El Cau de l'Ós Bru de Taradell

“¡Cims del nostre terme! ¡Gegants de pedra viva! ¡Titans que el pas dels segles el vostre zel abriva, mirant-nos cara a cara: l'”Enclusa” i el “Castell”. Son vida i son guiatge del llibre de la història forjada de proeses amb rims d’amor i glòria, per fills que antany vivien al nostre Taradell”
J. Vilacís Prev, Gegants de pedra viva

Pujar a l’Enclusa sempre és tot un espectacle, ja sigui des de la collada, des del Bou, des de la Trona o des de l’Hostalet del Bou, el paisatge ha enamorat la vista de molta gent de Taradell. Jo hi pujo tot just ara, m’hi vols acompanyar?

L’Enclusa es dóna al Matagalls com l’inici d’un pont mai acabat que cerca el seu amic proper. Quan hi pujo, tant sovint com la vida em deixa, és per venerar els cims del Montseny proper i llurs parets encimbellades. El Matagalls Xic encara cobert d’arbres, les tres punxes arrodonides i amorosament pelades pel cru hivern del pare Matagalls amb llur creu damunt la testa i, d’enllà, al fons, a les terres de llevant, la salutació a mà estesa de Les Agudes, els dits impertorbables de roca massissa del Mont del seny.

La màgia de l’Enclusa no clou pas aquí, girant al cap a ponent, et sorprèn l’altivesa del Pedraforca que dona inici a les neus del Cadí a cos sencer. El Puigmal, juganer, s’amaga rera els arbres amb llur gegantina colla d’amics, el Finestrelles, l’Eina, el Nou Fonts, el Nou Creus, la Fossa del Gegant i els Torreneules que s’esmunyen entre els arbres d’aquesta carena osonenca. I d’allà de Bellmunt encara hi treu el cap el Costabona acompanyat més lluny encara d’una muntanya que sembla petita i plana, blanca d’hivern colrada com totes sos companyes, que ens recorda el dolç refilar del rossinyol emigrat. El Canigó treu el caparró entre cingles propers i ens fa abaixar el cap vers la propera terra. Sota l’Enclusa, un paradís.

Un paradís conreat per la mà de l’home al voltant d’un mas antic voltat de bosc. Mansa. El cant d’una merla, l’esquella d’una vaca, la remor del progrés de la Plana que es confon mansament amb el vent que fa voleiar la senyera. Senyera, senyora que senyala els boscos propers. La màgia dels arbres, refugi de bandolers, de follets, de bruixes i misteris. Les roques de la collada del Vilar donen una dimensió arcana a la vella cruïlla de camins ancestrals.

Roca, roca, roca, bosc i gent conformen la terra humida de Taradell. La vila s’esllavisa vers la Plana en una imatge que m’enamora día sí i dia també. L’espectacle d’un poble vist Gurri enllà, venint de l’Estació de Balenyà.

Del Pont de Can Caseta al coll de Sant Marçal, del Pont del Gurri a Sant Marc. Un espai propi i compartit per generacions i generacions de bosquetans que troba en l’Enclusa el més bell dels centres possibles. ¿Van ser aquestes les terres somiades pels pastors provençals? ¿Van ser aquestes les noves que els portàren els traginers de la llana?

Del segle XIV que van començar el camí vers ponent al segle XIX que masovers de terra endins van baixar de Sant Feliuet per atrapar un somni ja oblidat per 500 anys de pagesia. Vila de la feina, Vila de l’aigua, Vila de la Font, Vila sense senyors, Vila de treballadors, Vila de gent de bé. Aquella que un dia un pastor va sentir contar a un traginer que hi havia paraires que, preparant i cardant la llana, si guanyaven tant bé la vida i aquell pastor, una mica llunàtic, va voler ser paraire, deixar el ramat de moltons per vendre’n la llana. Cinc segles van fer del pastor un masover i del masover un torner i del torner un….

L’Enclusa fa voleiar les idees com les ales d’aqueix ocell convertit per sempre més en pedra per una bruixa propera que des de la Trona se’l mira. I enfilant-se com notes musicals al voltant del vell compositor de sardanes, el País del Badar Sempre s’adorm sota el mantell porpra de la posta de sol, mentres hom s’allunya vida enllà.