Xavier Casals, La Transición española: el voto ignorado de las armas, Pasado y Presente, Barcelona, 2016, 791 pp.
Les dècades de 1980 i de 1990 són les de l’elaboració i difusió del que, fins fa poc, seria el relat canònic de la Transició. Un relat que, sens dubte, podríem considerar com a la versió optimista del procés històric i la cara amable d’uns anys que, aquells amb prou edat per haver-ne tastat tan sols la superfície, es contradiu amb bona part de les experiències personals. Tanmateix, aquesta visió, que podríem sintetitzar amb la recordada sèrie de TVE, dirigida per Victoria Prego, i emesa vint anys després de la mort del dictador, només pot explicar-se per l’hegemonia cultural que permetia el domini dels mitjans (especialment els audiovisuals en un estat amb escassos nivells de lectura), un pràctic monopoli informatiu de mitjans afins a l’estat i uns grups mediàtics amb grans concomitàncies amb el poder profund. Per la banda de la dissidència, i també de manera paral·lela, bona part del món acadèmic i polític provinent de l’antifranquisme havia participat massa d’un entorn intel·lectual d’òrbita marxista que, al cap i a la fi, també havia pres part en els famosos pactes transicionals. El contrarelat pessimista, en tot cas, al llarg de molts anys va restar confinat als marges (mediàtics, polítics, intel·lectuals), i eren sostinguts per part d’aquells que ja havien estat bandejats per la seva coherència (amb l’exemple destacable de Lluís Maria Xirinachs), o bé no comptaven per als estrets cercles del poder cultural (com ara una destacable historiografia de matriu llibertària).
Amb el nou segle, la mirada respecte al passat ha anat canviant de bàndol. A mesura que el que recentment es ve denominant com a “règim del 78” exhibeix els seus límits i febleses, a mesura que es gesten alternatives rupturistes des de fora del bipartidisme, s’imposa una visió pessimista, “lampedusiana”, en expressió de Bernat Muniesa . També és cert que amb el pas dels anys, els periodistes, ofici el qual fou el primer a tractar de narrar uns fets i interpretar uns processos, han anat deixant pas als historiadors. El recurs a la història oral, el reportatge, l’hemeroteca i l’abundant memorialística redactada amb la distància dels fets, ha anat essent contrastada en base a alguns papers desclassificats (encara que també resulta significativa la seva absència, la destrucció documental i les dificultats legals i pràctiques per consultar fons) o, encara millor, en base a confrontar fonts contradictòries, a “fer dialogar fets confusos” (en termes afortunats proposats per Xavier Casals).
Certament, la mirada respecte a la Transició ha experimentat, en els darrers quinze anys, un gir copernicà. El frustrat procés de memòria històrica ha posat en evidència l’absència de consens sobre el passat recent, que no resulta altra cosa que el reflex del conflicte polític respecte els resultats polítics i socials de la Transició. En aquestes circumstàncies, el debat històric esdevé un camp de confrontació, on sovint les idees i els projectes polítics interfereixen en una necessària anàlisi desapassionada, en un distanciament acadèmic respecte al període 1973-1982. Al Principat especialment, aquest gir interpretatiu en un sentit crític ha estat hegemònic. Com tot, en bona part dels títols publicats els darrers anys, l’interès, les aportacions i l’honestedat intel·lectual és desigual, tanmateix, s’arriba a la impressió que avui els únics que defensen els canvis a l’estat a cavall de les dècades dels setanta i vuitanta semblen els de l’Associación Para la Defensa de la Transición , una entitat amb antics veterans de la política i la cultura que tingueren alguna mena de protagonisme amb el procés, i que mantenen, amb escassa convicció, una web desactualitzada i poc endreçada.
Potser és per tot això que cal agrair l’esforç que ha fet l’historiador barceloní Xavier Casals en el seu darrer llibre, teòricament sobre el paper de la violència política durant el període estudiat, encara que també resulta una interessant anàlisi sobre els punts foscos del període i una revisió a fons dels mites a banda i banda de la trinxera historiogràfica. Sense aportar grans novetats respecte a qüestions específiques (ETA, el paper de la ultradreta, la qüestió catalana, les conspiracions del 23-F, l’independentisme català, la crisi i reconversió del món llibertari, els grupuscles de l’extrema esquerra, els diversos serveis d’espionatge i infiltració policial,…), sí capta l’atenció sobre alguns afers poc coneguts (la connivència i el paper de la ultradreta francesa, italiana o argentina; la qüestió canària) i sap situar bona part dels esdeveniments en un context internacional que efectivament va condicionar l’actuació dels diversos actors. Aquesta és una perspectiva que s’agraeix, perquè en la disputa entre “optimistes” i “pessimistes”, existeix la tendència a mirar-se el melic, a tractar d’analitzar aïlladament fets i esdeveniments, i a fer servir allò que s’esdevenia fora de les fronteres com a comparsa o excusa (especialment amb teories conspiratòries sobre el paper de la CIA o de la diplomàcia no sempre subtil dels Estats Units). A “El voto ignorado de las armas”, se’ns especifica el paper de la ultradreta internacional (àmbit en què Casals és una autoritat de referència), per exemple, a partir dels fets de Montejurra; se’ns alerta sobre la política anticolonial encapçalada per Algèria per donar-nos una visió en perspectiva del paper de l’independentisme canari; s’aborda la qüestió dels “mercenaris de fortuna”, procedents de l’OAS francesa, disposats a participar a la guerra bruta (des)organitzada des d’espais més o menys autònoms de les policies franquistes; de l’impacte dels diversos cops d’estat coetanis a Llatinoamèrica o Turquia per atorgar versemblança a la possibilitat de l’intent d’intervenció militar culminat en el 23-F; de les possibles connexions de la xarxa Gladio en ple context de la guerra freda, o de tants altres serrells, encara per aclarir, en una època en què wikileaks permet saber més sobre què va passar a fora d’Espanya que a dins.
