“Qui renuncia a la llibertat per comprar seguretat no mereix ni llibertat ni seguretat.” Aquesta frase atribuïda a Benjamin Franklin, encara vigent, també podríem aplicar-la per al cas espanyol, convenientment actualitzada: “Qui renuncia a la democràcia per mantenir la unitat es quedarà sense democràcia ni unitat.” En plena involució, no hem de perdre de vista
Enric Pujol, Josep Tarradellas. El retorn del president (juny-desembre de 1977), DAU, Barcelona, 2016, 502 pp. Com explicava Oscar Wilde, l’única obligació que tenim respecte a la història, és reescriure-la. Com a historiador que, a més de lectures, acumulo certa perspectiva històrica i vivència personal, sóc conscient que una de les històries pitjor escrites i
Jaume Renyer i Alimbau, Lluís Gausachs i Ramon. Patriota i secretari del president Tarradellas (1954-1977), Pagès, Lleida, 2015, 205 pp. Com en el cas de Joan Estelrich i Francesc Cambó, la biografia d’algun personatge de referència es pot completar a partir de la relació amb el seu secretari particular. Sovint, la trajectòria personal d’aquell
L’historiador Xavier Casals acaba de publicar La Transición Española. El voto ignorado de las armas, en el que resulta ser una obra de referència per comprendre les dimensions i abast de la Transició. Casals, amb un estil ponderat i tractament rigorós, ha disseccionat aquest període històric en base a la dialèctica entre fonts documentals i dibuixa
Recordo aquella nit d’octubre de 1982 en què el PSOE va guanyar, per majoria aclaparadora, les eleccions generals. Aleshores tenia setze anys, i em va emprenyar no haver-los pogut votar aleshores. Es respirava cert ambient d’eufòria. Semblava com si la història es pogués capgirar, com si hi hagués la possibilitat de sortir d’aquella mena de
Part de la caverna mediàtica ja torna a bramar per l’enèsima anècdota del nostre procés de desconnexió. L’Empar Moliner, a qui hauríem d’atorgar el Nobel de la ironia, o la Creu de Sant Jordi pels mèrits que té fer-nos riure de situacions dramàtiques, va cremar alguns fulls de la Constitució com a consell d’economia domèstica
Enric Juliana, España en el divan. De la euforia a la desorientación, retrato de una dècada decisiva (2004-2014), RBA, Barcelona, 2014, 605 pp. Aquest va ser el llibre que vaig llegir per Sant Jordi. He de reconèixer que sento una especial feblesa per l’Enric Juliana. Malgrat l’evident distància ideològica que ens separa, les seves cròniques
Nota: Ressenya de Ferran Aisa publicada al Suplement Cultural de El Punt Avui, divendres, 20 de març Xavier Díez (Barcelona, 1965), llicenciat en filosofia i lletres per la UAB i doctor en història Contemporània per la UdG, s’ha especialitzat en la història intel·lectual i cultural del moviment llibertari i en l’estudi de la Transició. Fins ara ha publicat mitja dotzena de
Una de les virtuts del cas Pujol és que ha obligat la societat catalana a encarar-se al mirall. Certament, detractors de tot tipus han tractat d’instrumentalitzar l’afer per desautoritzar un partit o la causa sobiranista, tanmateix, mirat en perspectiva, els pecats familiars de l’expresident tenen molt a veure amb una culpa col·lectiva. En els anys
Si bé l’evolució de l’escola pública de vocació democràtica es pot considerar com a la història d’un èxit, la política educativa de les darreres dècades ha estat un fracàs. L’esforç col·lectiu de docents, famílies i alumnes ha dignificat l’educació i cultura del nostre país. En contraposició, els excessos legislatius, tant provinents de Madrid com de
Carme Molinero, Pere Ysàs, La cuestión catalana. Cataluña en la transición española, Crítica, Barcelona, 2014, 374 pp. En els darrers anys, amb l’enèsima col·lisió Espanya-Catalunya, sembla que descobrim la sopa d’all. Tanmateix, i malgrat la història, les societats tendeixen a autoenganyar-se amb gran facilitat. El relat triomfant de la Transició, capaç d’anestesiar al llarg de
Vaig néixer el 1965, la qual cosa vol dir que vaig patir com a alumne les darreres traces del franquisme a les aules. Eren anys en blanc i negre en què l’escola esdevenia un engranatge més d’un sistema fonamentat en la por i la repressió, en què l’individu era esclafat per una dictadura abominable, en
En una època en què el discurs canònic era el de Victoria Prego, vaig ser un dels primers historiadors i analistes a ser especialment crític amb la Transició, creixentment anomenat com a “Segona Restauració”. Ara bé, si comparem la fase de la dècada dels vuitanta i primers noranta, si ho comparem amb l’actualitat, podria resultar
Per tercera vegada consecutiva, ahir també vaig participar en la multitudinària Diada. Aquesta vegada, la litúrgia ordenada per l’ANC, algú ho havia de dir, em semblava una mica folklòrica. Tanmateix hi vaig ser perquè, com a historiador, sóc conscient de la importància de participar en la història. I, certament, les sensacions copsades en el trajecte,
Nota: Article publicat a El Punt Avui Dos dies després de l’atemptat de l’11 de març de 2004, mentre que la insistència del ministre d’Interior, Ángel Acebes, sobre l’autoria d’ETA contrastava del tot amb l’evidència islamista, es va cometre un tràgic crim deliberadament oblidat. Ángel Berrueta, un forner de Pamplona, fou assassinat per un policia