Espai de Dissidència

Ani Pérez Rueda, Las falsas alternativas. Pedagogia libertaria y nueva educación, Virus, Barcelona, 2022, 287 pp. 

Les vagues docents del mes de març han propiciat un dany col·lateral inesperat: s’ha punxat, potser definitivament, les bombolles de l’anomenada “innovació educativa”. Les crítiques contra la Fundació Bofill, les denúncies a les xarxes socials per les pràctiques sectàries de determinats centres “de moda”, els primers articles acadèmics que qüestionen el pa (florit) i l’escàs formatge d’algunes metodologies o programes, algunes indagacions periodístiques sobre els orígens foscos d’algunes entitats o cognoms al darrera d’algunes iniciatives han fet que es comenci a veure el pastís en una qüestió tan summament delicada. 

Per comprendre el que seria l’auge (i potser l’inici de la caiguda) de l’anomenada “nova innovació” cal tenir en compte el context. D’una banda trobaríem la instal·lació, a partir de l’inici del segle, del neoliberalisme a l’escola, amb la reconversió de la UNESCO, el gir polític de l’OCDE i les directrius dels grans organismes internacionals de fer que siguin els grans interessos empresarials globals els qui arrabassin les brides als estats pel que fa a les polítiques educatives (amb invents, per exemple, de les proves PISA). Especialment, a partir de la gran crisi del 2008 s’han fet, a més, dràstiques retallades a l’escola pública que les han privat de finançament, que porta a molts centres a entrar en una lògica de mercat per disputar-se els clients de màxim capital social i cultural. A tot això s’afegeix una gran reconversió econòmica en el context de la globalització, en el qual, a banda que algunes empreses es llencen a colonitzar les darreres engrunes que queden de l’espai públic. A sobre, estem assistint a l’assimilació de la precarietat estructural en els sistemes socials i econòmics en una Europa decadent i desindustrialitzada, enfront a una Àsia on pivota el centre de l’economia mundial (i on els seus sistemes educatius continuen essent tradicionals i rígids) que implica l’asumpció de noves subjectivitats neoliberals. També cal comptar amb una creixent degradació intel·lectual, diríem que fins i tot metafísica, de l’escola. A banda de banalitzar la institució, de desposseir-la de la naturalesa que li confereix continuïtat, el sistema educatiu ha estat empès vers una crisi de model. Una crisi que la sumeix en la confusió i en la decadència de les funcions per a les quals va ser dissenyada. La “nova innovació”, una dècada després d’experiments arriscats i sense contrastar, ha generat caos. I això, afegit a tot el trist panorama que acabem de descriure, es tradueix en una segregació creixent portes endins, que es correspon a un empobriment generalitzat de la societat catalana. Com a torna, en aquest panorama tan desoladors, apareixen, com sol passar en moments de crisi, gurus i oportunistes. 

La ironia és que bona part de la “nova innovació” que compleix amb tots els requisits d’un sistema neoliberal de valors (LAVAL – BAUMAN) es fonamenta en el que constitueix una apropiació cultural de les pedagogies alternatives i no autoritàries que, majoritàriament, i abans de la fi de la segona guerra mundial, constituïen experiències dissidents respecte a una educació elitista i autoritària. De fet, en els darrers anys assistim a tota una proliferació d’escoles que es venen, normalment entre les classes mitjanes-altes i amb elevant bagatge cultural, com a garantidores de la felicitat dels infants, de respecte rousseaonià a la seva naturalesa, i d’afavorir l’espontaneïtat. Són centres que abusen d’algunes etiquetes –Waldorf, Montessori, Summerhill, lliures, Escola Nova 21,… que, després de perpetrar crítiques acrítiques i no contrastades a les titllades d’”escoles tradicionals” (sense entrar en una definició precisa” propugnen una “revolució educativa”. 

Ani Pérez (Madrid, 1986) és una pensadora que prové de la rica i complexa tradició lllibertària. Admiradora de les pedagogies anarquistes, l’observació directa d’algunes experiències innovadores que es reivindicaven llibertàries, va fer adonar-se que, en molts casos, grinyolaven. Davant d’això, va decidir fer una tesi doctoral per avaluar, des del rigor acadèmic i el necessari distanciament intel·lectual, aquestes experiències, el seu rerefons, els interessos ocults i els danys col·laterals. 

D’aquí surt publicat aquest llibre, amb un interessant i suggeridor pròleg de la filòsofa Marina Garcés. I que compta, a més, amb un exhaustiu aparell bibliogràfic sobre els debats actuals i passats, molt útil per als nous investigadors que vulguin continuar indagant sobre una qüestió com aquesta. Un llibre, a més, que forma part del sempre interessant catàleg de l’editorial barcelonina Virus. 

