Espai de Dissidència

S’ha dit que l’anunci de l’avançament del calendari, amb la pompa i circumstància pròpia del llançament d’una campanya electoral, ha estat la gota que ha fet vessar el got. Vistos els resultats, no tinc altre remei que discrepar. Amb les formes, el conseller ha llençat una burilla encesa a un bosc sec, un llumí a una benzinera. Amb el tarannà de tecnòcrata il·luminat, ha invocat el fantasma de les grans mobilitzacions del passat, aquelles que tornen a situar el professorat com a vector de la protesta social, com a estreta línia vermella que defensa la cultura de la ignorància, l’estat del benestar dels experiments neoliberals.

Com s’ha dit aquests dies en les protestes més multitudinàries des del procés, el tema del calendari ha estat tangencial, un detonant, que per a aquells que tinguin mínims coneixements de física, representa una minúscula peça d’una bomba que ha fet esclatar la pólvora acumulada des de feia temps. El lema “no són cinc dies de vacances, són deu anys de retallades” és un bon resum de la situació que ha fet enfurismar qui s’ha sentit, justificadament, ofès per un acte clàssic d’arrogància política. La part més grossa de l’explosiu detonat aquests dies ha estat una desinversió endèmica, sistèmica, planificada, que ens ha deixat, en despesa educativa per PIB, en una situació equivalent a la de Laos o Paraguai. Tanmateix, també és pura nitroglicerina allò que en diuen “Transformació Educativa”, eslògan pronunciat entre eixordadors crits d’entusiasme des dels responsables de les polítiques educatives del Departament. I dic que és com la nitroglicerina perquè es tracta d’un explosiu inestable, que pot deflagrar a la mínima agitació. Un eslògan, d’altra banda, cisellat en marbre des del think tank educatiu més poderós de Catalunya, la Fundació Bofill, que sembla manar més que el mateix conseller, i que sembla haver deixat el seu patrocini a una secretaria general, la de Transformació Educativa, que com una antiga samarreta del Barça, té propostes similars a les de la Qatar Foundation (de debò, comparin entre una i altra!).

Als centres que encara no han caigut sota l’influx hipnòtic de les propostes rupturistes transformers, aquestes es contemplen com a una desnaturalització de l’acte d’educar, una deconstrucció postmoderna de l’acte d’ensenyar i l’acte d’aprendre. S’han promogut programes per damunt les pròpies possibilitats dels centres i dels seus professionals. S’abusa d’un treball per projectes cada vegada més qüestionat pels resultats, processos i conseqüències, uns àmbits que semblen extrets de les novel·les de Kafka, classes invertides, en general, poc satisfactòries o una digitalització que simbolitza la gran innovació d’aquests darrers anys: els nomenaments a dit, el caciquisme laboral, les xarxes clientelars, el sectarisme educatiu. En termes generals, aquestes “transformacions”, amb idees que, sobre el paper, podrien resultar interessants en el plànol teòric, no solen resistir el contrast davant dels fets, purs i durs, d’una avaluació comptable mínimament rigorosa. Ja s’ha vist amb l’Escola Nova 21, una mena d’experiència mística col·lectiva desautoritzada per l’informe, en base amb el contrast estadístic de les proves de competències bàsiques (i la seva evolució, centre per centre, perllongada en el temps) del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu.

A mesura que passa el temps (i es va transformant el sistema educatiu) la Fundació Bofill, i bona part de les seves cares visibles, comencen a ser percebuts com Grigori Rasputin, aquell monjo sectari que prometia miracles amb l’hemofília incurable del tsarevitx, l’hereu dels Romanov. Rasputin (a sex machine, segons la coneguda tonada dels Boney M), un oportunista de llarga barba i mirada hipnòtica, va acabar tenint una influència tòxica a la Rússia sotmesa a múltiples pressions de principis de segle passat. En base al seu misticisme reaccionari, les seves receptes incomprensibles, va influir poderosament a generar més caos i descomposició a la direcció política de l’imperi rus i de la dinastia dels Romanov, fins a aconseguir la seva completa destrucció. L’educació catalana podria mantenir inquietants paral·lelismes. Les receptes –i els interessos crematístics, acompanyats d’uns patrocinadors financers d’historial dubtós– han generat caos i malestar a les escoles, i als mateixos passadissos i despatxos de Via Augusta, que perceben una deriva perillosa en base a aquestes promeses de miracle, aquesta mena de pensament religiós, aquestes propostes de redempció, aquestes profecies d’èxit, paradís i felicitat universal que va “colant / calant” dins la conselleria. Això, potser, explicaria, aquest error tan infantil comès pel seu titular, que es pensava que era possible enfrontar-se al conjunt de la comunitat educativa en base a la il·luminació.

