entesa: "Tal i tal altra van arribar a una intel·ligència" llegia en un llibre d’un periodista català d’aquells temps.

I només a través de la intel·ligència, del diàleg, de l’entesa construida a partir d’una idea prèvia fruit de la voluntat nascuda dels sentiments és possible arribar al coneixement, aquest mot tant d’actualitat però que sembla inexistent en la societat que es vol construir al seu voltant. El coneixement només es pot adquirir des del diàleg en peu d’igualtat amb l’altra, l’imposició ens rebaixa a la idea en estat pur i la imposició màxima no és més que voluntat pròpia i aliena a l’entorn que ens rodeja.

Però el coneixement és sensibilitat, sensibilitat aliena i capacitat de viure la vida dels altres a través dels seus mots. Com deia el gran Pujols: "La pedra és un àngel que dorm a la terra i l’àngel és una pedra que es desperta al cel".

Sense sensibilitat, voluntat i idea no hi ha intel·ligència, sense intel·ligència no hi ha coneixement i sense coneixement, què ens queda?

La veritat és que no ho sé, només sé que soc un aprenent d’humanista digital que intenta mirar-se el món d’aquesta manera (si gires el cap lleugerement cap a l’esquerra, fent que la galta et