Solcades

I

Ara en plena claror del migdia celebro que m’encomanes la teua angoixa. Vine! Vull acomiadar-me d’aquesta cala on aprenguí a pregar. Ara arriba l’onada ferotge i l’aigua no em diu res, però celebro vore’t. I alço la copa. I brindo a soles, ara que sé que m’has encomanat la teues malures i la teua història de dona valenta i lliure com los llims de la terra. Quin honor, quina sort haver-te abraçat en plena claror del migdia.

Plores la meua desventura, amiga? Erres, perquè a fe de Déu que Jesús m’esguarda en la pena i la nit. Jo ho sé molt bé i no em reca contar-ho.

‘Ara que estic a punt d’estar més trist que mai’ (Estellés), ara que l’únic que em motiva és viure per viure i anar tirant, ara vull dir-te que tu que vius a Nonantola em manques i a voltes no sabria escriure com et vull, en lo silenci dels qui s’amaren de bondat davant les feres del circ.

Ah, quina ventura em durà a la mort! Jo no sabria endevinar-la ara, ni intuir-la, però us dic de veres que no em tomben els homes, ni el seu orgull, ni la seua feblesa. ‘Jo sóc aquell’ (March) que arriba al cim per agenollar-se i plorar a les esquenes del món. Perquè m’encomano de les teues angoixes, perquè m’encomano de les angoixes dels pobres.

II

Los gats del roquissar del moll passen fred. Jo els dic que tenen un Jack Daniel’s a compte meu al Red Devil. Que passen fent endreça, sense fressa, i ocupen les darreres cadires de la barra. Perquè la vida dels gats és plena de calamitats.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!