Avui, la Terra, que si no diuen una altra cosa és este planeta que sembla que habitem, estarà en lo punt d’enguany més allunyat del Sol en la seua òrbita. Concretament, a una distància de 152.092.511 quilòmetres. Sabeu quants són 152.092.511 quilòmetres? Jo no, però un dia vaig llegir que d’aquí milers de milions d’anys
Per no dir allò que és lleig d’observar perquè no és bo, ni sà, sinó interessat. Però hi ha persones sàvies, per mi. A elles els hi dec dedicació, amor i més paciència. L’esperança que la bonesa no puga ser foragitada sense ser contemplada.
A l’hivern i a la primavera, la Bassa de les Ermites es desperta emboirada. M’encanta, a trenc d’alba dels divendres, escoltar la seua fauna i gaudir de la seua bellesa abans de començar la feina. La Bassa de les Ventalles, la Bassa de les Ermites, la Bassa del Montsià i totes les séquies que no
Ahir -fa uns dies- em referia a la Pietat. Molt a prop de la Pietat, a la mateixa Serra de Godall, com si anessis al poble baixant cinglera avall de la Cova Negra, camí de la séquia mare, hi ha la Cova de Santa Magdalena. Jo no ho sabia fins que m’ho va explicar Paco.
Per allò que sempre he estat el cul d’en Jaumet, quan a la facultat mos van dir que hauríem de conèixer la Biblioteca de Catalunya, jo ja hi havia fet una certa despesa en fotocòpies des de feia anys. Modèstia a part. O no, sincerament, perquè les fotocòpies sortien cares i encara no les pagava
L’esperança no té res a vore amb la religió. Dit així, ràpidament, espatarra, però vull dir que la religió és una estructura d’estat. Sempre ho ha estat, des de Sumèria, potser abans. Cal dir-ho perquè això és ben cert.
He pensat en ‘el cant lent i trist’ que volia escriure l’Estellés. Això ho va escriure al Coral Romput. Potser va ser el mateix Coral Romput lo seu ‘cant lent i trist’. Sóc del parer que sí. No en té cap altre, al cap i a la fi.
Quan vaig conèixer el Poble Vell de Corbera d’Ebre no vaig sentir l’emoció d’altres indrets despoblats. Per qüestions de feina, durant un temps llarg vaig anar-hi sovint i a la fi me’l vaig arribar a conèixer molt bé. Un dia em vaig fer acompanyar per una persona que, sense ser historiadora, podia aprofundir més en
Queia el sol, ahir, quan tot just acabava de collir quatre tirabecs per al puré del sopar. Queia el sol i m’embadalia, alegre. Com sempre.