Anem al gra, a dins de la presó. Com les xinxes, per Joan Carles Mestres

En atenció a una anotació molt pertinent que se m’ha fet en què se’m demana (i copio literalment per provar que no enganyo ningú) presentació de la meva persona i antecedents del meu cas; lloc i anys d’internament; experiències més notables, que m’hagin marcat i, com a conclusió, on sóc ara, en què he canviat, com m’ha transformat la reclusió forçosa i com valoro la meva dura experiència (fins aquí, cito textualment sols canviant la persona del verb), he de dir, en deferència a aquestes observacions i tot continuant el meu costum de començar pel final, que tot l’expressat, llevat la presentació, que faré ‘aviat’, havia de ser la conclusió, després de narrar l’experiència prèvia al meu segrest de 9 anys per part de l’estat, perquè les coses no passen perquè sí.

I no és casualitat que si t’ataquen i tu respons, com a bon català qui ha d’anar a la presó ets tu, com no ho és que si la policia t’estomaca t’inculpin a tu per violent, com no ho és que …però seguint el consell del bon amic, llanço a la paperera un munt d’argumentari jurídic per bastir el meu relat previ al segrest i em centro a l’experiència viscuda aquests 9 anys.

Quedi com a desenllaç de tot el llençat que si gosen fer el que fan amb líders del país que s’han caracteritzat per un escrupolós respecte a la no-violència, què no farien amb un ciutadà que no surt als mitjans ni ha estat votat per ningú, més enllà de les delegacions a l’escola o en alguna reunió de veïns? Sí, podria explicar que vaig ser amenaçat, agredit i de nou intentat atacar, però que sempre el provocador, agressiu i violent seria jo, mentre l’autèntic provocador, agressiu i violent, fent honor a la seva condició de provinent de terra del «ordeno y mando», serà considerat víctima o, en el millor dels casos i en llenguatge jurídic, «inocente con todos los pronunciamientos favorables». Com l’acudit del judici a un conductor blanc que atropellà un negre en què el jutge pregunta a l’acusat: «¿Y a qué velocidad dice que le embistió el negro?».

Procuraré no fer no gaire més acudits d’aquest estil, no per considerar-los políticament incorrectes o potencialment ofensius per a certs col·lectius minoritzats i oprimits, que em mereixen tot el meu respecte, i prou gent d’aquesta raça he conegut amb un cor més gran que una casa de pagès com per no mostrar-los el meu més profund afecte, sinó que per la mateixa comprensió envers la seva situació, la meva consciència m’impedeix comparar-nos-hi. Tot i que en el munt de fulls manuscrits que tinc de les moltes meves hores d’escriptura a la presó, comparacions i acudits d’aquest color n’hi ha per donar i vendre. Sí, a voltes em prenc certes llicències irònico-humorístiques, diguem-les-hi …d’humor negre.

Però feta la broma dialèctica i en desgreuge sincer, un record indeleble en la meva ment i a amics de la presó com en Mamadou Diougba (a qui em recorda molt el Dembélé) i en Wally (encara que no estic segur que el nom l’escrivís així ell, malià d’una bondat tan immensa com el seu cos i la seva força, que ni el que havia assolit no sé quants dans el pogué tombar) Coulibaly. I sense intenció de recordar a aquell que aparegué a la premsa, francesa, preferentment. I serveixi aquest record com a sentit homenatge a tota aquesta gent, subsahariana preferentment, que es juga la vida per trobar refugi a casa nostra. I molts d’ells s’acaben sentint tan catalans com el que més.

Tot l’argumentari rebutjat acabava amb la tesi d’un prestigiós observador coincident amb les meves dissertacions judicials: «La interlocutòria dictada pel jutge Llarena impedint la investidura de Jordi Sánchez és una interlocutòria ‘contra legem’. El jutge Pablo Llarena ha substituït la voluntat del legislador, la voluntat general, per la seva voluntat particular. Qui parla a través d’aquesta interlocutòria no és un jutge, sinó un ciutadà que desnaturalitza la funció jurisdiccional».

I té el jutge Llarena els sants ous (i perdó per emprar la paraula ‘sants’ en aquest context) d’impedir que un candidat a ser investit President ho sigui efectivament i continuï a la presó per possible reiteració delictiva. I ben barroerament, parla en 1ª. persona, com a víctima del procés. On va treure el títol, a Aravaca?

Doncs ara ha sortit per televisió i ja corria de fa setmanes per vilaweb que tot les actuacions criminals de tots els fronts formen part de l’ideari programàtic del seu manual per acabar amb el que anomenen ‘nacionalisme’, que no és casualitat que el seu sigui per defensar «la unidad de destino en lo universal» i el nostre sigui atac a l’estat de dret.

El dret de sufragi, actiu i passiu, reconegut en l’article 23 de la Constitució, no admet cap suspensió que no sigui la que provingui d’una sentència judicial ferma que comporti, com a pena accessòria, la privació del dret de sufragi».

En realitat, afegeixo jo, a partir d’una sentència de la Unió Europea, ni amb sentència ferma, cap jutge està capacitat per anul·lar el dret de sufragi actiu. Sols faltaria!, torno a afegir, a sobre, els que em condemnaren a mi, com a ciutadans modèlics podent votar i jo, com a delinqüent irredempt, sense poder exercir el meu dret de vot. Per cert, segons ells, el poder votar, el sufragi universal, és la sublimació de la seva democràcia. Doncs aquesta era la seva democràcia fins fa uns anys, una sèrie d’elements que haurien d’haver entrat a la presó 100 vegades abans que jo podent decidir que jo no podria ni votar. I sort d’un recurs d’un pres basc a qui la justícia europea (com sol ser habitual) va donar la raó i va aturar aquest desgavell jurídic tant del gust dels jutges espanyols, que es quedaren amb les ganes i un pam de nas. Tot i així, a moltes sentències (aquelles que els interessen), prohibeixen el dret de sufragi passiu, com si ells fossin algú per sobre meu o de molts altres sentenciats a qui ens ho han fet. Tanmateix, molts d’ells, per ignorància, ni tan sols votaven per por a ser castigats per incomplir una sentència.

Ignorància extensiva a quasi tot el funcionariat. Clar que a la majoria d’aquests què els importava? Certa funcionària bastant fatxa (per cert, la vaig acabar denunciant i va acabar traslladada de mòdul …no dic res de relació causa-efecte, em remeto als fets), en saber que votava va preguntar al Cap de mòdul, «¿los internos pueden votar?» i jo vaig saltar com una molla, «Eh!, que he votat a totes les eleccions!». De no haver estat tan impulsiu potser li hagués dit, «coi!, que ja tinc més de 18 anys, eh!». Mira, millor!, a saber com hagués acabat la conversa! Tornaré a parlar d’ella quan parli de les xinxes (no és cap al·lusió cap a ningú) i per què la vaig denunciar. I d’una altra conversa similar …i com va acabar. Per cert, del tema de les xinxes, en un judici just, no sé si hauria acabat sent declarada culpable. Ja hi arribarem, això sols és un tast.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*