El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Ens deia l’altra dia un reconegut historiador local de la nostra vila.

Antoni Pladevall i Font, així amb els dos cognoms, és un savi saberut que ja en vida té una Biblioteca amb qui comparteix nom i cognoms. El noi de Can Parrella, una mica granadet ja, ha esdevingut una eminència per la historiografia local d’Osona i part de l’estranger. Ma mare m’explica que en Toni era un marrec de calça-curta, una mica més gran que ella, que vivia a Can Parrella, una casa veïna d’allà el carrer de la Vila. També m’explica que ja de ben petit s’entestava a llegir i prendre notes. És aquesta entrada un homenatje al nen de Can Parrella? És una reflexió sobre Taradell feta pel nét d’en Pepitu Sellés, el manyà del Tint? O és un collaret de raons al més tradicional estil Francesc Pujols? Vés a saber. Però la història parla de paraires, de paraires i d’aigua. De pararires, d’aigua i d’alguna cosa més. Per cert, ja saps el que és un paraire?

Doncs un paraire, com ens deia el passat divendres en Toni Pladevall a la Biblioteca de Taradell, és una persona que prepara la llana perquè els teixidors en facin vestits. Segons el Pompeu vermell la feina del paraire és un art, peró com ens deia en Parrella, un art força lucratiu, perquè de la feina dels paraires en vivien els teixidors i cada paraire en podia tenir com a mínim dos esperant sense fer res que el primer acabes la feina. El pas de sagrera a vila el va portar el sector de la llana i l’aigua del riu. A què sinó el creixement inicial de la població riera amunt i no seguint el camí ral?

I en parlar de la llana, em venen a la memòria els Mauri de Montalhón, els pastors provençals que baixaven els ramats de moltons dels veïns del País de Sault fins més enllà de Tortosa per les carrerades de Ponent. I és que la llana a Taradell hi arribava bruta i rebregada des de terres ponentines.

Jugant amb les històries de gent corrent sota el mestratge d’una retòrica viva com la de Mossén Pladevall (com hagués pogut estudiar un xaval de vila empobrida sense entrar al seminari?) el cap em porta a filar prim de paraires a paraire.

I és que aquella vila de paraires i teixidors va esdevenir amb el temps una vila industrial i d’estiueig. L’aigua ens va portar els industrials de Barcelona a la recerca d’una terra humida que els permetes treballar els teixits i teixint i teixint va arribar l’electricitat i amb l’electricitat les màquines i amb les màquines en Pepitu de Cal Sastre, aquell marrec que no volia seguir l’ofici de son pare i que volia ser "com aquell senyor", aquell senyor que havia passat davant la sastreria amb una barra de ferro sobre l’espatlla. I en Pepitu va anar a Barcelona, va tenir un dels primers tallers de cotxes de Taradell i va compaginar la feina com a encarregat de les màquines de Can Sert amb el teatre. L’avi treballava el ferro i ja de gran també feia balcons. Quan camino pel poble m’agrada mirar les balconades de ferro treballat i intentar escatir si en alguna hi puc veure la mestria de l’avi.

Els primers vilatans eren paraires i teixidors, el besavi era sastre en vila industrial i l’avi "filava" ferro per cotxes, màquines i balcons des d’una de les casetes d’encarregat de Can Sert ja en la seva vellesa.

La Font, potser la primera imatge que recordo de la vila, és en l’origen de la sagrera original i del poble posterior. La Font és en l’origen del Tint d’amunt i del Tint d’avall. La Riera ha estat font de disputa tradicional entre veïns i forasters. I ara, després d’uns quants anys, jo desfaig el camí per ser pararire de relats, d’històries contades a través de la Xarxa des d’aquest quadern o des dels espais dels que, com el meu avi amb les màquines del Tint, en tinc cura.

I que bonic que era passejar per la Font Gran a l’estiu!