De tota manera, el volum té una tesi central. Casals, d’acord amb la gran majoria d’historiadors centrats en el període, desautoritza el mite de la Transició pacífica. D’acord amb les recerques sobre la violència tant quantitativa com qualitativa (especialment sobre els treballs de Sophie Baby), determina que la Transició fou violenta. Molt violenta. La més violenta de totes les transicions europees del darrer terç de segle XX (potser amb l’excepció de la caiguda del règim comunista romanès de Ceocescu). Les xifres de morts més consensuades oscil·len entre 600 i 700 assassinats en 2.000-3.000 accions violentes entre 1973-1982. A tall d’exemple, la guerra d’independència Eslovena de 1991 suposà 62 morts. Un període com el conegut historiogràficament a l’estat com el “pistolerisme” representà, entre 1917 i 1923, no més de 500 víctimes. No té cap sentit, si no és per motivacions propagandístiques, titllar de “pacífic” i “exemplar” el procés en què una dictadura totalitària esdevingué l’actual democràcia espanyola. Ara bé, i aquí arriba la novetat, Casals considera que, si bé la violència tenia una motivació clara de desestabilitzar l’estat (ja fos per fer-lo involucionar, ja fos per redirigir-lo cap a la ruptura radical amb el franquisme), es produí la paradoxa que ajudà a consolidar la democràcia més o menys dissenyada per franquistes i opositors disposats a transigir. La pressió de les armes, en un moment delicat de canvi històric i social, a parer de l’historiador feu guanyar partidaris del sistema democràtic. El fet que cada setmana es produïssin morts, enterraments, trets o bombes, lluny de buscar sortides radicals va empènyer una opinió pública en procés de formació i modernització a abjurar de la solució armada, a emancipar-se d’una història que, com repetien els manuals escolars d’història, semblava destinada a la tragèdia. I, el fet cert és que l’estat, amb el pas dels anys i la consolidació de les institucions, va passar a esdevenir un dels estats amb menor taxes d’homicidi del món.
Més en detall, l’autor analitza els diversos àmbits i epicentres del fenomen. D’una banda, trobem, esclar, la violència associada al búnker, en què les concomitàncies amb les esferes de poder i el seu aparell administratiu resulten òbvies. Resta clar, com ja ho fan els diversos treballs de Mariano Sánchez Soler (La Transición sangrienta, Península, 2016) o l’esmentada Sophie Baby (Le Mythe de la Transition pacifique, Casa de Velázquez, 2013), que existeix una violència estructural que comporta cossos repressius habituats a la impunitat, en col·laboració amb un veritable cobertura legal de la judicatura franquista; que compta amb certa violència subcontractada (en base a la ultradreta) que tenen com a objectiu mantenir sota control el canvi polític amb la finalitat de preservar l’ordre social tatuat pel franquisme. També hi apareix una anàlisi desapassionada i contextualitzada de l’aparició de grups armats com ETA en base a les circumstàncies nacionals i internacionals del moment, l’evolució de la seva lògica política, i el fonament dels límits de la lluita armada. O també resulten interessants les interpretacions, en un sentit similar, del món llibertari barceloní en descomposició durant les dècades dels setanta i vuitanta (amb l’aparell de l’estat disposat a accelerar aquest procés a còpia d’operacions de guerra bruta com el Cas Scala). En resum, més de set-centes planes (dues-centes de les quals són de bibliografia i referències) serveixen per tractar documentadament, i en profunditat, allò que realment s’esdevingué, des d’un punt de vista rigorós i matisat.
Una de les altres idees que apareixen amb força, i que de fet ajuden a entendre la caiguda del mite de la Transició en base a la crisi política transversal actual és que s’assenyalen els epicentres polítics agitatius. Hi ha quatre punts calents, quatre falles tectòniques que propicien els diversos terratrèmols. Hi ha la capital de l’estat, seu del poder polític, que esdevindrà un camp de batalla on la ultradreta defensarà violentament el seu estatus polític i social, i els diversos grups antifranquistes i rupturistes disputaran el terreny. Hi haurà el País Basc, on l’aparició d’una ETA que posarà contra les cordes l’aparell franquista, propiciarà una “ulsterització” i el recurs a la guerra bruta, l’estat d’excepció i una situació confusa encara per resoldre. Hi haurà les Canàries, escenari de la darrera batalla anticolonial, i on les clavegueres de l’estat actuaran a l’ombra. Hi haurà, també, Catalunya, un factor de desestabilització amb important presència d’una ultradreta on resulta evident el seu aïllament social, amb presència d’un conflicte social i laboral important, que tindrà una tradició de rebel·lió, sovint de matriu llibertària, encara que també cultural, i per descomptat, la qüestió nacional, menys pacífica i ordenada del que assegurava el pujolisme.
Més enllà que les tesis de Casals puguin ser clarividents o discutibles, el cert és que “El voto ignorado de las armas”, constitueix un treball de referència, que té la virtut d’ordenar bona part de les aportacions precedents (moltes de les quals molt recents), de suggerir interpretacions interessants, i d’inspirar un necessari escepticisme davant un relat tan polititzat i polèmic.
Nota: Ressenya publicada al núm. 86 de la Revista Afers, fulls de recerca i pensament.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!