El lema “no són cinc dies de vacances, són deu anys de retallades” és un bon resum de la situació que ha fet enfurismar qui s’ha sentit, justificadament, ofès per un acte clàssic d’arrogància política

Transformació educativa? A veure, entre bona part del professorat, especialment entre els equips directius, trobem gent il·lustrada, amb una, dues, tres carreres, doctorats, idiomes, experiència educativa i de gestió, ampli background científic i cultural. Saben, intueixen o comencen a adonar-se que “transformació” ha adquirit un accent orwellià que fa que el terme equivalgui a “reconversió,” en el sentit en què es pretén desposseir escoles i instituts de les seves funcions educatives clàssiques, per passar a esdevenir una altra cosa molt diferent: pàrquing, dipòsit, parc d‘atraccions, ludoteca, plataforma de serveis, regió a colonitzar per interessos empresarials, no-lloc,… i això, equival també a “desballestament”.

Anem a pams. “Autonomia,” un altre gran concepte que ha vist subvertir la seva accepció. Si abans aquesta paraula podria designar aquelles accions dirigides a traduir l’acte educatiu d’acord amb el context singular de cada comunitat, ara el significat resulta ben diferent. Que en els nous currículums cada centre pugui dissenyar un 20% ve a accentuar aquesta deliberada atomització del sistema educatiu, potenciant la competitivitat, i finalment, l’especialització dels centres per classe social: allò que ens escandalitza quan li diem segregació. Avui autonomia vol dir expandir les diferències entre centres, i per tant, desballestar conceptes com “igualtat d’oportunitats”. Ja es veu amb una doble xarxa (pública – privada) que, en base a l’autonomia als centres públics, ja és triple. I, si a això afegim selecció a dit (i, de pas, discriminació a les dones, als docents veterans, a les persones amb criatures petites, als mestres amb criteri propi,…) reforcem aquesta vella aspiració del partit que avui ostenta la conselleria i que ja va quedar recollit en l’esperit de la LEC “fer la pública a imatge i semblança de la concertada”.

Altres transformacions, com ara un batxillerat competencial, la promoció universal, l’eufemística de les qualificacions o la desnaturalització de la selectivitat potenciarà aquest efecte buscat segons el qual la titulació dels alumnes, fins i tot aquelles que siguin prou destacades o meritòries, ja no serviran per a gran cosa. Els ocupadors no faran cas d’uns títols cada vegada més irrellevants, sinó que pararan atenció als centres on s’han escolaritzat. En resum, la renúncia a un sistema educatiu raonablement uniforme i mínimament exigent té com a conseqüència que els alumnes mediocres de famílies benestants puguin estar blindades davant la competència d’alumnes brillants de classe treballadora. Això ja passa, per posar un exemple, als Estats Units. I és el model que, a còpia de “transformació”, s’importa.

Un altre dels temes que ha fet saltar a molts centres educatius en aquests dies de vaga, especialment entre directors i directores, és la confessada aversió a la jornada continuada. La Bofill, gran receptora de subvencions públiques i de fons privats d’entitats financeres, ha mostrat una obsessió patològica contra aquest model horari, àmpliament majoritari al món i a Espanya que, des de la seva implantació a la secundària, ara fa una dècada, ha generat millores tangibles i quantificades pel que fa a absentisme, disminució de conflictes de convivència, casos de bullying o tràfic de drogues i episodis violents a la sortida dels instituts. Diversos agents educatius, amb la hipòcrita excusa d’un alumnat vulnerable (pel qual, en realitat, senten indiferència) volen fer ampliar la jornada amb l’objecte de perllongar el confinament dels estudiants i així potenciar la presència d’uns menjadors escolars (i càterings) definitivament privatitzats amb una àmplia presència d’empreses assenyalades per pràctiques corruptes i excessiva proximitat al poder polític i econòmic. A primària són principalment les famílies de classe treballadora aquelles que més s’han organitzat per assolir la continuada (pràcticament universal a Espanya) perquè, mentre la majoria de beques menjador (amb criteris restrictius i retards importants en la gestió) solen cobrir únicament una part, al voltant de la meitat, d’uns imports elevats d’acord amb la qualitat del menjar, moltes famílies tenen la possibilitat d’estalviar-se el menjador si els nens surten a les dues, mentre que resulta impossible amb un tall de la jornada a mig matí.

