El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Em desperto suant. És de nit i no sé on sóc. He vist novament les curoses infermeres de l’AVI del Clínic, a Barcelona, i he tornat a notar els tubets d’aire fresc al meu nas. La suor amara la meva pell, però, en obrir els ulls, em descobreixo a l’habitació de casa. Son dos quarts de cinc de la matinada i glopejo una mica d’aigua. Tornar a tenir febre després de cinc anys m’ha fet reviure les fondalades d’aquell trist estiu del 2000.

Dissabte al matí, pujaré fins a la creu a petjar neu; a la tarda, a veure la rua de Carnaval de Taradell; diumenge, a esmorzar a Puiglagulla i, després, cap al cap i casal a fer castells, que aquest diumenge és de patronatge. Santa Eulàlia gloriosa, patrona dels barcelonins!

Aquest era el panorama que m’esperava un cap de setmana del mes de febrer, després d’un dilluns i un dimarts molt baixos de salut i d’un divendres pletòric. Però, vet aquí que, en arribar el vespre, la salut no responia i el nas, irritat, desprenia secrecions mucolítiques. Sí, sí, el dia en el que em notava més saludable fou el dia que va acabar amb un mal de cap esfereïdor i punxadetes per tot el cos.

El matí del dissabte, doncs, fou de manta i llit, com demana qualsevol refredat, però, quan al vespre va arribar mon germà amb senyora i fill, i els vaig demanar que em pugessin el termòmetre, ho vaig fer amb la il·lusió de trobar-me desfebrat. Però no, aquella maquinota indicava que la meva aixella estava a 38 graus de temperatura i …

La veritat és que, quan fa cinc anys que no has tingut febre i, la darrera vegada que en vas tenir, vas estar a punt de marxar al fons de la riera amb les dones d’aigua, no et fa cap gràcia veure que tornes a bullir. En veure el mercuri en aqueixos nivells, començo el primer dels meus viatges: Un viatge al mes de juny de l’any 2000. El mes en el que el meu cos tremolava sota els llençols de casa, el metge, només arribar a casa, cridava una ambulància i el fosc viatge pels carrers de Barcelona em portava a les urgències del Clínic.

Recordo que aquella nit la vaig passar en una sala més pròpia de cadàvers que d’éssers vius. Crec recordar un soterrani, i em sembla escoltar la veu d’algú conegut, però no en tinc massa certesa. Aquella aventura va durar de mitjans de juny a finals de juliol i, un cop superat tot el tràngol, vaig haver de recuperar absolutament tota la mobilitat del meu cos: No podia articular ni un trist mot, no tenia forces per aixecar una cullereta i no tenia esma per escoltar la ràdio.

La sensació de no tenir ni un brí d’aire als pulmons durant força dies, el sorollet de les màquines al teu voltant, la pinça que et fa nosa al dit i que, quan te la treus, provoca el malestar de les infermeres. La sensació de no ser absolutament res. La col·lecció de pastilles a primera hora del matí. Bé, suposo que devia ser el matí, perquè quan estàs en un estat crític i en un espai com aquell, el temps et desapareix i no saps quan és de dia i quan de nit. Encara noto el drenatge sota els pulmons i, de tant en tant, repasso amb els dits la cicatriu sota el pit esquerra. Són dues de les ferides de guerra, d’una guerra silent i secreta contra un mateix, d’una guerra íntima, callada: la guerra que manté el malalt contra la seva malaltia.

Hi ha un moment en que arribes a confondre’t amb ella. Recordo que vaig estar sedat durant molt de temps -per mi fou una eternitat, però després em van dir que havien estat només dotze dies- i d’aquests dies recordo ben poques coses: una veu coneguda i maternal al meu costat que m’explicava històries i em llegia un llibret que servo com un tresor a casa; el rostre d’alguna infermera, entre elles la d’una veïna de casa els pares a qui no recordo haver saludat mai abans d’aquestes dates … imatges soltes que no sé si són reals o són somnis d’aquells dies… els somnis … els somnis … en recordo tres de sommnis…

Un de força divertit i que, sens dubte, podria ser objecte d’una pel·lícula daliniana em porta a l’hospital de nit. Sentia xivarri al carrer i veia a mon cosí Lluís vestit amb calça negre, camisa blanca i barretina, liderant el grup de caramelles de Sant Miquel de Balenyà. Venien a l’hospital a treure’m del meu segrest, per què en aquest somni, jo ja no estava malalt sinó segrestat per l’equip de metges i infermeres de l’hospital. Portaven un carro tirat per un parell de bèsties, ara no recordo si eren ases, bous o els mateixos caramellaires, però bé, tant és. El que si que feien era treure’m de l’hospital i portar-me cap al poble. Els perseguia una ambulància, però tot i que ells anàven xino-xano i cantant caramelles, l’ambulància no els atrapava mai.

