Espai de Dissidència

l llarg de la història recent, va haver-hi un moment en què el poder establert va trobar una expressió per defensar-se de tot qüestionament de l’statu quo. “Constitucionalisme” o, “constitucionalistes” ha esdevingut una fórmula màgica per tractar de desautoritzar tota crítica respecte a aquells que consideren els seus enemics o adversaris, l’escut que fan servir els partits de l’stablishement per conjurar les amenaces que suposen canvis profunds en l’equilibri de poders. Potser va ser cap als anys noranta, especialment quan María San Gil i Josep Piqué van tractar d’atorgar certa pàtina intel·lectual al nacionalisme espanyol de matriu franquista tot alterant el sentit profund del concepte “patriotisme constitucional” cisellat pel pensador alemany Jurgen Habermas. En certa mesura, Piqué i San Gil no anaven desencaminats. Molts alemanys, davant la vergonya del nazisme que pretenien superar, van adoptar aquesta fórmula per sublimar el seu nacionalisme. El problema, a l’hora d’aplicar-lo a Espanya, és que en no produir-se cap judici de Nuremberg, la fórmula resultava poc creïble a mesura que Aznar i la resta d’assistents al casament de la seva filla parlaven o actuaven a la manera de La Escopeta Nacional.

Aquells qui ja comencem a tenir certa perspectiva històrica en som conscients de l’evolució experimentada per determinats actors i sectors polítics. En un context de violència política, marcada especialment per l’actuació d’ETA, els sectors del règim van tractar de fer servir el terme “demòcrates”. Tanmateix, l’expressió tampoc no resultava creïble, tenint en compte que la violència era bidireccional (amb assassinats subcontractats des de les clavegueres de l’estat, i la impunitat de la ultradreta, amb més de 200 morts sense investigar o exonerats davant els tribunals), o que bona part dels dissidents, com ara objectors als servei militar, republicans o independentistes, esdevenien moviments infinitament més democràtics que els poders de l’estat. És per això que el terme “constitucionalistes”, especialment quan al País Basc es va aplicar l’estat d’excepció encobert (anomenat Llei de Partits) va acabar representant l’estat i les seves estructures profundes, acompanyats dels seus “palmeros”polítics i mediàtics, que sovint es feien cínicament les víctimes.

La paradoxa és que els mateixos que s’aferraven a un infumable text constitucional i unes planes esgrogueïdes havien estat originàriament en contra d’aquell text. Els primers articles de Jose Maria Aznar a la premsa de províncies anaven contra la Constitució. 5 dels 16 diputats d’AP, el partit creat per l’exministre franquista i ponent constitucional Manuel Fraga, van votar-ni en contra, i 2 es van abstenir. Dècades després, qui més va criticar el text és avui el seu màxim defensor. Què va passar?

La Constitució de 1978 es va marcar diversos objectius, que no sorgien precisament de la voluntat d’articular una democràcia plena. Els sectors més joves del franquisme, en el llenguatge coetani “aperturistes” eren conscients que la decadència física de Franco implicaria un seguit de reptes polítics que podrien implicar una amenaça respecte a la seva hegemonia política i social. A més, entre els seus objectius hi havia la d’aconseguir un encaix europeu que permetés validar la perpetuació dels interessos de les elits beneficiàries del règim. Hi havia certa obsessió a què Espanya abandonés la seva autarquia política i deixés de ser l’estat pària que els estats europeus li atorgaven internacionalment. D’aquí l’interès per ésser admès com a membre de ple dret al Mercat Comú.

La defunció anunciada del dictador, era obvi que marcava determinats riscos i oportunitats. El règim requeria d’una institucionalització que permetés el respecte internacional, alhora que perpetués els interessos d’aquells que s’havien beneficial del cop de 1936 i els privilegis assolits gràcies a la victòria a la guerra civil. D’aquí la clara aposta per una monarquia que, en la persona de Joan Carles I, fos capaç de projectar una imatge de joventut i modernitat, en una òbvia operació de màrqueting polític.

