El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Cuidant l’hort com cada dia, trobem el vell mestre de cases. Aixeca el cos cansat i es posa la mà a la runyonada. El pes dels anys no perdona i el rovell d’una carn molt treballada es deixa notar tant com la sabiesa que li ha donat la vida. De vegades, li plau d’acostar-se en aquella casa, un tros enllà d’on ell viu, que a la mitjania dels anys 50 va construïr a força de mans i jornades.

A la vila diuen que era molt bó. "Tant com son pare". I el malnom d’una casa ni els anys li han pogut treure, tot i que no li agrada.

Bé, no li agrada, no li agrada. És el nom de la llar on va nèixer, però no és el que figura en sa casa.

El mestre de cases s’ajuda de bon bastó i camina amb la fermesa d’un tremp ben treballat mentre, recuperant l’ofici, es mira aquests nous obrers que treballen a sa casa, en aquella construcció que va fer de ben jove, ja fa una collada d’anys. I és que la casa té nou propietari, un sonat de l’Internet, un ós bru solitari que vol recuperar la força d’una construcció feta amb molt de carinyo pel vell mestre de cases: I és que cinquanta anys sota un règim autàrquic van cobrir la vivenda d’uralites i en va podrir els racons. El vell mestre s’ho mira i els ulls li brillen en veure com aquella casa feta amb trempera recupera la vella glòria i es renta la cara de nou.

Mestre de cases, paleta i manobra, tot ho fou i tot ho és encara. A casa hi té un talleret amb totes les seves eines i prest a l’ajuda està si la salut li aguanta.

"Davant el clot on aquesta casa es dreça" -un dia em va dir- "mon pare m’hi va deixar i em va dir que fins que la casa no fos feta, no m’acostés pas a sopar". I així fou com aquell manobra en mestre de cases es convertí, després d’un llarg aprenentatge que ara m’hi permet viure a mi.