Solcades

Mon cosí Ricardito és un animal de barri, un home solter del barri que va ser Sants quan estudiavem al Montserrat-Xavier abans que aquest s’anomenés Joan Pelegrí, l’entranyable i estimat  dr. ‘Pele’, qui mos ensenyà als dos a jugar a les dames i als escacs i a fer-nos més catòlics que bons estudiants.

Sengles alcaldes i alcaldessa han potinejat tant lo nostre Sants-Les Corts que gairebé ja no es coneix. Jo, que soc enemic de les ciutats, vaig cardar el camp molt pronte per tornar als orígens, a Les Cases i a Ulldecona, però mon cosí germà, Ricardito, ha viscut resignadament la degradació de Sants, Hostafrancs i Les Corts.

Barcelona és absurda com qualsevol gran ciutat. Jo mai li he trobat la gràcia al fet de comprar i consumir, consumir i comprar, passejar entre aparadors i no fer res més que esperar en cada semàfor i sempre trepitjar l’asfalt i els panots. Pot ser més absurda una vida així? Les grans ciutats estan fetes per a gent conservadora (pensionistes de carrera i funcionaris del que siga) o gent endeutada. Les grans ciutats no son aptes per a ments despertes i encuriosides.

‘Anem al cinema’, ‘han estrenat no-sé-què al Mercat de les Flors’, ‘fem un gintònic’, etc. Sí, ves, fer el gintònic està bé, però en acabat, com diria Joan Fuster: ‘tristatur’. Anar-hi i anar-hi, però consumint i consumint amb un somriure o amb una tristesa damunt.

El cas és que el meu Ricardito aguanta bé els anys de no fer res, per bé que és fill únic i tot i tenir estudis no li agrada aplanar el llom. I jo ho respecto: no fer res, és a dir, no dependre de cap nòmina, és una manera de fer botifarra al capitalisme. Jo estic feliç de saber que mon cosí  contempla la vida i en gaudeix, perquè és conscient del seu estatus privilegiat. Si volgués, podria canviar de vida, però ell en té prou en no tocar els nassos a ningú i disfrutar de la llibertat que Déu li ha donat.

En fi, que avui hem dinat junts i mos ho hem passat de categoria, però encara no son les set de la vesprada i jo ja torno a estar al meu hortet d’Ulldecona.

Demà, Dia internacional dels treballadors, món cosí no sortirà a manifestar-se per a res. No és lo seu dia, però tampoc us escandalitzeu perquè la CUP del meu poble tampoc farà res. Perquè tampoc és lo seu dia i no és que ho hagi preguntat, ni que em dolgue -gaire- és que ja se sap que ja fa temps que les sigles no ho aguanten tot.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!