El Cau de l'Ós Bru de Taradell

El present és la conseqüència del passat,
i en ell s’ha d’engendrar el futur llançant a la terra bona llavor.
Salvador Seguí (1923) Escola de Rebel·lia

El Noi jeu endormiscat al llit de casa seva. Ahir va arribar tard.

Una funció de teatre pro-presos al Còmic en fou la causa. La bella Teresa i el petit Hel·leni van veure com s’acarava als pistolers que l’esguardaven per matar-lo al barri de la Sagrada Familia on viu. No van tenir el valor de disparar-li a la cara. Aquest és un viatge a les pregoneses del nostre passat. T’hi apuntes?

Son les dotze del migdia d’un 10 de març, el 10 de març de 1923 i un Salvador de 35 anys i escaig es lleva apressat.

– No hauries de sortir-hi…

– Primer són els obrers que tot, que ells han de menjar. He d’anar-hi ara mateix.

En Salvador és mestre de pintors i està treballant amb els seus a casa d’en Lluís Companys, un vell amic de la infantesa. Avui és dissabte, dia de paga pels obrers del seu equip i pel Noi això és bàsic. Però a la Teresa no li fa cap gràcia, per aixó se li il·lumina la cara quan torna a entrar a casa poc després. Però no. En Salvador li dona cinc-centes pessetes que duia de més a la cartera i li diu que no l’esperi a dinar.

– A sopar si que vindré, que tinc molta son.

– Vols dir que vindràs?

– Ja ho crec que vindré!

—–

Damunt la taula una colla de plats bruts diuen molt a favor de l’àpat que acaben de prendre en Lluís i en Salvador. Som al número 95 del carrer de Sepúlveda quan la porta del carrer es tanca. Els dos sagals de Tornabous garlen animadament camí de plaça Universitat. Allà, al cafè Tostadero, els esperen alguns amics amb idees per comentar mentre prenen alguna coseta i donen cops de bastó afinats a les boles del billar. És l’habitud de la casa i si passen gairebé tota la tarda.

El Noi s’acomiada del Pajaritu que encara està embrancat en una llarga partida de billar amb els parroquians de sempre. En Cesc Comas li ha recordat la cita que té amb en Pere Foix a l’estatge del Sindicat de la Construcció i surt amb ell del Tostadero per anar al carrer de l’Om, en ple Districte V, on han de ser-hi a dos quarts de vuit.

—–

En Salvador, un tros d’home com ni a pocs, mocador al coll, gorra al cap i espardenyes als peus, parla animadament amb en Comas. Troba estrany que en aquelles hores no hi hagi ni una meuca pels carrers i tampoc cap policia com és d’habitud al carrer de Sant Ramon. Però un cop sec al clatell n’és la resposta. Un, dos, tres, quatre… mil projectils impacten al seu cap. La immensa massa del Noi cau endavant sobre el terra de la Barcelona treballadora que ell tant defensava. Sembla que es torni a aixecar, però resta a terra, sense vida, regant amb llur sang el paviment del carrer de la Cadena, els braços oberts en creu com volguen abastar la ciutat per darrera vegada. I al seu costat, amb un tret al ventre, en Cisco Comes albira el company amb el cap esberlat i plora.

Una dona s’apropa al cos del Noi i el tapa amb unes robes. El carrer plora i la gent s’en porta en Comes a una cansaladeria propera per mirar de tallar-li l’hemorragia.

—–

La Teresa està neguitosa. És l’hora de sopar i en Salvador que no torna. Una sensació de buidor a l’estòmac la fa sortir a l’escala i sent un xiuxiueig a la porteria.

– Que han mort en Seguí?

—–

Una gernació s’abraona contra el cos armat que serva l’Hospital Clínic, volen retre el darrer homenatge a la gran veu del sindicalisme català. Però d’amagat de la gent, treuen el cadaver de l’Hospital. Els assassins no volen sentir el plor d’un poble sencer en rebel·lia i l’enterren d’amagat, mentres a l’Hospital de la Santa Creu un moribund no es cansa de reptir: “Han mort al pobre Noi! Han mort al pobre Noi!”

– No, no, i ca. És malferit i l’han dut al Clínic, però amb la seva fortalesa de segur que es recupera.

– Sí. Sí, que l’han mort! Vosaltres em dieu que no, però jo sé que l’han mort!