La primera pedra de la reconversió franquista fou la Llei de Reforma Política de 1976. Es tractava de la peça d’enllaç entre el corpus legislatiu franquista i la nova realitat política envers un règim que pogués ser equiparable a les democràcies occidentals. S’ha parlat molt que la votació d’aquesta llei esdevingué un hara-kiri de les Corts franquistes, concebudes sota uns paràmetres de corporativisme franquista. Vist en perspectiva, la realitat va ser tota una altra molt diferent a la edulcorada visió projectada per Victoria Prego al seu documental sobre la Transició. El govern Suárez va comprar voluntats i col·locar els membres de les Corts en espais més lucratius i decisius que una institució que, en l’arquitectura institucional del franquisme, no era altra cosa que un simple decorat que només servia per “aconsellar” el dictador i per aplaudir les seves polítiques. Com ens demostra l’exhaustiva investigació de Lluc Salellas a El franquisme que no marxa, a banda de suborns monetaris i materials, els consells d’administració de bona part dels monopolis econòmics i industrials es van omplir d’aquesta mena de personatges; la judicatura i l’alta administració va obrir les portes als seus descendents, i les principals personalitats del règim van continuar manant entre bastidors. Per la seva banda, els joves estrategues que assessoraven Suárez van anar teixint un seguit de pactes amb una oposició que no s’oposava massa a fi d’integrar-los –en espais subalterns- al sistema. Paral·lelament, mentre comencen a legalitzar-se partits polítics, el Partit Únic, la Falange Española i de las JONS es dissol, i els seus components passen directament a la funció pública en espais rellevants de la policia, la judicatiura, els mitjans de comunicació o qualsevol altre lloc on, en el futur democràtic, podran continuar remenant cireres, ells i els seus descendents.

Ara bé, era evident que la reforma política espanyola, en un moment de gran agitació als carrers, amb Euskadi i Catalunya com a principals focus de dissidència, havien de fer front a diversos reptes: la necessitat de reduir desigualtats socials; la voluntat de construir una cultura democràtica sòlida i la necessitat d’administrar una òbvia diversitat nacional. Tots aquests eren elements que calia incloure en una mena de pacte desigual que s’establiria mitjançant una Constitució, com succeeix en totes les democràcies liberals –encara que, contràriament als mites de ciència política, també dictadures que també es fonamenten en constitucions-.

Abans de tot, calia  abordar una qüestió prèvia. Era necessari constituir unes corts constituents, elegides democràticament, que permetessin atorgar credibilitat internacional (i interna) al sistema. I això va resultar ser les eleccions del 1977. Les “primeres eleccions democràtiques” de la Transició.

Ep! No anem tan de pressa! En aquestes eleccions el règim franquista sense Franco (i amb Borbó) es van fer trampes. En primer lloc, la immensa majoria de la societat espanyola, caracteritzada per un analfabetisme polític inoculat durant quatre dècades de dictadura, no tenia molt clar que votava. La majoria no sabia en què consistia això de “corts constituents” o fins i tot el mateix concepte “Constitució”. Tenia només l’experiència de l’arbitrarietat i impunitat del poder, que a més, tenia com a acompanyament una violència brutal i quotidiana que tenia com a objecte atemorir la població civil a fi de mantenir la por com a principal arma política d’hegemonia franquista. Recentment, la recerca de la historiadora francesa Sophie Baby establia en més de 700 els morts per violència política entre 1973 i 1982, entre els quals, centenars per part d’una ultradreta que actuava com a forces paramilitars, en connivència amb la policia política i la protecció de la judicatura. En comparació la “Revolució” a Portugal no va passar d’una desena de víctimes mortals”. En segon lloc, es va improvisar una llei electoral, amb circumscripcions provincials, dissenyades perquè el caciquisme franquista impedís la victòria d’unes esquerres mal organitzades i pitjor dirigides, i que és responsable del bipartidisme imperfecte actual. Finalment, només van poder votar els majors de 21 anys (excloent precisament la generació més crítica i menys poruga. Tot plegat, en una època en què RTVE mantenia un monopoli informatiu que, a més, obligava a les emissores de ràdio a transmetre el butlletí de notícies a Ràdio Nacional d’Espanya. I això, en un país sense lectors de premsa i amb un elevat percentatge d’analfabetisme funcional.

Les corts van començar a elaborar aquella Constitució. Una Constitució redactada entre soroll de sabres, on hi havia, com a leiv motiv les darreres voluntats de Franco recollides al seu Testament, entre els quals demanava obediència al rei, i, que es preservés la “unidad de España” a qualsevol preu, i sobretot, sobretot, que es mantingués la “victoria” (i els privilegis resultants).

És així com a l’article 2, que recorda la “indissoluble unidad de España”, el redactat provingués d’una habitació a la Moncloa on militars de l’estat major van enviar un paper rebregat amb aquell text d’enrevessada redacció i caòtica sintaxi a la comissió constituent que mantenia una reunió a la sala principal, segons ens va revelar, anys després,  un dels “pares” de la Constitució, Jordi Solé Tura.