Un segon de molt curiós. Em faltava aire, cada cop més aire, i els metges arribaven a la conclusió que l’única manera de farcir els meus pulmons de tant preuat element era endollant els meus pulmons a dues grans bosses esfèriques d’aire, com dues rodes, que s’aixecaven per damunt dels edificis de l’Hospital i que, en girar, donàven aire als meus pulmons. Dins de cada roda, però, hi havia llits i malalts, amb el seu equip hospitalari complet que anava girant i girant sense immmutar-se ni caure ni res de res. Fent vida com si fossin a peu dret.

I un tercer de molt tendre era aquell en què jo m’aixecava del llit i, a les fosques de la nit, rondava per l’Hospital a la recerca d’una torre molt alta on es veia una llum. Després de passar per grans portalades, per alguna sala fosca, per ponts exteriors, per escales de cargol, arribava a la llum i em trobava enmig d’una d’aquelles farmàcies antigues, plenes de pots i balances i estris desconeguts… i, allà enmig, ma germana s’estava trencant les banyes en fer un compost que, sens dubte, em proporcionaria l’aire que em faltava i em tornaria al món de les bèsties vivents.

També hi ha un altre somni, encara que jo no el tracto com a tal, perquè fou el moment en què la victòria va canviar de bàndol. En aquest somni jo era una remenuda cèl·lula del meu cos com totes les altres. Totes les cèl·lules s’anaven escolant pel forat del meu cul. Sí, sí, és així d’escatològic el record. Era el meu moment de passar per aqueix forat, però en aquell instant i enmig de plors i ràbia deia que no, que la meva hora no era arribada. Ho vaig dir dintre meu, sense veu, sense forces, però aquella convicció cel·lular em va retornar a la vida, les meves constants vitals van començar a canviar i després de ben pocs dies em pujaven de nou a una habitació de planta i amb els pulmons en funcionament.

I, finalment, un altre record que crec que va ser un somni, si més no, així m’ho va assegurar tothom fou aquell en què hi havia l’equip de metges al voltant del meu llit de l’Àrea de Vigilància Intensiva (AVI) i un d’ells deia que em recuperaria, però que no m’havia tornat la mobilitat a una de les meves cames, que seria coix per sempre més, perquè allò no ho havien pogut salvar. El curiós d’aquest somni és que, passats els anys, cada cop que s’acosta tempesta tinc com un dolor al peu d’aquella cama, un dolor persistent i que, sens dubte, és un efecte de la manca continuada de mobilitat en aquells moments.

Records de les últimes febres, de les febres de l’any 2000, de les quals aquí n’he deixat constància, records esparços, aquells potser més desconeguts per la gent que em vetllava a l’Hospital: Familiars, amics, coneguts, companyes de feina i, fins i tot, algun saludat.

I ara, després d’haver notat la febre de nou, he recordat aquells moments que em van canviar per sempre més. I és que, en recuperar la febre per una trista grip, també he recuperat aquella temporada i he temut que, potser, tornaria a patir aquelles estranyes sensacions, aquells espasmes de dolor, aquelles febres desconegudes i aquella mena de malaltia atípica de la qual mai en van arribar a treure l’entrellat.

Quan he arribat al matí, però, els viatgers de la Gran Anaconda m’han portat a passejar pels llocs més bells d’era Valh d’Aran, m’han fet quatre recomanacions per millorar les meves fotos a la muntanya, m’han recordat les Gorgues del Freser, m’han permès acompanyar-los a les selves de la Guyana, m’han fet reviure les llegendes de la reina mora de Ciurana i m’han guiat per les roques i els boscos submergits de l’oest de la Gran Bretanya, cercant les pregoneses d’Abalon, allà on dorm el Rei Artús. I… m’he sentit viu altra vegada i amb ganes de sortir de casa.