Les ovelles xisquetes de ma filla Aran fan una important funció en benefici de la silvopastura, entesa aquesta com la pràctica encaminada a la conservació dels paisatges autòctons i les economies agrícoles respectuoses amb el medi ambient. Concretament, en lo cas que mos ocupa, de les àrees comunals de la Serra de Godall. Conta la
I Lo temps ha passat de llarg. Millor. D’una altra manera los camins haurien desaparegut, coberts d’argelagues, matisses i romaní. Los dies haurien esdevingut més tristos, més lents, més sorollosos. Bé, potser no. Potser no hauria estat ben bé així, però és segur que ara no estaria ací, davant d’este foc, escrivint després de fer
Volia volar, tornar a les muntanyes. Havia pensat o imaginat què sentiria aleshores i sospitava que res de l’altre món, res que no hagués sentit cada dia d’aquells anys pasturant per aquelles terres curulles de matisses, romaní, argelagues, de garrics amb glans i migdies asfixiants a l’estiu i grisos i amablement airejats a l’hivern. Volia
Avui s’obre la inscripció per a poder optar a accedir a la 13a edició de l’Escola de Pastors de Catalunya. Com a pagès, pastor novell i exalumne de la 8a edició de l’Escola, animo a totes aquelles persones que sentin una vera passió per la ramaderia extensiva i l’agroecologia a intentar accedir a l’oferta que s’ofereix.
Les paraules molles quan gira el capvespre. La mà tremolosa, les ganes d’escapar. Pensaments, penjaments. La sega embalada. Més feliç que un anís. Redols de moixonets i l’àguila al meu cap, però lluny, però més lliure. He tornat al maset.