Àmbits i projectes generen un malestar intens. En el cas dels àmbits, perquè resulta d’una absurditat kafkiana que els professors de matemàtiques facin biologia; els de biologia, tecno; i els de tecno, mates. Tot plegat ofereix un missatge implícit de devaluació del coneixement, i per tant, l’intent de transformar els professors en monitors d’esplai, coach, youtubers o cel·ladors. Pel que fa als projectes, aquests són un exemple de baixa productivitat: grans esforços, amb minsos resultats. El cas, a més, és que a la majoria de comunitats autònomes tenen plantejaments més convencionals, i això els fa que tinguin resultats tangibles i evidències comptables molt superiors, a diferència de la “fantàstica” innovació catalana que ens ha deixat, durant la darrera dècada, ancorada en la part mitjana baixa de la taula classificatòria (coincident, com no pot ser d’altra manera, amb la laosiana proporció d’inversió educativa). Al final, no cal tenir un premi Nobel per entendre que la millora educativa, la qualitat és, fonamentalment, una qüestió de ràtios. Aquí, i a la Xina Popular. Amb la pandèmia, i amb l’experiència dels grups bombolla, molts docents no ho van llegir en literatura acadèmica: ho van poder comprovar en viu i en directe. I això vol dir, també, que és possible reduir-les amb voluntat política.

No cal tenir un premi Nobel per entendre que la millora educativa és, fonamentalment, una qüestió de ràtios, aquí i a la Xina Popular

Associat a aquest conjunt de programes, invents, i altres coses que llueixen molt sense contrast científic, hi ha la seva traducció: l’excés de treball burocràtic i administratiu absurdament inútil, una absorció de temps i energies que només serveixen per abaixar la moral de combat del professorat. Potser una transformació en la bona línia seria la limitació a un sol programa per centre, i evitar una mena de competitivitat nihilista que no porta enlloc.

En algunes declaracions, el conseller, aconsellat probablement pel Rasputin de torn, ha afirmat que el professorat és conservador, i que això el fa ser reticent al canvi. Bé, l’esperit de conservació, en biologia, és el que permet la supervivència de l’espècie. Potser sí que té raó. L’escola tracta de conservar-se com a institució destinada a ser un espai d’ensenyament i aprenentatge, fonament de l’Estat del Benestar, que persegueix la igualtat d’oportunitats i la compensació de les desigualtats, i a qui no agraden els suïcidis en massa. Evidentment, cal conservar l’escola de la voluntat de desmantellar-la, de reconvertir-la en una cosa que no existeix. De protegir-la davant el misticisme rasputinesc, un misticisme que ens assegura el passadís, i que, per contra, està convertint molts centres, enmig d’un fervor religiós i sectari, en un infern per a molts professionals joves i veterans, que tracten d’ensenyar als alumnes en comptes d’intentar fer-los feliços (això de la felicitat és un tema massa personal).

Potser sí que, al final, davant de tantes transformacions vers el no-res o el qui-sap-què acabarem esdevenint uns reaccionaris. És el que sol passar quan es prescindeix de la virtut que representa el punt mig entre la tradició i la innovació, el que desvetlla els excessos de les revolucions, sobretot quan aquestes causen patiment i incertesa (a Via Augusta els convindria llegir Tocqueville). En qualsevol cas, per a una persona formada en un sistema educatiu imperfecte, que ha jugat tots els papers de l’auca (alumne-docent-família), arribo a la conclusió que cal defugir tota transformació externa i il·luminada. Si he après alguna cosa a l’escola i a la vida és que des de la reflexió, la tranquil·litat, l’anàlisi, hem de deixar que la institució vagi evolucionant al seu ritme, sense sotracs ni sorpreses, sense revolucions ni estancaments, sense deixar de mirar endavant ni enrere. I sobretot, expulsant els mercaders del temple.

Nota: publicat el 21 de març a El Diari de l’Educació

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!