També arriba la qüestió central de la Monarquia.  Fa pocs anys, la periodista Pilar Urbano va revelar que Suárez pretenia fer un referèndum sobre la monarquia a fi de poder-li atorgar major legitimitat. Tanmateix, les projeccions demoscòpiques fetes per empreses nord-americanes alertaven de la possibilitat d’un resultat negatiu. Així doncs, la Constitució servirà per blindar-la institucionalment. És per això que ara mateix la dinastia, assetjada per mil escàndols, sembla adquirir una imatge que recorda aquell conte d’Oscar Wilde, el “Retrat de Dorian Gray” on el deteriorament s’expressa precisament en la figura d’una institució que pot arrossegar tot el sistema en la seva caiguda.

Un altre dels elements que no sempre es té en compte a l’hora d’abordar aquesta Constitució a punta de pistola i amb mètodes qüestionables que recorden a Narcos, és que la Constitució serveix per ordenar i incorporar la caòtica legislació franquista, especialment en allò que s’anomenaven “Leyes Fundamentales” que, tal com recull l’article 9, valida totes aquelles normes i actes administratius perpetrats durant la dictadura. Això inclou, per descomptat, l’autoamnistia de 1977 en el que esdevé una llei de punt final i que tracta de blindar constitucionalment els crims i els criminals de la dictadura. Es per això que no és desencertat l’opinió de molts que pensem que el règim del 78 és la continuació del franquisme per altres mitjans. Si volem fer una agosarada comparació amb el fascinant món de les sèries, la Constitució acabà essent la presó de mentida “la Catedral” on Pablo Escobar i els seus lloctinents seguien mantenint discretament els seus negocis i actuant amb total impunitat. La Constitució, i ara s’evidencia més que mai, ha permès preservar tots els negocis de l’aristocràcia franquista, i mantenir el seu entramat d’interessos sense perdre ni un sol centímetre del territori ocupat.

Precisament l’enrevessada arquitectura constitucional ve motivada per aquesta obsessió autoprotectora. Els capítols essencials (monarquia, estructura de l’estat, estructura territorial, els poders,…) estan blindats de tal manera que sigui impossible reformar-los. Els redactors no eran idiotes i sabien que en la Constitució es jugaven la supervivència de la seva hegemonia com a grup social i dels privilegis adquirits mitjançant la violència il·legítima d’un cop d’estat. Això explica la virulència dels poders fàctics actuals quan es qüestiona els pilars de l’ordre constitucional. Ara per ara, fer el més mínim acte de justícia, buscar un pacte que permeti l’encaix de la diversitat nacional, plantejar una democràcia més real no pot assolir-se mitjançant una reforma constitucional, sinó, pràcticament, mitjançant una revolució.

Corol·lari final. L’aprovació de la Constitució genera greus dubtes que creixen a mesura que passa el temps i el règim és més qüestionat. Xavier Casals, al seu llibre El voto ignorado de las armas recull alguns testimonis de les persones que van treballar com a tècnics d’aquell referèndum constitucional del 6 de desembre de 1978. Va haver un gran caos en el cens, i sembla que les dades de participació van ésser inflades. En una era sense internet i amb una opacitat extraordinària, els resultats també van ésser qüestionables. Sembla que el frau en la gènesi i la redacció, va culminar en una constitució de grans promeses i dura realitat. Tot i que el principal motiu de prevaricació moral fou el que s’ha palesat en la seva galdosa història. Per a molta gent, especialment a Catalunya, la Constitució va ésser contemplada com a un punt de partida, on amb els anys s’aniria obrint pas a més democràcia, permesa a mesura que els residus del franquisme s’anessin extingint. La realitat és que la Constitució ha esdevingut un punt d’arribada, el hasta aquí podemos llegar expressat pels Aznar, Casado o Rivera de torn. Tot plegat en un país on l’ombra del franquisme és allargada. En un país on és encara molt vàlida L’Estaca, de Lluís Llach.  Ben cert que està podrida. Si tu l’estires fort per aquí, i jo l’estiro fort per allà, segur que tomba.

“La constitución que nos dimos”, en llenguatge Rivera-Casado no va ser així. Va ser una “Constitució que ens van imposar”, i que, bàsicament serveix per protegir-los a ells, de nosaltres”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!