El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Cada cop que miro avall em marejo
i és que s’em fa dificil de veure on s’acaba l’espesa enramada que m’aguanta.

Teixint paraules i pensaments amb la vella filosa d’una agradosa educació, em desvetlla la veu del televisor i veig un xicotet de calça curta botant com un mico en un camp de futbol. Per què ho fa això aquest noi?

Diuen que s’estén pels camps de futbol un costum de resposta primària i animal, quan certs jugadors d’aquesta nova religió toquen el tros de cuir sagrat que tots volen abastar per colpejar-lo dins d’una xarxa de pesca amb els forats massa grans. Aquest costum és el d’imitar el só dels micos i no n’entenc el significat.

La veritat és que, des d’aquí dalt d’aquests arbres immensos, s’em fa dificil d’entendre’ls. Que no se n’adonen que ells també estan penjats com uns micos de l’atapaït brancatge d’un parell d’arbres més que mil·lenaris? Potser no son micos, potser no son ni tristos branquillons, potser son simples fulles massa joves, brots tendres a l’encalç de qualsevol ocell afamegat o d’un trist mico filós com jo o com aquell futbolista rialler i ballador. Que no els agafa vertigen de ser damunt d’un arbre tan espès?

A veure, a veure què és el que veig sota meu.
M’aguanto a la gatzoneta en la intersecció de dues branques fermes: L’una, surt d’un tronc que té set branques més, dues d’elles massa curtes i les altres cinc plenes de micos xerrarires com jo. L’altra amb quatre branques, una d’elles, també, massa curta i arranada, també està poblada de micos filosos com jo. Sota seu, hi ha d’altres branques, però jo només puc veure fins allà baix, fins aquell grup de branques vuitcentistes que, en un dels arbres, porten la fusta colrada pels aires de Sant Feliuet de Terrassola; i en l’altre, la marca pròpia de la part més septentrional de la Plana de Vic, vora el Ripollès, regada amb la saba, però, de la Sagrera de Taradell.

De vegades, em sembla que veig algun reflex del tronc llunyà. En tinc un record de l’assolellat estiu del 99 i sé que porta senyals de terres occitanes, de la bonica vila pagesa de Montelhó, del país de Sault. Però son això, visions de temps força assolellats que em permeten albirar més enllà de les ramades intermitges.

No creus que val la pena conèixer una mica el bosquet on estàs assentat? Si no ho fas, podries caure a terra i prendre mal.