Amedeo Modigliani forma part del meu imaginari sobre la tragèdia de l’artista perquè el meu coneixement sobre les seues obres i les seua vida és, en el fons, ben pobre. Una pel•lícula i una ullada distreta i innocent a les seues obres ho és tot. Potser per esta creença, entre d’altres de més senzilles d’endevinar,
Los crepuscles del capvespre em fascinen. Suposo que si de tant en tant feu una ulladeta a este bloc ja us n’haureu fet a la idea. De ben segur, però, que aquesta fascinació meua és casual, deguda a la sort de poder contemplar-los sovint després de treballar una estona, los dies que feinejo per la
Sentir, emocionar-se, percebre, creure, intuïr… Totes les paraules que es refereixen a la incertesa de tot allò Diví. I jo penso que la postura més honesta, l’actitud més senzilla (i no per desconeixement de les fonts) al respecte, és proclamar que ‘no ho sé’, la qual cosa no exclou una particular creença, una sospita, i
‘Tinc ganes, unes ganes horribles, d’olorar això: el fem dels estables amuntegat en un camp d’aquells que recorde de sobte a Beniferri. Una olor que m’indica aquells camins, finíssims, que feien, en les caixes de sabates, els cucs de seda per damunt de tomellos ben secs. La caixa de sabates amb un forat damunt. I mon pare venia amb un
De sobte, però com sempre i, per tant, com era previsible, la normalitat és que a finals d’agost lo sol ja romancegi i no aparegue fins a dos quarts de vuit del matí. I d’esta hora i durant tot lo mes de setembre, la seua claror mos acompanyarà una mitjana de tretze hores cada dia.
Fa uns dies em va trucar en Pocurull i vam xerrar sobre la seua anada al Vendrell i coses de les respectives feines i també sobre la polèmica de les obres d’art de Sixena (no sé per què, però en fi). Mentres parlava, allà als Ports que començava a ploure. Feia una estona que m’havia
Primer segar i després batre. Això era així fins fa uns dies. Ara només és qüestió d’avisar al de la Caterpillar que et pare més a la vora i donar-li los cèntims que et demane.
La Lila, abans d’anomenar-se Lila, era una gosseta de quatre mesos que un dia va acudir a l’hort de la via. Per ventura, era un migdia que jo esperava pacientment que l’aigua m’arribés a la bassa per poder regar les bajoqueres. No duia collar i estava plena de puces i paparres. La vaig llençar amb
Feia poc que havia estat instal·lat i responia amb aquella displicència pròpia dels que no coneixen gaires coses, però tampoc els cal. Era previsible que, amb els anys, aquella energia continués alimentant la seua arrogància -i de bona gana, com si fos una normalitat-. Però les potències van canviar i un dia van arribar uns
Avui, la Terra, que si no diuen una altra cosa és este planeta que sembla que habitem, estarà en lo punt d’enguany més allunyat del Sol en la seua òrbita. Concretament, a una distància de 152.092.511 quilòmetres. Sabeu quants són 152.092.511 quilòmetres? Jo no, però un dia vaig llegir que d’aquí milers de milions d’anys
Per no dir allò que és lleig d’observar perquè no és bo, ni sà, sinó interessat. Però hi ha persones sàvies, per mi. A elles els hi dec dedicació, amor i més paciència. L’esperança que la bonesa no puga ser foragitada sense ser contemplada.