Viatge en dos temps
Deixa un comentari"Algú m’ha explicat que camino per la vida sobre una ruta falsa, que confonc el meu món amb el món, i que estic badant lamentablement. Fins a aquest punt hom ha arribat a emmalaltir la seva sensibilitat"
Pere Calders (1936) La glòria del doctor Larén
Hi ha dies que la gana em fuig i en sortir de la capitalina feina arribo d’hora a l’estació. Aquests dies canvio la rutina i prenc el tren de França. M’agrada.
És un trajecte que em permet veure’m remontar els senders del Carlit, trescar per les muntanyes d’Aix, descansar a la vila de Foix, escapar del turístic Montsegur, sentir els dolços versos de trovadors occitants i sentir l’escalfor d’una gite d’etape a Comus. A vegades, el viatge és pels cims de les capçaleres del Ter i el Fresser. D’altres remonto la Portella Blanca per la Cabana dels Esparvers i, fins i tot, de tant en tant em sembla veure un ramat de cavalls de Merens pasturant prat enllà. Desgranant records de paisatges amics i sense adonar-me’n descotxo a La Garriga. I és que el tren de França no s’atura a l’Estació de Balenyà, salta de ciutat en ciutat fins més enllà de la Plana.
Normalment, quan faig aquest absurd viatge en dos temps prenc un entrepà a l’estació de Sant Andreu i faig el cafè vora les institucions eclesiàstica i civil de La Garriga. Ai! La Garriga! M’agrada la tranquil·litat que si respira en aquestes assolellades hores de la tarda i els casals modernistes en decadència em transporten als temps d’en Raimon Casellas, d’en Joan Maragall, d’en Santiago Rusiñol, del gran Ignasi Iglesias i de l’amagada Victor Català… Temps de rellotge a la butxaca de l’armilla i de barret rodó. De burguesos i icarians, d’anar a prendre les aigues i flairar els aires purs del Montseny proper…
Després d’una bona estona de passeig, retorno a l’estació i continuo el meu viatge per la línia dels polls tot travessant els sots ferèstecs. I és que veritablement aquesta línia de tren conserva l’aroma, les vies i els horaris que tenien els primers trens que van portar tants literats enllà de Granollers.
¿Haig de donar les gràcies, potser, a la RENFE per tenir un tren cada hora i la possibilitat de trossejar el camí per somniar en un passat ja oblidat?