Espai de Dissidència

Andreu Navarra, Prohibido aprender. Un recorrido por las leyes de educación de la democràcia, Anagrama, Barcelona, 96 pp.

Andreu Navarra és un d’aquests pensadors clarividents que saben posar lletra a la música de la resistència il·lustrada.  Ens va oferir una clara mostra en el seu llibre anterior, Devaluación Continua, una mena de “llibre negre” de l’educació, una mena d’informe de fons sobre l’estat més que preocupant de l’educació del nostre país. En aquell text, l’autor, professor de llengua d’un institut barceloní i escriptor amb ofici, feia una anàlisi de la realitat en què la descripció del paisatge general s’alternava amb el detall concret i quotidià, una tècnica que reforça bé els arguments. I, si calgués resumir en una frase, podríem recórrer com a “la involució de la democràcia educativa que contrasta amb la dictadura de les bones paraules i les bones intencions”

Navarra, que en aquest món superficial i immediat, ha de pagar el peatge de deixar-se veure per les xarxes socials per reivindicar la seva existència, ens publica, ara, un llibre de naturalesa ben diferent. Entenc –i tinc certa experiència– que els editors necessiten un títol cridaner per poder vendre llibres, tanmateix, penso que el que surt escrit a una portada sòbria, és una mica enganyós. També ho és el seu gruix. En realitat, l’autor comparteix una reflexió filosòfica de fons que converteix el volum en un text ràpid de llegir i lent de pair. Les 96 planes en versió paper són d’una gran densitat filosòfica. No parla tant de les correlatives lleis orgàniques amb què la classe política ha sumit el món educatiu en el desconcert, com del que està passant fora dels espais educatius i polítiques. Reflecteix la clara pèrdua d’independència, no només del docent, ni tan sols de la comunitat educativa, sinó dels propis legisladors, perquè els canvis propiciats en les darreres dècades han estat dictats pel poder econòmic i les institucions internacionals (especialment l’OCDE i la Unió Europea).

Dime de lo que presumes y te diré de lo que careces, proverbi espanyol aplicable a la “qualitat” que apareix a la LOE, la LOMCE, la LOMLOE i altres experiments i propostes. En la neollengua orwelliana, les proposicions veuen com capgiren i perverteixen l’ús de les paraules. La realitat és que, després del progrés educatiu experimentat entre 1980 i 2000 s’atura en sec, en una proporció similar a la caiguda d’inversió relativa i el deteriorament de la base de la piràmide social. En un país cada vegada més desigual, en què un empresariat de vol gallinaci té una influència desproporcionada sobre la presa de decisions, i en què dreta i esquerra comparteixen anti-intel·lectualisme, l’educació, entès com a sistema igualador a partir del mèrit, el treball, el rigor i la capacitat, esdevenen un espai a abatre. Hem anat desnonant la cultura dels centres educatius, hem permès que els tèrmits de la pedagogia indocumentada s’abraoni contra les ja malmeses bigues de fusta, i ja no sembla que pugui resistir massa a la intempèrie neoliberal i els diversos tsunamis de les crisis econòmiques (i també morals).

El llibre, com l’autor, que podríem qualificar com a membre de tot un moviment de dissidència il·lustrada davant els atacs del mediocratisme econòmic i cultural, coincideix amb altres pensadors que tracten de combatre (amb arcs i fletxes) els pànzers d’institucions com Edu Caixa, la Fundació Bofill, el Centre UNESCO i altres col·laboradors més o menys voluntaris, més o menys conscients. Les darreres dèries: l’enfocament competencial i l’obsessió digitalitzadora (també en l’àmbit de la tria de docents obedients, han acabat de generar un caos destructor, a dins i fora del sistema.

Els defensors de “la gran transformació educativa” cada vegada es preocupen menys per dissimular la seva idea que l’escola ha de preparar els alumnes per la incertesa del demà (és a dir, a esdevenir addictes a la droga del conformisme davant la precarietat).

El problema de Navarra, i la dissidència il·lustrada, és que tenen les de perdre. En un món cada vegada més distòpic com l’actual (i més després del darrer tsunami del covid i l’epidèmia simbòlica de les mascaretes-morrió), la raó poc pot fer davant la fe. El món de la suposada innovació educativa té un component de mil·lenarisme religiós que converteix bona part de les propostes (que al nostre país, mai tenen el contrast de les dades o l’avaluació de evidències) en dogmes incontestables, en promesa de redenció. Uns claustres cada vegada més silenciosos i atemorits, comencen a semblar sectes encapçalats per uns gurus que prometen un cel a les calendes gregues, per al qual cal passar prèviament pel purgatori de la sobrededicació, l’esforç inútil, la burocràcia, els excels i les ordres impossibles de complir (per exemple, la personalització de l’aprenentatge amb ràtios de més de trenta alumnes). Mentrestant, l’infern del fracàs personal acaba amb molts docents, més que cremats, absurdament abduïts i amb un estat que, per recuperar-se, cal tirar de tècniques de desprogramació de sectes.

El problema és que, de moment, aquests que volen reduir el sistema educatiu a imatge i semblança del que l’empresariat mundial vol fer (en termes de Javier Luque i Pilar Carracelas, “Nos quieren más tontos”). I que aquells que podrien fer alguna cosa -els docents- comencen a “votar amb els peus”. Això vol dir, la deserció en esperit, i pel que fa amb els nous, la deserció, també amb el cos. Resulta molt preocupant que només la meitat dels aspirants a nous mestres sigui capaç de superar la Prova d’Adaptació Pedagògica, una prova de nivell de 4t d’ESO.

El llibre, un volum de filosofia d’imprescindible lectura, hauria de servir de presa de consciència sobre allò que està passant damunt dels nostres caps i per sota dels nostres peus. I també, de manera un pèl desesperada, de manifest per engruixir els rengles de la resistència il·lustrada.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!