El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Què no has baixat mai a Mercat? Es fa dos cops a la setmana: Els dimarts i els dissabtes i, una vegada a l’any, el Mercat prèn més volada. És el Diumenge de Rams, el dia en què el mercat agrícola i ramader desborda els límits de la plaça i omple el Passeig de vehicles per particulars i el Firal del Sucre de tractors, maquinària agricola, bestiar i teca. Aquest cap de setmana he baixat a mercat. M’hi vols acompanyar?

De sempre el dia del Mercat del Ram no ha estat pas el diumenge sinó el dissabte, em diu un dels companys de visita a Vic, un home d’una certa edat i nascut ben a prop de la ciutat de les fires. Recordo que el pare hi venia a peu amb el burret carregat desde Balenyà. Sí, sí, i allà a l’entrada al poble per la carretera de Taradell hi havia els burots, que feien pagar un tant per peça que entraves a ciutat en dia de mercat i que s’ho miraven tot, em diu la dona que ens acompanya. Després hi havia els bous. De fet, les anelles encara hi son davant per davant de la Jazz Cava… i a la Plaça dels Martirs era on hi havia els porcs. De fet, se’n deia la plaça dels porcs.

La bullidera de gent que omple el Passeig ens estreny en el nostre caminar i dificulta la vissió dels cotxes que els concessionaris de Vic hi tenen en exposició. De bestiar a cotxes, un canvi força comú en els temps que corren. A Plaça, hi ha el mercat d’habitud, un mercat on les clàssiques parades dels pagesos que venen planter i llavors, verdures fresques, flors i pollets es complementen amb una fornada de parades de roba, una de llibres vells i alguna de fòtils de col·leccionista. Baixant cap al carrer Verdaguer, ens trobem les parades de palmes i palmons. De fet, el nom del Mercat sembla provenir d’aquestes parades que fornien el dissabte dels estris per celebrar el diumenge de Rams com mana la tradició bimil·lenària. El meu contertuli recorda com se les tenien els pagesos de la comarca amb els carteristes que pujaven de Barcelona. Recordo, em diu, que un dia en van perseguir un fins a Balenyà. Es veu que havia volgut fugir en tren, però els pagesos van pujar-hi també i el van llançar fora a l’Estació de Balenyà. Allà trompada va i trompada vé, el van deixar mig difunt al lladre i encara n’hi va haver un que va dir: "I ara si vol que se l’emporti la bòfia i el torni a deixar, però ja se’n recordarà de Vic, ja". Resten, doncs, en la memòria de la gent experimentada els records de les batusses dels pagesos amb els lladres del cap i casal que volien fer-la a algun ausetà.

Avui, sota el sol d’aquest dissabte, ens trobem veïns del poble, parents i coneguts i fent-la petar aquí, fent-la petar allà ens anem acostant al Firal del Sucre a veure camions, tractors, màquines de batre, vaques de llet més netes que de costum, vedells, porcs, cavalls i, fins i tot, algun ase (sense volguer faltar a ningú, és clar). Peró el sol comença a picar amb força i la gana inicia el seu camí amb un rau-rau a l’estòmag que cal cobrir. Entomem el camí del Passeig i tornem a recuperar el cotxe en un descampat proper que demà és diumenge i a la plaça s’hi faran castells.

—-

Aquest diumenge havia pensat de començar el dia amb un bon esmorzar a Puiglagulla, peró la son ha guanyat la gana i m’he despertat un pèl tard. Aquest diumenge també havia pensat de baixar caminant a Vic, però la mandra m’ha fet agafar el cotxe. No sé, suposo que lo millor de planificar és justament això, pensar en el que faràs per després fer-ho tot al revés.

He arribat en un Vic menys poblat que el dissabte. De fet, he pogut deixar el cotxe en els llocs més propers a la carretera, sense descobrir la grandària de l’aparcament que m’havia obligat a recorrer un dissabte refartot. Al Passeig encara hi ha els cotxes i aprofito que he arribat d’hora per badar amb els vehicles clàssics i amb alguna d’aquestes bestiotes que fan ara per anar per la muntanya. A plaça, un concurs de llenyataires amb una imatge molt americana i un grup de country fan les delicies de la gent que s’ho mira asseguda sota el sol. I, cap a quarts de dotze, s’han començat a sentir les gralles tot desfent el carrer Verdaguer fins davant l’Ajuntament. Bon indici d’una nova matinal castellera, la meva primera trobada d’enguany amb la colla del cap i casal de Catalunya ben rebuts per Sagals i Nyerros i amb un acompanyament del nivell dels malves.

Els companys de l’arxiu ens havien informat que feia 20 anys justos que no pujàvem a Vic, era pel Mercat del Ram i la tècnica d’aquells moments s’havia plantejat una actuació de luxe per aquelles èpoques: el 4 de 7 amb l’agulla, el 3 de 7 aixecat per sota i el 5 de 7. Aquella trobada, però, sembla que no va anar massa bé. De fet, només el darrer d’aquests tres castells va poder carregar-se i el mal gust de la diada i una crisi a la colla sembla que els va fer desistír de tornar a pujar a la Plaça Major de Vic. 20 anys després d’aquella "derrota" a la Plana de Vic i amb un grapadet de membres de la colla fent vida per aquestes agradoses terres, els companys castellers de la plana ens han convidat a pujar a Mercat. Ha estat amb 20 anys de retard doncs que hem pogut oferir als vigatans l’actuació promesa al 1985. Una actuació tant bonica pels espectadors com pesada per la gent de la colla i és que es tracta de tres castells que no son gens còmodes de treballar des de la pinya. No hi ha lloc, les postures son complexes s’ha d’aixecar un pes força alt amb molt afinura, … Però el 4 de 7 amb agulla és com una flor que s’obra en primavera per deixar veure la teca de les abelles, el 3 de 7 per sota és un castell fet al revés que sempre és sorprenent i el 5 de 7 és una construcció massissa, ferrenya, ferma i amb dues aletes -una característica no massa habitual en el món dels castells-.

Finalment, doncs, el sol i els castells han marcat el meu retorn a l’activitat castellera i han permès oferir una actuació curta, neta, sense caigudes i força bonica, no?