RASTRE IMPERFECTE QUE REMUNTA LA VIDA

LOS SUEÑOS by Pura  Maria Garcia

Mai no saber el desconegut destí

on un vaixell petit, l’ànima,

s’arrecera dels perills

i del fustam que trenca

els llavis de les ones enfurides.

Mai no saber quin vent obrirà pas

al cel que blanqueja

en els matins d’estiu

on el teu nom em traspassa l’esguard.

Mai no sentir el calfred de la boira

instal·lada a un pensament

que fa virar el cos tot a estribord de la nuesa.

Mai no perdre’t.

Mai no conèixer quin és el destí final

dels somiadors.

Mai no acceptar que la paraula mai

és la cadena que en les ombres ens nuga.

Mai no oblidar la llum dels teus ulls.

Senzillament.

Mai no deixar de saber qui sóc:

rastre imperfecte que remunta la vida.

 

OBLIDADES LLUMS


















Pugnen els ulls com una carta marcada

vers les oblidades llums.

L’estiu juga.

El matí inunda les pedres

que remunten el misteri

de l’estima que vessa la vesprada.

-No sé quin és el destí dels que somiem-

em preguntes,

mentre en la nit ens donen pas

les dolces carícies que esborraran la boira.


EN LA PELL COMMINADA A RENDIR-SE








Reposen els cossos.

Ara,

regressats  de l’illa

on un àvid dolor separà els nostres noms.

A l’aroma del que ens precedeix,

reposen els cossos,

en la pell comminada a rendir-se,

en el traç del desig que s’acreix.

T’imagine,

matèria de llum a les mans,

blanc arrapat

als núvols que ja no hi són.

Et pense

i s’apropa l’instant

en que em pronuncies.

És la nit qui et reconeix.

Tremola mon pubis

i, amb un gest vehement,

el dolç combat de la carn,

de nou,

comença.


TEMPS QUE PREGONA UN TEMPS

A light behind the forest by Josef


El temps pregona un temps

on la mar és nua d’aigua,

encegada condemna

d’aquells que es pertanyen,

més enllà de la memòria.

El temps pregona un temps

que es desfà de la tèrbola terra,

que dorm sota la boira.

Temps és el temps,

un ara en que no em sent  ocell abandonat.

Temps és el temps,

aquest  clam buit de sons,

minúscula paraula

que, al temps,

és més que el temps

que el temps pregona.

Ara, és el temps.

A CADA INSTANT…

IMATGE by PURA MARIA GARCIA


La vida és

una escullera càlida.

A cada instant,

la mar obscura

amenaça amb claudicar

i fer-me

surar

sobre les aigües

d’una llum que és veu antiga.

Aleshores, viure

és l’entreacte

d’aquest temps imprecís,

intensament

estès

a una platja sempre buida

on viure

és un colp de vent,

sobtat,

tan estrany i dolç

com la vida.


CAMINAVA

LA CALLE DESAMOR by Pura Maria Garcia


Caminava per un carrer fet a mida pels adéus i el silenci.

Captiu, aquell cos, entre ombres cristal·lines, avançava ferint les arrels del moment impassible. El roig intens de l’aigua inquieta de la passió s’escolava pels albellons, agombolats pel temps ferit, del buit immens de la memòria.

Entre runes, allà on ningú no endevina la seua presència, caminava, enllotat ésser, fruit inexistent, desesperançat miratge. No havia sortit el sol encara.

Caminava pel carrer on l’ànsia no agullonà mai més la pell dormida.

Caminava, a contracor.

Caminaven, el desamor i la seua despietada figura.