El llibre està dividit en tres parts. La primera, una exposició, amb vocació de radiografia, de les “noves propostes” denominades per la pedagoga madrilenya com a “el negoci de la innovació i les alternatives”. En aquestes primeres setanta planes, l’autora dissecciona el rerefons d’aquestes iniciatives innovadores (com ara un filantrocapitalisme sempre amb interessos crematístics i un gran esforç pel màrqueting educatiu). Trobem algunes referències molt interessants sobre el paper d’invents com ara el Global Teacher Prize, que resumeix a la perfecció aquesta voluntat de transformar l’educació d’acord amb els principis rectors i les subjectivitats d’un capitalisme neoliberal on cada persona, estrictament individualitzada i desposseïda de qualsevol lligam solidari, esdevingui un “empresari de si mateix”. A tot això s’afegeixen les noves modes vinculades al que s’ha vingut a anomenar “l’educació emocional”, que tindria la intenció de narcotitzar, amb tècniques terapèutiques, a uns individus que es deixin de fer preguntes incòmodes (i evitar així respostes que qüestionin un sistema segregador i desigual). Malgrat que les tesis de Pérez Rueda no són cap novetat, el més interessant és el fonament teòric i l’esforç per sistemitzar fonts i autors que ens ajuden a posar-nos en situació respecte a la perillositat de determinades tècniques, tan de moda. 

La segona part, dedicada a fer un exhaustiu repàs a la rica i diversa història de les pedagogies de matriu anarquista, és potser la més acadèmica i descriptiva. De fet, el capítol és imprescindible per a tot aquell que vol entrar o conèixer o indagar la història de l’educació en general, i l’anarquista en particular. Potser, també, són les planes més carregoses, no tant a causa de l’autora, sinó pel fet que un moviment tan divers i contradictori acaba generant un cert mareig. La conclusió, sempre interessant quan parlem d’un ecosistema ideològic tan fascinant com desconegut, és que no existeix una educació llibertària, sinó una constel·lació d’experiències i uns debats profunds i divergents (com paradoxals i contradictòries són les idees i teories anarquistes). 

Finalment, en la tercera part, gairebé conclusiva, l’autora torna a disseccionar els eixos de l’actual innovació de matriu neoliberal (i dels narcisismes propis de l’actual fase capitalista) que demostraria allò que qualsevol observador amb un mínim d’objectivitat, percep: les “transformacions educatives” com a eina de reforçament de les desigualtats, d’expansió de la segregació educativa i d’esterilització del pensament crític. Així, la “no directivitat” o l’autonomia i respecte a la naturalesa rousseauniana de l’infant, no resulta altra cosa que una versió actualitzada d’un desregulador laissez faire d’un capitalisme en què, a còpia de desigualtats inicials de condicions, de currículum ocult, d’omissió de socors davant els conflictes, l’escola funciona amb una eficàcia reforçada com a reproductora de les desigualtats socials, i finalment, quan resseguim les trajectòries vitals, d’una justificació de darwinisme social on el caos de l’aula afavoreix a aquells que disposen de capital social i cultural, mentre discrimina a aquells que només podrien disposar, en una escola convencional, de llibres, mestres i els coneixements que els podrien defensar. Precisament, la desaparició dels mestres, reconvertits en coach o asèptics i impassibles “acompanyants” és el que condemna als fills de classe treballadora a la perpetuació a sota la base de la piràmide social, perquè els priva d’una referència imprescindible en la seva formació educativa i en la conformació de la seva personalitat, que necessàriament, com ens recorda des d’Aristòtil a Hannah Arendt, ha de ser política. L’escola innovadora afirma perseguir la felicitat individual dels infants, i tanmateix els narcotitza amb pseudoteràpies discutibles, i en el millor dels casos, estèrils. I evita explicar que el benestar individual i el col·lectiu només és possible mitjançant, no tant l’escola, sinó per les condicions materials i socials objectives que l’envolten. Que la felicitat, com ens recorden els clàssics anarquistes, només és el resultat d’haver creat un sistema econòmic i social fonamentat en una major igualtat. En altres paraules: la nova “innovació” actua com el cànnabis: entre alguns, promou una falsa, subjectiva i individualista sensació de plaer, destrueix els nexes socials, i propicia generacions passives i conformistes; entre altres, especialment entre uns docents degradats, sotmesos a gran pressió psicològica i laboral, els converteix en sectaris i paranoics, insegurs patològics, desorientats i culpabilitzats. 

Aquest llibre, amb l’encertat títol de “Les falses alternatives” serà una obra molt transcendent, almenys per a aquesta dècada, perquè mostra aquesta part fosca i misteriosa que amaguen aquestes bones intencions que pavimenten el camí de l’infern educatiu. Està cridat a ser debatut a l’espai públic, (a les xarxes socials ja ho està petant), encara que hauria de ser-ho allà on correspon, als claustres de professors, i també entre els pocs responsables educatius honestos que encara queden, i no es deixen enlluernar pels prestidigitadors. Si més no, queda el consol d’haver llegit, de principi a fi, una obra escrita des del rigor i la sinceritat: dues qualitats absents des de fa dècades de qualsevol polèmica educativa. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!